El iaio.

Un relat de: tapisser
Assegut en el seu balancí de reixeta, havent fet les tres hores diàries de becaina ara, podia optar per dues coses:
Una: engegar el televisor.
Dues: pensar en els anys viscuts i, aquell dia es va decidir per la segona opció. De totes maneres, resumir vuitanta anys de vivències en una estona de la tarda era demanar un esforç massa cruel a la seva memòria, ja de per si, apaivagada i juganera.
Es va plantejar començar pel seu naixement però com no va tenir clar si hi havia estat, no va voler seguir, no fos cas que historiadors més acurats en les seves acotacions, el poguessin desmentir. Quina vergonya!
Li va semblar que la guerra era una data inoblidable, d'aquelles que marquen, que deixen un senyal dels que et porta a pensar en l'abans i el després.
Res es pot comparar a viure una guerra. Les notícies vistes al televisor, només et transporten al dol de les imatges, però la memòria de la por, de la gana, de sentir-te sol en companyia, són com les llunyanes olors, de la infància, que no oblides, ni tan sols amb quatre vintenes.
Va veure de seguida que recordava fidelment (amb la claredat del retorn de la imatge al mirall) les memòries referents a la gana, a les xinxes, a les explosions, a les bombes, a algun parent o amic encertat per la punteria d'un projectil, però no recordava a quin bàndol havia estat, si era emissor o receptor d'aquelles municions, i va sentir por.
A les hores va pensar que una cosa que viu perennement a les memòries humanes és l'amor i, més si és compartit.
Ara anirien ell i la seva retentiva a viatjar fins quan va conèixer a aquella noieta amb nom de muntanya màgica.
Res va tan bé com un sentiment d'enyor, per engegar la part del cervell que serveix per recordar.
La Montse, com ell l'anomenava, el va captivar de tal manera que ...
Ell treballava en aquells temps en un taller d'ebenisteria o de tapisseria no recordava bé, ho feia segut en uns tamborets entapissats en pell, les peces a fer eren agafades amb les cames com si foren les pinces d'unes tenalles fetes de carn. Els seients de treball s'aixecaven uns trenta-cinc centímetres des de terra. Na Montse, cada tarda, cap a les cinc, carregava el càntir fins a la font, buidava l'aigua sobrera i n'omplia la nova. El mecanisme màgic que les fades de Breda havien introduït en el càntir s'encarregava de fer i mantenir l'aigua fresca fins l'endemà.
Ella, en passar, li feia una rialla diària en veure'l en aquella postura, gairebé arranat a terra com segut a la gatzoneta. Ni tots els dolços ni els confits d'ametlles ni aquells anissos tan bons que venien a Arenys de Mar tenien res a envejar de la blancor i l'arrenglerament de les seves dents.
Ell la vetllava diàriament, i un dijous va aconseguir que portés, en una mà, el carregament d'aigua i a l'altre una declaració d'amor en forma de nota.
Recordava que s'hi va casar però no recordava per molts esforços que endegués si havien set feliços, o resignats, o infeliços.
És possible que tinguessin un fill, perquè la memòria el duia de manera inevitable, al record d'una mort per accident.
Va estar un infant d'uns vuit anys, el que un mal dia, va berenar en concepte d'autoservei, unes boles de naftalina que eren desades al moble de la cuina destinat a fer la casa més neta, més olorosa i dificultar l'accés de formigues, escarabats i arnes menjadores de llana.
No recordava si la criatura va patir molt; Si li varen rentar l'estómac quan ja no calia, si va haver de donar-li sang, si era compatible amb la del seu grup. Recordava, això si, llàgrimes, crits, veïnes i molts plors.

Quan aquella noia, amb faccions de persona nascuda a l'estranger, li va dir d'anar a fer un "pipi" i a sopar, es va trobar com esmaperdut i enfadat doncs no la coneixia ni li havia deixat somiar les hores necessàries per viure aquella tarda xafardejant l'interior de la seva capseta de records, allà on guardava el que volia i el que no volia recordar.
Així, amb les presses d'un geriàtric, qualsevol recorda res!

Comentaris

  • Diuen[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 23-07-2016

    Que som vells quan pesen més els records que les il·lusions. El protagonista del teu relat és vell .Però ell no en té la culpa . Voler recordar i tenir aquests "lapsus" ha de ser molt trist.
    Un relat molt ben escrit.
    Crec que encara no t'havia llegit ni comentat. Ara ho faré.
    Una abraçada, tapisser.

  • I tu qui ets?[Ofensiu]

    Perquè jo en tinc 10 més que tu i també em pretén l'alemany. Però el penso rebutjar tantes vegades com em rondi..

    Salut !

  • Graciós o trist[Ofensiu]
    Vicent Terol | 27-06-2016 | Valoració: 10

    Segons la perspectiva, el relat pot veure's graciós o trist. Com tantes coses a la vida: de vegades és bo desdramatitzar.

    El text està molt ben arredonit amb l'últim paràgraf. La redacció és correcta, es llegeix amb agilitat.

  • Molt propi de tu[Ofensiu]

    dir que el iaio potser no era al seu naixement. De vegades passa, un es despista i s'ho perd. Jo sí que hi era, perquè vaig néixer sense avisar. (Veure poema antic)

  • Ai, la memòria juganera...[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-06-2016 | Valoració: 10

    Fas el retrat ben acurat d'un ésser humà a l'ocàs de la seva vida, amb els seus records, els seus lapsus mentals, la sensació de pèrdua i l'oblit de si havia estat feliç o no amb la seva Montse.

    No dic jo que aquest sigui un estat perfecte, ni molt menys, però oblidar segons quins apartats de la vida no deixa de tenir els seus avantatges. Hom s'estalvia les punxades al cor que produeixen les crueltats de l'existència.

    Tot i que és un relat tristot, porta la marca de l'Albert, aquell comentari que arrenca un somriure, aquell toc enginyós, aquella expressió ben trobada...

    Una abraçada, tapisser

  • Records[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 05-06-2016 | Valoració: 10

    A vegades cal recordar. No passa res. Comprenc que quan ets a dalt, només et queda mirar a baix. I si tens escenaris per recordar, fes-ho. Una forta abraçada, Albert.

    Aleix

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 03-06-2016 | Valoració: 10

    Una vida pasa davant seu, m' ha emocionat. És un relat molt sentit

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: