Fa fred

Fa fred. Ningú em creu pero és així. Potser a fora d'aquestes finestres la gent es mor de calor a 20º pero jo estic molt ben acostumada als meus 28 o 30º. Potser és un altre tipus de fred el que em cala al cos per això ningú m'entén quan els hi parlo sota una jaqueta i una manta. És un fred més íntim, més propi. Com una buidor ben calada dins meu que no vol desaparéixer. Intento parlar amb la buidor, no li demano que desaparegui, només que es deixi escalfar. Em parla, em respon, es converteix en la meva doble personalitat.

Ha desaparegut, no la buidor sino qui l'omplia. La buidor és qui ara es dirigeix a mi: Has fet moltes coses malament. Pero d'altres bones, intento replicar, la vida continua i ja no es pot fer res. No està contenta: Hauràs de viure sempre amb mi. No desapareixeré, creixeràs, envelliràs, s'ompliran espais inexistents i es crearàn d'altres com jo.
-Ho sé, pero hi ha tantes coses que no vaig fer. Que podia haver fet, que mai faré.
-Qué absurd! Hi ha tantes coses a la vida que mai faràs.
-Pero...
-Pero... qué? Vas fer coses malament, vas fer coses bé. Xq t'hi repenses? No penso desaparéixer.
-Potser tens raó. Oi que em deixaràs quedar-me un temps refugiada amb tu? Dins teu com si jo fos la buidor.
-És clar, pero no t'acostumis. No pots ser sempre buidor.
-No, no. La vida continua, només uns instants deixa'm trobar a faltar qui ja no està.
-D'acord, pero només una estona.