Des de la sala d'espera

-Que carai, em volen mal aquests!No tinc perquè asseure'm en una cadira de rodes. No sé per quins setze ous haig de posar el meu cul en aquesta cadirota. Carai!Que no pugui pixar no vol dir que no pugui caminar. M'entén oi?
-…
- vosté esta tan tranquil... I a vosté què li passa?
-El peu, me l'he torçat.
-Ah caram...Jo quan era un galifardeu em vaig mossegar la llengua al caure per les escales de ca la iaia...
-...
-Miri, tinc 89 anys i mai m'ha passat res, tret de la mossegada a la llengua. He tingut una salut de ferro. Però aquesta condenada prostata. ..Quan comences a tenir més arrugues que caballera les coses comencen anar a mal dades. M'entén? Vull dir que si no tens un nap tens una col. 89 anys, si senyor, i aquí estic en una cadira de rodes que no em fa falta. La vida es ben retorçada, de petit no podia menjar gran cosa perquè no hi havia de res amb tot això de la guerra i la postguerra. En canvi ara que hi ha menjar fins a vomitar, no em deixen tastar quasi res per culpa del colesterol, la diabetes, la pressió alta...I això que no m'ha passat mai res de res.
-...
-Quan arribes als 89 anys el que vols és poder menjar, dormir i cagar sense problemes. Et tornes egoista, o això és el que et retreuen els altres. Tinc tres fills i cinc néts. La meva filla gran em cuida com si fós una criatura. Els altres vénen a a vuere'm cada quinze dies amb un tortell sota el braç i així com han vingut, se'n van.. Sóc tan gran que a ningú li interessa parlar amb mi. A la vida no he fet res prou dolent o prou bo com perquè algú escrigui un relat sobre mi. Ara, no pensi que vull sortir a les enciclopèdies. El que vull dir és que et perden el respecte. Si obres la boca es pensen que explicaràs una batelleta, a més a més, et put l'alè...
DAVID CONTRERAS GRÀCIA, PORTA TRES.
-Ja està bé, home!!!Porto dues hores trenta-i-set minuts en aquest coi d'hospital, no pensen atendre a un pobre vell que no pot pixar?!!!La meva filla deu esta patint com una bleda. I miri que ha organitzat un escàndol quan li han dit que no podia passar...Un s'hi pot morir al servei d'urgències, potser és el que pretenen...La meva néta petita no vol que li fagi petons. El seu avi li fa por. En Marc i l'Oriol, quan es donen la volta es freguen la galta, es pensen que no me n'adono perquè sóc massa vell. En canvi la Mariona és molt carinyosa, a qui haurà sortit?La gent es pensa que als 89 anys ni hi veus, ni hi sents, ni tens cervell per pensar. Em criden tant que gairebé els hi veig la campaneta. Ens passem la vida esperant. Esperant a que passi "algo" que ens salvi o ens canvii la vida, bo o dolent. I sap que passa al final?
-...
-No passa res de res. Jo als 89 anys només espero morir. Un vell com jo per a què serveix en una societat com aquesta?La meva dona va morir fa un any i mig. Ja no teniem res a dir-nos, però almenys esperàvem junts.