El pintor de Valldaura

Un relat de: la nosequè

Passeig de Valldaura, un dissabte a la tarde. Estic netejant l'enèssima tassa de cafè amb una marca de pintallavis a l'extrem. Avui és un dia ensopit al Passeig Valldaura. No hi entra gaire clientela a la cafeteria. Em recolzo al mostrador i miro per la finestra esperant que entri algú amb ganes de pendre un cafè, un croissant i intercanviar quatre ( o més) paraules. Avui, ni tan sols han vingut les veïnes habituals a fer el cafè en llet i petar la xerrada. Miro el rellotge i m'adono que ja s'haurà acabat la pel.licula de la tarde. M'extranya que no comenci a venir més gent. Tampoc ha vingut la gitana amb la seva paradeta de flors i la seva familia nombrosa, capaç de devorar la safata sencera de coca de recapte. Ho reconec, estic avorrida. La Maria és a dins al magatzem, fent una pausa per berenar. Mentrestant, em dedico a triar el que em menjaré després, quan acabi la Maria. El soroll d'un autobús em fa alçar la mirada i em trobo amb un client. Gràcies per entrar, penso. Tan se val si no vol comprar res, la seva presència ja em fa companyia. Em fixo en les seves mans. Tenen restes de pintura. Però son unes restes d'aquelles que ja no marxen. Semblen unes mans que cada dia toquen pincells, en les que pintura i pell formen una mateixa cosa. És pintor. Segur. Ara que he pujat la vista cap a la seva cara, veig que el seu rostre s'assembla molt a la imatge que tinc d'un pintor. Porta barba d'uns dies. Potser ha estat ocupat acabant un quadre i, enmig de la passional inspiració, ha tingut el temps just per baixar ( segurament viu en un àtic petit ple de teles) a comprar el pa sense afeitar-se. El seu rostre és molt fosc : caballera llarga i negre , ulls foscos, pell morena. Però té un somriure clar i una mirada transperent que li donen un aire sincer i amable. Tot aquest anàlisi ha durat uns tres segons. Em demana a quina hora tancarem. A les 9, li dic. D'acord, doncs em pasaré cap a les vuit per comprar el pa, em respòn. Reacciono ràpidament. Si vols et puc guardar una baguette. Sembla que ha trobat amable el meu oferiment, i em dóna més explicacions. Aquesta tarde estaré fent unes demostracions de pintura a la botiga del davant, et deixo el nom? Em pregunta, i penso que no cal perquè recordaré la situació. Però vull saber el seu nom. Martí. Apunto : Martí, el pintor, 1 baguette, per les 8. Fins després, em diu. Les persianes de la botiga del davant pujen. El pintor entra i en surt amb un caballet que col.loca al carrer d'esquenes a la cafeteria. No puc veure el que pinta, però desde la finestra tinc una bona butaca per observar les seves maniobres. Em paso la resta de la tarde mirant què fa, amb un colze al mostrador i les cames creuades. Què pintarà? Em pregunto. Potser pinta el Passeig Valldaura. De sobte em saluda. Li responc. Me n'alegro, sembla que hi ha algú més en aquesta illa deserta. Passa la tarde. S'apropen les vuit. Que carai em passa? em poso nerviosa? Porto massa estona sense parlar amb ningú, no m'enrecordo com es fa això de dialogar. Entra. Li dono el pa. Sembla que vol conversa. Li revelo que he estat molt intrigada pensant què estava pintant. Em diu que unes demostracions per pintar una pared, res de paissatges ni carrers…i m'assegura que d'aquí a un mes tornarà per continuar amb les seves demostracions. Se'n va. Sol. Amb una bossa per un costat i amb la barra de pa per l'altre. Em queda la sensació pròpia de quan t'has oblidat de fer alguna cosa molt important i ja no té remei. Un, dos, tres…s'acosta l'hora de tancar. El pintor de Valladaura tornarà…

Comentaris

  • No està gens...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-05-2006 | Valoració: 9

    ...malament. Millor dit, està molt bé.
    Has sabut copsar eixos moments quotidians en els quals sembla que "no passa res", i els has descrit amb un ritme sincopat, extraordinari.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: