Cercador
Mandarines
Un relat de: Meia Onadelluna- Compartir:
Primer va ser una família passejant el gos, que li va cridar l’atenció perquè la nena jugava amb el quisso amb una mandarina per pilota. “Quina manera de fer malbé una mandarina, tant bones que són”, va pensar. “De petit, a casa els avis, en menjava un munt, acabades de collir de l’arbre”.
I va seguir el seu camí, però uns metres més enllà va sentir una conversa entre un pare i una filla que li va cridar l’atenció: “Mira pare, una mandarina!”, va exclamar la nena assenyalant un fruit a terra, “que me la puc menjar?”. “Les coses del carrer no es toquen, seguim!”. Quan van haver marxat, es va ajupir a collir la mandarina tot pensant en el seu propi pare, tan autoritari i sempre amb un no per resposta.
En arribar a la plaça es va trobar amb una tercera mandarina a terra davant seu, immòbil sobre l’asfalt amb el seu taronja resplendent. “Doncs aquesta sí que me la menjaré jo! Però d’on deuen sortir tantes mandarines en un sol passeig?”. Va mirar a banda i banda, però només va veure l’animació de la gent fent el cafè en una terrassa i uns nois jugant a pilota al centre de la plaça. Però quan es disposava a pelar la dolça fruita, va veure que a l’altre extrem d’on es trobava s’alçava el taronger bord.
S’hi va encaminar, tot i que ell juraria que allò eren mandarines i no taronges, i ja de lluny li va semblar distingir una figura estrafalària sota el seu brancam, mentre s’embriagava d’olor de cítric. I acostant-se més, la va veure millor, tot i que va haver de fregar-se els ulls perquè no l’acabava de distingir del propi arbre: la túnica grisa d’una tonalitat semblant a la del tronc, els cabells que semblaven enredar-se entre les branques més baixes. Era una velleta d’origen xinès, remenuda i arrugada, carregada amb un cistell ple de mandarines rodones i gairebé daurades, refulgents a la llum del sol, que li va oferir una mandarina amb la seva mà nuosa. I ell li va tornar les dues que havia recollit pel camí, per no trencar el cicle de la bona sort. I va sentir que li deia, amb una veu vella com el temps: “La sort no es busca, es troba”.
I va seguir el seu camí, però uns metres més enllà va sentir una conversa entre un pare i una filla que li va cridar l’atenció: “Mira pare, una mandarina!”, va exclamar la nena assenyalant un fruit a terra, “que me la puc menjar?”. “Les coses del carrer no es toquen, seguim!”. Quan van haver marxat, es va ajupir a collir la mandarina tot pensant en el seu propi pare, tan autoritari i sempre amb un no per resposta.
En arribar a la plaça es va trobar amb una tercera mandarina a terra davant seu, immòbil sobre l’asfalt amb el seu taronja resplendent. “Doncs aquesta sí que me la menjaré jo! Però d’on deuen sortir tantes mandarines en un sol passeig?”. Va mirar a banda i banda, però només va veure l’animació de la gent fent el cafè en una terrassa i uns nois jugant a pilota al centre de la plaça. Però quan es disposava a pelar la dolça fruita, va veure que a l’altre extrem d’on es trobava s’alçava el taronger bord.
S’hi va encaminar, tot i que ell juraria que allò eren mandarines i no taronges, i ja de lluny li va semblar distingir una figura estrafalària sota el seu brancam, mentre s’embriagava d’olor de cítric. I acostant-se més, la va veure millor, tot i que va haver de fregar-se els ulls perquè no l’acabava de distingir del propi arbre: la túnica grisa d’una tonalitat semblant a la del tronc, els cabells que semblaven enredar-se entre les branques més baixes. Era una velleta d’origen xinès, remenuda i arrugada, carregada amb un cistell ple de mandarines rodones i gairebé daurades, refulgents a la llum del sol, que li va oferir una mandarina amb la seva mà nuosa. I ell li va tornar les dues que havia recollit pel camí, per no trencar el cicle de la bona sort. I va sentir que li deia, amb una veu vella com el temps: “La sort no es busca, es troba”.