El Nou Infern

El Nou Infern

Caront havia passat segles remant fins que un dia el nou Llucifer va aparèixer amb un somriure irresistible.

—Amic, ¿no et canses de remar sempre en cercles? Ha arribat la teva jubilació. Jo m’encarrego de tot.

Caront va acceptar sense pensar-s’ho dues vegades. I Llucifer va convèncer també la Mort, que arrossegava més esgotament que condemnats a la seva agenda.

—Està bé, em jubilo —va dir ella—, però només quan mori Brad Pitt. ¿Saps com seria d’irònic? Ell ja va fer de mi a *¿Coneixes a Joe Black?*. Que prengui el relleu quan li toqui, serà la transició més natural de la història.

Mentre esperaven, Caront i la Mort gaudien de la seva retirada: ell pilotava una llanxa amb ulleres de sol, i ella, amb la dalla a la mà, feia esquí aquàtic sobre l’Aqueront. Els condemnats els miraven fascinats, sense saber si era part del càstig o de l’espectacle.

Al centre del negoci flotava el *Titanika*, un creuer colossal que substituïa la vella barca. Les ànimes feien cua disciplinadament, perquè havien triat voluntàriament el seu destí. A alguns se’ls donava un tracte especial: “Són V.I.P.”. Amb un somriure ingenu descendien a les entranyes del vaixell… i allà descobrien que la seva missió era alimentar les calderes amb carbó per tota l’eternitat.

L’itinerari incloïa visites al vell infern, avui reconvertit en parc temàtic, amb tolls de sofre, ruïnes ardents i tres Cèrbers adolescents. Ferotges i temibles fins que apareixia el nou Llucifer: aleshores es comportaven com cadells, saltant, gemegant i demanant carícies, com gossos falders d’ultratomba.

El clímax del viatge era l’espectacle musical: Elvis, Mozart, Janis Joplin i un cor d’artistes eterns feien concerts sense descans. Entre llums vermelles i llengües de foc, el nou Llucifer feia la seva entrada triomfal. Vestit impecable, copa a la mà, somriure d’antic amic. Tothom el reconeixia d’algun lloc: en un cap insufrible, en un amant oblidat o en el propi reflex.

—Benvinguts al Nou Infern —anunciava—. Jo vaig organitzar tot això: la jubilació de Caront, el descans de la Mort i aquest creuer per a l’eternitat. El meu nom és aquell que vosaltres repetiu cada vegada que busqueu a qui culpar.

Cada ànima en sentia un de diferent. Uns el de la seva parella, altres el d’un polític, altres el seu propi. El públic va esclatar en aplaudiments.

A la llunyania, Caront ajustava el motor de la llanxa mentre la Mort traçava piruetes impossibles sobre l’aigua negra.

—Al pas que anem, només em jubilo quan Brad Pitt travessi la porta de l’infern! —va cridar rient—. I aleshores veurem com li queda la túnica.
Els condemnats també van riure. I van comprendre que al Nou Infern l’eternitat era un turment, sí… però un amb música, cadells guardians i un futur molt prometedor per a Brad Pitt.