EL PONT DEL PETROLI

EL PONT DEL PETROLI
-Sr. Anfruns?
-Si?
-Jordi Anfruns?
-El mateix.
-Miri, Sr Anfruns, no el vull molestar, però.... Està sol en aquest moment? Es que.. Com li diria. Es un tema delicat.
-Doncs si, estic sol. Qui es vostè? Ens coneixem?
-Si... Be, no exactament, aquest és el problema.
-La seva veu no em sona gens. Diu que ens coneixem, senyor...? Perdoni, no m’ha dit el seu nom oi?.
-Aquell dia, a la platja. Ja no se’n recorda?
-A la platja? Doncs no, la veritat. Fa molt de temps que no hi vaig a la platja.
-Ah, no? I, com pot ser això?
-Que vol dir, “com pot ser”? Doncs és. L’ultima vegada devia ser a finals de setembre.
-Menteix!
-Com que menteixo! Però escolti, a vostè què li passa?
-No dissimuli! Ho sap prou bé que menteix. Però no li servirà de res. Els fets son els fets.
-Fets? Quins fets? Miri, no sé què vol de mi, però si no s’explica més bé... Es pot saber qui és vostè?
-Vol que li faci memòria? Està be, però se’n penedirà. O, es pensa que pot jugar amb mi?
-Que jo vull jugar amb vostè! Però si no sé ni qui és! Ja m’està atipant tot això.
-Doncs no s’atipi tan aviat, Sr. Anfruns. Haver-ho pensat abans.
-Anem al gra. Es pot saber de què em parla?
-La dona del pareu de ratlles.
-¿?
-Que? Ja sap de què li parlo?
-Escolti, tot això què treu cap?
-El Pont del Petroli.
-Què li passa?
-Vostè hi era, amb ella. Fins que... Com va ser capaç?.
-Jo? Al Pont del Petroli? Però això no és a Badalona?
-Exacte! Ho veu com va fent memòria?
-Però que diu de memòria! Sé que és a Badalona, però no l’he vist mai aquest cony de pont. I no m’hi he banyat mai en aquella platja.
-Era de ratlles verdes i grogues. Com la bandera d’Andalusia. Estava preciosa!
-Però de què parla!
-El pareu, duia els colors d’Andalusia.
-Verd i groc?
-Exacte! Veu com si que ho recorda?
-Escolti, la bandera d’Andalusia es verda i blanca.
-Menteixi tant com vulgui, però no se’n sortirà.
-Li juro pel més sagrat. Els colors d’Andalusia son el verd i el blanc. Com l’escut del Betis.
-No intenti confondre’m. Sé molt bé de què parlo.
-Deu està mal informat.
-M’està dient ignorant?
-No, si us plau, no m’interpreti malament. Potser li manca una mica d’informació, no ho sé... Els detalls, potser. De vagades passa.
-Em vol ofendre. Es pensa que no sóc ningú? Què passa, que el senyor es creu molt important perquè te nom de “pijo”? Tota una nissaga oi?
-Doncs si. El cognom Anfruns és realment antic. Hi ha molta historia al darrera.
-Vaja. Doncs miri, jo no en sé res del meu nom. Però també tinc el meu orgull.

-Com es diu?
-Ramona.
-No home! Vull dir el cognom. Sense el cognom no es pot estirar el fil de la historia.
-Ah! Doncs no li sabria dir. Tothom em diu Ramona.
-Es ben curiós.
-Si?
-Si. I, digui’m, li passa sovint això?
-El què?
-Doncs això. Que li diguin Ramona.
-Uns quants cops al dia.
-Vaja! Si que em sap greu. Deu ser dur.
-No es pensi. T’hi acabes acostumant.
-Si, es clar. Però es rar oi? N’ha parlat amb un professional?
-Ho intento, però mai no ens en sortim. Ens posem a parlar de la dona del Pont del Petroli i exhaurim els cinquanta minuts.
-Si. Això passa. I, per cert, aquesta dona del Pont, qui es?
-Es el que volia que vostè m’aclarís.
-Jo? I com ho podria fer?
-Vostè hi era.
-Que jo hi era?
-Si, allà, al Pont del Petroli. Ella amb el seu pareu vermell i blau, preciosa. I vostè... Però com va ser capaç, home!

Jordi Baucells Febrer 2016