El meu primer dia d'escola

Les vuit del matí, em va costar molt aixecar-me, jo no volia anar-hi. Però els meus pares pareixien dispostos i decidits a dur-m'hi!!
Aquell dia record que pareixia que tots els nens del barri ens haguéssim posat d'acord i sortirem al carrer tots a l'hora de la ma orgullosa dels nostres pares i mares. Pel camí saludàvem als coneguts i el meu pare no deixava de repetir-los una i una altra volta que era el meu primer dia d'escola. Com si això no fos del tot evident!
Estirant la mà dels meus pares, arrossegant les cames contracorrent, enfilàrem l'avinguda Espanya, doblàrem Joan Xico i ens trobàrem a l'entrada d'un gran pati amb palmeres. Allà, com si es tractés d'una plaça pública medieval, ens arremolinàrem com un ramat d'ovelles espantades esperant el pitjor.
Escales, una primera porta, una segona porta que s'obria al claustre format per un pati interior quadrat. Un raig de llum entre les nombroses plantes ens va enlluernar i ens va fer baixar el cap, ens movíem com peces d'un damer que conformava el terra del claustre on diverses monges havien ocupat posicions estratègiques. Molts pares i mares pareixien estar gaudint d'aquell mal son.
Uns nens entraven per una porta, uns altres es deixaven portar pel riu de gent que ens va fer sortir a l'altre pati. De sobte, el meu pare es va girar per aturar-nos finalment davant d'una porta situada en un extrem del claustre. Hi havia un signe estrany penjat a la porta, com unes ulleres dretes, ara sé que era la lletra B.
Una veu ferma i decidida ens va rebre a la porta. Aquest és el primer record que tinc gravat de la meva mestra Maribel: la seva veu.
Una veu que ens va saber transmetre disciplina, ordres, instruccions, ensenyances, contes, cançons... Una veu que modulava per arribar a registres a voltes còmics, d'altres dramàtics..., Però el més important: una veu que ens envoltà sempre en tendresa.
Ella era capaç de mantenir aquest equilibri tant difícil d'aconseguir entre la disciplina i la dolçor, entre l'ordre i la tendresa, entre la fortalesa i la fragilitat, o la fermesa i l'amor.
Perquè pugueu conèixer millor a la meva mestra us he de parlar dels seus ulls, uns ulls d'olibassa molt vius que s'explicaven millor que les seves paraules.
Quan arrufava el nas tancant una mica el ulls, acompanyat d'un so sec de gargamella, ens preparàvem per a la tempesta!
Quan els obria tan i tan que pareixien sortir d'excursió, volia dir: "ja t'he vist la malifeta que has fet!"
El mal temps s'anava escampant amb el seu somrís franc i, definitivament, sortia el Sol amb la seva rialla i els llampecs dels seus ulls es transformaven amb alguna llàgrima d'alegria.
Amb ella hem après a compartir, a jugar, a sufocar les nostres rabietes, a respectar-nos, a fer el nostres primers amics, a interpretar el nostre entorn.
Ens ha cuidat, pentinat, tret els mocs i algun altre regalet...
Ens ha renyat, consolat, corregit, ensenyat a llegir i a escriure, a fer manualitats, a ballar i a cantar.
Com una autèntica gavina, ens ha ensenyat a volar, a confiar en les nostres forces per aixecar el vol i deixar aquest niu que tan amorosament ens ha protegit aquests tres anys.
És l'hora de partir , però vull que sàpigues, Maribel, que demà quan volem sols, sempre buscarem a l'horitzó el batec confiat i protector de les teves ales i l'estímul de la teva veu.