El culte a la mort

Un relat de: aurora marco arbonés

Malgrat la pluja gairebé generalitzada que ha caigut sobre tot el país, amb ocasió de les Festa de Tots Sants i Dia de Difunts, els cementiris de totes les poblacions espanyoles s'han omplert de visitants que honoren la memòria de llurs familiars morts. No és, en la nostra societat occidental, ni de bon tros, un plat de bon gust, és més, excepte casos molt puntuals, la visita a la residència dels difunts es contempla d'esquitllentes, gairebé per compromís, i ometent la presència de menors, a qui es pretén protegir dels fets sòrdids i escabrosos de la vida. S'hi va un cop a l'any per a fer neteja i per a que el nínxol llueixi amb flors fresques que mostrin als visitants que la família ha complert amb el ritual. Això succeeix en la majoria dels casos, repeteixo, deixant de banda aquelles persones que han perdut recentment un ésser estimat i s'enfronten a aquesta celebració amb el cor adolorit i angoixat. I per què no visitem més els cementiris? Doncs perquè la mort i tot lo relacionat amb aquest tema ens produeix terror.
Aquest sentiment no deixa de ser paradoxal en una societat de tradició suposadament cristiana . Sempre m'ha sobtat que pobles, que històricament em considerat infidels i fins i tot bàrbars, reaccionin amb més dignitat davant la mort que els que venim d'una cultura religiosa que ens promet el paradís. Demostra aquest fet un alt nivell d'escepticisme o és tan sols la reacció natural de l'instint de supervivència?
El poble asteca ha estat, així com els egipcis, gran promotor del culte a la mort. De fet, la manera d'enterrar els difunts, la posició dels cossos, les ofrenes que es deixen en les tombes etc. tenen molt en comú , cosa extraordinària atesa la distància geogràfica d'ambdues cultures. Pels antics mexicans l'oposició entre la mort i la vida no era tan absoluta com per a nosaltres. La vida, per a ells, es prolongava en la mort.
Per als aborígens australians, totes les lleis morals i costums es remunten a l'aparellament del món físic i espiritual. Els vius són guiats cap al bon camí pel món dels esperits, que són contemporanis seus. Els morts estan presents a tot arreu i els morts i els vius són, en darrer terme, indivisibles.
La carta del Cap Indi Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica el 1854 és un magnífic exemple de coherència amb les pròpies creences i un tractat de doctrina animista, precursora de l'ecologisme més consistent. Frankin Pierce proposa comprar gran part de les terres a una tribu índia , oferint en contrapartida la concessió d'una altra "reserva". Però no és una altra terra la que vol el Cap Seattle, sinó la terra dels seus avantpassats on habiten els esperits de tots els membres de la tribu que ja han creuat el llindar de la mort. Diu textualment ,després de declarar que la terra, amb l'aire, els ocells, els rius etc., no pertany a ningú en particular, per tant no es pot vendre ni comprar: "Els morts de l'home blanc obliden llur país d'origen quan emprenen el passeig cap a les estrelles, en canvi, els nostres morts no obliden la terra bondadosa, ja que és la mare dels pellsroges. Som part de la terra i ella és part de nosaltres (...) aquesta terra és sagrada (...). La terra de l'home blanc no és la seva germana sinó la seva enemiga i un cop conquerida segueix el seu camí, deixant darrera la tomba dels seus pares sense que això li importi." No ens en hauríem d'avergonyir després d'aquesta lliçó de sensibilitat per part de pobles anomenats salvatges?
Bé, nosaltres som com ens han educat, La cultura occidental no rendeix culte als morts, que ens atemoreixen i ens fan nosa Així doncs, el que fem és exorcitzar la por amb ridícules festes profanes, adquirides de foranes costums en les que fem brometa de la transcendència de la mort, disfressant-nos de dràcules, bruixes, zombies, monstres i demés freakies, creant, d'aquesta manera, un terror fictici al més enllà, a tot allò que ens és desconegut.
La nostra societat no rendeix culte als morts com tampoc honora els nostres majors.com ho fan d'altres pobles que considerem primitius. Serveixi d'exemple un acudit gràfic de "morales" aparegut en un diari a propòsit de la llei de la memòria històrica. El dibuixant mostra un ancià amb bata i sabatilles que està escrivint una carta. "Estimat fill -diu més o menys-, m'agradaria que la meitat de l'afany que poses en investigar on està enterrat el teu avi republicà, el posessis en esbrinar on cau la residència del teu pare, que ja fa molts anys que no et veig". Sense comentaris.

Comentaris

  • Un assaig ple de grans veritats[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-02-2011 | Valoració: 10

    Un bon assaig aquest, Aurora! Amb una prosa eficient, exposes amb claredat les teves idees al respecte, ofereixes dades i referències interessants i fas a partir de tot l’anterior les reflexions oportunes.

    Com resulta habitual en els teus escrits, fins i tot quan ironitzes i realitzes la crítica indirecta sobre determinades opcions, mantens una actitud recpectuosa per a les diverses postures.

    L’acudit que ofereixes com a colofon, en canvi, és un cop dur al cap i al cor: llegint-te, he pogut sentir el dolor i la soledat de la persona gran, ja propera a la mort i allunyada de la vida de qui va engendrar... No dic, evidentment, que no sigui veraç, sinó que en això resideix la gravetat del cas.

    Un assaig ple de grans veritats, ben presentades!

    T’envio una gran abraçada,
    Unaquimera

  • Has llegit en Malcolm Lowry?[Ofensiu]
    lluisba | 06-12-2008 | Valoració: 10

    He pensat en la novel·la "Sota el volcà" mentre et llegia. En Lowry tracta el tema des de la mateixa perspectiva de l'occidental a Mèxic. Els muertitos. Síntesi de la mentalitat catòlica i asteca. És tan bona que fa venir ganes de participar del culte mexicà, i fins i tot de morir-se a Oaxaca. Cosa que de fet, és el que el protagonista.

  • Perdona...[Ofensiu]
    onatge | 06-12-2008

    on diu "l'amor", ha de dir "l'amo".

    La semblança és odiosa.


    onatge

  • Conec...[Ofensiu]
    onatge | 06-12-2008 | Valoració: 10

    l'amor d'una funerària i sempre diu: no desitjo cap mal a ningú, només que no em falti la feina...

    He tingut d'anar o d'acompanyar vàries vegades a escollir l'estoig pel difunt/a. Et fan passar i t'enssenyen el mostrari: amb creu o sense, vernissada a munyeca o a pistola, amb ferratges o no, amb pany de seguretat o no.... Un bon negoci. El client no es queixa mai. Si no hi ha la seva talla, encongeixen les cames i ja està... No han de fer ni descomptes ni ofertes, no fan allò del 3X2... Tot ho tenen venut i el client segur...

    Perdona la repetició d'un segon comentari, però sobre el tema de la mort m'agrada ironitzar-hi, quan m'arribi la meva, ella ja em cobrarà tota la ironia...


    Salut.
    onatge

  • La mort...[Ofensiu]
    onatge | 23-11-2008 | Valoració: 10

    no em fa por, sé que va al meu costat des del dia que vaig néixer... Els cmentiris no em fan ni por ni alegria, només sento respecte per les persones enterrades, pel demès és un gran teatre amb els espectadors tots ulls clucs... L'altra vida no m'interessa, el que de debò té valor, és l'ara i aquí.
    Per sort o per desgràcia he tingut d'anar a molts enterraments, per motius de feina, els morts sempre m'han tocat a mi. A l'església he vist de tot, des de sermons de capellans que valia més que haguessin anat a fer culs de cadira, fins a persones que hi anaven i xerraven de tot menys del difunt/a.

    En el teu relat ho expliques molt bé.

    Als de les funeràries se'ls en fot el mort i qui el vetlla, ells venen el servei i el producte -l'estoig, la caixa...-.

    De vegades dic que ens han educat bé o malament per la vida, però continuem mantenint un hermetisme sobre la mort que no l'entenc...


    En fi ja he estat prou plom.

    Salut.
    onatge

  • Novament un text teu[Ofensiu]
    M.Salles | 15-11-2008 | Valoració: 10

    clar, didàctic, explícit, ben argumentat.

    Efectivament la mort s'amaga a la nostra societat. És la gran pregunta: "què hi ha més enllà de la mort", la que genera tota mena de religions, i filosofies. Explicar-nos què hi fem aquí. Potser tan sols una cosa tan senzilla com ser-hi. I recordar aquells que un dia van ser hauria de ser viscut amb més naturalitat.

    El text m'agrada, ja fora estrany que fos el contrari...

  • M'agrada[Ofensiu]
    Queca | 10-11-2008 | Valoració: 10

    De fet, com tot el que escrius.

    Una forta abraçada.

  • valoració[Ofensiu]
    brins | 09-11-2008 | Valoració: 10

    Ho sento. M´he oblidat la valoració

  • molt real[Ofensiu]
    brins | 09-11-2008

    Et felicito per la descripció tan real que fas en el teu relat; escrius clar i bé.
    Tan sols hi trobo a faltar l´esment a un altre motiu que provoca l´absència de familiars als cementiris: el gran dolor del record.
    Hi ha qui ha de fugir de la realitat per poder sobreviure.
    Una abraçada

  • hola aurora[Ofensiu]
    ANEROL | 07-11-2008 | Valoració: 10

    no sóc de fer grans comentaris. M'agrada la teva exposició. La mort forma part del cicle vital. Totes les formes de viure són de respectar. El smeus fills tenen por de perdre algú que estimen, és normal; jo els tranquil·litzo però, alhora, els explico que han d'entendre la mort com quelcom nomal. L'últim paràgraf en relació al respecte als grans el trobo molt adient, perquè és real : a menys respecte a la gent gran, més por i més girem l'esquena als morts. I això no vol dir haver d'anar al cementiri...

  • Va, un altre 10![Ofensiu]
    entortilligat | 07-11-2008

    10!

  • Quin cambi! Ara a plorar?[Ofensiu]
    entortilligat | 07-11-2008 | Valoració: 10

    No si ja ho veig que entre els teus magnifics escrits i els comentaris tan llargs que et fan, m'hauré de vendre les vaques. No hi ha temps, no hi ha temps!.

    Has pasat del riure al cementiri, sense previ avis, de sobte!. Es bo anar cambiant, peró abans de la mort, podies passar una mika per l'infermeria, no?.

    La mort, la mort! Tinc uns quants poemes en que parla als de fora, els que son a dins del nitxol.

    La memoria historica. Val mes deixar-ho que pendriem mal i aquest no es el lloc. Però m'ha encantat el teu final(el del relat, es clar!). Però aixó tb es un altra historia...

    Doncs ens posarem seriosos de patac! Al menys serà bo per les potes de gall.

    Va, Aurora, no els facis tan llargs que tinc el temps contat(el de la feina, vull dir, es clar). Ah no, ah no! fes-los ben llargs que m'encanten. Ah, si, ah no. No si es el k dic...la pitxa un lio!

    Petons, cigrons, rovellons i... felicitats. No rima peró es la veritat! M'ha encantat, si, si, siiiiiiiii!!!!.

    (escriu un llibreeeeee!)

  • La incultura de la mort[Ofensiu]
    franz appa | 06-11-2008

    Enhorabona per aquest text, tan clar, transparent i ben explicat. Crec que es desprén molt bé que un dels grans mals de la nostra societat actual és el menyspreu que fem de la relació amb els nostres avantpassats, de les nostres arrels . I també en el sentit més físic del mot, d'allò que ens vincula a la terra.
    Només una objecció: l'acudit final, tot i divertit, va en una línia contrària a la tesi del text, ja que sembla apuntar a una certa frivolització de la memòria històrica. Com molt bé descrius abans, en realitat el respecte als nostres ancians va en el mateix camí que el respecte a la memòria dels difunts. Difícilment qui no honora els seus avantpassats morts s'ocuparà dels vius quan ja no són un bé d'intercanvi comercial.

    Salutacions,

    franz

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250816 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.