Sí, sóc jo

Un relat de: Aza

Són les vuit del matí i la pluja copeja el cristall amb força, Maria es desperta. En quinze minuts sonarà el despertador per a anar a treballar, un altre dia més. Es dóna la volta al llit perquè la llum no li molesti i es regira amb els llençols per a aprofitar aquests ja catorze minuts de son.

Les sis de la matinada, un mal de cap insuportable em desperta. Miro el rellotge, fa deu hores que em vaig anar a dormir. Tinc el somni completament girat. Surto de l'habitació i Alvin, el gat de la meva companya de pis, em persegueix jugant amb els meus peus. No sé que puc fer a les sis així que em connecto a Internet i responc diversos mails endarrerits. Al cap de poca estona no em costa massa tornar-me a dormir.

Aparca el cotxe a un parell de carrers més lluny del que li agradaria i es dirigeix a la clínica. A les nou menys cinc, puntual com sempre, gira la clau de la consulta. Encén les llums i es va a la petita cambra que, amagada de la vista dels pacients, utilitza per a canviar-se de roba i amagar la TV. A les nou i quart arriba el primer pacient. Un mal de queixal. El següent només vol la neteja gratuïta que li ofereix amb la seva assegurança. A l'estona crida una mare histèrica perquè el seu fill s'ha trencat una dent jugant amb el seu cosí i Maria intenta fer-li un forat a l'agenda mentre, entre dents, resa perquè el seu auxiliar torni aviat de les vacances d'estiu.

El meu cos ja no pot dormir més ni estar més estona en el llit així que m'aixeco, em vesteixo i ordeno l'habitació. Torno a comprovar el mail, les ofertes de treball i un repàs ràpid als blogs que no han variat des de l'ultima vegada. Amb el cos i la ment cansats de no fer gens recullo l'habitació, jugo amb el gat, netejo el pis, baixo al supermercat a comprar. Penso a rentar la moto, baixar a fer un volt, passejar per la ciutat, estudiar? no tinc ganes de res! He llençat més de cent currículums, alguns fins i tot en poblacions de les quals mai he escoltat parlar i ningú cerca a una dona, informàtica, de gairebé 25 anys que no entén la segona llengua del país. No se'ls pot culpar, estic fora de totes les estadístiques. Agafo un paper i un bolígraf i començo a fer gargots. Últimament és l'únic que faig.

L'últim pacient del matí es dirigeix cap a la porta i Maria l'acompanya amb un somriure. Quan s'escolta el clac de la porta es gira i arregla els últims papers. Endreça la consulta i es torna a canviar de roba. Dues hores i mitja per menjar. Tant de bo pogués dur aquestes sabates tan còmodes tot el dia. Agafa la bossa, apaga les llums, gira la clau, baixa les escales del portal i camina feia el cotxe. Afortunadament segueix en el mateix lloc on ho ha deixat, no sabria que fer si algun dia l'hi roben. Ni tan sols l'ha acabat de pagar. Al donar el contacte s'encén la música de la ràdio, fa marxa enrere i gira el volant cap a casa seva on li espera el menjar. Menja en menys de deu minuts, està cansada, vol fer una migdiada però mil mails per respondre l'aclaparen. Amb paciència els llegeix tots però és incapaç de respondre'ls, la sang li baixa del sistema nerviós al sistema digestiu i li arriba la somnolència. Si ningú la truca gaudeix d'aquests minuts de descans abans de tornar al treball.

Bonic dibuix, però per a una nena de 5 anys. Res productiu, em preparo el menjar, veig tres capítols de la sèrie de moda. Torno a mirar el correu i trobo més mails. Els responc tots, repasso els blogs actualitzats, reviso per tercera vegada durant el dia les ofertes de treball, envio currículums a empreses que sé que no em cridaran. La casa se'm fa enorme, al final la mandra em ve damunt i surto tard de casa. Corro pel carrer per a arribar al Metro com si no dugués tot el dia sense fer gens. Altra vegada vuit minuts per al pròxim tren, sempre igual. Pujo al convoy calculant per que porta he d'entrar perquè no em robin aquest seient que he vist des de fora. Sinó he agafat un llibre les parades exteriors i la gent almenys m'entretenen. Surto de les últimes i faig carreres imaginàries amb la gent que segueix el meu mateix camí.

Al arribar a la clínica ha escoltat els missatges que havien deixat en el contestador i ha fet un buit en l'agenda per els qui ho necessitaven. És divendres i només falten vint minuts per sortir de la clínica encara que Maria només vol que li deixi de doldre l'esquena, que li facin un massatge, poder tombar-se sense que la molestin i que l'aclaparament de tot el dia es vagi bé lluny. Sona el timbre de la porta. No li queden pacients citats. Somia a matar a qui sigui fins que recorda que no és un pacient.

Per fi he trobat un treball, no és el treball de la meva vida però servirà per a mantenir-me distreta. Pico al timbre de la primera porta. M'obren el portal sense preguntar. Només entrar per l'escala ja puc olorar el eugenol. Pujo les escales i li explico a la noia que, amb un somriure, m'ha obert la porta que sóc la nova imatge del cobrador del frac. No la puc deixar tancar la clínica fins que paguin el que deuen. El somriure desapareix del seu rostre i una lleu ganyota d'odi es dibuixa en el seu lloc. Em fa passar a la saleta. Prenc seient i als dos o tres minuts reapareix amb roba de carrer. Em mira, desconnecta la llum, gira la clau de la porta i em deixa dintre, tancada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Aza

7 Relats

12 Comentaris

5504 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80