Reciclador contradictori

Un matí com molts d'altres es va llevar amb la dèria d'anar a fer la compra diària.
Res donava a entendre que aquell dia seria una data a remarcar en la cursa que la humanitat havia establert amb la salut agònica del nostre planeta.
Després de dutxar-se i fer els seus exercicis de Chi Kung, es va servir unes torrades amb oli, les quals feien de receptacle greixós a un parell de llesques tristes de pernil dolç.
La merda de la dieta que li va imposar la seva endocrina.
Va agafar dues bosses de cotó (millor que en sobri una perquè, si no se n'ha de demanar a la botiga on són de plàstic, i se sent enrogir l'orgull ecològic que tant li ha costat crear-se).
Cap al carrer; escales avall.
Fa un temps, el fet de baixar unes escales no era motiu d'atenció per a ell, ara descompte cada pis que assoleix com aquell muntanyenc que fa cim, però en baixada.
Dos pisos més i al carrer!!
A fi de socialitzar el veïnat i pacificar la circulació, al barri han fet una bonica obra i es veu que han donat el comandament a un amant del color groc que, ja que no el podia posar allà on volia, aquí, se li ha donat màniga ampla per pintar tot el carrer sempre que la seva obra fora en forma de triangle, així que la pacífica illa s'ha convertit en un mostrari d'aquestes formes geomètriques de totes mides, i de tots els grocs imaginables, inclús, sé de bona tinta, que a un botiguer que tenia la porta oberta, perquè havia fregat, se li va colar el senyor "rodillo" en mà i si no l'agafa fortament pel canell per parar-lo, encara estaria pintant parets, prestatges, terres, amb la graciosa forma geomètrica.

Amb una llista que li procurava una aplicació del telèfon de butxaca, es va deixar empassar per la temperatura fresca del Supermercat.
* (Per tots aquells menja-tofus, que tinguin a bé llegir aquest meu conte, i abans que se'm tirin al coll, el meu personatge va a comprar al "super" primer, perquè no és de butxaca sobrera, i segon, perquè té la mobilitat un xic compromesa i en aquest lloc pot comprar gairebé de tot desplaçant-se poc).

En el passadís de les carns dóna una ullada però no carrega res al carretó de plàstic que ha agafat a l'entrada, amb una fitxa de plàstic bescanviada a les caixes d'accés. Avui no anirà molt carregat, ja que no necessita ni llet, ni oli, ni sabons que de seguida són coses que pesen i fan molt de volum amb els seus envasos de plàstic, diferents per cada fluid.
Els formatges són una altra cosa, el deleixen i li meravella la varietat. Li crida l'atenció, veure'ls tan ben posats a les seves caixes de plàstic, n'hi ha de llescats i de sense llescar, de forans i autòctons però tots embolcallats amb diferents sarcòfags de plàstic, entre fulls de plàstic perquè no s'enganxin...
Tots, també, són de color groc, amb diferents matisos però grocs, la qual cosa li fa doblegar el llavi en un mig somriure, recordant l'operari que va treure el ventre de penes en pintar els terres del seu carrer.
Passa al costat dels congelats, conscient com és del fet que si vol menjar peix, aquesta és la seva opció, salva de la seva gelor, un peix amb cara de trist, que ve d'un d'aquests punts cardinals enfrontat al sud, on les aigües de la mar són braves de debò, amb la seva bossa de plàstic que envolta una altra que li fa de salvavides. Mireu si n'han de ser de mogudes aquelles aigües!
El carretó, de plàstic, ganut com és, es va empassant totes les coses que hi avoca mostrant la seva utilitat.
Ara, ell i carro passaran per un món quadriculat en caixes de plàstic, on les peces són soltes, les has de posar en una bossa de plàstic i pesar-les. El preu te'l dona una balança traient un paper adhesiu com una llengota que fa burles, de què fent tu tota la feina, et cobren el mateix, i a finals de mes, la nòmina del operari que abans pesava les coses es veurà reflectida al conte de beneficis de l'empresa.
Mentre pesava els cogombres, embolcallats en la seva doble pell de plàstic, unes pastanagues, també en el seu uniforme transparent, pebrots, albergínies, alls-porros, tot en la seva funda protectora, tot segons el protocol, es va pensar a sobre que: a qui ha d'importar un planeta més o menys.? Això últim ho va pensar fluixet per no molestar ningú.
El camí de tornada a casa, se li feia feixuc, no pel pes de la compra, no. En dirigir-se al seu carrer havia complert la primera tasca del dia, i per tant a la seva utilitat com a persona se li podia passar ratlla a un trosset. Tenia el repte d'anar a comprar cada dia, de xerrar amb un i l'altre, d'esmorzar amb les xafarderies d'un barri ric en novetats, no sempre agradables.
En arribar a la cuina de casa, era necessari treure tots els embolcalls del material comprat.
A tal efecte i després de posar-se l'uniforme de des embolicador, va procedir a la quotidiana feina.
Al costat de la cuina hi havia el menjador, que habitualment era el receptor, dels embolcalls de la compra.

Portava les dues bosses de cotó plenes a vessar, la primera tasca era buidar les dues. Li va semblar que tindria prou lloc sobre dels marbres, encara que hi havia forces, coses. Quan n'havia buidat la primera ja va veure que li aniria just, podria deixar coses sobre els fogons, ara apagats, i damunt de la nevera si fóra necessari.
Tantes coses...!!! I tan lluents en els seus embolcalls....!
Semblava l'exposició de regals que feien els Reis de l'Orient quan venien a casa.
Unes tisores a la mà dreta, un cúter a l'altra mà, preparat per a despullar els articles. Cada cosa al seu costat.
Les patates al cistell, la malla de plàstic llançada al menjador, després ja ho recolliria, les cebes el mateix, la malla cap al menjador, cada article va seguir aquesta cerimònia, no li agradava guardar al frigorífic les coses embolcallades en plàstics, es veu que tot té un valor i, hem de reciclar, a la "tele" bé ho diuen.
Quan tot va estar desat, a reüll, va veure la muntanya de plàstics que s'apilava al menjador, plàstic sobre del sofà, plàstic sobre els mobles, tot plegat tapava la claror i la sortida a la galeria, fins al punt de voler endevinar l'hora i no poder-ho fer per la penombra creada.
Encara sort que l'Ajuntament, en la seva seu del barri, havia impartit un curs sobre com tractar el plàstic mort, després que aquest hagués donat la seva vida protectora per conduir els aliments, en aquest cas, fins a la casa d'una persona tan sensibilitzada.
El nostre conscienciat ciutadà era assetjat a la cuina per una paret de plàstic, que de moment no semblava agressiva. De cop, va adonar-se que havia de travessar aquella jungla perquè tenia el rull adhesiu en el rebedor, també el cordill i les coses per a fer paquets.
Va posar-se a la boca el ganivet de pernil (com havia vist a mantes pel·lícules) fent-se un tall poc profund i adonant-se que era al revés que l'havia de dur (el tall de la heina cap a fora).
A la part de baix, tocant el terra hi havia un forat que li marcava la ruta, fent servir el ganivet a modus de matxet, va poder obrir-se camí en tan densa jungla, va reconèixer un envàs de sabó líquid que havia provat els últims dies el format del qual diferia ben poc de l'original, però, no anirian a fer envasos iguals per a tot i deixar de fabricar plàstics!, ni que embrutessin els nostres mars! De vegades penso en unes bajanades...
...Si fora veritat ho dirien a la "tele".

Segons els seus càlculs ja creia ser a mig menjador, però com no s'hi veia gens igual s'havia despistat i era prop de la tauleta de centre.
No, no, vaig bé (es va dir) aquí hi ha aquell xiclet enganxat que no surt ni rascant.
La travessa va estar dura, però al final se'n va sortir, havia guanyat a la densa tundra de plàstic en què s'havia convertit un dia de compra mitjana. Ara només li quedaven aquells desembarassats metres de passadís per arribar al moblet del rebedor on tenia guardat tot el necessari per a fer paquets, en arribar al costat de la porta va sentir unes veus que no associava amb les de cap veí, i no podia ser cap delinqüent perquè entre ells parlaven en català.
Una part per xafarderia i un altre per si podia ajudar, va obrir una mica el cantell de la pesada porta d'aquelles de pis vell de l'eixample Barceloní, això sí, amb la cadena posada.

Els puc ajudar?
A qui busquen?
Va dir per demostrar la seva saviesa de tot el que passava a l'escala.
Dels dos funcionaris, el que es veia d'una hora lluny que portava la veu cantant va dir:

Veurà, som de l'Ajuntament i busquem a (varen dir un nom com podien haver dit un altre) a aquesta persona se li va impartir un curs accelerat de reciclatge i empoderament ciutadà i venim a veure si els resultats casolans difereixen en alguna cosa amb els impartits.
Es va trobar entre l'espasa i l'immens volum de plàstic que hi havia al menjador. Sabia que no es creurien la versió real però tot el que havia après i, sobretot, l'empoderament a què l'havien sotmès, sense demanar-li permís, va fer el miracle de deixar caure la cadeneta de la porta i xiuxiuejar:
Servidor de vostès. Sóc jo la persona que busquen.
Un dels inspectors, el que semblava més experimentat, no feia més que netejar-se nerviosament les ulleres i és que la llum diàfana, com d'aparició divina, del menjador filtrada pels molts quilos de plàstic acumulats li donava a l'ambient com un aspecte boirós.
No serà això........
Va dir dirigint la mirada al mar de plàstics, com el professor que se n'adona que allò que ha explicat a l'aula no ha servit per a res.
Va enfocar la mirada al plàstic acumulat en el menjador i va fer al seu company un gest gairebé inapreciable que venia a dir que s'hi acostés per donar raó fefaent de les seves sospites.
El funcionari tornà capcot cap el rebedor.
Evidentment: és plàstic, Piles i piles de plàstic.
Va dir amb un gest un tant sobreactuat

El que era la veu de l'experiència de tots dos funcionaris es va posar la mà dintre de l'americana i va treure unes manilles destinades a les mans, que tant de material reciclable havien acumulat.
De res varen servir els crits del ciutadà argumentant que tot allò era fruit d'una sola compra, que el van trobar anant a buscar cordill per a fer paquets i portar-ho a reciclar com Déu mana, que consideressin que ell no tenia opinió i si li deien que el millor era reciclar plàstics; ho feia (encara que no podia entendre per què no feien tots els envasos iguals).
Varen emportar-se'l escales a baix intentant que aquell apressament fos el més exemplaritzant possible pels veïns de l'escala, amb cops forts i també forts sorolls que varen despertar a més d'un nadó que dormia
Ecoembes, com empresa semi oficial, va enviar un equip d'operaris a buidar el pis infractor.
La justícia que habitualment és molt lenta, en aquest cas no ho va ser i semblava talment, que la sentència hagués estat dictada abans d'exposar els fets.
Es va solucionar amb una multa de dotze mil cinc-cents euros, que un cop cobrada, va anar íntegrament a uns forats del paviment que hi havia a les portes del ministeri d'Ecologia i Pavimentació. Evidentment amb quitrà de la millor qualitat que va aplicar una empresa subcontractada a tal efecte, i si va sobrar algun euro......
Reciclar és una cursa amb la Natura, que crec hem perdut; però, és possible que encara siguem a temps, d'arrencar alguna careta (d'aquestes de plàstic) d'algú.