Cercador
Entre rialles...
Un relat de: Aza- Compartir:
Vam arribar quan ja havia enfosquit. Baixem de l’autobús i sortim de l’estació camí la porta d’entrada a la petita ciutat.
L’olor a peix de les ciutats de mar i les espècies del país es barrejava a l’aire. En alguns carrers semblava que la foscor es podia tocar. Evitem els primers homes que oferien allotjament i ens dirigim al centre, a la plaça principal. Aquí hi havia més llum, gent passejant, menjant fins i tot algun nen despert i corretejant pel carrer. Allò ens va relaxar una mica. Vam escollir el primer hotel amb una pinta agradable que vam trobar per passar la nit. Deixem les coses a l’habitació i sortim a buscar alguna cosa per sopar.
De nou a la plaça preguntem qui ens podria donar de menjar a aquelles hores i un amable senyor ens va trobar un lloc. Vam menjar, beure, bromejàvem, vam fer fotos i varem gaudir de l’ambient.
Es feia tard i la gent desapareixia així que vam tornar al nostre hotel. Allà continuàvem parlant i rient. Feia una xafogor enganxosa i embriagadora però ja no es podia obrir més la finestra. Òbviament no hi havia aire condicionat ni gens que se li semblés. Sense importar-nos massa vam seure en el mateix llit ben a prop. Els riures es feien més forts, més sentits. Una de les rialles em va tirar sobre el llit. De cop érem massa a prop y no vaig poder reprimir un somriure. Em va somriure de tornada, aquesta vegada era un somriure callat i nerviós.
Ens vam besar com qui desperta d’un somni i segueix somiant amb els ulls oberts. Els seus llavis van trobar-se amb els meus i vaig sentir com tot es convertia en desitjat i prohibit. Tornava a sentir l’emoció, el desig, la seguretat i la necessitat de seguir respirant per tornar a tocar aquesta pell.
Però el temps va passar i amb ell dies, mesos i finalment anys. El teu cos blanc, flàccid i conegut ja no m’atreia. Seguia reaccionant a les teves mans però res em feia mantenir el compromís. Res excepte el risc del prohibit, la bogeria de lo impossible, la passió del sense sentit i, sobretot, aquest somriure que sortia ja molt de tant en tant.
Vam acabar i no va ser rient, de nit, en una ciutat amb mar, amb olor a espècies ni amb una calor asfixiant. Va ser entre paraules de culpabilitat, sentiments oposats, cansament acumulat i molt fred. Vam acabar, repartir sorts i, al final, et vas quedar el que més volia.
L’olor a peix de les ciutats de mar i les espècies del país es barrejava a l’aire. En alguns carrers semblava que la foscor es podia tocar. Evitem els primers homes que oferien allotjament i ens dirigim al centre, a la plaça principal. Aquí hi havia més llum, gent passejant, menjant fins i tot algun nen despert i corretejant pel carrer. Allò ens va relaxar una mica. Vam escollir el primer hotel amb una pinta agradable que vam trobar per passar la nit. Deixem les coses a l’habitació i sortim a buscar alguna cosa per sopar.
De nou a la plaça preguntem qui ens podria donar de menjar a aquelles hores i un amable senyor ens va trobar un lloc. Vam menjar, beure, bromejàvem, vam fer fotos i varem gaudir de l’ambient.
Es feia tard i la gent desapareixia així que vam tornar al nostre hotel. Allà continuàvem parlant i rient. Feia una xafogor enganxosa i embriagadora però ja no es podia obrir més la finestra. Òbviament no hi havia aire condicionat ni gens que se li semblés. Sense importar-nos massa vam seure en el mateix llit ben a prop. Els riures es feien més forts, més sentits. Una de les rialles em va tirar sobre el llit. De cop érem massa a prop y no vaig poder reprimir un somriure. Em va somriure de tornada, aquesta vegada era un somriure callat i nerviós.
Ens vam besar com qui desperta d’un somni i segueix somiant amb els ulls oberts. Els seus llavis van trobar-se amb els meus i vaig sentir com tot es convertia en desitjat i prohibit. Tornava a sentir l’emoció, el desig, la seguretat i la necessitat de seguir respirant per tornar a tocar aquesta pell.
Però el temps va passar i amb ell dies, mesos i finalment anys. El teu cos blanc, flàccid i conegut ja no m’atreia. Seguia reaccionant a les teves mans però res em feia mantenir el compromís. Res excepte el risc del prohibit, la bogeria de lo impossible, la passió del sense sentit i, sobretot, aquest somriure que sortia ja molt de tant en tant.
Vam acabar i no va ser rient, de nit, en una ciutat amb mar, amb olor a espècies ni amb una calor asfixiant. Va ser entre paraules de culpabilitat, sentiments oposats, cansament acumulat i molt fred. Vam acabar, repartir sorts i, al final, et vas quedar el que més volia.