El déu disfressat.

Un relat de: Jere Soler G

La Beth ha trucat.
Sembla mentida; no fa ni tres dies que li vaig dir que no tenia res a parlar amb ella, que no volia trepitjar el centre de la fundació, ni la meva antiga escola; i tot i així ha insistit que m'hi acostés.
I vinga a dir-me que m'apuntés als cursets per a mares, que segons ella són molt útils, perquè ningú no neix ensenyat per fer de pare o de mare.
La Beth hauria de recordar el que he viscut; hauria de pensar que ho sé tot, que conec la doble intenció de les activitats de la Fundació Dominus: el proselitisme agressiu, la pressió que exerceix en tots els àmbits, l'estil que gasta, els diners que mou... La Beth hauria de tenir present tot el que sé.
Ella, però, té un objectiu, i no valora si és encertat o no, no es planteja si té o no té sentit; es limita a acomplir la seva llista de Sant Josep, la tirallonga de metes apostòliques que li han marcat els propietaris de la seva consciència.
La Beth em vol tornar a seduir, pretén que m'enamori d'una manera de fer que avui em sembla ineluctablement reductora de la interioritat humana.

L'he tractada amb amabilitat, amb dolçor. He procurat de fer-li entendre, de la manera més sincera i menys traumàtica, els pensaments que m'omplen. M'ha insistit en el fet que elles segueixen estant allà, per si mai canvio de parer. És clar... ara que m'he casat, ara que tinc un nen, ara que treballo en una feina que m'agrada i en la qual tinc èxit, ara que influeixo en les vides i en l'educació d'un grapat de persones, ara que tinc diners... ara els interesso molt, ara m'accepten tal com sóc.
He d'escriure sobre aquell temps, dies de foscor i engarjolament mental; em fa mal de recordar-ho, però cal fer-ho. El meu nen ha de arribar a conèixer tota la demagògia que s'amaga al cor d'aquells que es creuen salvadors de la humanitat i posseïdors de la veritat absoluta. En Pol ha d'aprendre de viure enmig del món, ha de saber quina mena de forces pretendran controlar-lo, ha de comprendre amb quina sutilesa li posaran davant dels ulls un cristall fosc, rere el qual el pecat i la por semblaran ésser el tot. Aquest nadó que riu, ha de continuar rient quan creixi; ha de tenir clar que el diner no cal per a ser feliç, que el poder polític no és necessari per a fer el bé, i que el Déu veritable es troba preferencialment entre els desheretats, enmig dels pobres, en les prostitutes, en els boigs i els petits... i que sobretot... sobretot això: no exclou mai ningú del seu amor, sigui quina sigui la seva manera de pensar o de fer.
La més genuïna vocació de l'ésser humà és la llibertat. Per a ella hem nascut, i per a dirigir-nos cap a ella ens formem i creixem. La riquesa més gran és la simplicitat; i el més bell és allò que és més natural.
I en el deixar fer, mentre no es faci mal, s'hi amaga el secret de la tolerància. I en l'acceptació de tothom, de tots els colors, formes i estils, rau la clau de l'amor.

Tot això que vull explicar començà el dia en què, plena d'innocència, vaig posar el meu cor a les mans d'aquelles dones, aparentment amables i optimistes, de la fundació "Dominus iluminatio mea". Em van dir que lluitaven per un món més just, i me les vaig creure.
Aquest episodi s'encetà un vespre d'octubre, quan ja feia tres setmanes que havia començat el curs escolar. Em trobava enmig d'un profund canvi de vida: acabava d'arribar de Cadaqués, i per a mi tot era nou i difícil. Trobava a faltar el meu pare, se'm feia estrany conviure amb els oncles i amb els cosins, els costums de Barcelona em sumien en una isuportable confusió.
Pels boscos que envoltaven els edificis del col·legi, hi passejaven una mena de monitores que ens encalçaven, ens ensabonaven, i ens proposaven, a l'últim i quan creien que estàvem prou "treballades", d'assistir a unes reunions de formació.
A l'Àfrica, que era una d'aquestes monitores, se la veia captivada per una mena d'eufòria que a voltes, quan les coses no sortien com ella tenia previst, s'esllanguia sense remissió. En general, a totes les dones de la Fundació Dominus se les descobria misteriosament alegres; i això en general atreia, seduïa, arrossegava. La institució feia propaganda d'aquesta alegria, que atribuïa a l'acció de l'Esperit Sant dins de l'ànima. No resulta difícil de viure en una boira quan hom es desprèn de la responsabilitat de tenir una consciència independent; perquè les noies de la Fundació entreguen la consciència sencera i totes les preocupacions a la seva directora espiritual, i es limiten tan sols a obeir. Si no es rebel·len, si no pretenen construir-se un criteri propi, podran pasturar com anyellets enmig d'una idíl·lica existència on restaran protegides de qualsevol tempesta, i on tot serà perfecte... potser massa perfecte.
I com un anyellet que va cap on el porten vaig assistir a les reunions. I, a l'anyellet, li van dir que era una reina. I l'anyellet es va arribar a sentir escoltat i valorat.
Aquest fou l'esquer que m'hi arrossegà: el fet que m'escoltessin, que em tinguessin en compte; elles ho feien a dojo.
I pregàries; i sermons sobre la vida i les virtuts; i noies ben vestides, de formes exquisides, que em deien que m'estimaven molt, com a una germana.
I em mostraren un món d'herois i de brivalls, de bons i de dolents, tot plegat ambientat amb una melodia nostàlgica que m'empenyia endins, cada vegada més endins i més al fons d'aquell món de marbre i d'encens.
A força de mel i de flors, mica en mica, elles anaven teixint la xarxa, preparant l'assalt, examinant el territori. A poc a poc, deixant anar un xic la corda, la recollien després guanyant terreny. I, sense adonar-me'n, cada vegada em trobava més lligada. I els pulmons de la personalitat em seguien pidolant l'aire revifador d'un somriure, d'unes paraules d'ànim; l'alè de la confiança i de la companyonia.
I les reunions van passar a anomenar-se "grups de formació". I em van demanar que els dissabtes m'acostés al col·legi a fer esport. I a cada pregària que dirigien m'anaven insinuant que Déu m'aniria demanant més, i més, i més...
A fer esport, ens hi reuníem entre vint i trenta noietes de tretze a disset anys, la majoria de les quals cercàvem gaudir d'una estona de gresca, sense amoïnar-nos gaire de les segones intencions de les dones que dirigien les activitats. El cert era que, totes les que ens acostàvem al col·legi els dissabtes, teníem l'obligació de quedar-nos a la meditació que hi havia després, i que era dirigida pel mossèn: Don José Luís.
Don José Luís era un mossèn dels d'abans: dur, rígid, fosc, excèntric... entaforat sempre dins la sotana... amb un bastó a les mans... ens perseguia, mig de broma mig seriós, amenaçant d'estovar-nos si no érem bones cristianes. Tanmateix, mantenia les distàncies. Era un home; i, a la Fundació Dominus, la separació entre homes i dones esdevé gairebé absoluta.
Les meditacions d'aquell capellà eren autèntiques apologies a la doctrina de l'infern; a la contemplació del terrible bàratre; a la llei pura i dura d'un Déu rígid, punidor, inflexible i automàtic.
-Si et mors en pecat mortal, te'n vas a l'infern, que és etern. Si et mors en la gràcia de Déu, vas al purgatori o al cel. Si deixes d'anar a Missa un diumenge, comets un pecat mortal; a excepció que l'església es trobi enllà de quatre quilòmetres i mig de distància.
Tremolo encara, recordant la profunda crisi en què em vaig sumir quan el concepte d'infern em va restar clar a la consciència; i això va passar quan ja havia complert els setze anys i em trobava a punt de ser absorbida per la mecànica freda i maquinal de la Fundació. No podia pensar en res més; l'eternitat em dominava el pensament. Vaig recordar l'Elies, i el pare de la Raquel, i els vaig començar a entendre. Un odi etern, una solitud eterna, una manca de tendresa eterna, un sofriment moral i físic sens fi, dia i nit...
La possibilitat que això pogués ser cert em turmentava. El fet que algú es pogués trobar en aquestes circumstàncies, i en concret d'una manera irremissible, em paralitzava tot altre pensament i gairebé no em deixava respirar.
A l'oratori, enmig de la penombra, ens feien escoltar les meditacions. Tan sols un petit enllumenat elèctric, esgrogueït i feble, deixava entreveure el rostre fúnebre i vetust d'aquell home gran, que darrere d'unes ulleres de pasta gruixuda aixecava una veu lenta i pastosa, com si parlés des de l'altre món. Ningú no podia preguntar res, ningú no estava autoritzat a rebatre'l, únicament coexistien el silenci i la tètrica pronunciació de Don José Luís.
Algunes de les meves companyes s'adormien fent veure que pregaven. En començar la meditació, recolzaven el cap damunt les mans mentre s'agafaven al respatller del banc del davant. Llavors em picaven l'ullet i em xiuxiuejaven:
-Bona nit
O bé:
-Desperta'm quan acabi el vell...
Jo mai no em vaig adormir, potser perquè m'atreia morbosament allò que explicava el mossèn. Tant si hi estava d'acord com si em resultava xocant, em delia per conèixer-li els pensaments.
A poc a poc, vaig anar perdent la capacitat crítica i m'empassava la doctrina com aquella qui es reconeix mancada d'aliment i xucla algun beuratge vitaminós.
Quan finalitzava la meditació, ens dirigíem a una àmplia sala d'estar amb còmodes sofàs i decoració sòbria i elegant. Allà s'hi trobava el rovell d'ou de la Fundació de l'escola: professores, preceptores, conserges...
Assegudes a les butaques cantàvem cançons de "tuna", la majoria en castellà. Melodioses i nostàlgiques cançons d'amors no correspostos; de noies que ploraven abandonades pels seus xicots; de trens que passaven, que es perdien i que ja mai més no tornaven a passar; cançons de passions fallides pel desamor; ritmes enganxosos que emmelaven els instants.
Per a les que no pertanyíem a la fundació, aquelles cançons eren tonades que ens feien volar per damunt de la catifa màgica dels millors pensaments; poemes cantats que ens portaven a la imaginació la pel·lícula d'un futur de color de rosa: prínceps blaus que trucarien a la nostra porta i que se'ns endu
rien al castell encantat d'algun país meravellós. Per a les que ja n'eren membres, el príncep era Déu; i elles, les esposes del príncep. D'aquesta segona interpretació, jo no en sabia res; hauria fugit com una papallona. Havien d'actuar amb astúcia. Era l'estratègia, la gran pesca; havien de saber esperar. I així ho van fer fins a Castillogrande, el santuari de la Fundació.

A la província d'Osca s'aixeca un edifici imponent, luxós i alhora sobri, d'estètica rígida; un temple que s'aixeca damunt d'una antiga ermita mariana on, anys enrere, els pares del sant que va fundar "Dominus iluminatio mea" havien pregat per a la salut del seu fill. Als peus de la immensa obra, s'hi acosten les aigües blaves d'un pantà que embelleix artificialment el paisatge.
M'hi van convidar amb motiu de la setmana santa. S'hi celebraven unes convivències juvenils en les quals se'ns proposava de profunditzar en els misteris de la Passió i de la Pasqua. Les noies ens vàrem instal·lar en una casa de colònies des d'on es distingia el santuari.
Vaig assistir a aquestes convivències durant el mes d'abril del segon curs de batxillerat, quan ja havia complert els setze anys. La Fundació Dominus m'absorbia cada vegada més; i m'anava adonant, molt a poc a poc, de tots els ideals als quals havia d'anar renunciant com per inèrcia. Quasi inconscientment, sentia una mena de coïssor a l'endins que m'anava burxant amb suavitat, sense causar-me un dolor excessivament escandalós que em pogués fer reaccionar, un dolor moral sord que m'allunyava de mi mateixa i que m'omplia de sentiments nous arrelats a l'eufòria. Cada renuncia representava una esgarrapada, i cada esgarrapada un guspireig estrany que m'enderiava.

Les convivències esdevenien una eina més per a realitzar la gran pesca, la massiva i absoluta captació de membres nous, de carn fresca, de cervells obedients i submisos que entreguessin la vida a l'organització convençuts que l'estaven oferint a Déu.
Des del meu silenci, ho intuïa: em volien pescar i no m'importava; fins i tot, en la meva rauxa, ho considerava lògic. Després de tant de temps absorbint meditacions, paraules, missatges disfressats, havia arribat a associar el concepte de Fundació Dominus amb el d'Església i amb el de Déu, i ja no dubtava gens de l'origen diví de la Fundació; en certa manera considerava justificada aquella gran creuada per ampliar horitzons i per convèncer més gent per tal que col·laboressin a engrandir la institució. Sense saber-ho, ja m'havien captat; i jo esperava amb delir l'esquer per a mossegar-lo. Mai no m'hauria imaginat que, darrere d'aquella exuberant llum, s'hi amagués una garjola daurada, un esquinçament de braços, de cames, de mobilitat, de llibertat... Aquest empresonament invisible ofegava tota dignitat i tenia un rostre macabre i tirà.
Vaig oferir a l'esperit de la Fundació Dominus una sincera adhesió intel·lectual; però aquest esperit era per a mi, i en aquell moment, en gran mesura desconegut. No havia descobert, fins aleshores, contradiccions gaire importants amb les teories que el meu pare m'havia anat ensenyant des de petita. Dins meu vaig considerar que tals diferències eren minses, que no tenien importància. Ja no pensava que l'infern fos l'absurd, ans el veia com un perill que havia d'evitar-se. No copsava la violència amagada darrere la intolerància i la repressió de gran part de la moral amb què elles ens ruixaven. Nosaltres, aquesta moral, l'absorbíem com esponges.
L'arribada a l'alberg va ser força emotiva: presentacions, càntics, gresca, bon humor; una vetllada dolça, amarada de complicitat femenina, d'amistat respectuosa. De seguida va venir la primera meditació, en la qual se'ns esperonava a pujar més amunt des d'on fos que ens trobéssim, a grimpar cap al cim sense por, a donar amb generositat a Déu tot allò que ens demanés.
Aquesta fou una de les frases més repetides durant aquells dies:
-Sigueu generoses amb Déu... doneu-li el cor sencer... tot allò que us demani... no fos cas que en negar-li-ho us rebutgi, us escopeixi, i us deixi dins del cor un desagradable regust amarg que mai no us podreu treure de sobre...
Vet aquí la clatellada...! De primeres et parlaven de l'Amor i et sadollaven de sentiments fraternals. Et feien sentir escollida per Déu, membre d'un grup privilegiat de santes i d'apòstols; de cop i volta t'amenaçaven amb subtilesa, t'advertien que si no estaves amb elles, t'enfonsaries en una infelicitat que t'impediria d'assaborir la vida.
Se'ns estava amenaçant amb una vida depressiva, turmentada pel remordiment, si no entregàvem sense condicions la llibertat i la consciència a la institució.
A mi, però, no em van atacar la primera. Després de tres dies de ser allà encara no m'havien proposat res. Jo anava olorant, guaitant, descobrint, sospitant. Descobria grupets de monitores que es reunien de tres en tres i que ens miraven de reüll; de cop i volta semblaven arribar a un acord i se separaven amb brusquedat, com anant per feina. Contemplava noietes pensaroses, amb ulls plorosos, assegudes en algun racó, isolades. De tant en tant alguna monitora se'ls acostava i els parlava. Amb la mà els tustava la espatlla mentre mantenia un rostre serè i inflexible. Jo entrava a les meditacions i escoltava missatges difícils de comprendre:
-Les que diguin que sí, ho tindran tot coll avall... No diré que fàcil, però sí que assequible... Les que diguin que no, segons la doctrina de l'Església es podran santificar igualment, però jo crec que no ho aconseguiran... Escolteu les paraules del nostre sant pare, el fundador de "Dominus iluminatio mea", quan va dir que aquell qui desobeeix el director espiritual va a parar a l'Infern...
En sentir aquestes frases em preguntava a què s'hauria de dir que sí i a què es podria respondre que no. No ho sabia, però ho intuïa; sobretot quan em vaig adonar que un guarda de seguretat del temple negava l'entrada a una persona aliena a les convivències que intentava d'accedir-hi. El guarda li justificava la negativa, explicant-li que el santuari es reservava durant mitja hora per als joves que celebraven la setmana santa; hi havia missatges que no podien ser escoltats per qualsevol.
En una altra ocasió vaig sentir, de manera accidental, la conversa entre una monitora i una companya de classe.
Viatjàvem dins de l'autobús, i elles dues es trobaven al meu darrere. No vaig ser capaç de seguir tot el diàleg, però en vaig poder entendre una bona part.
-I qui ho és, de la Fundació? -demanava la noia a la monitora.
-Jo, això, no t'ho puc dir... però moltes professores del col·legi ho són... No pas totes.
-I quan t'haig de donar una resposta?
-Tu ho medites... T'ho rumies... Ho portes a la pregària... Sobretot davant del Sagrari... i quan ho vegis clar m'ho dius... Però pensa això: no es tracta de veure quin tipus de vida vol Déu per a tu, sinó d'esbrinar si estàs disposada a donar el teu cor a Déu o a no fer-ho...
La ment se m'anava preparant per a la gran pregunta; l'esperava, la desitjava. En les meditacions es parlava molt de generositat i de càstigs, però mai no s'arribava al fet concret de l'entrega; les paraules es pronunciaven de manera precisa, estudiada, ponderada, no es corrien riscos, es jugava amb la sorpresa, amb la innocència, amb la ingenuïtat. Fins i tot s'utilitzava la confusió, la tàctica psicològica d'enfonsar momentàniament les il·lusions adolescents per endinsar la persona jove en una confusió emocional que la convertís en una presa més feble i abordable, com les banderilles que es claven als braus al llarg de les curses.

A l'autobús, una monitora de Girona se'm va asseure al costat i va començar a interrogar-me.
-¿I has pensat què estudiaràs després del batxillerat...?
-Sí. M'agradaria fer INEF
-INEF...? Professora d'educació física...?
-Sí... o treballar en alguna àrea relacionada amb l'esport...
-Ets esportista...?
-Sí... una mica... encara que també m'agrada la literatura, i de vegades penso que seria millor fer filologia catalana.
-Quin esport fas...?
-Natació i també corro...
-Ah...! Molt bé...! El fundador de "Dominus iluminatio mea" sempre deia que en l'esport hi tenim una eina meravellosa per a la mortificació. I les notes... com van?
-Bé
-Només bé...?
-No em puc queixar...
-Però treus notables... excel·lents... o què...?
-Notables
-Per fer INEF has de treure excel·lents... Ho saps... Oi?
-Sí... Ja milloraré...
-¿I tu creus, que en un any que et queda, podràs pujar fins a treure-ho, tot, excel·lent...?
-No ho sé... Ho intentaré...
-És molt complicat...! T'ho veig difícil...! En tens moltes ganes de fer INEF...?
-Sí, moltes...
-Doncs no t'ho veig gaire fàcil...!
I així acabà la conversa... Jo, confusa i ofuscada, amb les esperances retallades pel realisme pessimista d'aquella dona; i ella amb el posat educat i sec, tan seriós.

Dormíem en habitacions amb lliteres, sis o set noies a cada cambra, i a les nits fèiem tanta gresca que la panxa ens feia mal de tan riure.A la llitera de dalt, hi dormia una companya de classe, que es deia Montse; tenia els cabells rossos i la mirada clara. Portava unes ulleres d'augment que li feien els ulls petitons i llunyans.
La Montse discutia amb una altra noia, la Maite, que era molt extravertida i sempre organitzava els millors saraus. Cap de nosaltres tres no era encara de la Fundació.
-Que són millors els paios del país, tia...! No cal que te'n vagis a Itàlia...! -cridava la Maite tustant l'espatlla de la Montse.
-Però tu has vist aquell morenet amb grenyes i els ulls blaus...? Em sembla que es deia Luiggi...! -li responia la Montse.
-Que no, tia...! Jo no penso anar tan lluny a lligar...!
En aquell moment entraren l'Àfrica i una altra monitora que es deia Victòria Felipe. Se les veia jovials.
-De què xerràveu, noietes...? -ens van demanar.
-Res... Aquestes xicotes intenten posar-se d'acord. Tenen divergència d'opinions: no saben si és millor el producte nacional o l'estranger. -els vaig explicar amb ingenuïtat.
Les monito
res no em van entendre. En veure'ls la cara d'estranyesa, vaig continuar. Em va escamar, però, descobrir certa pal·lidesa als rostres de les meves companyes.
-Sí, és ben senzill... A la Montse, li han agradat uns italians; però la Maite prefereix els de la terra...
Llavors ho vaig advertir. Les dues monitores havien esborrat el somriure i es féu un silenci que tallava. Em vaig espantar.
-He dit res inadequat...? -vaig preguntar; ningú no em va respondre. La Victòria i l'Àfrica sortiren de l'habitació i les meves companyes em varen llançar els plats pel cap:
-Estàs pirada...! -exclamà la Montse.
-Però què he dit...?
-Que véns de l'hort... o què...? Per a aquestes paies tot allò que soni a tio és pecat... o no ho sabies...?
Em vaig quedar asseguda al llit, mirant al sostre amb els ulls oberts i les mans al cap. La Montse s'adonà que no fingia i se m'acostà.
M'abraçà i em digué:
-Ja veig que sí... que véns de l'hort...! Les has deixat ben planxades...! -i es clavà a riure.

L'envestida tingué lloc diumenge, després de missa de dotze, a l'esplanada que s'estén davant del temple de Castillogrande.
Tot i ser abril, queia un sol de justícia; picava gairebé com a l'estiu. La Victòria Felipe se m'acostà i em passà la mà per damunt de les espatlles.
-Tu i jo hem de parlar...!
-Molt bé...! -vaig respondre.
Vam començar a passejar sobre els arcs del santuari, davant el blau de l'aigua embassada. Ella anava xerrant, exposant-me els arguments que jo ja m'esperava: que la vida m'havia dirigit cap a uns determinats camins i no cap a uns altres... que Déu m'havia acostat al col·legi, i del col·legi a la Fundació Dominus... que havia estat molt de temps preparant-me... Llavors va començar a explicar-me com els membres de la Fundació eren instruments de Déu, i em va dir que parlaven per ell i que tenien autoritat per fer apostolat i proselitisme. Em va assegurar que quan ells demanaven alguna cosa a una ànima, era ben bé Déu mateix qui ho feia; perquè ells tenien allò que s'anomena: "gracia d'estat", un do que serveix per prendre decisions amb la garantia de no equivocar-se.
Em va parlar de la Fundació Dominus com la institució que Déu havia fundat sobre la terra, al segle XX, per lluitar contra el laïcisme; i com a instrument de santificació en el treball ordinari, sense fer "coses estranyes".
-No cal anar a l'Àfrica, amb els negrets... Aquí és on Déu ens vol... a la fàbrica, a l'estudi de cada dia... si no el trobem aquí, no el trobarem enlloc...
Va pronunciar frases i tòpics que jo, després, sentiria milers de vegades en un munt de meditacions i de xerrades. Va exaltar la dolçor de la fraternitat entre les persones de la Fundació, l'ajuda mútua. Va insistir en el fet que tots els membres representaven una gran família.
-No és que siguem com una família... és que som realment una família... i, això, la gent no ho entén...
De tant en tant es posava vermella. Semblava com si li costés parlar-me de tot allò, com si s'estigués dirigint a mi perquè ho havia de fer. Em feien gràcia les ganyotes que feia enmig de la conversa, com per ajudar-se en l'exposició del discurs.
Llavors, quan va haver parlat de tot el privilegi que representava el fet de pertànyer a la Fundació Dominus, em va preguntar si m'agradaria formar part d'aquella gran família. Li vaig respondre que sí, que desitjava ser una bona cristiana i santificar-me enmig de les tasques quotidianes. Ella em mirà seriosa i em va fer una altra pregunta:
-T'ha parlat, l'Àfrica, del celibat?
-Què vol dir celibat...?
La Victòria enfosquí la mirada i em demanà que m'assegués.
Davant l'esplanada del santuari hi ha plantes decoratives vorejades per un petit mur que serveix de banc. Allà vam reposar del passeig sota del sol, i allà vam encetar un diàleg que mai no tingué un final gaire clar.
-Com t'ho podria explicar...? -em va dir -. Quan una persona és jove, i se li proposa la incorporació a la Fundació, el més normal és que se li demani molt. Ja ho va dir Sant Pau: "Que cadascú romangui en l'estat en què va ser cridat... si solter que quedi solter... si casat que segueixi casat..." i tu no estàs pas casada, oi que no, Laura...? -i va riure de manera forçada, ben bé com una hiena. -. Per tant, si tu vols ser de la Fundació, m'hauràs de manifestar la teva renúncia al matrimoni. I, és clar... és fort...! perquè és per a tota la vida...
Una calor xafogosa m'abraçà tota sencera, però vaig mantenir les formes.
-Jo sempre he estat convençuda que tenia vocació matrimonial. -vaig dir -, i crec que formar una família... és allò que Déu vol de mi.
-Això també ho deia jo -em va respondre -m'estàs dient el que és lògic de dir... Seria preocupant que em raonessis res diferent... però pensa que el propi esperit és un mal conseller... Ja ho deia el "nostre pare": "nosaltres som els qui tenim gràcia d'estat i els qui veiem, millor que tu, la missió que Déu et demana."
-I és possible ser de la Fundació sense renunciar al matrimoni...?
-No hauries d'anar en aquesta direcció, no es tracta de decidir quin tipus de vida vols portar, sinó d'aclarir si estàs disposada a donar a Déu el cor sencer, o si per contra li negaràs.
-Però jo no nego pas el cor a Déu, en voler-me casar...
-Tens raó... però una mica sí que li negues... Pensa que si et cases no podràs fer exactament el mateix que si tens la llibertat del celibat...
-Faré altres coses: donaré vida a uns fills, els educaré...
-No serà el mateix... i els fills són un do de Déu... falta que llavors Déu te'ls vulgui donar...!
-Però tu encara no m'has respost la pregunta -li vaig dir amb una veu tan seriosa que em sorprengué a mi mateixa -. ¿Es pot ser de la Fundació Dominus i no renunciar al matrimoni...?
-En alguns casos sí... però no és el normal...
-¿En quins casos es pot?
-Doncs en aquells casos en què els que tenen gràcia d'estat consideren que és oportú... ¿Per què creus que Déu dóna la vocació a una senyora de vuitanta anys, quan ja té tota una vida feta...? A tu te l'ha donada als setze, i li ho has d'agrair...
-Jo no sé si tinc vocació a la fundació Dominus...
-Sí que la tens, perquè jo te la veig, i tinc gràcia d'estat.
-Jo no puc renunciar al matrimoni.
-¿Em pots dir per què?
-No puc dir-te'n la raó... Crec que allò que Déu vol és que em casi algun dia...
-Que potser tens xicot...?
-No... de moment no... Només un amic, i ara és molt lluny...
-Bé... doncs, si no tens xicot, molt millor; n'hi ha moltes que han hagut de deixar el seu noi per entrar a la fundació...! Saps, al mossèn, a Don José Luís, li faltaven dos mesos per a casar-se i va deixar plantada la promesa. Mira si ho tenia clar, l'home...! Quan Déu crida, ningú no se li resisteix...
-Ho sento. Jo no puc renunciar al matrimoni.
-Pensa-t'ho, i quan ho vegis clar... ja m'ho diràs...!
I així s'acabà aquella primera conversa.

Sentia dins del cor una estranya barreja de decepció i eufòria. Havia defensat la vida dels meus fills; però d'altra banda em sentia enganyada. M'havien estat il·lusionant amb entregues i amb somnis, ocultant-me l'exigència del celibat. En realitat cercaven esclaves de per vida per a engrandir la fundació, persones instrument que s'anorreessin per la teologia dels rics; tot això, però, llavors no ho veia.
Vam haver de tornar a l'alberg en cotxe; perquè l'autobús ja hi havia baixat amb la resta de la gent. Havíem estat tanta estona parlant que, quan vam arribar, tothom ja era al menjador. El cotxe de tornada el conduïa l'Àfrica, que ens havia estat esperant mentre xerràvem. L'Àfrica, per descomptat, anava en combinació amb la Victòria; i, en pujar a l'automòbil, va connectar el reproductor de cintes i va fer sonar una cançó d'en Lluís Llach: "Amor Particular". En aquell moment no me'n vaig adonar, però dies abans, amb l'Àfrica, havíem xerrat de preferències musicals, i jo li havia explicat com m'agradava la música d'en Lluís Llach. Probablement ella confiava que jo hauria respost que sí a la Victòria, i va pensar que aquella melodia m'emocionaria i rubricaria una entrega total a Déu... O potser creia que, en cas d'haver dit que no, la cançó m'ajudaria a sentir la voluntat de Déu; a entendre que aquell "T'estimo" d'en Llach me l'estava dient el mateix Déu.

Ja a Sant Cugat, al col·legi, enmig d'una classe, el mossèn em va demanar que sortís de l'aula; desitjava de parlar amb mi. En entrar dins del seu despatx em manifestà que ja estava assabentat de la conversa que havia tingut amb la Victòria a Castillogrande. L'home va fer novament intents per convèncer-me; però encara ho va espatllar més, perquè va expressar algunes idees que em van fer dubtar de la bondat de la Fundació Dominus.
Primer em va proposar d'escriure una llista de raons per les quals fóra convenient de casar-se i una altra llista amb els elements negatius del matrimoni. Després em deixà anar, com un veritable advocat del diable, un discurs destructiu sobre l'estat matrimonial:
-El marit, quan porta un temps casat, se'n va al bar a jugar a cartes. La dona es queda a casa treballant com una esclava. L'home deixa d'arreglar-se per a l'esposa, fa pudor, vol sexe cada nit sense preocupar-se de si la dona en té ganes o no. La muller arriba a ser una serventa, en lloc d'assaborir la llibertat que creia haver guanyat en el moment de casar-se.

No m'atrevia a parlar al mossèn amb tanta confiança com feia amb la Victòria; li tenia molt de respecte. Era un home brusc, que xerrava molt i escoltava poc. Jo li responia amb mots curts que m'esforçava a expressar amb acurada precisió:
-Però no tots els homes són així...
-La majoria... creu-me... que en tinc experiència... el confessionari m'ensenya moltes coses...
-Però tan sols les dolentes...
-I n'hi ha moltes, de dolentes...!
A la fi li vaig fer entendre que jo no faria una llista amb les raons per les quals havia de preferir el matrimoni i una altra amb els inconvenients, perquè la meva decisió no havia de ser fruit de la recerca de la comoditat sinó del desig d'acomplir la voluntat de Déu; i
jo creia que allò que Déu volia era que em casés.
En dir-li tot això, que per a mi resultava tan clar, vaig descobrir-li als ulls una barreja de tristesa i d'admiració. M'havia parat un parany i jo no hi havia caigut. Llavors, però, la conversa es va tornar més dura i les paraules que em dirigí em varen fer mal.
-Pensa que hi ha gent que entra a la Fundació Dominus amb l'edat que tu tens ara, i no renuncien al matrimoni. Són les superfilles... Ho sabies?
-Sí... m'ho va dir la Victòria... però no em va expressar clarament que tinguessin la mateixa edat que jo... ni que entressin a la Fundació com a superfilles, essent solteres.
-Sí... n'hi ha de joves que no fan cap promesa de celibat... però a tothom es demana alguna cosa...
-Què se'ls demana, a elles?
-Doncs és ben clar...! Acostumen a ser persones amb molts diners, noies que rebran herències, que treballaran a llocs ben remunerats.... Són joves que podran donar, generosament, un munt de diners a la Fundació... No caldrà que renunciïn a res més, perquè ja donaran molts diners...!
-Aleshores els pobres hem de renunciar al matrimoni per entrar a la Fundació...?
-No t'ho miris així...! No siguis orgullosa...!
-Vostè m'està parlant de raons econòmiques... Jo pensava que estàvem parlant de vocació divina...
-No corris tant..! No corris tant...! A més tu et vas confessar un dia una qüestió que jo ara no et puc treure, pel secret de confessió... ¿Em permets que te la comenti, només un moment...?
-Faci...!
-Em vas dir que t'atreien les noies... que havies tingut relacions lèsbiques... ¿Tu creus que en la teva situació... estàs com per a parlar de matrimoni...?
Això em va ferir. Fou com una punyalada que se'm clavà al cor. No obstant això, vaig tenir forces per a respondre, i fins i tot per a forçar un somriure:
-M'agraden els nois d'allò més... L'atracció sexual és més complexa del que vostè es pensa...
-No... si jo ja ho sé...! a les confessions escolto de tot...! Si n'hi ha de pecat...! Per altra banda... ets òrfena... i filla de divorciats... ¿Ja saps que els fills de divorciats difícilment tenen èxit en el matrimoni...?
Una altra daga punxant-me les entranyes. Futileses que per a una adolescent signifiquen nits d'angoixa i de por al futur.
També vaig improvisar la resposta:
-No crec pas que això sigui cert... els meus pares sempre em van estimar...
No vam seguir xerrant. Jo era a punt del plor. Em va demanar que tornés a classe.

Les dones membres de la Fundació Dominus es van oblidar de mi durant molt de temps. Els dissabtes m'hi vaig continuar acostant; però, gairebé, ni em saludaven. Me les creuava pels passadissos i no em miraven. Les amigues que en tantes ocasions m'havien ensabonat, lloant-me les virtuts en qualsevol dels camps que se'ls passés per la imaginació, es convertiren per voluntat pròpia en desconegudes que em feien dubtar de la santedat d'aquella institució religiosa.
Avui, vist amb la llunyania dels anys, em sembla mentida no haver llançat la tovallola; haver cregut, encara, que mereixia la pena ser superfilla; però, al capdavall, jo només era una adolescent confusa i variable, com totes i tots els adolescents del món.

Fou precisament llavors quan la vida se m'esquerdà, quan el destí em donà un cop sec al cap i ningú no em va saber consolar el bram. Me'n vaig assabentar per la Vicka, que em trucà sanglotant; s'ofegava, no podia parlar.
-L'Ivan... l'Ivan ja no hi és... El meu germà és mort.
I la vaig acompanyar en els seus plors, i tot se'm va fer trist, tristíssim. I em vaig sentir tan sola en un món tan gran i tan buit; un món on ningú no em podia dir res que m'interessés.
Tot el que valia la pena se me n'havia anat de la vida; em vaig quedar aïllada, com un estaquirot, enmig d'un bosc d'éssers que mai no em comprendrien, que mai no arribarien a ser capaços d'abraçar-me.
I em venia com un fred als braços, i el cor em feia mal de tan buit; i no veia res més enllà de la buidor i de la tristesa. Em sentia com si ho tingués tot a l'altre món.
Em van dir que l'havien mort els americans. ¿Els americans? ¿Què tenien en contra de l'Ivan, els americans? I, a l'Ivan, els americans el van anomenar "dany col·lateral".
Ningú no va saber mai per què l'OTAN va bombardejar aquell tren de passatgers al sud de Sèrbia. I l'Ivan... què hi feia al sud de Sèrbia...? ¿que no havia d'estar a Bòsnia...? Són preguntes que encara no tenen resposta. Però, igual que l'Ivan, han mort executades al llarg de la història un munt de persones sense fer soroll: nens, adults, ancians... en un suposat "foc amic" disparat per un error dels "bons de la pel·lícula".
L'endemà de la seva mort, tot rutllava igual. El president dels Estats Units somreia a la seva residència de Camp David, el president del govern espanyol jugava al "paddle tennis", la tia rentava la roba, les filles de la fundació mastegaven rosaris, i les fàbriques brogien com si res. L'Ivan havia estat assassinat i el món badallava. Ni tan sols no em van deixar acostar-me a Cadaqués per a veure la seva família, vaig haver de sentir els udols de ràbia a través de l'auricular del telèfon. Dels oncles, tan sols en vaig rebre un parell de mirades compassives en assabentar-se que havia mort un amic meu.
I els ulls del món van poder veure les imatges d'aquell dotze d'abril en què un tren es convertí en flames i l'Ivan morí.
I jo, tan lluny, sentia que l'amic se me n'havia anat sense demanar-me permís, sense ni tan sols avisar-m'ho. I restava convençuda que no era mort, perquè si s'hagués mort de segur que m'ho hauria dit. La vida i la mort són coses massa serioses com per fer-les sense comunicar-les als amics.
Vaig passar setmanes senceres sumida en un plor clandestí; no volia el consol de ningú. Les dones de la Fundació es devien pensar que em trobava enfonsada en l'amargor d'haver dit que no a Déu; però el dolor que m'amarava era molt més substancial, no tenia ni un gram d'invenció elucubrada. El sofriment ens retorna la visió de l'essencial, i l'únic Déu que existeix se'ns manifesta sense màscares ni embarbolls. Cap intermediari orgullós no ens el pot distorsionar, ni disfressar.
De cop i volta em vaig adonar que l'Ivan mai no seria el meu marit; que els meus braços tal vegada abraçarien un altre home, però no pas l'Ivan. La mort havia arrencat aquell noi de la meva vida, talment com s'arrenca un arbre de soca-rel.
I de nit sommiava la seva veu:
"Amor meu, me'n vaig. Ja no sóc teu, mai no ho podré ser. Mai no em tindràs, mai no et tindré. Seràs d'un altre; un altre se t'endurà..."
No podia ser, de tan dur; em sentia com caient en un pou sense fons, sempre caient, sempre mancada d'ell sense remei.
I això que l'Ivan i jo mai no vàrem arribar a sortir; però ho haguérem fet, de segur que hauria arribat aquest moment. Ara ja no; ara ja no podria ser; i era ben bé com si jo també m'hagués mort una mica.
El dolor m'allargassà els dies, però els dies passaven, i el sol, molt a poc a poc, va tornar a il·luminar-me els matins.
Les filles de la Fundació, en veure que no em seduïen, em deixaren de banda. L'única persona que no m'abandonà fou l'Àfrica, que em va seguir oferint la seva amistat i que fins i tot em va convidar de nou a unes xerrades de formació. Aquella bona dona, en un moment en què jo no tenia cap fusta de salvació on agafar-me, em va seguir donant esperances, raons per viure.
L'error que va cometre l'Àfrica, fou parlar massa amb mi. Amb ella vaig repetir, si fa no fa, els mateixos diàlegs que havia desenvolupat amb la Victòria i amb Don José Luís. Però l'Àfrica no tenia les respostes tan clares, o potser tenia la ment més oberta, i, a dins del pensament, hi guardava una escletxa de rectificació.
Gràcies a ella vaig ser convidada per la Fundació a unes quantes convivències més, una d'elles a Roma, i a moltes meditacions exclusives per a membres de la Fundació Dominus. Gràcies a ella, les altres dones del col·legi, amb lentitud, em van tornar a acollir com a amiga i companya; però els diàlegs que vam entaular amb l'Àfrica la van ferir de mort:
-Hi ha una comissió, a cada centre de la Fundació Dominus, que té gràcia d'estat... Si elles et diuen que Déu et demana de renunciar al matrimoni, no poden equivocar-se... El director espiritual no es pot equivocar... -em digué.
Jo li vaig respondre:
-¿No has llegit en el llibre "Paseando con Dios" com el fundador de "Dominus iluminatio mea", de jovenet, va desobeir el director quan aquest li demanà que fos carmelita...? Si no ho hagués fet... i el fundador hagués arribat a ser carmelita, la Fundació Dominus no hauria arribat a existir... ¿Hem de suposar que el naixement de la Fundació esdevé gràcies a la desobediència a un director espiritual...?
L'Àfrica es va quedar sense paraules.
Jo vaig prosseguir:
-A més... pensa que si tu fossis una mica més gran i haguessis parlat amb la meva mare, i l'haguessis convençuda de renunciar al matrimoni... jo no existiria... fora que ella hagués respost com jo i s'hagués negat a renunciar-hi... Gràcies a la seva hipotètica renuncia, la meva vida és una realitat... Gràcies a la decisió que prenc ara pel matrimoni, la vida dels meus fills, si un dia els tinc, podrà ser una realitat...
El seu silenci fou tan incòmode que em va saber greu i tot; principalment quan amb els ulls plorosos em va confessar que havia deixat un noi, feia quinze anys, per ingressar a la fundació.
Dies després, mentre jugava a basket a l'hora d'educació física, la vaig veure de lluny. Discutia amb la Victòria Felipe. Gesticulaven; expressaven amb les mirades i el tarannà una gran desavinença.
Aquell dissabte, a la meditació, el mossèn va parlar de les dones que dubtaven i posaven en qüestió les decisions preses a la joventut. L'Àfrica era allà, i sospito que aquell discurs anava per a ella.
El cert fou que l'Àfrica va desaparèixer del centre. Ningú no la va anomenar mai més. Cap noia en va fer esment. La van esborrar de la memòria com si mai no hagués existit, i jo no em vaig atrevir a preguntar
per ella.
Aquella mateixa setmana, la Victòria se m'acostà i em va dir que quan volgués ingressar a la Fundació Dominus com a superfilla li ho digués, que no calia que renunciés al matrimoni.
Eufòrica, vaig anar a parlar-hi al cap de tres dies, i li vaig manifestar el desig d'ingressar. Ella, sorprenentment, es va fer la desmenjada, com si no sabés de què li estava parlant. Al cap d'uns minuts va expressar un "Ah sí...!" i em va citar per a la setmana següent en què va repetir el mateix procés, i així durant dos mesos. Les altres noies em van dir que allò era una tàctica per provar-me la fortalesa. Avui em dóna la sensació que no fou pas un test a la meva capacitat de sacrifici, sinó al grau de submissió que estava disposada a oferir-li.
M'ho vaig prendre amb sentit de l'humor; però la novena setmana era per a mi, secretament, l'última oportunitat. Si la Victòria m'hagués acomiadat sense una resposta clara, per decisió pròpia les hauria abandonades per a sempre. El destí és com és, i aquella fou la definitiva. La Victòria em va permetre d'escriure la carta, la famosa encíclica demanant l'admissió com a membre superfilla de la Fundació Dominus, al Consiliari General de la Fundació Dominus de Madrid.
-Les filles i les germanes l'escrivim al Padre -em digué -vosaltres al Consiliari.
M'entregà un escrit en llatí, les "preces", que jo hauria de resar cada dia. També em va revelar la salutació secreta dels membres de la Fundació Dominus. Quan ens trobàvem amb alguna companya li havíem de dir "Dominus", i ella ens responia "iluminatio mea".
D'ençà d'aquell moment vaig sofrir el martiri de ser l'única superfilla en un centre de filles i germanes, l'única que es podia casar. Tot això va fer que em caigués al damunt el malestar de les altres noies.
Les filles de la Fundació no es podien casar; vivien als centres de la fundació entregant tot el sou a l'organització. Si eren estudiantes, aportaven la totalitat dels diners que rebien dels pares. Les germanes de la Fundació també eren cèlibes, però vivien amb la seva família i es guardaven una petita porció del que guanyaven. Les superfilles, en canvi, sí que es podien casar i viure independents; la pertinença a la Fundació, per a elles, consistia en l'acompliment d'una sèrie de normes de vida: pregària, abstinència, apostolat, estudi... i en una aportació econòmica força important.
Aquell temps, fosc i esquerp com una gatosa, em va servir per conèixer des de dins la realitat de la Fundació Dominus. Una realitat que amb els mesos, quan l'eufòria dels primers dies s'anà apaivagant, em semblà força allunyada del món, entaforada en una mena de rigidesa perfecte que pretenia pintar de blanc el que era negre; daurar allò que per dins estava podrit.
Els primers temps de superfilla foren durs i desagraïts; havia aconseguit una dèria, un desig, un repte que amb tossudesa m'havia marcat, i que un cop vaig tenir a les mans mostrà tot el seu no-res.
Tenia vocació? Així ho creia; però el convenciment de llavors era tan feble i tan innocent com el vagit d'un nadó. ¿Quina llum pot clissar una adolescent que acaba de sofrir la destrucció de la família i l'assassinat d'un amic, i que ha estat perseguida i manipulada per una institució que parla tant de nombres, de resultats i de poder? Que buida!, que freda!, que buròcrata!, que inhumana!
¿Com podien aquelles dones, educadores, pedagogues, adultes, no adonar-se que la tasca que estaven duent a terme no era altra cosa que trepitjar consciències i menjar-se infants immadurs en ple desenvolupament de la personalitat? ¿Com, en nom de Crist, podien contenir tanta violència al seu endins?
Avui m'esforço en adonar-me que elles també eren persones manipulades, dominades per altres persones, cegues respecte la gravetat del mal que feien. Ments enfebrades pel fanatisme d'uns mites, els quals eren considerats l'únic important de la vida, per damunt dels drets, dels somriures i de la llibertat.
La directora espiritual que m'assignaren es deia Dolores. Ens vèiem un cop per setmana. Jo li havia d'explicar com anava acomplint les normes de pietat diàries: rosari, visita al santíssim, missa, pregària, preces... També li havia d'obrir l'ànima i preguntar-li tots els dubtes, explicar-li totes les pors, respondre totes les preguntes sobre la meva vida privada; en definitiva, despullar-li l'esperit en tot i per tot, sens cap mena de recança.

Era estiu, ple juny, i la Dolores, la meva directora espiritual, em preguntà on aniria de vacances.
-Em quedaré a Barcelona durant el mes de juliol, -li vaig respondre -. A l'agost me n'aniré a Cadaqués una setmana, amb dues amigues. Hi tinc un munt de coneguts, i a més vull veure la família de l'Ivan, l'amic que se'm va morir...
-Anireu a casa d'aquesta família...?
-No, ens hi estarem soles.
-Soles...?
-Sí. Ha costat, però a l'últim els oncles ens ho han permès.
-En un hotel?
-No, a casa meva. La casa era del meu pare, i ara és meva; me la va deixar en herència...
-Ah... -respongué tallant-me. -. I la platja què...?
-Què passa amb la platja...? -em va sortir.
-Que si acostumes a anar-hi...!
-Sí... des de petita; m'agrada molt...
-Ja saps que no s'hi pot anar...?
-Com?
-Doncs que una noia cristiana, avui dia i tal com estan les coses, no hi pot anar.
-Per què no?
-Doncs perquè és un pecat greu d'escàndol, posar calents als nois...
-Eh...?
No m'ho podia creure.
-Tu què fas servir...? bikini o banyador?
-La veritat és que... no res... -vaig respondre, veient-m'ho venir.
-Com?
-Que no faig servir cap mena de roba per a banyar-me al mar; normalment faig nudisme...
-Nena... que estem parlant seriosament... no facis broma.
-No... no faig broma. Sóc nudista, sempre ho he estat.
La Dolores va empal·lidir. S'estigué una estona callada, mirant el sostre. Es fregà els ulls i em mirà amb un somriure sorneguer.
-Veig que m'ho estàs dient de debò...
-Sí, és clar... que hi ha cap problema...?
-T'ho diré clar i a poc a poc: una persona cristiana no es pot despullar en públic, ni tan sols és convenient que s'acosti a la platja. La platja, al segle vint, és una ofensa clara a Déu i no hi ha cap necessitat d'anar-hi. A la fundació no prohibim les coses, cadascuna entenem els consells que ens donen com una obligació, sense necessitat de prohibir res. Així doncs, t'aconsello amb energia que no t'acostis a la platja; i si ho fas, posa't un banyador. M'has entès...?
Em vaig sentir ferida. Li vaig respondre que ho havia entès; però estava a punt del plor.
-Però jo sempre hi he anat a la platja i mai no m'ha passat res... -li vaig dir.
-Doncs ara ja no hi aniràs...
-I a l'agost, a Cadaqués, què faré...?
-Quan les teves amigues vagin a la platja, tu et quedes a casa, estudiant o llegint... Així donaràs testimoni.
No m'atrevia ni a mirar-la. Es reia de mi? ¿Pretenia que oblidés tota la filosofia naturista que el pare m'havia ensenyat des que vaig néixer? A dins em ressonava un "no"; un "no" profund i convençut que m'asserenava; un "no" que esdevenia el senyal de la meva llibertat absoluta. Un "no" que em feia sentir bé i que em permetia seguir creient en el futur.
I què diria a l'Oriol? Al meu amic de Cadaqués...? ¿Com li explicaria que no em podia banyar...? És clar que, pensant-ho bé, la directora no sabia ni que existia l'Oriol, ni que un munt de vegades, des de petits, a Cadaqués, ell i jo havíem anat despullats a la cala; despullats i sols...! Si ho sabés s'esparveraria de valent...
I aquesta posició entestada en contra de la nuesa se m'ha presentat moltes vegades com un ocellot rapinyaire que em vol devorar els somnis. ¡Quants comentaris he sentit a parents, a amics, a persones de la societat...! ¡Criticant, condemnant, confonent, ridiculitzant, el costum d'anar sense roba a la platja...! Sens cap peça de roba...!
La dèria repressora de tantes ments, atrapades per la seducció de l'estètica urbana, prejutja allò que no coneix, i frustra la joia d'assumir la totalitat del propi cos, i del cos dels altres, com una realitat natural.
Mai no m'he sentit avergonyida d'anar nua a la platja. El meu pare, des que vaig néixer, em va deixar fer sense coaccions; mostrant-me l'opció, mai imposant-me-la.
Repasso amb la imaginació les llums més tendres de la infantesa, de quan tenia set o vuit anys, a la platja de la Murtra de Sant Pol, i recordo un diàleg:
-Aquí si et veuen el cul... és igual...! -vaig dir al pare, enriallada, en arribar a la sorra, després d'haver fet una ullada a l'entorn.
-Ja ho pots ben dir...! és ben igual...! -em respongué.
Em vaig quedar, però, amb el banyador posat. Ell es despullà del tot. Després d'una estona, vaig sentir desitjos de treure-me'l, no recordo per què, i li vaig preguntar:
-Pare... em trec el banyador?
-Això ho has de decidir tu... -i assenyalà al voltant -. Mira... aquí tothom fa el que vol... N'hi ha que s'ho treuen tot i n'hi ha que porten vestit de bany. Tu fes sempre el que et vingui de gust...
-Però què és millor...? -vaig insistir.
Em trobava en aquella fase de la infantesa en què les preguntes sorgeixen espontànies i no es resignen a ser ignorades.
-El millor és el que surti de tu. A mi, m'agrada treure'm el banyador per sentir la natura a la pell... com els indis de la selva... com els nostres avantpassats que vivien als boscos... però tu has de fer sempre allò que tu vulguis.
No recordo gaire bé si aquell dia em vaig llevar el vestit de bany, però sí que ho vaig fer en moltes altres ocasions.
Vaig ser una nena a qui el cos no va fer por; ni el meu ni el dels altres. Mai no vaig sentir vergonya de portar el vestit que la natura m'havia regalat; em semblava més bell que cap d'altre.
Amb el pas dels anys vaig anar descobrint que el món no estava organitzat segons els ideals del meu pare, que la manera d'actuar de la majoria de la gent contrastava amb el tarannà de la família en què m'havia criat; però, malgrat que pugui semblar increïble, mai no vaig arribar a sospitar, fins aquell dia davant de la meva directora espiritu
al, que la Fundació Dominus em prohibiria d'acostar-me a la mar. Mai no vaig pensar que per a elles el cos humà pogués arribar a ser tan pecaminós.
El nudisme que vaig viure, i que encara visc amb el meu marit i amb el nen, no era per a mi tan sols un fenomen físic; m'arribava a l'ànima, a la ment, al tracte amb les persones. Ja de gran, he pogut sentir un munt de vegades com aquest naturisme em fa lliure i forta enfront la violència, la frivolitat i el consumisme, que marceixen l'amor.
En el fons, quan el nudisme arriba al moll de la mateixa ànima, desfà qualsevol relació amb una sexualitat descontrolada i deslliga la tendresa. Sovint, enmig d'aquesta civilització tan tècnica, les persones tendim a ocultar els sentiments, els ofeguem, ens posem a la defensiva, ens neguem a despullar-nos davant els cors que ens trobem a la vida quotidiana. No ens acceptem i no acceptem que ens mirin l'interior; ens aterra, ens fa vergonya. Així com la tendresa ens fa transparents davant de les persones, lliures de qualsevol violència, el naturisme ens mou a presentar-nos tal com som davant la vida, a viure en harmonia amb la Terra d'on hem sorgit. I avancem entre les branques del bosc i la brisa de la mar, buits de sentiments de culpabilitat, deslliurats de la presó de les vergonyes absurdes.
De nena, a la platja, els ulls gairebé em brillaven sempre; i eren nets i clars, i ho veien tot transparent i preciós. No hi havia mal, ni pecat, ni brutor; tot esdevenia llum i gresca. I allà hi trobàvem persones, amics, la mar i el sol, i una sorra fina per a fer castells, i pous, i ponts... Tot això era fàcil i senzill, i cada estiu es repetia. I en acabar-se el bon temps, cap al setembre amb els primers embats de la frescor tardorenca, em sentia amb més força per a dirigir-me cap al rigor de l'hivern.
De vegades observava els companys d'escola, en concret als nois, i em sorprenia la seva obsessió per la nuesa femenina. Actuaven com els alcohòlics, que no poden evitar de tremolar davant la visió d'una ampolla de ginebra; o com els jugadors malaltissos quan introdueixen, sense control, monedes a les màquines escurabutxaques.
A Cadaqués, als tretze anys, vaig tenir una amiga íntima que es deia Mireia. Amb ella vam compartir les primeres xerrades sobre nois que ara sóc capaç de recordar:
-Tots els tios són així... van de corcoll quan veuen el cul d'una tia... -em deia.
-Tots no...!
-Tots, tia...! Tots són pastats iguals.
-Alguns.
-Tots. -insistia ella. I jo, amb la tossudesa pròpia de l'adolescència, no baixava del burro:
-Tots no... només alguns; però tot i així em costa d'entendre...
-Ja... però són així... és la biologia...
-La biologia...? Estan pirats...! I el que més em xoca és que de vegades van darrere d'una revista... se l'emporten a casa, se la miren... com si les fotografies poguessin parlar o somriure...
-La veritat... a mi també em molaria veure algun paio en boles...
-A mi també m'agrada, però no n'estic obssessionada...!
-Doncs els tios n'estan tots, d'obsessionats. -insistia ella.
-Jo conec nois que no són així.
-No els deus conèixer prou bé.
-Sí que els conec bé. A més, a la platja on vaig, ens hi veiem tots en pilotes; i no passa res.
-Quina enveja em fas, tia...!
-Vine-hi quan vulguis.
-Calla...! Em moriria de vergonya. Això és una de les coses que mai no faré a la vida. -mentre pronunciava aquestes exclamacions es posava vermella fins les orelles.
Jo coneixia un munt de bons nois que no es posaven nerviosos davant la meva, i la seva, nuesa. I jugàvem, i nedàvem, i xerràvem, des de ben petits; esdeveníem germans més que no pas amics, la natura ens adoptava com a fills. No ens adonàvem si anàvem vestits o despullats, si estàvem ben pentinats o si dúiem els cabells esvalotats; això per a nosaltres no era important. Tan sols comptava l'amor, que a cops es tenyia de l'enamoriscament propi de l'adolescència, però que persistia contra llamps i trons; cap mal vent no se'l podia endur.
Mentre la civilització, poruga i complicada, satanitzava la nuesa, nosaltres gaudíem del paradís i assaboríem la llibertat fins al moll dels ossos.

Però retorno a aquell moment en què, enmig de la meva direcció espiritual, em trobava asseguda al sofà del centre de la Fundació Dominus, davant la inquisitiva mirada de la Dolores, que esguardava una resposta de submissió.
S'adonà de la meva expressió d'aclaparament, i em demanà:
-Així què...? Estàs decidida a no anar a la platja...?
-Hi aniré.
-Hi aniràs...?
-Em penso que sóc incapaç de no fer-ho.
-Tu mateixa...

No em van fer fora, van decidir de tenir paciència i anar-me collant mica en mica. La raó d'aquella tolerància continua sent un misteri per a mi, però el cert fou que em vaig començar a sentir discriminada: no em van donar cap càrrec de servei dins del centre, no em convidaven a les mateixes convivències que a les altres noies, em tractaven amb desconfiança, anaven d'excursió i no em deixaven acompanyar-les, em llançaven indirectes referides a la meva negativa de renunciar al matrimoni.
Jo, però, seguia desobeint en aquelles qüestions en què considerava que ho havia de fer. La Dolores volia que li demanés permís cada vegada que decidís anar d'excursió amb alguna amiga.
-No passa res... -em deia -. Tu m'ho dius, i normalment no et posaré pegues... per això estem les directores, per donar el vist i plau a totes les activitats que facis, per assegurar-te que no són inoportunes...
-No hi estic d'acord... No haig de demanar permís per a poder fer activitats que no tenen relació amb l'espiritualitat.
-Però dona, no siguis així...!
-Tu només ets la meva directora espiritual, no sóc propietat teva.

I l'estiu passà, i passà Cadaqués, i les vacances a la casa del pare amb la Raquel i l'Anna. Elles van saber que jo era de la Fundació Dominus i em digueren que m'havia begut l'enteniment. S'adonaren, però, que era lliure i que no llepava les crestes de ningú com tantes d'altres feien; si més no, així va ser al principi.

A Cadaqués vàrem anar a la platja, i les vaig portar a la cala. Els vaig explicar les bones estones que hi havia passat amb el pare quan era petita. I l'Anna va saber qui era l'Oriol. La Raquel ja el coneixia d'ençà de l'ocasió en què va pujar a esquiar a Andorra. I allà, a la meva mar, em vaig tornar a banyar despullada, i l'Oriol amb mi. I quan les meves amigues i jo ens vàrem trobar soles en aquell racó, elles també es varen atrevir a nedar despullades. Llavors comprengueren amb el propi ésser tot allò que jo els havia explicat tantes vegades i que sempre els havia sonat estrambòtic.
A Cadaqués hi vaig trobar també la família de l'Ivan, i vàrem plorar junts, per ell i pel meu pare.

Les meves amigues i jo havíem finalitzat el segon curs de batxillerat, i pel setembre començaríem la carrera: la Raquel medicina, l'Anna periodisme, jo filologia catalana.
Al centre de la Fundació Dominus em varen exigir que fes proselitisme, que convencés les amigues d'anar a alguna reunió de formació. M'hi vaig negar. Els vaig dir que jo sempre procurava de fer el bé a la gent que m'envoltava, però que no em veia en cor d'acostar-les a una institució de la qual jo mateixa dubtava. Els ho vaig dir amb aquestes paraules, i tot i així no em van fer fora.

No obstant això, malgrat l'esperit de llibertat que m'entestava a conservar, pel desembre, quan s'acostava Nadal, vaig caure en una neurosi ofegadora que em va fer recordar tot el que m'havia explicat l'Elies, l'amic que havia conegut a Andorra i que estava dominat per un integrisme religiós que el va fer emmalaltir.
El vaig arribar a entendre, i fins i tot a somniar.
Em començà a atacar la mateixa ventada escrupolosa que havia convertit la vida de l'Elies, tota sencera, en un pecat. La idea de l'infern, recalcada en tantes meditacions, va fer que me'n penedís del nudisme, de la platja, de caminar, de respirar, de somriure, de tot allò que un mes abans havia glatit per conservar. Fou com si se m'enderiés la ment amb totes les febres que aquella gent pretenia d'inculcar-me. Se m'esborrà l'alegria del cor; i, per assegurar-me el cel i evitar els turments eterns de l'infern, vaig decidir de convertir-me en filla de la Fundació Dominus, renunciar al matrimoni per a tota la vida; i així ho vaig fer. Aquella decisió significava dir adéu a la joventut, a un marit i a una família; volia dir sacrificar la platja, la mar, els ideals de l'adolescència, els ensenyaments del pare, la llum i els colors de la natura i de la vida.
Quan els ho vaig demanar, manifestant un penediment absolut enfront tanta rebequeria com els havia ofert, se'n van alegrar sense amagar-se'n. M'abraçaren, em besaren, em prepararen una festa, em cantaren. Fou com un nou naixement, com un somni, i jo volava. Em semblava descobrir tota la trajectòria que havia seguit com el camí lògic que acabava en aquella gran festa de la redempció per a la meva ànima, la qual jo intuïa definitivament salvada.
Tot i la rendició incondicional a la idea que fins aleshores havia combatut, guardava un sentiment esporàdic, a cops inconscient i altres vegades manifest, de rancúnia contra la Fundació Dominus; pel fet que abans de ser-ne membre, m'havien arribat a convèncer que si no acceptava les seves pretensions de celibat seria una desgraciada. M'ho vaig arribar a creure i em vaig sentir maltractada. Els infants i els adolescents tenen una finor especial per detectar quan estant sent víctimes d'algun abús, sigui de la mena que sigui. Els guardava rancúnia perquè m'havien fet patir com mai durant el temps en què la Victòria Felipe jugava amb mi i em deia que m'acceptava i després que no, i altre cop que sí i altre cop que no. Els guardava rancúnia per les paraules despectives, perquè varen intentar dominar-me l'ésser, pel bombardeig que elles estrafeien, buides de sensibilitat, en contra de la filosofia del meu pare. Els guardava rancúnia perquè m'havien traït la confiança; perquè m'havien encaramel·lat el cor, fent-me creure que eren amigues, que
m'estimaven, quan en realitat tan sols pretenien posseir-me com un cap de bestiar, apuntar un nom més en la seva llarga i trista llista de submises. I elles ho reconeixien; sabien que quan intentaven captar a algú l'estaven maltractant psicològicament; ho predicaven a les meditacions. Afirmaven que aquelles que es trobaven en el dilema de respondre que sí o que no, s'estaven jugant la felicitat de tota la vida, i que això era una gran responsabilitat. Asseguraven, amb molta seriositat, que la culpa, si les coses no sortien bé, no la tindrien pas les qui havien llançat la pregunta, sinó la noia que respongués que no a Déu.
Tot i la rancúnia, però, les estimava i les creia. Em repetia, a mi mateixa, que el meu pare estava equivocat en les seves dèries; al cap d'un segon rectificava, lloava el pare i la filosofia que m'havia ensenyat, tornava a sentir rancúnia, i me'n tornava a desdir tot seguit. Fou un temps de bogeria, de mort en vida.

Els guardava rancúnia ahir; però avui ja no, perquè el dolor que em causaren es va curar i em vaig tornar més forta i més experimentada. Vaig aprendre que la llibertat és el més important i que la lluita per la llibertat sadolla de felicitat una vida sencera. Després d'aquell terrabastall, vaig assumir amb goig la relativitat de tots els afers llevat de l'amor. Vaig assaborir l'amor fins a plorar d'alegria. Avui sé del cert que aquest amor representa el destí de tota criatura humana, que el mal es fondrà per l'acció d'aquest amor i que desapareixerà per a sempre.

Com a filla de la Fundació vaig fugir de la vida. Em trobava al setè cel, emplenada d'un goig que jo creia provinent de Déu, però que en realitat sorgia de les profunditats misterioses del meu inconscient manipulat. El sol se m'apagà, i els colors del paisatge; i les formes de la gent, dels nois i dels homes, els quals foren satanitzats fins a l'obsessió més inversemblant.
-No els mireu els ulls, que pels ulls us entrarà un dimoni i us n'enamorareu. Llavors perdreu el camí de santificació que a l'altre món us aixecarà per damunt de tots els altres individus humans. Sou les verges de Crist. Recordeu: "A qui renunciï a marit, pare, mare i fills, jo li'n donaré el cent per u i la vida eterna..."
I em veia pel carrer amb la mirada clavada a terra. Si mirava un noi, per error o per desig, corria a la directora i li ho confessava, plorosa i decebuda per la meva feblesa. Si pensava quelcom massa atrevit, corria a la directora... Si em posava la faldilla massa per damunt del genoll, corria a la directora... Si amb tant de tràfec no aconseguia d'estudiar els temes que m'havia programat, corria a la directora... M'ofegava, m'angoixava, cercava l'eufòria de la pregària per a recordar que era una escollida i que caminava amb pas segur cap al cel.

I em van fer dir adéu a l'Oriol, adéu per sempre, mitjançant un paper fred i impersonal. I, com una concessió generosa, em van permetre de trucar-lo per explicar-li la raó per la qual no podríem seguir essent amics; però ni jo mateixa l'entenia, la raó. No se'm permetia tenir amics, tan sols amigues. L'Oriol em va dir que estava boja, que se sentia com si li arrenquessin mitja ànima, que me'n penediria, que no sigués ruca. La veu se m'entretallava amb la sensació que no eren veritat les rucades que jo tractava de dir al meu amic de la infància; amb la convicció, tal vegada inconscient, que estava parlant en contra de mi mateixa, en contra de les idees amagades que l'ésser sencer em creia.
A l'últim, l'Oriol, em digué que m'esperaria, que ell sempre seria per a mi un amic, un germà, i que restava segur que tornaria a ell sense por ni recança, i que aquesta era la raó per la qual no se sentia trist, perquè sabia que tornaria. A mi, però, després de penjar el telèfon em faltava l'alè.

I les amigues se m'allunyaren, cansades, deixant-me estar, com un impossible.
I aparegué la mortificació a la meva vida: aquell tros de ferro que ens manaven de clavar-nos a la carn de la cuixa, una hora cada dia, i que havia de servir per a la reparació dels pecats del sexe i per al "Padre", que necessitava tota aquella gràcia. Recordo el rebuig inicial que em va sortir del cor quan m'explicaren aquella mena de tortura que no em podia creure; però m'hi vaig llançar, enfollida per la salvació eterna, per la remissió dels pecats del món.
Em vaig sumir en un "viure" lleig, tosc, trist i terrible, un "viure" que m'esgarrapava l'ésser; però a l'interior del cor, tan endins que ni ho sabia, se m'hi amagava encara una nena que seguia essent lliure: la Laura, petita i nua, amb un raig de sol als ulls i els peus dins l'escuma, que mirava el seu pare i seguia esperant la sortida d'aquell pou fosc i agre. Els ulls cap a l'estesa blava, el mar fosc i brillant amb crestes blanques, i a la meva mà la d'ell, lliures tots dos... sempre lliures...

I em van demanar que deixés la casa dels oncles i que me n'anés a viure a una residència per a noies membres de "Dominus".
I van passar el mesos.
I un dia la directora espiritual em va recomanar que em distragués una mica, que fes més amistat amb alguna de les meves germanes de la Fundació, sempre que vigilés que la relació no es convertís en un lligam particular.
I va insistir-hi tant que a l'últim vaig sortir amb la Beth.
-Ser filla no vol dir pas viure enclaustrada...! Hem de cremar adrenalina...! Som gent del món...!
Dit sia de passada, no em feia gaire el pes la idea d'anar a sopar amb ella. Mentre la primavera començava a estendre la seva calidesa pel llom del paisatge, jo em tornava a sentir ofegada. Persistia aquell panteix que tant em cansava i que el metge havia dit que no tenia un fons real, que era pura creació de la meva ment, com un avís, com una protesta del subconscient.
-Que has tingut cap desengany amorós...? ¿Que tens cap examen a prop...?
Si el bon home sabés...! Ja podia examinar-me, auscultar-me, psicoanalitzar-me... Desconeixia el fons del problema, i jo no la hi podia explicar; no sabria ni per on començar.
Com en som de complexos els éssers humans...! Amaguem ben endins un coneixement inconscient, uns principis que no sabem que tenim. Ens els va gravar la vida amb les primeres experiències de la infantesa. Vulguem o no, som fidels als conceptes que de nens vam desenvolupar; i quan no en som, la consciència ens ho retreu, o el cos ens ho pateix. El saber conscient, en canvi, és diferent. El coneixement que sabem que tenim és un coneixement rebut de terceres persones; mai no serà, en el nostre cor, tan convincent, tan genuí, tan segur, com el que hem descobert nosaltres sols. I quan allò que ens ensenyen és contranatural, quan s'oposa als principis de la nostra infantesa, llavors l'ésser se'ns defensa, es rebel·la contra l'absurd d'unes creences contràries a la puresa de l'individu. I el cos es fa sentir; i demana més descans, més temps lliure, o més llibertat. I no es conforma amb una vida estructurada racionalment; no hi entén de racionalitat, ni d'ordre, ni de disciplina; tan sols comprèn allò que esdevé respectuós amb les autèntiques directrius del cor, clavades ben fort per les arrels de l'ésser a la pàtria de la infantesa, recolzades per les soques damunt la dignitat del nen o de la nena que tots portem a dins i que mai no mor.
Però tornant a la narració d'aquells dies, m'esgarrifo pensant quina cara posaria aquell amable metge si sabés que per a mi tot era pecat; que davant dels meus ulls tot em semblava una ocasió clara per a condemnar-me eternament a la impossibilitat d'estimar.
Sentia l'infern a la ment amb una nitidesa tan terrible i tan real que la més hipotètica possibilitat d'anar-hi a raure em paralitzava tots els actes i tots els pensaments. Si aquell home descobrís que jo no podia mirar els ulls dels nois, ni pensar en ells, ni escoltar la tendresa de la veu d'un amic. Si tan sols sospités que només el fet d'haver anat a la seva consulta esdevenia ja una falta, una desobediència, car els membres de "Dominus iluminatio mea" tan sols podíem anar als metges que ens assignava la fundació.

La Beth seguia barbollant, amb els ulls il·luminats per una estranya dèria.
-Anirem a La Ginesta, es menja de conya i està bé de preu. Després podem ficar-nos en un karaoke... La dire em deixa arribar a l'hora que em doni la gana; avui és festa. Suposo que tu hauràs parlat amb la Dolores... Oi...?
I sí, que hi havia parlat; la meva directora espiritual m'havia recomanat que em divertís. Era una data especial i havia de distreure'm. Ella coneixia el desequilibri psicosomàtic que m'asfixiava; de fet, ho coneixia tot de mi, fins i tot m'havia demanat hora per anar a la consulta d'una doctora de la fundació.
-La Doctora Sans és de casa... -m'havia dit.
A l'hora de la veritat, però, em vaig dirigir al metge de sempre, allà on em portava el pare quan era petita.

I aquella tarda, amb la Beth, Barcelona corria desbocada, allunyada de mi: gent amunt i avall, soroll, i l'escalf d'aquell sol de tarda que ja apuntava a l'estiu.
Ai l'estiu...!, els meus estius... el meu pare... Si pogués oblidar l'infern... Si tot fos més planer...!
La Beth em mirava; i mirava el cel, i els aparadors, i els cotxes, i mirava el terra. I garlava, i no callava, i semblava molt contenta, potser massa. ¿Per què la gent de la Fundació sempre em feien l'efecte d'estar massa contents, massa esverats, massa eufòrics...? ¿Per què els costava tant de caminar en silenci, o de pensar...? Recordo que de vegades m'anomenaven la filòsofa, perquè ho raonava tot; cercava tots els "perquès", totes les explicacions. En una ocasió em van aplicar la correcció fraterna, quan em vaig atrevir a plantejar el dubte de la infal·libilitat del Papa.
-No es pot dialogar amb l'enemic... -em va dir la meva directora -. El Papa no s'equivoca, i no cal buscar-ne les raons... ja les tenim... l'Esperit Sant l'assisteix...
-Però...
-No hi ha "peròs", no hi poden ser... No hi donis més voltes..
-Si...
-Obeeix i prou...!
I allà s'acabava tot... La meva capacitat de filos
ofar tenia els límits marcats per la fundació. No era convenient de pensar, n'hi havia prou amb obeir; ja ho havia explicat el Padre: "la obediencia es el mejor deporte".
I em van donar la llista de llibres prohibits.
-No podeu comprar ni llegir els llibres d'aquesta llista; qui ho faci demostrarà un esperit pèssim. Si necessiteu algun llibre d'economia, de política o del que sigui... per estudiar o per gust... ens ho dieu... Us en deixarem un altre de similar, escrit per un membre de la fundació, per un germà o una germana vostra, que us explicarà les coses tal com s'han d'entendre. Per això estem, per ajudar-vos. Heu de pensar que el dimoni s'ha introduït dins de la cultura i ens hem de protegir. N'hi ha molts que han perdut la fe per culpa dels llibres.

I ara jo era allà, al Portal de l'Àngel, ensumant la flaire de la primavera i enyorant la mar.
-Ens acostem fins a la platja...? -vaig proposar a la Beth.
-Tia... estàs pirada... No saps a les dates que estem...? Ja hi ha "tios" en tanga...!
Vaig fer silenci. La Beth no sabia res del meu passat naturista i jo m'ofegava. Si el pare hi fos podria parlar amb ell; però ara només tenia la directora per esplaiar-me. Les companyes de la fundació s'espantaven a la mínima confidència. "Huid de las amistades particulares" havia dit "Nuestro Padre", el sant fundador de "Dominus iluminatio mea".
Els membres de la fundació anomenaven "Nuestro Padre" al fundador de Dominus, mentre que el president vigent de la institució era "El Padre".
Tan sols m'estava permès de parlar de dubtes i de pors amb la meva directora espiritual. I, d'altra banda, els meus familiars més propers, els oncles, eren persones amb qui no aconseguia de dialogar; no en sabien, no podien. Quan algú els dirigia cap a temes de conversa que s'allunyaven del seu món, no eren capaços de fer altra cosa que callar i somriure. La Raquel i l'Anna, les amigues que havia fet en arribar a Barcelona, se m'havien allunyat espantades davant la brusquedat amb què m'havia canviat la vida.
Amb tot, jo sí que mirava els nois. Tan sols era capaç d'evitar de fixar els ulls damunt d'ells les tres o quatre hores que seguien a cada xerrada expiatòria amb la Dolores.
-Segueix lluitant i endavant...! - em deia ella quan li explicava que havia mirat un noi guapo.
Després de les hores heroiques de guerra contra el cor, no podia evitar de contemplar-los. Que n'és d'atractiu allò que se'ns prohibeix d'observar...!

I aquella tarda, a Barcelona, la Beth caminava amb la mirada clavada a terra, o als arbres, o a les façanes dels edificis; i jo, descansava la vista i la ment sobre tants àngels masculins que embellien el món i m'il·luminaven la vida.
I, al cor, m'hi sentia un clam que es dirigia a les persones amb qui em creuava: "Salveu-me!" els cridava en silenci "Sou feliços i paladegeu una llibertat que us sadolla i que us omple. Sóc aquí, sóc noia i vull ser lliure. Ajudeu-me!"
I grapats de nois, en colles o solitaris, passaven de llarg. Nois i noies que caminaven junts pels carrers i per la vida sense por, sense angoixa; i jo no m'hi podia acostar.
"¿Què he fet malament...?"
Em preguntava.
"¿On m'he equivocat...?"
I pel cel del Passeig de Gràcia un munt d'estornells volaven amb una estranya i bella dansa.
I la Beth continuava dialogant amb el meu cos, autòmat i alienat, mentre l'interior se'm revoltava i cridava al món. El meu endins, dempeus, demanava a la vida una fusta de salvació on poder agafar-se i evitar de morir ofegada... Tan sols un amic...!
Vam entrar en un bar, prop de Drassanes, el nom del qual ara no puc recordar; però sí que em retorna amb claredat un so, una melodia que va permetre el miracle. La llum verdosenca del local pintava de misteri la penombra, mentre aquella cançó guarnia l'instant. Una veu catalana, de noi, seductora, carismàtica, imitava John Lennon:
"Imagina't que no hi ha cel... És fàcil si tu ho vols... Ni infern sota els nostres peus... I per damunt el blau i el sol... Imagina a tothom... Vivint pel present... oh oh oh oh..."

De primeres em vaig pensar que era un disc, i vaig intentar d'esbrinar qui n'era el cantant. La veu em sonava, però no encertava a recordar l'artista. Vaig preguntar-ho a la Beth, i es plantà a riure. M'assenyalà un racó del fons del bar.
Fins aquest moment em pensava que els amors a primera vista només existien a les pel·lícules, o a les ments dels infants; que esdevenien ingenus i confusos, com aquell que vaig viure amb l'Aida. Creia també que venien a ser poca cosa més que un reclam comercial, un embarboll, un recurs literari; però després de girar-me vaig entendre que la vida de vegades fa uns girs meravellosos que hom no s'explica. Quan vaig clavar els ulls damunt d'aquell noi de cabells llisos i llargs, de color castany clar, amb els ulls un xic ametllats i d'un blau intens, la vida per a mi va agafar un altre caire.
D'un plegat ell em mirà de fit a fit; i degué veure en el meu rostre l'expressió d'una ànima en estat de levitació, perquè em va regalar un somriure tan dolç que encara no me n'he refet.
Devia tenir uns divuit anys, potser dinou. Vestia un jersei ample amb els colors de l'Arc de Sant Martí, uns texans ajustats, un collaret de petxines, i un braçalet de roba del mateix color que el jersei. Era bru de pell, prim, rialler. La seva veu, que emplenava el local, esdevenia una font de tendresa sublim.

"Imagina't sense els estats... El que cal és ben poc... Ningú que mati o mori... Ni religió tampoc... Imagina a tothom... En pau, sense por..."

Les paraules que cantava esdevenien ordres; poemes profètics d'un déu grec acabat de descobrir. I vaig començar a imaginar. I vaig veure un món sense fronteres, un món on ningú no era confós amb la seva nacionalitat, on la cultura era quelcom que es tenia, que enriquia, que guarnia, que no formava part de l'ésser, car l'ésser era tan sols humà. L'ésser era, mentre que la cultura es posseïa. I, en aquest món imaginat, eren tan propers els marroquins com els indis de l'Amazones, i la gent de Nigèria o de Rwanda, de Nova York o d'Afganistan; els seus sofriments eren també els nostres sofriments. I vaig seguir imaginant. I vaig veure que es necessitava ben poc per a fer reals els somnis; ni diners, ni violència, ni complicades filosofies encobridores dels desitjos dels poderosos. Calia ben poc: una cançó, un somriure, llibertat, i un cor bo. Ho vaig veure clar. No calien ni austeres normes de pietat, ni mortificacions afegides, ni renuncies contranaturals, ni eufòries espirituals, ni de bon tros la supèrbia de qui es creia sant. No calia res d'això. Tan sols una flor sense guarnir, amb unes gotes de rosada relliscant-li damunt dels pètals; una mà que premés una altra mà. No calia res més; ni matar ni morir, ni cremar-se ni cremar, ni ofendre ni ferir.
Quan la senzillesa fos el fruit de la humanitat, no caldrien garjoles, ni cadenes, ni carcellers, ni botxins; ni la cruel coacció dels inquisidors de l'època, retalladors de ments, de somnis i d'intel·ligència. La religió no caldria perquè esdevindria el tot. No faria falta pregar, perquè el viure seria pregària; capbussar-se dins la mar, perdre el temps contemplant el somriure d'un infant, encetar una rialla, tot això seria pregària i la religió seria la vida.
I, al cor, contemplant el meu àngel, el meu nen, m'hi va aparèixer la llum. I la por, aquella esfereïdora i paralitzant por a l'eternitat, es va fer fonedissa com el gebre de l'hivern enfront els primers raigs de sol de la primavera.

"Tu em diràs que sóc somniador... però no sóc l'únic boig...
I jo espero algun dia en què tu... donaràs la mà al món"
"Tu em diràs que sóc somniador... però no sóc l'únic boig...
I jo espero algun dia en què a tu... no et farà por l'Amor"

Ho vaig entendre.
Tot allò anava per a mi.
I sense vergonya em vaig acostar a ell i li ho vaig dir. Se m'esvaí la timidesa que altres vegades m'havia aiguat els somnis. Tan sols un lleuger tremolor de cames i, quan ja ho havia fet, desaparegueren els inútils i inoportuns respectes humans que tanta llibertat ens neguen. Li vaig dir que era cert, que ell no era l'únic boig, que jo també era una boja. Va riure sense deixar de cantar, sense abandonar el ball dels seus dits damunt la guitarra acústica.
Amb un moviment de celles em va convidar a seure al seu costat; i en un silenci de la cançó, sense paraules, em va proposar que cantés amb ell. Amb aquells ulls d'infant, il·lusionats, trapelles, dolços, m'assenyalà un paper escrit a mà damunt d'un faristol. Llavors, d'una manera estranya, la meva veu es va unir a la d'ell i va arribar a tots als racons d'aquell bar.

"Imagina no tenir res... Em pregunto si pots...
Ni fam ni avarícia... fraternitat per a tots...
Imagina a tothom compartint el món..."

Quan la cançó va acabar, va ploure sobre nosaltres una pluja càlida d'aplaudiments i visques. Vaig alçar els ulls, que fins aquell moment m'havien descansat hipnotitzats damunt del pentagrama, i vaig descobrir una gentada entusiasmada. Mentre cantàvem, el local s'havia omplert; hi devia haver cinquanta o seixanta persones que encara no m'explico com, ni d'on, van sortir.
De sobte, tota aquella bonior de persones va començar a cridar: una altra vegada... una altra vegada...
I ell, mirant-me amb el rostre il·luminat, em dirigí les primeres paraules de la seva vida:
-Haurem de tornar-hi... ens ho demana el públic...
I vam interpretar la cançó de cap i de nou. La gent cantava la tornada amb nosaltres enmig d'una eufòria misteriosa.
Després em va agafar pel braç i m'estirà, quasi arrossegant-me cap a la barra.
-No t'escaparàs...! Vull saber tantes coses de tu...!Et convido a una "birra".
No em sortien les paraules; amb prou feines tenia esma per a riure i per a mirar-lo; i en fer-ho, encara reia més. Ell era la resposta a una pregària silenciosa i inevitable. Em va deixar anar el braç, i em passà el seu per l'esquena; i jo vivia com en un somni. Encara avui, quan ho penso, no estic gaire
segura que els peus em toquessin a terra.
De cop i volta, vaig veure la Beth que s'acostava. La realitat impactà, dura i adusta, contra els somnis.
-He vingut amb una amiga...
-Fantàstic! També la convido!
La Beth arribà fins a nosaltres amb cara de pomes agres. Ja no em feia por el que pogués pensar de mi. Havia descobert un nou destí, fet de sentiments i de llibertat, tan dolç que cap norma, llei, vot o influència, me'n podrien separar. Potser era un miratge, una confusió del meu cor, però valia la pena d'esbrinar-ho i de topar amb la realitat, calia cercar la resposta. Veient la Beth amb aquella cara d'inquisidora, preocupada, tibada, no vaig poder sentir altra cosa que llàstima.
-Hauríem de marxar, Laura. -em va dir seca.
-Jo em quedo una estoneta més.
-No, Laura... Tu saps que, en aquestes circumstàncies, no ens podem quedar. Tia, no em posis en un compromís...!
-No, Beth... per favor...! No et vull posar en cap mena de compromís... Tu vés cap a la residència... Jo ja hi aniré més tard...
Em mirà amb ulls de pena, com si estigués observant una pobra pecadora.
-Va...! Queda't Beth...! -va dir el meu àngel intentant de convèncer-la -. Et convido a una cervesa... Us convido a les dues...!
La Beth, sense mirar-lo als ulls, li agraí l'oferiment; però s'excusà tot explicant-li que l'estaven esperant, i se n'anà com si tingués pressa.
Aquella nit no vaig tornar a la residència, on hi vivia des de feia mig any, ni tampoc cap altra nit. Un cop la Beth va haver marxat, vaig començar a parlar amb ell i no vaig parar en tres hores.
Es deia Roger, tenia vint anys i estudiava pedagogia a l'autònoma. Vivia en un pis d'estudiants, al barri d'Horta. Venia de Girona. Li va fer gràcia saber que jo havia nascut a Cadaqués.
Els seus pares tenien una botiga de queviures; i ell, a força de beques, s'anava traient la carrera.
A estones s'acostava a aquell bar de drassanes i tocava la guitarra. Li pagaven quatre duros, però ho feia més aviat per passar-s'ho bé.
La manera com em parlava em donà confiança des del principi. Se'l veia senzill i sincer. Li vaig obrir l'ànima. Em va fer preguntes i li ho vaig explicar tot, com qui explica la vida a un sacerdot en una profunda confessió. Es va quedar glaçat en assabentar-se que jo era de la Fundació Dominus; i, a més, filla de la fundació.
-No m'ho sembles -em va dir -. En conec uns quants i no són pas com tu.
-Deu ser que jo no sóc una bona filla de la Fundació.
-Així... tu... de tios... no res...? -em preguntà amb molta suavitat.
No vaig poder més, em vaig posar a plorar i li vaig suplicar que no em deixés sola perquè no volia tornar mai més a la residència. Ho va entendre tot. Em va abraçar i em va fer un petó a la galta.
Vaig passar la nit al seu pis; el compartia amb dos nois més. Em va cedir el seu llit.
-Jo no sóc de Dominus, però no acostumo a fer l'amor el primer dia que conec una noia. I si em quedo al teu costat no em faig responsable de res.
Me'l vaig mirar com encisada. Em va semblar elegant i sublim. Ho tenia tot; si més no, així m'ho va semblar en aquell moment.
S'instal·là al sofà de l'habitació. Em vaig adormir escoltant-li la respiració, i vaig descansar com feia temps que no ho aconseguia. No recordo si aquella nit vaig somniar; però sí que em ve a la ment el matí, al moment de despertar-me, l'instant precís en què vaig descobrir que el somni era ja la mateixa vida.

L'endemà vaig tornar al pis del carrer de València, amb els oncles. La tia va restar uns dies preocupada, no entenia que deixés la residència; havia presumit de neboda membre de Dominus davant de les amistats i dels parents:
-Ella rai... que té la feina assegurada... Essent de Dominus no li mancarà mai el pa...
I qui la sentia restava impressionat davant del prestigi d'aquella neboda que una institució tan ressonant havia acceptat dins del seu si.
Amb lentitud em vaig anar recuperant d'aquells mesos tortuosos de sacrificis i de rentats de cervell: hores de meditació en què se m'havia intentat crear un complex de culpa, de por al més enllà, d'inseguretat enfront les decisions individuals. Mica en mica, la neurosi sorgida de l'engarjolament de la vida va anar desapareixent, i vaig recuperar els vells tresors de la infantesa: els escrits del pare, la filosofia naturista, l'amor a la llibertat, el gust per les passejades muntanyenques, el nudisme.
Val a dir que ell va ser amb mi.
En Roger, el noi del bar, fou des d'aquell dia l'amic.
De bon principi no ens vàrem prometre res, no volíem precipitar-nos. El trasbals que acabava de passar feia recomanable la prudència. Qualsevol decisió presa en aquelles circumstàncies haguera estat arriscada. A més, no teníem necessitat de juraments; estàvem bé junts, ens sentíem a gust. Passejàvem amb les mans llaçades, ens abraçàvem, i moltes nits, al seu pis, fèiem l'amor com salvatges, fruint de cada carícia, de cada petó, fins a quedar extasiats de plaer. Fèiem l'amor conscients que encara no érem parella, que potser no ho seríem mai; però ens estimàvem, sens cap dubte ens estimàvem alliberats de qualsevol sentiment de pertinença mútua.
I així van passar tres mesos d'esbarjo i de recuperació. Vaig haver d'acostumar-me a ser lliure, i això em va permetre de valorar millor la bellesa i el goig de la llibertat. Vaig gaudir dels crepuscles de primavera més bells que mai he contemplat; a la vora de la mar, a la Barcelona olímpica, prement la mà d'en Roger, sense por del futur. Em vaig retrobar amb mi mateixa, amb els meus gusts, amb les idees de sempre, amb els colors que m'enamoraven i els sons que m'ajudaven a esperar. Em vaig sentir orgullosa de ser jo, per ningú no m'hauria canviat. Ja no estava sola. El pare no hi era, però jo el sabia a prop. M'havia deixat d'herència l'amor a la natura, l'hàbit de contemplar-ho tot i meravellar-me'n, la virtut de no acostumar-me mai al miracle d'existir.
I després d'aquells tres mesos, va arribar la nit de Sant Joan. I sota la celístia i l'espetec dels petards, en Roger em va mirar d'una manera diferent a com havia fet fins aquell moment. Em semblà com si plorés, i vaig descobrir que tremolava. Damunt la sorra freda, em prengué fort la mà; mirant-me als ulls, em demanà que fos la seva noia, tan sols la seva noia, i que ell fos només el meu noi. Vaig somriure, i també em vaig posar a plorar. Eren llàgrimes de goig, d'agraïment a la vida. Eren llàgrimes de nit de Sant Joan, d'olor de pólvora, de gust de coca i de vi bo, de nens corrent entre els cotxes aparcats esperant explosions d'artificis meravellosos.
D'ençà d'aquella nit, tots els espetecs em retornen la dolçor d'aquell amor, i totes les bengales celebren la vida. No calia ni que li respongués. El vaig besar potser també d'una manera diferent a com l'havia besat les altres nits. I vam rodolar per la sorra fins a l'aigua de la mar. I vestits ens vam deixar picar per les onades com embriacs de vida. I vam fer l'Amor sense demanar permisos, sense tenir por, sense deixar d'estimar.
La llum dels estels il·luminava l'escuma blanca de la mar. Ens vàrem despullar i ens endinsàrem en la càlida negror de les aigües, i vàrem tornar a fer l'Amor vestits de salabror.
Llavors ens vàrem adormir damunt la sorra, coberts de vent. El matalàs immens de la platja s'estenia fins als peus d'un penya-segat amb barret de pins. A prop, se sentien els espetecs i el bramul de les onades, i els somnis de la nit es barrejaren amb els somnis de la vida. El sol ja despuntava.














Comentaris

  • M'he trobat una novel·la[Ofensiu]
    Frèdia | 06-12-2006 | Valoració: 10

    M'he llegit "El déu disfressat" pensant des del principi que era un relat llarg però un relat. I no l'és, un relat. Això, a la meva manera de veure, és una novel·la. I si no ho és, podria arribar a ser-ho. No, no ho dic per l'extensió, és clar. Més aviat parlo dels ingredients. No és el mateix fer un pa amb tomàquet amb pernil, que pot ser un menjar exquisit, que una paella de marisc. I aquest "déu disfressat" és una paella de marisc que promet. Hi ha una narradora que sap mantenir i dosificar la informació al llarg de tot el text, que descriu, narra, dóna pas als diàlegs i que aconsegueix que llisqui de tal manera que el que explica va fluint sense que et perdis i hagis de tornar enrere per consultar o tornar a agafar el fil. Els personatges estan molt ben construïts, amb un pes específic impropi d'un relat on no cal caracteritzar-los tan a fons. El ritme també respon més al que necessita una novel·la, més lent, sense que el suspens, la intriga siguin imprescindibles per conduir-nos al final. I, és clar, el missatge també és impropi d'un relat. Bé, els missatges, perquè encara que hi ha un tema principal, t'ho fas venir bé per anar fent la declaració de principis vitals de la protagonista. Una protagonista amb perfil d'heroïna de novel·la.
    Si és així, ja l'estàs acabant tan de pressa com puguis perquè si el Jeremias relataire és bo, el Jeremias novel·lista té pinta de ser millor. Segons RC el temps de lectura estimat del relat és de 83 minuts. A mi, se m'han fet curts.
    Felicitats de tot cor, Jeremias.
    Fredia

  • Imagina't que no hi ha malícia al món…[Ofensiu]
    iong txon | 17-04-2006 | Valoració: 9

    Posats a imaginar, imaginem que Adam i Eva no van caure i que van tenir èxit en establir una família ideal. Potser llavors no existiria el mal ni la nostra tendència a l'egoisme, ni la tendència del cos a abusar de l'esperit sinó que el cos se sotmetria a l'esperit de forma natural. Llavors tothom ens sabríem germans i germanes, i efectivament ens comportaríem com a tals. Llavors tothom sabríem intuitivament que cal mantenir la puresa sexual i portar una vida d'abstinència fins al matrimoni. És cert, tot seria molt més senzill, no ens caldria esperar cap Salvador ni caldria cap religió perquè mai no hauríem perdut la nostra connexió personal i directa amb el nostre Pare Celestial. Segur que la vida li ha d'ensenyar encara moltes coses.

    El missatge que transmet el seu relat està molt clar. Missatge a part, trobo que la narració està molt ben construïda. Està fet tot un escriptor.

    Una abraçada,

    Quim

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261350 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA