EL MITE DE SANT JORDI (Una versió canalla)

EL MITE DE SANT JORDI
(Una versió canalla)

-Que son aquests crits!
Es remou sobre el llit i amaga la cara contra el coixí. El cap li fa zum, zum. La ressaca es descomunal.
-Es l’imbècil aquell, el Dragón, o com es digui. Es aquí a fora cridant i treien foc pels queixals. Diu que, si tens collons, baixis que et farà una cara nova.
Es l’Àngel, el company de pis, que se’l mira de la porta estant amb els ulls espessos. Els seus llavis dibuixen un somriure guerxo quan li parla. Amb els calçotets a punt de caure i els cabells a la cara el seu aspecte es caòtic.
-La cara nova? El Dragon? Però de que cony parles?
Te els ulls closos per dues parpelles que pesen tones.
-No es diu Dragon? Si home, el macarra del Corsa tunejat.
El Jordi s’esforça en obrir un ull.
-Tu vols dir el Drago! El Pepe Drago.
Mastega les paraules, mentre es grata el cap per activar el reg sanguini.
-Li diem “Drac” perquè fot cara de sargantana. I li put l’alè com la porta de l’infern.
-Doncs està molt emprenyat!
-No cridis que em ressona tot. Però quina hora es? Osti tu! Quina nit! Va ser fort, eh?
-Deuen ser ben bé, les deu. Si que va ser fort, si. Vuit cubates, son molts cubates. I desprès aquella cervesa... Tinc el cap com un timbal. Ara... Escolta. El tal Drac es a baix cridant que ets un porc. Tu sabràs perquè, però està que..
-Si, ja ho sé, “que treu foc pels queixals”. Acostuma a fer-ho.
-Doncs vol pujar. O que baixis ja! Sortirà algun veí i la tindrem. Que cony li passa amb tu? Que us vareu barallar per la Princeseta?
-La Princeseta?
Fa un últim esforç i trenca el segellat de lleganyes. La primera llambregada de sol li fereix les pupil•les i les parpelles tornen a caure en un moviment reflex. Les bosses de sota els ulls parlen d’una nit llarga.
-Si home, la de l’estanc. També hi era no? Li diem la Princeseta. Com que es tan “pija”.
-Ah! Si, la pija.. es veritat.
Per fi aconsegueix obrir parcialment els ulls.
-Barallar-nos? No, que va home! Aquella sempre va d’estreta però esta feta un pendó. El Drac, que sempre es fa el xulo, va dir que se l’enduria a la cova amb el Corsa i se la passaria per la pedra.
-I que, se l’hi va endur?
-Sembla que si, però li varem posar una pastilla al cubata. No crec que tingues èxit. He, he. Varem riure molt imaginant el drac inventant-se excuses, i la pija, encesa com una teia exigint-li que complís. Ja m’imagino el cabreig, sobre tot del Drac.
-Doncs esta molt emprenyat, eh!. Aquesta no te la perdona.
-Que es foti! Es un bocamoll.
Del carrer pugen els improperis del Drac esgarrapant la façana. Els crits es fiquen per les escletxes de les finestres velles i mal ajustades.
-Ets un covard Jordi! Si tens el que has de tenir baixa que ens veurem les cares!
Surt un veí que es queixa.
-Que passa aquí a baix?
El Drac no està per cortesies.
-Vostè no n’ha de fotre res iaio! Fiquis a casa seva!
L’Àngel s’encara amb el Jordi.
-Tio, baixa i engega’l. Si no se’n va, això s’acabarà malament.
El Jordi s’aixeca i s’adona que va vestit. Descalç, el fred de les rajoles es el referent per mantenir la vertical. Respira fons i surt cap al carrer fregant-se els ulls.
-Ara torno.
L’Àngel aprofita per anar al lavabo. Quan surt veu entrar al Jordi per la porta amb cara de fastiguejat.
-Be, ja està. S’ha acabat.
Es deixa caure sobre el llit i torna a enfonsar la cara al coixí.
-Però, es pot saber que ha passat?
-Li he fet una cara nova.
-Que li has...?
-Prou! Deixa’m dormir. Si us plau