El metro

Aquella tarda semblava haver-se espatllat el metre. Duia més temps del previst esperant al vagó i semblava que encara havia per a estona. En l'andana s'apilaven centenars d'irritades persones esperant. Sense entendre perquè trigava tant. Era una xafogosa tarda d'estiu i l'acumulació d'olors, suors, estretors i demés, feien que tota la gent estigués encara més incòmoda. D´altre banda, que el metro trigués tant a arribar implicava que els vagons anirian plens fins als topalls. I encara s'omplirien molt més, veient a tots els passatgers que esperaven en l'andana. Per fi va sonar la xiuletada que anunciava l'arribada del metro. Cada vegada més prop. Tots es van aixecar dels bancs i van procedir a prendre posicions per a així ocupar un lloc de privilegi en el vagó. Pobres il·lusos! Quan va entrar el tren, de seguida van veure que anava ple a vessar. Ple de gent suosa, irritada i pudenta. Com tots ells. Quan es van obrir les portes van procedir tots a entrar. Empentes, algun que altre cop de colze i carreres a la caça d'algun seient lliure. Era impossible. Ningú va baixar i tots es van col·locar com van poder. Per descomptat, jo estava entre tots ells. Un més en aquella llauna de sardines. No feia falta agafar-se a ningun lloc. La quantitat de gent impedia que caiguessis. Com anaves a caure sinó tenies espai ni per a llevar-te l'americana!. Quina va ser la meva sorpresa quan una mulata bellíssima lleugera de roba es va plantar davant meu, em va somriure amb malicia i donant-se la volta va colocar les seves natges contra la meva pelvis. No podia donar crèdit al que succeïa!. Vaig començar a suar. Més encara, vull dir. Vaig pensar que anava a deshidratar-me. Notava com la sang començava a acumular-se en les zones baixes. Vaig tossir pensant que la noia igual no s'havia adonat. Es va girar, em va mirar i es va limitar a somriure. Va tancar els ulls i arquejant l'esquena, va apretar encara més les seves natges contra mi. Es va fregar lleugerament, com si s'acomodés, i així va romandre fins a la següent estació. Uns pocs passatgers s'havien adonat i em somreien mentre ens miraven. Alguns amb enveja i complicitat. Els altres romanien aliens a tot, entotsolats com estaven en els seus pensaments sobre el treball, hipoteques, crèdits i demés. Jo procurava no creuar la meva mirada amb cap d'ells. Estava terriblement avergonyit. El tacte de les seves natges i el traqueteig del metro, m'havien provocat una erecció tan dolorosa com vergonyosa. La mulata anava fent sorollets cada vegada més audibles i alguns passatgers que abans romanien impasibles davant l'escena que es desenvolupava, ara començaven a mirar de reüll. Una dona major es ruboritzà i va comentar alguna cosa amb la seva amiga, que es va mostrar escandalitzada. Va arribar la següent parada, i aquesta vegada en el moment d'obrir-se les portes, la mulata es va ajupir, exercint així màxima pressió contra els meus engruixats pantalons. Deixà anar un petit xiscle agut que aquesta vegada va semblar sentir gairebé tot el vagó. Vaig pensar que em moria, però just en aquest moment, es van tancar les portes del metro atrapant a la noia pel coll!. Allò era seriós!. Ella semblava espantada i va començar a moure's agitadamente. L'escena era grotesca. Allí estava una preciosa noia mulata amb les seves natges apretades contra mi d'una banda i amb el cap atrapat per les portes del metro per l'altre. Va començar a cridar aterrida. Alguna cosa havia de fer. Vaig pensar a obrir la porta per la força però a l'allargar els braços per a subjectar-la, vaig empènyer a la noia amb la pelvis, fent que estigués encara més encaixada. Déu meu, quina situació més violenta! Allò no podia estar passant-me a mi! Per fi algú va aconseguir obrir la porta, i la noia, sense dir ni una paraula, va sortir corrent i va desaparèixer pels passadissos mal il·luminats del metro. Quant a mi, allí estava. En un vagó abarrotat de gent, amb una erecció de cavall i desitjant fervorosament que per favor, per favor, per favor...arribéssim d'una maleïda vegada a la següent estació.