Cercador
L'home ocell
Un relat de: Meia Onadelluna- Compartir:
El desig era tan gran, l’ànsia tan irrefrenable, que l’home s’aixecà de cop del sofà, s'ajustà l’estrany arnès que portava a la cintura i es llançà per la finestra.
—Però, què fas? —tan sols va poder exclamar la seva dona, aixecant-se i abocant-se al buit. Allà al cel, tallant l’aire, va veure el seu marit amb una mena de giny lligat a l’esquena, talment com unes ales. —Torna, beneit, torna! —cridava la pobra dona.
Però el seu marit ni la sentia; tan fort era el brogit que li omplia les orelles. Planava i planava, gaudint del seu vol, empès pel terral que es començava a aixecar en aquella hora del capvespre. Amb el seu invent, construït a partir de la vela d’un windfoil enganxada a un arnès, l’home havia assolit el seu somni d’esdevenir ocell. Així va creuar tota la vila, gaudint de l’espectacle que li oferien els carrers i monuments il·luminats i la frescor de la brisa a la cara, fins que el corrent el va portar a la platja, i d’allà, a mar obert. No va ser fins a aquell moment que es va adonar del seu greu error. No havia incorporat cap mecanisme de direcció al seu enginy: si el vent no girava, no podria tornar a casa.
Sense temps d’entrar en pànic, una estrebada i un tremolor a les ales es van convertir en una violenta sacsejada, mentre un nou so s’imposava a la fressa constant de l'aire. Era el clacar de les gavines, que li picotejaven la lona amb una violència desmesurada. En l'intent de desfer-se’n, l'únic que va aconseguir va ser alentir la caiguda tot dibuixant espirals a l’aire, fins que, agafant aire ben fort, l’impacte amb el mar el va submergir a més de quatre metres de fondària.
Però per més que ho intentava, l’home no podia tornar a la superfície: l’arnès, amb el que quedava de les ales, oferia una gran resistència a l'ascensió, i era impossible deslliurar-se de l’artilugi. L’aire se li començava a escapar, però tant li feia: va deixar de lluitar per abandonar-se a la foscor de l’abisme, gaudint de la felicitat que l’embargava. Havia volat i la seva vida, per fi, estava completa.
—Però, què fas? —tan sols va poder exclamar la seva dona, aixecant-se i abocant-se al buit. Allà al cel, tallant l’aire, va veure el seu marit amb una mena de giny lligat a l’esquena, talment com unes ales. —Torna, beneit, torna! —cridava la pobra dona.
Però el seu marit ni la sentia; tan fort era el brogit que li omplia les orelles. Planava i planava, gaudint del seu vol, empès pel terral que es començava a aixecar en aquella hora del capvespre. Amb el seu invent, construït a partir de la vela d’un windfoil enganxada a un arnès, l’home havia assolit el seu somni d’esdevenir ocell. Així va creuar tota la vila, gaudint de l’espectacle que li oferien els carrers i monuments il·luminats i la frescor de la brisa a la cara, fins que el corrent el va portar a la platja, i d’allà, a mar obert. No va ser fins a aquell moment que es va adonar del seu greu error. No havia incorporat cap mecanisme de direcció al seu enginy: si el vent no girava, no podria tornar a casa.
Sense temps d’entrar en pànic, una estrebada i un tremolor a les ales es van convertir en una violenta sacsejada, mentre un nou so s’imposava a la fressa constant de l'aire. Era el clacar de les gavines, que li picotejaven la lona amb una violència desmesurada. En l'intent de desfer-se’n, l'únic que va aconseguir va ser alentir la caiguda tot dibuixant espirals a l’aire, fins que, agafant aire ben fort, l’impacte amb el mar el va submergir a més de quatre metres de fondària.
Però per més que ho intentava, l’home no podia tornar a la superfície: l’arnès, amb el que quedava de les ales, oferia una gran resistència a l'ascensió, i era impossible deslliurar-se de l’artilugi. L’aire se li començava a escapar, però tant li feia: va deixar de lluitar per abandonar-se a la foscor de l’abisme, gaudint de la felicitat que l’embargava. Havia volat i la seva vida, per fi, estava completa.