EL GOLÉ

Un relat de: tapisser
EL GOLE

En aquells temps, als cines projectaven dues pel·lícules, el No-do, dibuixos animats i anuncis.
Amb l'eufemisme: "programació doble" es venia il·lusió a moltes cases que anàvem al cinema per passar la tarda de diumenge, ja de per si avorrida i trista.
Encara sento a la gola les bombolletes i el sabor d'aquella beguda dominical, de regust imperialista i color estranyament marronós, i sento, com si fos ara, l'enganxosa i elàstica presència entre els meus queixals, estrenats de poc, del plaer immens que em donaven, de setmana en setmana, aquells caramels tous.
Era com el meu càtering dominical.
En sortir sentíem, allà lluny, una veu, despreocupada que cridava amb una cantarella repetitiva: "El golé ha salido el Goléeeeee"!!!! Que era el vademècum dels ludòpates de les quinieles futbolístiques i de la gent que tenia l'esperança que una X, canvies la seva vida, per poder escopir a l'encarregat allò que tant de temps havien assajat davant del mirall de l'eixida.
Tornàvem a casa, on un televisor que encara feia olor de nou, ocupava totes les seves làmpades en confirmar allò que pregonava "el goleeeé".
Sobre les estovalles endiumenjades, ens esperaven les restes del dinar: pollastre a l'ast amb les seves patates de xurreria i amb alguna cosa més que la mare feia per a completar l'àpat.
Més d'un dia, m'havia menjat una pilota d'aquelles que xutaven de tan a prop com mirava el televisor.
Després dormir...
Després somniar...
Era feliç, car no coneixia altra vida. Després vaig saber que molta gent, que no havia estat en el cine i que havia passat de manera diferent la tarda de diumenge, es reunia a llocs foscos per discutir sobre una vida diferent en la qual no hi cabien el meu pollastre, ni les patates de xurreria, ni els meus caramels, però sí una ala per cadascun,una patata i una llepada de caramel per a tot el món.
O sigui, sí que hi cabien les meves coses, però a trossos, repartides d'una altra manera.
Ho vaig saber massa d'hora per descobrir la diferència amb la vida que coneixia, i em va agradar.
Feia veure que mirava el televisor, però el meu cap era un formiguer d'idees
Moltes d'elles egoistes i d'altres que em feien reflexionar tant com ho pot fer un preadolescent de catorze anys.
M'ajudaven uns personatges que vivien mimetitzats en els sostres de casa, pintats de color blanc i a les parets de l'única habitació embellida íntegrament d'aquest color: la meva.
En un desbordar de matèria grisa, els vaig batejar com: "els homes de blanc".
Eren una civilització que cohabitava amb els meus diumenges de golé, de caramels i de cine, potser més despreocupada que la nostra per tot el que tenia a veure amb el pudor, gens amants dels egoismes personals, de les diferències i amants de les bromes.
Que només els pogués veure jo, diu molt de la innocència dels infants i de la qualitat del meu cervell que, com dirien en una pel·li de Mel Brooks,,, era normal, però de la classe A: A/normal.
Vivíem ignorant-nos, i, les comptades ocasions en què ens relacionàvem era per demanar-nos una miqueta de sucre, o una mica de cafè, com fan els bons veïns.
Quan era jo qui feia la deixa rebia com a devolució del favor, una porció insignificant del producte, sempre amb la pregunta: _era una tassa, oi?_acompanyada amb un somriure cínic que anunciava el seu comiat.
Personatges que feien uns cinc centímetres d'alçada i eren proporcionats, segons les nostres regles de mesurar les proporcions anatòmiques humanes, però, encabida en aquells diminuts cossets, hi duien unes grans ganes de conya amagada.
Ja he dit que eren, púdicament, diferents de nosaltres i no eren coneixedors de cap sistema regulador de l'espècie, o sigui que es passaven el dia copulant i procreant com si s'hagués d'acabar el món, i ho feien sense cap mena de fre moral com qui es rasca la panxa en públic, com les bestioles que veiem en els reportatges o en el zoo.
Segurament, era una de les raons de la seva extraversió i de la xerinola continua en la que vivien.
No coneixien el conflicte entre ells i, per poder discutir d'alguna cosa, recorrien sovint a nosaltres, com aquella ètnia que en necessita d'una altra per a conquerir alguna cosa o bé per a ser sotmesa.
Una de les seves recurrents diversions era ratar els cables de l'antena que, entre la imatge de la Moreneta i una miniatura de la torre Eiffel, buscava constantment, des de el cim de l'aparell televisor, un senyal concret, amb el moviment que donàvem a les seves banyes.
Quan trobaven el coure del seu interior, això ja no era possible. Ho feien quan jo era sol, de manera que hagués de reparar-ho o donar explicacions de la manca de recepció als pares quan tornaven. Era la penyora que em feien pagar per ser l'únic de la casa que els podia veure a voluntat, els altres només els veien si els homenets es volien deixar veure, per això quan necessitaven alguna cosa, era jo l'encarregat de servir-los, ara farina, ara cafè, ara sucre...
En aquella època, no hi havia antenes col·lectives ni de cap mena en els terrats solitaris, que tan sols, rebien en els seus filferros les bugades dels veïns per blanquejar-les al sol.
Encara no s'havia inventat allò tan suat de: "és d'ells", que tants problemes de consciència havia solucionat, o sigui que no tenia més remei que adobar la trencadissa en un plis-plas.
Per tal d'esgarrapar temps al temps, jo m'havia construït un quit d'actuació ràpida, que deixava en el calaix de la tauleta del televisor (un rotllo de cinta aïllant i un pela cables). Part del seu joc passava per amagar-me aquestes eines.

M'agradava la insolència amb què tractaven la vida, una barreja de provocació i repte que no pensava en futur, perquè no feia falta, ja que era un demà, el seu, del qual no calia preocupar-se, perquè ja vindria. Demà.

Vivíem sota terrat, i la calor d'aquell estiu anunciava una progressió d'ardents temperatures fruit del canvi climàtic al qual ens havia dut la cobdícia de la nostra "civilització moderna".
Els Homes de blanc, només sabien que feia molta calor i que feia falta solucionar-ho.
A la seva manera estaven organitzats i en un tres i no res es varen ajuntar sis persones (tres donetes i tres homenets) que varen decidir, després de discutir-ho entre tots, que anaven a fer un forat per ventilar.
Si pensem que els seus peus eren els meus sostres vivien cap avall en relació amb nosaltres, o nosaltres cap avall en relació amb la seva comunitat, per això el que per a ells va estar una solució ràpida, eficaç i sense massa feina, per a mi va estar una mala passada, un dia en el qual se li va ocórrer, després de tota una jornada de calor sufocant, que quatre gotes en fessin vuit i vuit en fessin setze fins a ser una tempesta d'aquestes que ara en diuen tropicals, i jo reconec com a un ploure de collons.

Era la seva manera de fer, on el futur no era un dels components de l'equació de la vida, on les complicacions, eren obviades del seu fet quotidià. Un tret distintiu d'aquella civilització, que m'agradava molt, era que no tenien moneda i les coses fluïen per la importància que tenen i no per la situació de qui les patia.
Així el menjar, l'accés a la salut, a la cultura, a l'habitatge... les coses bàsiques i necessàries es garantien a tothom i tothom en tenia dret.

Vaig voler penjar una làmpada, per a dissimular el forat que varen fer. Carregat amb l'escala i quatre eines em vaig enfilar, més amb la dèria d'espiar llurs converses que per penjar un enginy que no volia i que em limitava la visió sencera d'aquella tundra nevada, que era el nostre sostre. Aplicant l'orella al paisatge blanc em vaig convèncer que era jo tot sol amb mi, i que no establiria relacions amb els veïns d'aquella manera tan franca.
Hauria de ser més astut que ells!
Així que em vaig preparar un berenar suculent i me'l vaig servir a la taula, al ben mig del menjador.
Atrets per l'oloreta que desprenien les menges, i deixant caure més molles de les que en mi són normals (soc molt marrà menjant, jo) no varen trigar molt a aparèixer caparrons, com en un camp de fredolics.
Els més agosarats anaven baixant per les parets, cosa que vaig aprofitar per fer veure que m'havia oblidat quelcom a la cuina i deixar-los acostar a aquell sembrat d'engrunes en què es va transformar el terra del menjador.
Vaig tornar, intentant fer el màxim soroll que vaig saber, arrossegant els peus, espolsant-me el davantal, tossint, gairebé tot a l'hora.
Tots van fugir menys un, que semblava menys poruc que els altres. Es va quedar menjant, acarant-me amb una dignitat heroica.
Al cap i a la fi ,passar gana no és cap vergonya i sí que ho és que es tiri el menjar, encara que sigui en forma de molletes.
Crec que era algun d'aquells que m'havien demanat sucre en alguna ocasió
Ahhh no sé, tots em semblen iguals, com els xinets, els negrets i alguna altra raça que necessita diminutiu per a poder nomenar-la.
Potser era tan poruc com els altres, però la gana el feia més semblant a una persona de la meva cultura, ja que hi ha molta gent que en passa, de gana vull dir.
Amb diferència era el més simpàtic i em va perdre la por que el desconeixement ens fa tenir. Vaig asseure'm a la cadira i, lluny de fugir espantat, va pujar, camal amunt, fins a arribar-me a la falda i sense treure'm els ulls de sobre em va donar un paper diminut.
Amb una lupa no acabava de veure bé el text, aleshores, vaig recordar que fa uns anys, quan encara creia que els Reis venen de l'orient (ara hi van), em "portaren" un microscopi, que gairebé no havia fet servir.
Entre dos suports de vidre vaig posar el text com si fos un bocata, i el vaig poder llegir sense cap dificultat.
Deia així: "Tu tens preguntes sobre la meva gent i jo curiositat per la teva, si vols, demà podem quedar i ens satisfem mútuament"

No he de negar que la cosa de "satisfer-nos mútuament" no em va convèncer massa, venint d'una gent tan i tan promiscua, i vaig estar temptat de declinar la convidada, però una ocasió així...
Vàrem quedar al costat de la perforació que havien fet, on encara quedaven trossets de la cinta que es fa servir per senyalitzar les obres públiques.
Jo vaig fer veure que m'havia pensat l'assumpte de l'ordre del pare de penjar el llum.
Qualsevol cosa per no haver de donar explicacions als papàs...
L'endemà, a l'hora que havíem quedat i com si estigués topografiant el sostre de memòria, vaig repenjar una galta al costat del forat i vaig començar una conversa, en una posició no gaire còmoda, però que no oblidaré mai, ni les meves cervicals tampoc.
Mentrestant, la vida en la resta de la casa transcorria amb el ritme lent d'una casa burgesa, a diferència de la voràgine que es vivia en els carrers de la ciutat en aquells dies, vagues, manifestacions, policies vestits de gris o disfressats de persones normals, per tot arreu, sorolls... tot perquè un senyor baixet volia manar per sobre dels altres.

No em ve al cap que els pares ens posessin mai la mà a sobre seriosament, algun calbot, i alguna sabatilla havien impactat amb mi o en els meus germans, més com un avís que com un reny físic.
Va passar, que el pare, aguerrit en una sola batalla, però que va durar molts i molts anys, va donar una bufetada a la meva germana, emprenyat perquè s'havia implicat en qui havia perdut la guerra, com ell mateix, i la mamà mirava cap al sostre, desviant la mirada, però pendent del contacte com si acuses ella el dolor.
Mai haguera cregut que una guerra donés tan mal viure als records que fes violentar les persones contra la gent que estimes.

Aquell moment, del que encara arrossego el record com un espectre que m'omple el cap d'històries no explicades, va estar l'interruptor que em va fer voler viure com els meus homenets de blanc.
Vaig ficar en una bossa les quatre coses que m'hagués posat a la motxilla per anar a acampar amb els escoltes, vaig fer un petó gros a la meva germana quan es va donar per acabat el judici, i carregat amb l'escala i el fanal vaig pujar un graó i després un altre fins que tot es va fondre en blanc.




Comentaris

  • Records[Ofensiu]
    Prou bé | 18-01-2022 | Valoració: 10

    Enhorabona per un relat que tan bé explica les vivències del noi en anar descobrint i fent-se gran! A través d'ell ens fas el retrat d'un temps que també va ser el meu. Així que els records han fluït com flueix el relat...
    Amb total cordialitat

  • Records[Ofensiu]
    Prou bé | 18-01-2022 | Valoració: 10

    Enhorabona per un relat que tan bé explica les vivències del noi en anar descobrint i fent-se gran! A través d'ell ens fas el retrat d'un temps que també va ser el meu. Així que els records han fluït com flueix el relat...

  • Records i imaginació[Ofensiu]
    Montseblanc | 17-01-2022

    Una història personal dins de la història de tot un país. Amb les seves diferències, és clar, que la majoria no menjava pollastre a l'ast tots els diumenges ni es podia permetre anar al cinema cada cap de setmana. Però de mica en mica, tots hi vam arribar, a la televisió, al cotxe... I dins d'aquest marc que tan bé descrius, la ment del noi, la seva imaginació, la manera d'evadir-se...
    Jo també tenia uns homes i unes dones diminuts. En el meu cas els tenia dins una capsa de sabates, no arribaven a fer un pam, eren com els actors i les actrius de les pel·lícules dels anys cinquanta de Hollywood. De vegades discutien, de vegades es besaven... Ni menjaven, ni tenien mobles, ni volien sortir de la caixa... Eren allà dins i jo els observava...

    (per cert, m'encanten aquests esquitxos d'ironia i humor que escampes com qui no vol la cosa pel text principal)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: