El més estimat dels meus dolços cadàvers

Un relat de: helena

El teu espérit m´ha abandonat,

la teva força, el teu somriure,

els teus ulls atents,

la teva barba, darrere el meu coll,

les teves paraules de foc,

no em ressonen ni m´empenyen,


la passió també et va abandonar a tu,

al més gran dels poetes,

quan eres a la cambra

mirant per la finestra,

amb el teu ocell presoner,

que seguia cantant,

des.de la seva gàbia,

tots dos junts,

en perduda llibertat.


Vas caure com un rei,

com un emperador,

com un faraó,

i tota la teva dignitat resta intacta

en el teu arbre particular,

fet de mots enérgics, incendiats, resignats,

i la teva llibertat encara és allà,

perque els presoners de si mateixos

puguin anar a beure de la teva font inesgotable,

del teu valor, del teu coratge,

de la força del teu verb implacable.


Tu, el més estimat dels meus dolços cadàvers.

Walter Whitman.




helena




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: