El príncep blanc-i-blau

Ella sempre havia cregut en els contes de castells, granotes i prínceps i és per aquest motiu que el seu màxim objectiu a la vida era aconseguir casar-se amb un príncep blau.

Des de ben petita que havia iniciat la recerca; a la classe dels peixos a P-5 ja va pensar que l'havia trobat. Es deia Manel, era molt simpàtic i dibuixava molt bé. Un bonic dia de primavera, mentre la senyu estava ensenyant a barrejar colors en el racó dels artistes, la Júlia va agafar desprevingut el Manel. El va estirar del cinturó de la bata de ratlles i així, a propet, a cau d'orella, va buidar el seu cor
- Manel, vols ser el meu noviu?- havia sentit a d'altres que això es feia així
- Ai, deixa'm!- i el noi es va enretirar, avergonyit i molest, cap a un cantó de la classe.

La Júlia no va desistir i després d'un instant de rumiar l'estratègia es va tornar a acostar. L'altre no gosava girar-se i la mirava de cua d'ull. Amb un dissimulat petit salt, la Júlia ja estava, de nou, arrapada als seus cabells daurats.

- Manel, vols ser el meu noviu?- va insistir
- NO!- la resta de companys els van mirar però de seguida van continuar treballant.
- Per què?- li va demanar
- Deixa'm! Perquè no m'agrades i punt.- Contundent i clarificador


La Júlia va continuar buscant en d'altres edats i en diferents indrets. En Jaume, de primer d'ESO. Un rosset maquíssim de l'esplai. El xicot més llest de la classe de 2n de batxillerat. En Fermí, el noi de la fruiteria on anava a comprar. Tothom o bé feia salat quan s'hi acostava o bé fugien d'estudi quan la veien venir amb el seu posat melós. No estava malament però tampoc es podria dir que era un encant. El que no agradava i, fins i tot, arribava a molestar era el seu posat romàntic que duia escrit al front.

Fins que un bon dia el va trobar, s'hi van fer 1315 petons, es van casar i van tenir la parelleta. La Júlia era feliç, havia aconseguit entrar dins el seu propi conte amb en Lluís, un noi agradable que treballava al Banco de Santander.
Va ser tot molt ràpid. Ell era nou en aquella plaça i ella era clienta habitual. La novetat, els ulls foscos i el tracte atent, van escalfar el cor d'ella. Els pits arrodonits sota la samarreta del Brasil i aquell cul eixut i rítmic va escalfar la bragueta d'ell. Aquells interessos comuns van fer que, de seguida, es busquessin les pessigolles. Ell hi anava sovint a comprar "Juanolas" a la farmàcia on treballava ella i ella, per la seva banda, sempre s'escapava a fer un darrer ingrés al banc d'ell. Mica en mica va néixer una història d'amor de comerciants del barri. Ella va trobar en el seu Lluís, aquell príncep blau que sempre havia somiat. Ell va trobar la dona que el va fer sortir de casa la mare i amb qui compartiria la vida.


Focs artificials que amb els anys van esdevenir foc d'encenalls.

Va anar així,

A través d'un company de feina, a en Lluís li va picar el cuc del futbol. I quan aquest bitxet et pica ja no n'hi ha cap potinga ni tractament farmacològic que pugui evitar la coïssor mental que provoca. Ella va buscar algun remei entre els prestatges de la seva feina i sota els llençols del seu llit, però el mal ja estava fet i en la seva relació ja començava a notar els seus efectes secundaris.

La Júlia encara es sentia estimada; sí, com una planta, com un gosset. Quatre paraules i una festa de tant en tant i prou. Va ser arraconada per la Lliga, el Calcio, la Bundesliga, la Premier Ligue i les travesses.

Progressivament, el seu marit va anar pujant de categoria, de simpatitzant, a afeccionat; més tard a soci. Va comprar 5 accions i va pujar a soci accionista. Finalment, amb tota una colla van crear una penya al barri, de la qual, amb el temps, va arribar a ser president.

Aquesta mateixa inclinació balompèdica va ser conreada per llurs fills però no per ella. De fet, ningú la va convidar mai a cap esdeveniment. NI ganes! Ja havien decidit per ella.
- Fins després mama
- Adéu Júlia!

De tal manera que la Júlia ja no tenia família. Ja no sortia els caps de setmana perquè es negava rotundament a acompanyar-los als desplaçaments a Vil.larreal, València o Saragossa. Ja no anava al cinema; sempre hi havia pre-partit, partit o post-partit més interessant que qualsevol pel·lícula d'estrena. Les vacances d'estiu ja no eren el mateix, s'havia acabat Praga, El Caire, Moscú, La Havana. Vacances? Sempre passaven el juliol al càmping més proper al lloc on feia l'stage de preparació l'equip dels seus amors. I tots contents, és clar. Menys ella.


Any rera any així, fins que es va afartar. En ella va niar un sentiment cada cop més virulent. Va entendre que aquells contes infantils que havien posat música als seus dies havien cremat a la foguera de la innocència. I ara, tot feia olor als núvols de pólvora que pengen del cel instants després de cloure la festa.

Un bonic dia d'abril, la Júlia es va alçar del llit amb dos propòsits,
1. No creure en els contes
2. Buscar-se un home per tirar-se'l