El darrer tall de pastís

I allà estava, abandonat a la seva sort en un extrem de la taula, el darrer tall del pastís.

Aquell dia a l’oficina s’esperava festa grossa, perquè una companya que estava de baixa per una operació havia avisat que passaria a saludar. Com a sorpresa, i per desitjar-li una bona recuperació, les companyes li van comprar un pastís. Un pastís d’aquells tan bons, del forn de sempre, un pastís de formatge amb gust de llimona que sabien que li agradava molt.

A mig matí, la noia encara no havia arribat. Les agulles dels rellotges marcaven el pas del temps, i a quarts d’una es començaven a sentir els primers rugits de panxa tot esperant l’hora de dinar. Aquell pastís allà, mostrant-se esplèndid, flonjo i deliciós, era una temptació massa forta. “Va, agafem un tallet petit que no es notarà gaire”, va dir una. “Jo també en vull”, va dir una altra. I així, el pastís va anar perdent els seus triangles d’un en un. A l’hora de dinar encara esperaven la visita i, per deferència, tot fent el cafè van decidir guardar-li el darrer tall. A mitja tarda ningú es recordava ja ni de la companya convalescent, ni del triangle de pastís abandonat.

L’endemà al matí a primera hora van rebre un missatge del marit de la noia, comunicant que havia tingut una recaiguda i no se n’havia ensortit. El darrer tall de pastís seguia allà, en un racó de l’escriptori, perdent la seva fermesa, fent-se fonedís com la noia que no el va arribar a tastar.