ESCALFAMENT GLOBAL

Els dies, ara, són estranys, com indecisos.
De cop, cau una tempesta, que fa córrer a la gent amb paraigües i bosses del Caprabo al cap.
Tant fa un fred desconegut a ciutat, com ara les pedres es posen vermelles de tant de calor.
Està canviant el Clima i ja no recordem, quan en la seva paciència infinita, augurava estius i hiverns amb primaveres i tardors perquè anéssim acostumant-nos al canvi, persones, animals, i plantes.
Quan les aus sabien si havien de migrar o no i florir els arbres , no com ara que les aus són enormement més pesades per no fer l'exercici que suposa volar grans distàncies, per anar a passar l'hivern a Zimbàbue, i els arbres no saben si donar fruits, florir o canviar les fulles.
Jo, com cada matí, faig la "barreja" al bar del xinès de sota de casa, miro el diari per saber quines ximpleries s'ha empescat el polític de torn, i camino, camino molt, massa, he pensat algun cop, tot fent un examen de consciència.
L'altre dia no me'n vaig adonar i veig un rètol que posava "Toulouse deu quilòmetres". Em vaig quedar a dinar en una fonda, perquè ja veia jo que no arribava a l'hora de menjar a casa, i com la Paquita hagués fet arròs...
Com no entenc massa l'idioma francès, vaig engolir el que els gavatxos varen voler.

Quan faig aquestes llargues passejades, sovint, arribo assolellat i cansat. Faig parada en alguna font de les moltes que hi ha a les nostres ciutats o m'assec a aquestes cruïlles que han acabat amb les aspiracions de molts polítics municipals per refermar el seu patrimoni, però que tenen uns límits d'ús no massa clars. L'altre dia, estava reposant, quan un senyor amb aspecte de tenir molta pressa, em va passar pel costat amb el seu patinet elèctric, tot i ser com una vorera i, per tant, zona de vianants. El meu precari equilibri se'n va ressentir i vaig acabar per terra, setmanes abans que ni l'aprenent de conductor, ni les quatre persones que anaven fent la mudança amb ell, se n'adonessin. M'havia enganxat i rebolcat amb una punta metàl·lica del somier que transportaven.
En aquestes cruïlles i hi ha taules, bancs i jardineres. Són prou agradables si vigiles que no et facin mal, però sempre hi ha rucs que ho espatllen, i no pensen amb les coses de compartir.
Quan em vaig recuperar de l'espant, i sempre buscant un racó ombrívol, em vaig acostar a un plataner que tenia el seu escocell ple de runes, plaques de guix i sanitaris d'alguna reforma que estaven fent pel barri. Quedava com la meitat lliure de caques de gos i allà que em vaig dirigir, tot arrepenjant la meva esquena cansada en el seu tronc, que segur enmig d'una zona boscosa faria més goig. El contacte de l'esquena amb el tronc em va fer sentir un calfred que vaig pensar que era per la humitat que, sens dubte, feien els regalims de la meva suor esquena avall, mullant la jaqueta del xandall com una cascada pròpia i portàtil.
Després del calfred, vaig tenir una sensació molt agradable, com d'acolliment per part de l'arbre.
Una vegada experimentada aquesta sensació, ja no vaig poder allunyar la meva existència a la del meu amic enfullat.
Separar-me d'ell se'm feia difícil i estava segur que no havia compartit cap escena d'aquesta vida, com no fora amb regressions a vides passades...
No gosava desenganxar-me'n perquè per molta voluntat que hi posés, hi havia com una veueta interior que em deia:
No ho facis.
Perquè ho vols fer?
On estaràs millor que aquí?
I la veritat jo no ho volia fer ni l'arbre volia que marxés.
L'esquena enganxada i el cap penjant em donaven la comoditat d'un collarí a qui ha tingut un accident.
El contacte del Tàctel amb la seva pell també se m'emportava cap a amors d'aquests que no s'obliden fàcilment. El que passa és que jo amb la Paquita també estic bé i vulguis que no, amb els anys que fa que ens aguantem mútuament...
Estava patint per ella, des del meu dinar a Toulouse, que no li havia dit res i crec que ja era hora de retirar-se cap a casa...
Amb la determinació que em caracteritza, intento separar-me del meu nou amic, però no puc. Conscient de que no he exercit prou força o que l'he exercit de manera aliena a la meva voluntat, ho intento de nou amb el mateix resultat.
Crec que hi ha alguna cosa més que l'atracció mútua que m'hi enganxa.
Miro, amb atenció, el meu calçat i veig com un filet de molsa verda que l'immobilitza. De seguida, com puc, em palpo l'esquena deixant també immobilitzada una mà amb cada intent i noto que també aquesta té el filet de molsa en el seu perímetre. Em lamento de no haver nascut pop perquè encara tindria sis possibilitats.
D'un frec gairebé amorós passo a una situació de quasi segrest, de seguida poso el meu cervell, en modus fugida i m'adono que tenir les vambes soldades a terra no vol dir que hi tingui els peus, així que començo a fer força per desprendre'm d'un calçat al qual ja li havia agafat estima. Ho aconsegueixo i poso al costadet els meus peus, amb una mica de vergonya perquè tinc, a un dels mitjons, un tomàquet de la mida d'aquests de Barbastre. Només toquen el terra, que es perfilen de verd i evidentment queden com soldats entre una caca de gos d'una mida considerable i les meves vambes. Aprofitant que ja tinc el cervell en modus fugida penso en el mateix que abans, però ara amb els mitjons, és més, com l'anterior cop no m'ha anat bé del tot, trepitjo la caca amb els dos peus, convençut que si fa una mica de càmera, quedarà exempta de la molsa adhesiva.
No res, s'enganxen igual i endemés tinc els peus emmerdats fins al turmell. M'hi fixo perquè se'm dibuixen com unes arrels que van resseguint les venetes dels meus peus.
Deuen ser gairebé les nou, perquè a la drogueria ja van recollint i apagant algun llum, encara rai que no m'han vist. Quina vergonya! I quantes explicacions que no puc donar.
He pensat de no dir-li a la Paquita, perquè la faré patir i quan m'hagi pogut soltar li diré que em vaig quedar a dormir pel camí, és una mentida piadosa que no crec que perjudiqui més el nostre matrimoni.

La nit ha passat tranqui-la, com encara no tinc el cap adherit del tot he pogut fer algun cop de cap i em sento descansat i bé.
Ara al matí, quan encara el sol no té clar si ha de fer acte de presència o cedir protagonisme a núvols amenaçadors, comencen a deambular gossos que porten a persones a passejar amb les seves lleganyes.
Dels dos primers m'he salvat, però el que feia tres, m'ha pixat del genoll a baix, amb la tranquil·litat absoluta de qui no està fent res d'estrany. Jo crec que no m'ha vist i el de les lleganyes, de l'altre extrem de la corda, tampoc.
Aquesta nova situació em reconforta una mica, penso que el fet de passar desapercebut m'allibera de la gran vergonya de donar explicacions, que, per una altra banda, no puc donar, perquè no sé què em passa.
Però tornant al meu cos, veig que les arrels que varen començar a prendre possessió dels meus peus, ja tenen presoneres les cames en una alçada de dos dits per sota el genoll, com la moda. Tot això barrejat amb una fortor de pipí de gos què m'obstruiria la pituïtària si només tingués aquest problema.
A hores d'ara no sé si la facultat de no veure'm és per tothom o és selectiva.
Penso, que vaig fer bé no preocupant a la Paquita.
Imagina't què ve i no em pot veure!
Pel que puc apreciar, no és què arreli al costat de l'arbre, és com si em volgués fagocitar, com si em volgués subsumir i a això ja estic acostumat perquè m'ha passat tota la vida.
Definitivament la gent no em veu. Un veí, amb qui he parlat diverses vegades, s'ha acostat a fer el cigarret que no li deixen fumar a casa, i després de desganyitar-me cridant per atreure la seva atenció no m'ha fet ni cas, cosa a la qual ja estic acostumat d'abans, que no és qüestió d'atribuir tots els meus mals anteriors a la situació actual de les coses.
El veí, al que li quedava un bon tros de cigarreta per fumar, ha fet cara de fàstic i m'ha llençat la burilla tot dient no sé què de pudor de pixum de gos.
Jo no sento res, em dec haver acostumat perquè amb avui són ja quatre dies els que porto aquí. És bastant desesperant, però no començaré a cridar i bramar ara quan no ho he fet abans. Jo no vull aquesta situació ni estic d'acord a fer que ningú assimili així a altri. Però m'ha tocat i m'he de resignar, tots haureu vist situacions semblants on una persona ha estat víctima del domini per part d'una cosa, la feina, les religions, una cabina telefònica, per exemple, però mai d'un ésser viu i, cridar molt, rondinar o negar la situació no li ha servit de res.
Per cert, estic cobert
quasi en totalitat, per un embolic d'arrels que em van xuclant cap a l'interior del tronc de l'arbre en que em vaig convertint. No em sap greu, per mi, ara em sento part d'alguna cosa, no obstant pateixo, però, per la Paquita, no m'he absentat mai de casa tants dies.
Sé, perquè vaig sentir la conversa entre dues senyores, que la Paqui s'ha mogut, ha anat a tots els platós, a tots els canals que tenen un d'aquests programes de llàgrima fàcil.
Buscant-me, ha mobilitzat policia, bombers, al Frank de la jungla, a un senyor de Cuenca que passava per allí i a tothom que li va passar pel cap.
Però jo ja estava abduït tres quarts de la meva persona i crec que estic començant a florir. M'ha semblat veure'm un projecte de flor a l'alçada de la part que correspondria a la meva espatlla esquerra, introduïda ara, al tronc que em sustenta. Una parella de tórtores
aparentment molt enamorades, han niat a la meva espatlla dreta i ,com puc, només amb la mobilitat dels meus ulls, que és l'única part del meu cos que funciona autònomament, he mirat molt malament la parella, amb la idea d'acoquinar-los, de moment sense resultats.

Han passat trenta-dues setmanes i ja no queda ni record de mi. Algun cop veig passejar la Paquita del bracet de l'amo de la farmàcia.
Ja es veia venir, que aquest matrimoni nostre no duraria, però, ni jo que en soc part implicada li donava tan poc recorregut...
... Si no m'hagués convertit en arbre... ... No sé a qui vull enganyar amb això...

Si us dic que actualment ho passo malament us estaria enganyant i en la meva actual situació comprendreu que no tinc cap necessitat d'entabanar ningú. Només em fa falta solet y força aigua. Faig unes fotosíntesis fantàstiques per l'edat que tinc, i m'està resultant més fàcil fer d'arbre que quan feia de torner.
Pensar que a les meves fulles s'hi diposita l'esperança mundial del demà...

Els tècnics municipals fan avui una ronda de reconeixement de l'arbrat del barri, per saber l'estat i la salut de les zones verdes en general.
Una senyora està al càrrec de la patrulla que ve a veure'ns, miren que els escocells estiguin nets de materials i de porqueries de gos, per poder acumular així, el màxim d'aigua possible, base del nostre aliment.
La senyora en qüestió és enginyer agrònom amb la carrera acabada fa divuit anys. Ens va mirar amb força atenció, amb el seu fonendoscopi i amb molta dedicació. Com no podia dir a un arbre que digués trenta-tres ens va donar uns copets amb un aparell semblant a un martell. Quan ja li va semblar que n'hi havia prou va anotar no sé què en un full d'incidències, es va treure una cinta mètrica d'una de les seves butxaques, va amidar la part més baixa del tronc i, a uns cinquanta centímetres del terra, va fer una marca.
A partir d'aquell dia, em vaig sentir més observat que en tota la meva existència, ni com a nen, ni com a adolescent, ni com a torner i molt menys com a parella de la Paquita, havia rebut tantes atencions.
L'Univers va haver d' esperar al fet que fos arbre per fixar-se en mi. Dia sí i dia també, rebíem visita de la nostra enginyera particular, acompanyada d'un elenc de persones de diferents oficis: metge especialista en arbres, gruistes, llenyataires, bombers, guàrdies municipals...
Un altre dia, vaig sentir que l'enginyera li deia a un becari que duia que, segurament, teníem el que s'ha donat a anomenar la "Xacra del plàtan", malaltia dolenta perquè sí, amb un mal diagnòstic de mort, a la majoria de casos i que s'acaba serrant l'individu que la porta a uns cinquanta centímetres del terra.

Han passat els dies i m'he convertit en un pellet de calefacció, ara sí que noto, en el sac, fortament la sensació de ser part d'alguna cosa.
Tinc por de la soledat que sentiré quan em facin servir.