El millor relat del segle

A ell li agradaven les frases llargues, fastuoses, plenes de subordinades. Jo les preferia clares i contundents. Recordo com els nostres gustos van topar per primera vegada. Aquella tarda havia anat a treballar a casa seva. Estàvem escrivint un guió que teníem intenció de vendre un cop acabat. Pels volts de la una de la matinada, asseguts a l'estudi davant del seu ordinador portàtil, estàvem massa cansats per continuar i vam decidir deixar-ho per un altre dia. Llavors ell va treure d'una carpeta un plec de papers amb una grapa daurada a la part superior i me'l va acostar. Tenia la cara il·luminada.
-Què és?
-És un relat que vaig escriure la setmana passada. M'agradaria que te'l llegissis i em diguessis què et sembla. Ets l'única persona que conec que té criteri literari.
Em vaig sentir afalagat, com si tenir criteri literari fos algun mèrit per afegir al teu currículum.
-Molt bé. Cap problema. Però amb una condició.
-Quina?
-Que em prometis que no té elements autobiogràfics sobre les teves experiències sexuals.
Va riure.
-T'ho prometo.
-Doncs cap problema.
Aquella mateixa nit, abans d'anar a dormir, em vaig estirar sobre el llit amb el cendrer sobre la tauleta i, ennegrint-me els pulmons amb el fum d'una cigarreta, vaig començar a llegir. Tractava sobre un barber que després d'aguantar una vida de monotonia, finalment, el dia del seu cinquantè aniversari, acabar per explotar i cala foc al seu apartament amb la seva dona i el gat a dins. La idea no estava malament, però l'estil era tan dens, tan espès, tan hermètic, que t'havies de llegir cada frase dues o tres vegades per saber ben bé què volien dir. Jo tampoc estava segur que allò que volien dir fos gaire interessant. Després hi havia el tema de les paraules. Semblava que per ell el valor literari d'una paraula fos proporcional a la seva impopularitat. Com més estranya i rebuscada fos una paraula, més literària. El text n'estava ple, de paraules d'aquesta mena. Ara en recordo "mel·liflu" i "desacostumat". I els núvols de cotó fluix suraven, deliciosament ingenus, sobre el mel·liflu cel d'aquell migdia desacostumat. El relat doncs, no era gaire bo, així que m'havia ficat en un embolic. Què li havia de dir? Havia de dir-li què en pensava realment o havia de fer veure que m'havia semblat bé per tal de no ferir els seus sentiments?
L'endemà mateix em va trucar. Jo estava dinant uns macarrons amb formatge al bar de la cantonada quan em va sonar el mòbil.
-Què, ¿què t'ha semblat? -em va preguntar.
-Bo.
-Ho dius per compromís o ho dius de veritat?
-No, és bo. Però potser hi ha algunes coses que es podrien millorar.
-Per exemple...
-Segons la meva opinió, i és només la meva opinió, hauries de mirar de ser més clar quan escrius. Se'm ha fet una mica carregós. Has d'intentar facilitar les coses al lector sent tan clar i entretingut com et sigui possible. Però només és una opinió. Potser estic equivocat.
-Mmm...
Hi ha va haver un silenci incòmode.
-Què passa? ¿T'has emprenyat? -li vaig preguntar finalment.
-No, no m'he pas emprenyat. Si t'he deixat llegir-lo ha estat perquè em donessis una opinió sincera i de bona fe. I ho has fet. No tinc dret a emprenyar-me.
Però el to de la seva veu contradeia les seves paraules Vaig recordar la cara il·lusionada que feia quan me'l va donar. Suposo que llavors li deuria semblar el millor relat del segle. Me'l vaig imaginar ara, assegut al sofà amb una ganyota de disgust i les espatlles caigudes. Tots comencem a escriure amb la idea que la història que tenim entre mans serà bona, i, de fet, si aconseguíssim traslladar al paper allò que tenim al cap, efectivament ho seria. Però llavors ens topem amb la pàl·lida i escarransida veritat mirant-nos des del paper amb aire de desconsol. Molts es neguen a acceptar allò que veuen, i segueixen creient que el ramat de paraules que tenen al davant formen en conjunt un gran relat. No acceptaran de cap manera una opinió contraria. Em va saber greu per ell.
Per aquella època jo mateix estava treballant en un llibre de relats. Vaig rescriure el primer mitja dotzena de vegades. Quan per fi vaig estar-ne satisfet, li vaig donar perquè se'l llegís i em digués què li semblava. Era l'única persona que coneixia que estava interessat en la literatura. No és perquè l'hagi escrit jo, però, sincerament, em sembla que era un gran relat. Es deia La piscina i era una conjunt de petites històries sobre el grup de gent que un dia d'estiu hi havia al costat d'una piscina pública. No li vaig perdonar mai el que va dir-me dies més tard a casa seu, quan vaig demanar-li l'opinió.
-Trobo que li falta acció. No hi passa res.
L'enveja no l'he pogut aguantar mai.