El professor

Un relat de: Buk

Riiiiiiiiiiiinnnnngggggggg..... Mmmmmphhhh....Merda...el despertador. Aquesta maleïda màquina anunciava amb impertinència l'arribada d'un nou dia. Cinc minuts més, va pensar. Cinc minuts més... Va temptejar la tauleta de nit a la recerca del rellotge, però sol va aconseguir tirar a terra la foto de la seva dona, el llibre de Roberto Bolaño que estava llegint actualment (ahhhh...quin gran mestre, el Roberto Bolaño) i finalment va tirar per terra el despertador.

Alguna cosa va cruixir al seu interior i va deixar de sonar. Que es foti, va pensar, no és l'únic que funciona amb peces trencades. La seva dona, que fins aquell moment dormia al seu costat, va fer un estrany soroll amb la boca en senyal de desaprovació. Ell la va mirar amb desgana, però va evitar el contestar-li. No volia començar el dia discutint. Bastants problemes l'esperaven a la feina.

Es va vestir, de forma rutinària, va fer un petó a la seva dona, i va marxar cap a l'escola. L'autobús era ple de perdedors, que com ell, es dirigien als seus llocs de treball mal pagats. Tots de mal humor, fent morros, tots amb aquelles cares... Déu meu, quines cares. Que n'eren de lletjos aquells rostres. Li feien venir basques si se'ls quedava mirant.

Com es torcen tant les coses?, es va dir a si mateix. Com pot ser que allò viscut difereixi tant d'allò somiat? En quin moment es va rendir ell? Quan va llançar la tovallola? Va ser quan es va casar? Potser quan va arribar el primer pagament de la hipoteca? Qui sap. El seu gran somni havia estat ser escriptor. Va estudiar magisteri pensant que era la manera més fàcil de treure's una carrera. Avorria les ciències, i magisteri li semblava assequible. D'altra banda, va pensar que el treball de professor tenia una gran varietat d'horaris i un gran nombre de dies festius, el que li permetria dedicar-se a escriure. En qualsevol cas, treballaria només de manera temporal. Potser un parell o tres d'anys. Fins que acabés la seva gran novel·la. Però mai va escriure aquesta novel·la. Els tres anys es van convertir en quatre, i els quatre en deu, i els deu en quinze. I ara estava atrapat. Atrapat entre buscaraons d'hormones descontrolades amb l'única motivació de canviar de mòbil cada tres mesos. A més, què els podia ensenyar ell? Pràcticament es limitava a recitar el que estava escrit en els llibres. Coses descobertes per gent que portava morta molts anys. Hipotenuses, catets, àrees, arrels quadrades... Bestieses. Les úniques coses que val la pena saber es poden aprendre, però mai ensenyar. Tots acabarien derrotats, pujant a un autobús sobrecarregat que els portaria a un treball de merda.

Estava arribant al seu destí. De lluny s'endevinava la silueta de l'escola. Havia d'aixecar-se per sol·licitar parada al conductor. No obstant això, no va poder fer-ho. Se sentia incapaç de continuar amb la rutina de cada dia. Estava cada vegada més a prop. Si es passava la parada, després hauria de caminar gairebé quinze minuts. I feia calor. Hauria de sol·licitar la parada. Però no podia. No volia. Va pensar que encara no estava derrotat. Potser ho estaria aviat, però encara no ho estava. Va decidir presentar batalla. No aniria a l'escola aquell dia. No aniria enlloc, va pensar a continuació. Havia d'allunyar-se. Del col·legi, de la seva dona, de la hipoteca, de tot.

Va continuar assegut en el seu seient. El conductor va passar de llarg la parada, i ell, amb satisfacció, va contemplar com el vell edifici de l'escola es perdia darrera el bus.

Comentaris

  • Fort![Ofensiu]
    Unaquimera | 18-09-2006 | Valoració: 10

    Un relat que atrapa, sobre un home atrapat... o que potser s'ho pensa que està.

    Una definició esglaiadora d'adolescent: "busca-raons d'hormones descontrolades amb l'única motivació de canviar de mòbil cada tres mesos" Esgarrifa!

    Una frase bella, rodona, contundent, definitiva: "Les úniques coses que val la pena saber es poden aprendre, però mai ensenyar".

    Un recorregut endavant, que deixa coses sense resoldre endarrere ( massa coses, potser ), però que deixa ben palesa la intenció, l'ànsia, la decisió, l'esperit!

    I a la lectora la deixa amb ganes de saber més d'aquell personatge que li ha estat presentat, de llegir com continua aquella història que acaba de descobrir, de marxar, potser, també, cap a qualsevol lloc... i de tornar a llegir-te un altre dia, segur!

    Rep una bona abraçada, de les bones de veritat,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Buk

60 Relats

104 Comentaris

65867 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Em pareixen un 11 de maig del 73. A Barcelona, la meva ciutat estimada/odiada per igual.
D´ençà fins ara la meva vida ha transcorregut més o menys com la tots.
He participat en diverses antologies, tant de poesia com de prosa, com la de relats en català versió 2.0 i 10x10 microrelats.
També col.laboro amb revistes i projectes varis.
Al 2006 vaig guanyar el tercer premi del II Premi Grau Miró de Haiku, així com un accèssit, en el mateix concurs, per un altre conjunt de haikus presentat.

Per llegir més coses meves, clickeu aquí:

Lluitant a la contra