El meu gran dia

En sortir al carrer m'he adonat que avui és un dia diferent. Un dia en el qual la meva trista existència farà un gir, un dia en què deixaré de ser un miserable treballador que prou feina té a viure, un dia que donarà sentit a tot el que fins ara escassejava d'ell, un dia que saciarà tots els meus somnis de grandesa, un dia en el qual jo seré especial...és el meu dia, el que fa tant temps que estic esperant.
Per fi es fa justícia, ja és hora que m'escullin, he fet mèrits més que suficients, m'ho mereixo més que cap altre. Ja no hauré d'escoltar mai més que sóc un miserable, que el meu dia a dia és patètic, que no he fet res de profit a la vida,...tot això s'ha acabat. Només s'escoltaran lloances de mi. Si abans no tenia amics, ara en tindré a milers, per interés tots s'aproparan a mi. Per fi em sento orgullós de ésser qui sóc... Pensava que no arribaria mai aquesta gloriosa jornada.
Estic tant content...no puc dissimular la meva felicitat. La gent s'adona que és el meu dia. Entre ells ho rumoregen en veu baixa...Jo m'omplo de goig interiorment, però exteriorment estic fred, molt fred, no vull que ningú ho adverteixi...Vull estar el més natural possible, vull aparentar que sóc el miserable de sempre.
El cotxe de luxe que em porta, (sí, sí, cotxe de luxe, perquè ara ja no em puc permetre anar amb el meu vulgar vehicle, avui és el meu dia!) transcórrre carrer avall davant l'expectant i sèria mirada de la gent. No ho han paït. No accepten que avui és el meu dia i la glòria és només per mi, sembla que els molesti,...però perquè? Quina culpa tinc jo de ser el protagonista i el centre d'atenció? Va...no vull que m'espatllin el meu dia, passo d'ells...que els rosegui l'enveja!
Espero que la glòria no em pugi al cap i l'eufòria no em destrueixi per dins, però no tinc por, estic tranquil, no vull fer res que m'espatlli el meu gran dia.
He deixat el cotxe de luxe i m'endinso en un bonic palau on tothom em fa els honors. Jo ni m'immuto, com si estigués per damunt de tot. Pujo a una posició més enlairada on tothom clava les seves impures mirades en mi. Hi ha un individu al meu costat , suposo que és algú important, doncs tothom l'escolta o si més no ho fan veure, que realça les meves virtuds. Jo continuo igual, ni m'immuto, com qui no vol la cosa.
Pobres desgraciats...Em sap greu per vosaltres de veritat...Qui havia de dir que algú que no és ningú com jo tindria el seu gran dia abans que tots vosaltres que presumieu tant de ser especials...
En fi, ha arribat el moment de deixar-vos disfrutant de les vostres buides i rutinàries vides... Assaboriu-les bé, i sobretot enganyeu-se, penseu que sou genials, que les vostres vides tenen sentit, que sou feliços, que sou importants, que tot és fantàstic... Jo ara tramunto a un altre nivell, per fi ha arribat el meu gran dia, a partir d'ara ja res serà igual per mi...
Descanseu en pau!