Perdut

Un relat de: Buk

No tenia ni idea d'on estava. S'havia adormit a l'autobús, a mig trajecte, i no es va despertar fins que el xofer el va voler fer fora. Amb molt males formes, tot sigui dit. Havia treballat fins a tard en l'empresa d'un client, i portava ja diverses nits dormint malament. Estrès, ansietat, nervis... tot això. No recordava però, haver-se quedat adormit en el bus. Només va ser conscient de tancar els ulls un moment, i el primer que va veure en quant els va tornar a obrir, va ser la cara d'un tipus gras, amb uns pèls negríssims al nas, a un pam de la seva, dient-li que baixés "pero que ya mismo". Que havien arribat al final de la línia. Era el conductor. El cansament i l'agressivitat del personatge, el van aclaparar de tal manera, que va baixar del vehicle sense preguntar on es trobava. Es va allunyar ràpidament d'aquella vella llauna, amb l'esquena ben dreta i procurant aparentar dignitat.

No hauria d'haver començat a caminar sense saber a on es dirigia. Es trobava en un barri de la perifèria deixat de la mà de Déu. Cap parada de metro a la vista. Tampoc cap parada d'autobús. De totes maneres, a aquelles hores ja havien deixat tots de circular. No podia fer una altra cosa que seguir caminant.

Ara ja era definitivament de nit. Els fanals, ja fos perquè els havien apedregat o per estar fets malbé, no contribuïen gens a la il·luminació dels carrers. Començava a estar espantat. No li semblava molt bona idea passejar-se amb el seu vestit i corbata per aquell barri. Era com una provocació. Era conscient d'això. Com si portés un cartellet pegat al pit que digués "Eh! pallussos, sóc ric, fastigosament ric. Sóc tan ric que em netejo el cul amb bitllets de cinquanta fins i tot quan em tiro un pet".

Continuava deambulant per aquells carrerons. Quina merda. Allò era com un laberint. Aquell barri era obra d'una ment malalta. No tenia ni idea de cap a on es dirigia. Quant portava caminant? Una hora, dues hores, cinc hores? Estava totalment perdut. Qualsevol soroll li feia fer un salt. "Has de calmar-te" - pensava. "Que ningú es s'adoni que estàs perdut" "¿I com cony no s'han d'adonar?" "Semblo un maleït turista, amb aquest vestit i aquestes sabates"

Va passar per un edifici desconxat. Tenia un aspecte d'allò més depriment. En les seves escales havien uns paios amb una cara raríssima. Seria bona idea preguntar-los com sortir d'allà? Es va dirigir cap a ells amb aire confiat, gairebé desafiador. La barbeta alçada, l'estómac enfonsat - "Déu meu quines cares més rares" - el pit fora - "¿què cony els passa a la cara?".

I llavors ho va veure. Les seves cares. No els passava res a les seves cares. Portaven els rostres coberts amb un passamuntanyes. Això era el que li havia semblat tan estrany. Amb els fanals sense funcionar, no havia pogut adonar-se abans.

"Merda" -va pensar- "El que em faltava. Uns putos psicòpates". Va intentar donar mitja volta, però era massa tard. L'havien vist. A través dels forats d'aquell passamuntanyes, havien vist i seleccionat a la seva presa.

- Eeeeehhh, nennnnn. Ande vas tan aprisa!!! Vente p'acá un momentito payo, vente p'acá anda.

Es va aturar en sec. Va començar a tenir cremor d'estómac. No podia arrencar a córrer, va pensar. Segur que l'agafarien. Aquesta gent és com els gossos. Oloren la por. Si et veuen amb por es llancen a la teva jugular. Si, el millor era aparentar normalitat. La gentussa com ells acostumen a ser uns covards. No s'atrevirien a tocar-lo si veien que no s'acollonia. Va anar cap a ells amb pas ferm. El so dels seus passos ressonava pels carrerons buits.

- Hola que hay - va dir amb veu greu. Era una veu viril, de mascle segur de si mateix
- ¿Tienes un cigarrito? - va dir Passamuntanyes 1
- Ehhhh...no, lo siento, no fumo
Passamuntanyes 2 s'havia aixecat i ara estava darrere seu
- Vaya, el payo no fuma.... va dir a la seva esquena Pasamontaña 2
- Bueeeee... No pasa nada. - va dir conciliador Passamuntanyes 1. - El tabaco es malo, ¿verdad nen? Claro que si. Un tio sano, como debe ser. Ya se nota, por la pinta, digo.
- Ehhhh....si, me gusta hacer deporte - va dir ell amb la veu ja una mica quebrada - El tabaco es malo para el deporte. El tabaco mata, ya sabes.
- Si, claro que si, nen. ¿Y sabes qué mata también? Esto - Va dir passamuntanyes 1 traient una navalla automàtica i passant-la enfront dels seus ulls. Passamuntanyes 2, mentrestant, no es movia. Continuava darrere seu, tallant-li tota possible fugida. Escoltava la seva respiració a través de la llana.
- Anda, nen, ya que no tienes tabaco, danos pa cigarrillos.
- ¿Qué?
- Que me des la cartera, capullo!
Collons, dit i fet. Va buscar la cartera, però amb els nervis li va caure a terra.
- Será gilipollas - va dir passamuntanyes 2 - Cógela, mamón!

Es va ajupir per agafar la cartera. Passamuntanyes 2 es va apartar una mica d'ell. El suficient perquè pogués ajupir-se sense problemes. Ara podria sortir corrent si volgués. Segur que no l'atrapaven. En els seus bons temps havia sigut corredor. No és que estigués molt en forma, però amb aquells cabrons darrere seu, segur que corria com mai. Si ho feia, havia de fer-ho ja. Ara mateix. De sobte es va veure a si mateix llançant el seu puny cap als genitals de Passamuntanyes 1. Com si fos l'espectador d'una pel·lícula dolenta, va veure amb total despreniment com el seu puny s'enfonsava fins al canell en l'entrecuix de l'atracador. Passamuntanyes 1 va deixar anar tot l'aire que tenia en els seus pulmons en una sola bufada. Va fer un só gutural i va caure a terra en postura fetal. Passamuntanyes 2 no donava crèdit al que veia. Ell es va aixecar i va córrer com ànima que portava el diable. Va córrer, va córrer i va córrer. No, no va córrer. Va volar. Va volar pels carrers bruts d'aquell barri perifèric. Va deixar endarrere a Passamuntanyes 1 i 2, va deixar endarrere comerços tancats, fanals trencats, pintades obscenes en parets orinades, tot anava molt lent, i ell volava, Déu com volava. Es sentia genial. Aquells mamons havien volgut robar-li i ELL els havia atonyinat. ELL els havia ensenyat qui manava. Aquell malparit orinaria sang durant uns quants dies. Es va detenir. Li cremaven els pulmons. Ningú el seguia. Com anaven a fer-ho? Havia noquejat a un d'ells, i l'altre encara havia de menjar moltes sopes per ser tan ràpid com ell.

Les seves pulsacions van començar a baixar. Va recuperar l'alè i amb un mocador es va assecar la suor del front. Si, ja veurien els de l'oficina quan els expliqués això. "Amb mi no es juga, no senyor. Així aprendran". Es sentia fort, segur de si mateix, invencible. Encara estava perdut, però això ja no li preocupava.

Va seguir caminant una bona estona. Caminava ben dret, traient pit. De lluny va distingir una llum verda. Déu meu, per fí, va pensar. Un taxi. Va començar a fer grans escarafalls amb els braços i a cridar: "Taxi, taxi". "Déu, que no passi de llarg" pensava mentre agitava els braços en l'aire. Semblava que el taxi s'acostava. Gràcies al cel, el taxista l'havia vist.

En uns segons el vehicle va arribar fins on estava ell. Va pujar-hi, acomodant-se al seient del darrere. El conductor el mirava desconfiat. Els seus ulls es clavaven en els seus a través del retrovisor. Ell va aguantar la mirada, desafiador, mentre donava la direcció de casa seva. Es va adonar llavors que tenia una pinta horrorosa. Estava descamisat, grans cercles de suor barrejats amb brutícia tacaven la seva camisa. L'americana estava trencada per l'espatlla dreta, i una mena d'espuma feta miques sobresortia pel descossit. D'alguna manera, també havia perdut un sabata. "¿Cóm no m'he adonat? He tingut sort que aquest home parés", va pensar. "Amb aquesta pinta el fet més normal és que hagués passat de llarg"

Van arribar per fi a la seva llar. El taxista, amb cara de pocs amics, li va dir l'import de la carrera. Va ser llavors, en el moment d'anar a pagar, quan es va donar compte. "Merda, la cartera. Em la vaig deixar en aquell barri de merda. Vaig sortir corrent i ni em vaig acordar d'ella, collons"

- Escolti jefe, veurà...he tingut algun problema
- Me cago en mi nombre, si ya lo sabía yo. Ya conozco a los de tu calaña. Puto yonkie, ya me estás pagando si no quieres que te reviente la cara a ostias. Si tienes dinero pa coca, tienes dinero pa mi taxi.
- Eh escolti, tranquil·litzi's. Quina coca? M'han atracat, no tinc un duro. Si s'espera un moment, pujo a casa i li baixo l'import de...
- !Que me pagues ya, me cago en la ostia! - li va cridar el taxista cada vegada més nerviós. Alhora va treure una espècie de porra de sota el seient. En ella es podia llegir la inscripció: "Cobrador de deudas".

No anava a deixar ell que l'intimidés un vulgar taxista. S'havia enfrontat a dos perillosos individus i els havia ensenyat qui manava. Podria fer front a aquest eunuc armat amb un porra de fira. Què s'havia cregut? Què s'havia cregut tothom? Mai més ningú el trepitjaria. A partir d'aquesta nit, tothom el respectaria.

- Què va a fer amb això? - Li va dir amb veu segura al taxista
- Te voy a abrir la cabeza como no me pagues ahora mismo la carrera, yonkie de mierda
- Tinc una idea millor - va dir obrint la porta i sortint del taxi. - Per què no s'ho fica pel cul a la seva senyora perquè així senti d'una vegada alguna cosa dura entre les seves cames?
- !Será cabrón! Ahora verás, yonkie polaco hijoputa - va dir sortint del taxi i donant un cop de porta.

Va veure com baixava la porra. Semblava moure's a càmera lenta. No em costarà res tombar a aquest paio, va pensar. Esquivo a un costat i amb un cop de dreta el deixo fora de combat. La porra va continuar baixant. Que lent semblava tot. Encara no, encara no....!Ara!

No obstant això, les cames no li van respondre amb la rapidesa esperada. Tot es movia a càmera lenta. El taxista, la porra i, aquí estava el problema, ell mateix. Més lent que qualsevol altra cosa. L'últim que va veure va ser una inscripció que resava "Cobrador de deudas", tot seguit d'una fogonada de llum blanca. Després, la f
oscor.

Comentaris

  • Ups...[Ofensiu]
    Buk | 14-10-2006

    Ups, no feu cas del meu darrer auto-comentari. Anava dirigit a un poema de la fleur. M'he fet un embolic amb les tecles. Dislèxia virtual...en fi...

  • Molt bó[Ofensiu]
    Buk | 14-10-2006

    Molt bó! Directe però delicat al mateix temps.
    M'han agradat molt

  • el pitjor...[Ofensiu]
    fleur | 17-09-2006 | Valoració: 9

    és que hi ha gent així.
    un relat de conya... jurs, amb alguna castellanada ;)


    un petó enorme!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Buk

60 Relats

104 Comentaris

65876 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Em pareixen un 11 de maig del 73. A Barcelona, la meva ciutat estimada/odiada per igual.
D´ençà fins ara la meva vida ha transcorregut més o menys com la tots.
He participat en diverses antologies, tant de poesia com de prosa, com la de relats en català versió 2.0 i 10x10 microrelats.
També col.laboro amb revistes i projectes varis.
Al 2006 vaig guanyar el tercer premi del II Premi Grau Miró de Haiku, així com un accèssit, en el mateix concurs, per un altre conjunt de haikus presentat.

Per llegir més coses meves, clickeu aquí:

Lluitant a la contra