El funeral

Et vas aixecar, vas agafar el telèfon i et vas mirar al mirall mentre parlaves amb la mare de la Laura. Havies estat la seva millor amiga però feia quatre anys que no havies estat amb ella més d'una hora seguida. Mentre la seva mare, entre plors, intentava explicar-te com havia mort et miraves un altre cop al mirall i observaves com havien canviat les faccions en aquest temps. La teva cara ja no era tan rodona, i havies deixat molt enrera aquella fila de nena intel·ligent i fràgil alhora. El cabell s'havia tornat més clar i la mirada més desafiant. Intentaves imaginar com hauria canviat la Laura des de la vostra última trobada, ara faria un any. Al penjar el telèfon vas sentir un buit i vas reflexionar per uns instants sobre la vida i la seva fragilitat. Et vas sentir molt vulnerable i perduda durant un breu espai de temps però després, amb la teva habitual facilitat, vas tornar a somriure.

En el funeral estaven tots els vostres companys d'infància amb qui havíeu compartit tantes estones. Hi era en David, qui cinc mesos després també moriria en un accident de moto. I Aleu, el seu promès, l'última persona que la va veure en vida i potser qui deuria estar patint més en aquells moments. Vaig parar la meva atenció en com es devia sentir quan, mentre parlaven, la Laura va caure de la manera més tonta en aquell forat no senyalitzat i es va trencar la columna. El pitjor de tot va ser que es trobaven a Anglaterra i es va trigar gairebé una setmana a retornar el cos a España per tota la paperassa.

Després del funeral i del condol a la seva mare i germana. Us vau reunir tots els que havíeu compartit infantesa i totalment callats, gairebé sense voler i sense planejar-ho vau arribar en aquell parc on cada cap de setmana matàveu les hores jugant amb qualsevol cosa.