El cotxe nou d'en Pere

En Pere estava dret a l'aparcament de cotxes, mirant a dreta i esquerra incrèdul. No podia ser. No ho volia creure, per això seguia buscant. El cotxe no hi era. No hi era. El seu meravellós cotxe nou havia desaparegut.
No puc tenir tanta mala sort, pensava. Només feia dos dies, tot just 48 hores que l'havia anat a recollir al concessionari. I ara l'hi devien haver robat.
No m'hauria d'haver desfet tan ràpidament del cotxe vell, es va dir. Ara s'havia quedat sense cotxe. Com aniria a la feina cada matí? I evidentment no tenia diners per comprar-ne un altre nou.
Recordava perfectament el moment en que va anar a buscar el cotxe. Havia estat tot el dia de bon humor i després de la feina s'havia dirigit al concessionari. Aquell cotxe significava molt, per ell. Era més que un cotxe, aquell cotxe volia dir canvi, canvi de vida. Amb la seva esposa mai els havia faltat de res, però sempre arribaven justets a final de mes. No s'haurien pogut permetre l'automòbil si no fos per l'herència que havien rebut d'una tieta llunyana. Aquells millonets els havien anat la mar de bé. Havien acabat de pagar la hipoteca, havien fet un viatget i havien comprat el cotxe. Sense haver de pagar una hipoteca ja no anirien curts de diners mai més. Ara ja no en quedava res, de l'herència, i resulta que li havien robat el cotxe. Va maleir efusivament el seu criteri per haver comprat un cotxe tan car, però va deixar de fer-ho quan el va recordar. Prou que se'ls valia, els diners, aquella meravella.
Encara l'imaginava aparcat en aquell mateix punt, vuit hores abans. La pintura color blau metal·litzat brillava amb els primers rajos de sol del matí, i les finestres, tan netes, semblaven miralls. Abans d'anar-se'n se'l va mirar de tots els angles possibles, admirant-ne la perfecció i sorprenent-se de la facilitat amb que l'havia aparcat. Res en comparació al cotxe antic, tot atrotinat, i esquifit, la pintura vermella del qual es desprenia lenta però continuadament. La seva dona ja ho deia, el cotxe vell costava de conduir, i encara més d'aparcar.
En Pere va tornar a la realitat. L'aparcament, els demés cotxes i la plaça buida, on hi havia hagut el seu propi automòbil se li feien borroses i començaven a donar-li voltes al cap. Es va apropar fent tentines al cotxe del costat i s'hi va repenjar. Havia esperat que aquell cotxe li durés, pel cap baix, deu anys més, els mateixos que li havia durat l'antic. I no l'havia tingut ni tres dies.
Llavors va començar a pensar en qui li podria haver robat. Era evident que es tractava d'un cotxe molt llaminer, però seguia pensant que era molt mala sort. Del cotxe vell mai li havien tocat ni el radiocasset, i si la pintura queia, era de vell, no de que li hagués rascat algun pinxo amb la navalla.
Va treure el mocador de sempre de la butxaca esquerra dels pantalons i es va eixugar el front que li suava, tot i l'ambient fred del vespre. Quan va haver guardat el mocador de nou, va respirar fons tres vegades, com li ensenyaven a classe de ioga i va procurar pensar amb claredat.
Va decidir que el millor que podia fer pel moment, era denunciar el robatori, així que es va dirigir cap a la comissaria. Un cop allà va pujar els tres graons que duien a l'interior i va esperar que el policia de darrere el taulell l'atengués. Eren dos quarts de nou, segurament la seva esposa ja començava a patir. El senyor policia encara va estar deu minuts més xerrant amb un company sobre el partit de futbol de la nit anterior, i quan per fi, es va dignar a fer-li cas, en Pere ja s'enfilava per les parets.
El funcionari li va preguntar què volia, amb cara d'atenció. Quan ell li va explicar que volia denunciar el robatori d'un cotxe, el policia va perdre tota la cara d'interès que fingia i li va començar a demanar els detalls del cotxe i la matrícula amb una monotonia indescriptible.
En acabat, en Pere li va demanar, ignorant la indiferència de l'altre, què més podia fer. Posar cartells per si algú l'havia vist, o buscar testimonis, estava disposat a qualsevol cosa. Quan el policia li va dir amb cara d'avorriment que s'anés fent a la idea que el cotxe no apareixeria pas, ell va perdre els estreps. Es va posar a cridar com un foll:
- El meu cotxe!! Vull el meu cotxe! I el vull JA! Lladres, que sou tots una colla de lladres, torneu-me'l bergants!!!
I abans que se n'adonés tenia una dona policia al davant que li donava copets a la galta i li tornava els crits:
- No cridis tant, boig! Pere! Pere, desperta! Només és un malson!!!


En Pere va obrir els ulls. La dona policia havia desaparegut del mapa, i en els seu lloc hi havia la seva muller en camisa de dormir. Va tancar els ulls i els va tornar a obrir. La seva dona seguia allà. L'habitació estava en penombra, però es va adonar que ell també duia pijama. Va mirar l'hora: dos quarts de tres. Llavors se'n va recordar. El cotxe! Però si li havien robat el cotxe! Es va llevar d'un bot i es va apropar a la finestra.
A fora el cel estava fosc, però l'enllumenat del carrer tot just il·luminava el cotxe que hi havia aparcat davant de l'edifici. Era el seu cotxe.

El seu cotxe vermell, esquifit, tot atrotinat i vell.