L’amenaça invisible

Vet aquí una vegada un poble on quasi tothom vivia de la mar: del poc turisme que hi arribava, de la pesca o bé del contraban. Les barques, fetes artesanalment amb fusta dels arbres autòctons, dominaven la platja de sorra daurada i d’aigües transparents. En canvi, mar endins l’aigua s’embravia, i només els pescadors més valents s'enfrontaven als capricis de la mar per dur l’aliment a taula. En Jonàs era un d’ells, un home ja madur de cabells platejats i mirada aigualida, però que conservava el vigor i la força necessàries per feinejar entre les onades.
Darrerament el desànim s'havia instal·lat al poble, perquè el peix, abans abundant en aquelles aigües, s’esgotava. Els rumors apuntaven tots cap al mateix culpable: el Kraken, aquell monstre llegendari semblant a un calamar gegant que regnava a les profunditats de l’oceà. La seva existència, arrelada a la tradició, es donava per feta malgrat ningú l’havia vist mai, i es deia que la seva gana insaciable era el motiu pel qual les captures dels pescadors eren cada vegada més escasses. Però en Jonàs, en contra de l’opinió general, estava convençut que el Kraken no existia, que només era un mite per espantar els nens que volien entrar a l’aigua quan encara no sabien nedar. Creia que mar enllà hi passava alguna cosa més real i que hi havia una explicació més lògica a tot plegat.
“Jonàs, no siguis tossut: no veus que el Kraken sempre ha estat lligat al nostre poble, acostant-se més o menys segons els corrents marins i la temperatura de l’aigua?”, li deien els seus companys de barca. La seva dona, també l’esperonava a què deixés de qüestionar-ne l’existència: el consell del poble havia organitzat una cerimònia aquell vespre per aplacar la gana del monstre i calia anar-hi. Però quan més li insistien, més es refermava el vell Jonàs en la idea de demostrar que s’equivocaven. Per això va decidir que aquella matinada, abans que la vida al poble arrenqués de nou i els pescadors agafessin les barques, ell es faria a la mar a la recerca del motiu real de la desaparició dels peixos, convençut que no hi trobaria el Kraken.
Dit i fet, abans de l’alba, en Jonàs es va esmunyir del llit conjugal de puntetes, es va vestir a les fosques i va anar cap a la platja. La lluna, en forma de mitja taronja, dibuixava les siluetes de les cases i dels arbres, però no es veia a ningú i al poble regnava el silenci. Quan el pescador va arribar a la seva barca, va deixar les xarxes a la sorra per anar més lleuger, la va empènyer fins el mar i va pujar-hi, allunyant-se de la costa remant a poc a poc per por que el soroll del motor arribés oïdes dels veïns.
Un cop a mar obert i amb les ones bressolant la barca, en Jonàs es va sentir més segur i va posar el motor a màxima velocitat per anar més enllà del que solia quan sortia de pesca. Al cap d’unes milles, va distingir una silueta negra a l’horitzó. Va aturar el motor per acostar-s'hi lentament amb els rems, amb el pols accelerat i una angoixa creixent, fins que la minsa claror de la lluna li va permetre distingir un gran vaixell de ferro, enorme comparat amb la seva barqueta de fusta. De sobte, amb un soroll estrepitós de grans cadenes de ferro arrossegant-se, el vaixell va treure de l’aigua una gran xarxa plena de tones de peixos, de totes mides i colors. El vell pescador s’ho mirava estupefacte: allò semblava l'equivalent a setmanes de feina de tots els pescadors del poble, extret en un instant. Però aviat la indignació va superar el desconcert: qui els robava el peix no era cap monstre marí llegendari, sinó els grans vaixells pesquers del Nord, envaint les seves zones de pesca tradicionals amb grans xarxes que arrasaven amb tot al seu pas,
Però quan el pescador Jonàs ja maniobrava per tornar i explicar què havia vist, es va sentir un gran rugit: el mar va tremolar com una serra en doblegar-se i una enorme onada va aparèixer del no-res. Tanmateix, acostumat com estava als embats de la marea, en Jonàs va aferrar-se al timó sense perdre la calma. encarant la barca a l’onada i superant-la com el surfista més experimentat. El gran pesquer en canvi, sense la mateixa capacitat de reacció ni agilitat, va ser engolit per la massa d’aigua. Passat l’ensurt, i donant gràcies per haver-ne sortit indemne, en Jonàs va veure una ombra colossal en moviment sota les aigües, que lentament es dirigia mar endins. Llavors el pescador Jonàs ho va entendre: malgrat que l’onada no havia estat causada per un fenomen natural i que el Kraken era ben real, el monstre no era una maledicció, sinó un guardià que els protegia d’una amenaça molt més terrenal.