El pintor de Valldaura II ( i la tortuga de fusta)

Passeig de Valldaura. Un dissabte per la tarda. Altre cop estic netejant l'enèsima tassa de cafè amb una marca de cafè a l'extrem. Però aquest cop ho faig amb un nus a la gola. M'avergonyeix el fet de pensar que els client s'adonin que els meus ulls estan reprimint les llàgrimes. Passen deu minuts de les cinc. Això vol dir que ja no obrirà més. Tancat per vacances o per horari d'estiu, o vés a saber per què...En conseqüència, això també vol dir que no es tornarà a produir una trobada amb el pintor de Valldaura. El dissabte a la tarda era l'únic moment còsmic en que es podia donar ( i perdoneu la magnitud de l'adjectiu). El fet és que l'he estat esperant tots els dissabtes, amb l'esperança de poder compartir una d'aquelles xerrades que no porten enlloc però que omplen tant (que gairebé alimenten i tot) "Ha passat molt de temps des de l'última barra de pa, em pensava que no tornaries per Valldaura. Avui fa molta calor, i això que deien que plouria...tens molta feina? Jo no gaire, la gent d'aquest barri ha canviat el cafè amb llet per un gelat...i, ja marxa la pintura de les mans?..."Mentre somnio una possible conversació m'adono que tinc la mirada fixada en un home que es passeja amb una tortuga de fusta. Sembla cansat, s'asseu al banc i decideix fer una becaina, utilitzant la tortuga de coixí. He trigat uns minuts a assimilar aquesta imatge tant extravagant, però encara sort que existeixen personatges com aquest...