El meu destí

Un relat de: Lluís

Vinc d'una vida plena de colors,
Busco una vida plena d'il·lusions
Busco una llum...segueixo el camí
Qui sap on ets? Només el destí.

Busco en les estrelles, miro l'horitzó
No escolto el silenci; hi veig en la foscor
Busco una imatge? O un sentiment?
Desastre infinit...Què dirà la gent!!

I jo dic: sí, oh sí! jo controlo el meu destí!
I jo dic: sí, oh sí! ningú no ho farà per mi!

Cada paraula, cada cançó
Cada mirada i cada petó
Cada carícia, cada moment
Cada abraçada...Tot diferent.

Notes dissonants són la meva cançó,
Dolça melodia d'amarga tristor.
Passes petites i a contracorrent,
Desastre infinit...Què dirà la gent!!

I jo dic: sí, oh sí! jo controlo el meu destí
I jo dic: sí, oh sí! ningú no ho farà per mi!
Sí!! Aquí...pots veure el meu destí...

Comentaris

  • t'admiro[Ofensiu]
    març | 11-09-2005

    Admiro la teva força i la teva capacitat per modelar el teu destí, gaudint sempre de tot al màxim.

    M'agrada, ja t'ho vaig dir. Felicitats, nino!

    Ens veiem aviat! Petonsss!

l´Autor

Foto de perfil de Lluís

Lluís

10 Relats

24 Comentaris

14121 Lectures

Valoració de l'autor: 9.14

Biografia:
Sóc fill d'una familia treballadora, humil i honrada. Obligada a marxar de la seva terra per establir-se a Catalunya, i fer d'ella, la seva patria, el seu país. El nostre país.
He crescut envoltat de l'amor d'una família que sempre ha estat al seu lloc per ajudar a convertir-me en un homenet de bé. Ho han aconseguit? No ho sé...El temps dirà.
Moltes han estat les ensenyances que d'uns i altres he rebut...i de tots, els que estan aquí i els que porto a dins per sempre, intento recordar-me a diari.
Ni molt menys sóc ni escriptor, ni poeta, ni res de res de tot això!! Simplement, quan tinc ganes d'escriure alguna cosa, doncs agafo paper i llapis i deixo que el cor escrigui el que li vingui de gust. Així de fàcil. Senzill.
Tot i haver passat uns anys meravellosos a la meva vila natal...ara és moment de canvi...i, per tant, poc a poc, estic sortint a conèixer món! A buscar aire nou que m'ompli els pulmons i les idees amb noves maneres de veure la vida, d'entendre les coses, de sentir, d'existir...
El món és molt gran i només conec una petita part...I quedant-me de braços creuats...Doncs no en coneixeré massa més...Per tant, hauré de moure'm i descobrir noves postes de sol, nous horitzons, noves imatges, nous sorolls, noves olors...
Així...que mica en mica, arriba l'hora de sapiguer valorar lo bo de la meva estimada vila i guardar-ho al cor...perquè aviat, molt aviat, la deixaré cada vegada més enrere...¨
És hora de volar.