Conxorxa al sabater

Hi havia una vegada un sabater on convivien una dotzena llarga de parells de sabates: botes altes i botins; sabates de vestir, amb taló i sense; sandàlies de tota mena i sabatilles esportives, més pensades per lluir que no pas per fer esport.

Entre totes elles destacava un parell de sabates de xarol, negres com una nit de lluna nova, amb talons d’agulla i una puntera ben afilada. Eren presumides i elegants, amb aquell punt d’arrogància i superioritat que dona sentir-se les més belles. Per aquest motiu, s’havien erigit en les reines indiscutibles de l’espai: allà no passava res sense que elles ho sabessin, i controlaven tots els parells de sabates que entraven i sortien, quin dia li tocava a cadascú i per a quina ocasió.

Un dia van arribar al sabater un parell d'espardenyes de les de tota la vida, amb sola d’espart i fetes a mà, amb una tela basta de color mandarina que transmetia alegria sense pretendre-ho. Les sabates de xarol i talons impossibles se’n van burlar des del primer moment, rient-se del seu aspecte senzill i auster. Amb el pas dels dies, l’enveja dins aquell racó fosc no feia sinó créixer: resultava que aquelles espardenyes, tan humils i tan còmodes, s’havien convertit en les preferides de l’estiu.

Totes les sandàlies, des de les de tires que imitaven les dels soldats romans, les de plataforma o les avarques, se sentien ofeses i enutjades d’haver quedat en segon terme darrera aquelles espardenyes tan vulgars. Les sabates de xarol van aprofitar l’avinentesa per posar la resta de calçat en contra de les nouvingudes, amb comentaris tan punyents com deliberadament audibles: “que si les espardenyes d’estar per casa això”, “que si les espardenyes ronyoses allò”, “que si fan pudor d’espart humit…”, “que si no tenen ni classe ni categoria…”

Les espardenyes, malgrat sentir-se cada dia més aïllades, trobaven consol en el fet d’entrar i sortir constantment: sabien que algú les triava dia rere dia. Però cada tornada al sabater s’havia convertit en un moment feixuc, com entrar en un lloc on t’esperen murmuris i mirades de reüll. De vegades es preguntaven, en silenci, què havien fet per despertar tanta malvolença.

Finalment, un matí en què les espardenyes havien sortit, les sabates de xarol van convocar una reunió urgent per ordir un pla que relegués les espardenyes al fons del seu regne de fusta d’una vegada per totes. Les sandàlies proposaven treure’ls el lloc al prestatge principal; les sabatilles esportives suggerien amagar-les darrere de les botes d’hivern; i les sabates de xarol, amb el seu somriure brillant i fals, proclamaven que només així “es restauraria l’ordre natural de les coses”.

Però l'ordre natural el van imposar els fets: mentre les espardenyes seguien sortint cada dia, les reines de xarol s'esquerdaven de ràbia i avorriment dins la foscor del seu moble, comprenent massa tard que de res serveix la corona si ningú et vol portar als peus.

I és que ja ho diu la dita: “Quan unes sabates despunten per la seva practicitat, comoditat i estil, ho notareu perquè la resta del sabater confabula contra elles”.