El contacontes--- Capitol I --- Inici

Un relat de: Rocafort
Inici

Aquell juny havia estat per oblidar: No havia aconseguit aprovar la selectivitat amb prou nota per entrar a estudiar el que jo volia i, el que era pitjor... en tenia tota la culpa. Després de fer un BUP collonut, mi vaig repenjar. Anava de sobrat i durant el COU no vaig fer res més que empipar a classe per cridar l’atenció de les nenes o... jo que sé perquè. Ara veia com companys més “limitats” que jo m’havien superat i aconseguit els seus objectius.
Després de conèixer les meves notes vaig intentar amagar-me dels amics i coneguts perquè no em preguntessin res, però va ser del tot inútil. Semblava que s’ho haguessin dit: Pares de companys de classe, veïns i coneguts a qui mai els havia importat una merda, ara semblava que jo era per a ells el centre del món i així que em veien, sobretot si anava amb els meus pares, ens paraven i amb un mig somriure de cinisme, sempre, sempre, preguntaven:
--Què Marc?. Cóm han anat els exàmens?.
I jo, sense gosar mirar-los sempre la mateixa resposta.
--Be. He aconseguit aprovar.
Però no s’acabava la conversa aquí, ells continuaven.
-- Dons, d’aquí uns anys ja tindrem un nou arquitecte -- em deien tot clavant-me les seves mirades burletes.
Jo emmudia. Les galtes sem posaven vermelles com un tomàquet tant per la vergonya cóm per la ràbia i... comportant-me com un mal educat, abaixava la vista i no contestava.
Llavors, quant ja havien aconseguit destrossar-me, continuaven la conversa amb els meus pares com si res hagués passat.
. . . . . . . . . .
S’acostava el juliol i em començava a passar pel cap l’idea d’estudiar durant l’estiu per apujar nota i així aconseguir entrar a Arquitectura. Vaig traçar un pla, i un cop ben madurat, el vaig esposar als meus pares tot aprofita’n l’hora de sopar.
-- Escolteu, – Vaig començar amb seguretat la meva dissertació –- he decidit intentar apujar nota aquest estiu, per això aniré el juliol a estudiar a la nostre casa de S’Agaró. Aprofitaré que no hi ha ningú per avançar feina i d’aquesta manera , quant arribi l’agost, podrem gaudir tots de les vacances d’estiu amb la seguretat de que al proper setembre tindré nota suficient per entrar a la facultat que he triat.
Es va fer el silenci. Es varen mirar durant una bona estona i finalment em va contestar el pare però no precisament com jo m’havia pensat.
-- Mira Marc, ens agrada molt que no hagis tirat la tovallola a la primera i hagis decidit lluitar per aconseguir el teu objectiu, però creiem que el millor seria que et posessis a repassar amb l’ajuda d’una acadèmia i no tot sol com proposes. Nosaltres estem amb tu i encantats la pagarem. Per altra banda, entendràs que el fet de anar-te’n sol a S’Agaró no ens faci cap gracia. Qui ens diu que en lloc d’estudiar no aprofitaries que no hi som nosaltres per organitzar festes o per anar de “jüerga”? I quan arribéssim nosaltres ens trobaríem amb “l’alegria” de la casa mig destrossada i de que no hagués servit per res?
-- Però pare! – vaig contestar ofès -- Com pots dir tal cosa?. Es que no confieu en mi?...
-- No! – Va tallar el pare – Te’n deus adonar que el teu comportament aquest darrer any no convida precisament a confiar cegament en tu. Quantes vegades ens has enganyat?. Quantes promeses ens has fet que han resultat falses?. No, Marc, tens que entendre que a S’Agaró no pot ser... Per altra banda, si és veritat que vols estudiar, t’anirà molt millor l’acadèmia.
Em va entrar una barreja de ràbia i impotència. Tenia ganes de cridar contra la incomprensió dels meus pares, però, que podia dir?... Tenia que reconèixer que “vaig sembrar vents” i ara “recollia les tempestats”. Atordit, contrariat i sense veurem capaç de reaccionar, abaixant en cap, vaig assentir amb un lleuger moviment.
. . . . . . . . . .
L’endemà de bon matí, vaig començar la recerca d’una acadèmia. A la Rambla Catalunya n’hi havia una que em va agradar molt i, sense pensar-m’ho dos cops, mi vaig matricular per començar al dia següent; Era qüestió de no perdre temps si volia fer quelcom de bo.
Encara em coïa la conversa de la nit anterior i sobretot perquè, en el meu interior, tenia que reconèixer que els pares tenien tota la raó. Una cosa que em va sobtar es el fet de que un cop vaig assentir, els meus pares, que jo em pensava que passaven totalment de mi, varen treure una relació de llocs on poder anar a estudiar, amb tot un estudi de característiques i preus que em van anar molt be per triar, de fet sols vaig fer una visita al més valorat per ells i ja mi vaig quedar. Resultava que, malgrat la seva desconfiança, havien valorat la possibilitat de que jo reaccionés i per no perdre temps, sense dir-m’ho, s’havien informat per si es donés el cas. Volien que jo triés, però volien ajudar-me. Ara me’n adonava que els tenia al meu costat i per primera vegada ho valorava. Vaig decidir que no els defraudaria i que faria que tornessin a confiar en mi.
. . . . . . . . . .
Al cap de quinze dies ja estava adaptat a la nova situació. M’havia fet un petit grup d’amics amb els que estava molt a gust. Que diferents eren de la “trepa” del cole!.
La Montserrat era una noia molt maca i seriosa, venia de un poble de Girona i treballava en un restaurant per pagar-se l’estada i els estudis. Volia ser metge i per això necessitava una nota més alta que la que havia aconseguit. No estava per punyetes, quant no entenia alguna cosa no parava de preguntar-ho a tothom fins aconseguir la resposta i sols llavors podries establir una conversa “normal” amb ella... Deia que li costava massa esforç poder pagar-se l’acadèmia per perdre el temps.
En Jordi era un cas a part; era un “pijo” estudiós que l’estiu s’avorria a casa seva i, en lloc d’anar a la piscina o a la platja com qualsevol altre mortal amb posibilitats preferia apuntar-se a la acadèmia per estudiar el proper curs. No se que faria la resta del any! ja que era com una esponja i ho assimilava tot d’una manera com no havia vist mai. Tenia un aire displicent, com si no estigues a classe però no es perdia res i quan sorgia alguna pregunta, ell sempre tenia la resposta a punt. Això si, sempre estava disposat a ajudar a tothom i amb senzillesa: Era un bon amic.
En Lluís també treballava i estudiava. Era un “combaià” que semblava acabat de sortir d’alguna rectoria per la manera que veia les coses. No era gaire intel•ligent, però amb molta constància, ( no se don treia el temps ) aconseguia seguir el curs. Era mes gran que nosaltres i li agradava molt la muntanya.
Alguns dies, en sortir de classe, anàvem a pendre alguna cosa a un bar que hi ha al carrer Santa Anna. Sempre els quatre que en poc temps ens havíem fet inseparables. No podíem allargar massa les vetllades ja que la Montserrat i en Lluís anaven cansats, però ho aprofitaven intensament: Quant la Montserrat acabava amb els seus dubtes dels estudis, als que moltes vegades si afegien els nostres, la conversa derivava cap a altres temes, un dels mes recurrents que treia en Lluís era les muntanyes amb la seva gent, paisatges i pobles.
I d’aquesta manera va anar passant el que quedava de Juny, el Juliol i la primera setmana d’agost. Els meus pares ja feia una setmana que estaven de vacances a S’Agaró i, crec que encara devien tenir la cara d’al•lucinats que se’ls hi va posar quant em van proposar anar-hi i els hi vaig dir que encara no s’havia acabat la acadèmia i que preferia quedar-me per aprofitar fins que tanquessin per la segona quinzena.
. . . . . . . . . .
Com cada dilluns varem quedar desprès de classe per anar a prendre alguna cosa al bar. La Montserrat va encetar la conversa fent-nos una reflexió:
-- Sabeu que és l’últim dilluns que ens trobarem abans de vacances?... Bé, de vacances d’escola, perquè jo penco tot l’agost: És qüestió d’aprofitar aquests dies que al restaurant paguen fort.
-- I tant ! – Vaig fer jo – On estarem el proper dilluns?. Tu, Montserrat ja ho sabem, jo a la platja i vosaltres?
-- Jo... – Va afegir en Lluís – Si Deu no m’ajuda, estaré pencant com un negre. Segur que el meu pare ja em té preparada feina a casa perquè em distregui. Sempre guarda coses que no pot fer sol per fer-les quant hi soc jo.
-- Dons jo – digué en Jordi – Em toca avorrir-me. Els meus pares son de viatge i no tornaran fins dijous, o sigui que estic “solo en casa”. Espero que no m’entrin a robar... Perquè no fem aquest cap de setmana un acomiadament com Deu mana?.
-- Si trobeu alguna cosa barateta, per mi encantada, crec que podria demanar un parell de dies. Porto més de un mes que no lliuro ni un sol dia. Ja va tocant que m’ho cobri !.
-- “Lo mismo digo”-- va afegir en Lluís--. Després de pagar el pis i l’acadèmia no em queda ni per pipes.
-- Ja se que podríem fer! – Va dir en Jordi -- Podríem anar a passar un cap de setmana als Pirineus. Els meus pares tenen una caseta a Aravell, prop de la Seu d’Urgell i crec que si els hi demanés me la deixarien... encara que necessitaríem un cotxe i algú que el portés.
-- Cap problema! jo , en Lluís us hi portarà. Sempre que no us caiguin els anells per viatjar amb el esportiu de la família. Aclareixo que, més que un cotxe sembla un tractor, però sempre ens ha portat a tot arreu. Es com la RENFE “Sempre arriba però no saps mai quant”.
-- De conya! Ens ho passarem molt bé. Les rodalies son fantàstiques i aquests dies està molt animada la zona ja que s’hi fan moltes activitats. Fa anys que tinc ganes de anar al mercat medieval de Castellbó... Sabíeu que a la edat mitjana els senyors de Castellbó eren molt poderosos, i que les seves propietats arribaven des de els Pallars fins a Andorra, que era seva?
-- Dons organitzem-ho i el divendres així que s’acabin les classes, agafarem el cotxe i cap a Aravell s’ha dit!

Comentaris

  • no et prometo res[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 28-05-2014

    però miraré de fer-li un cop d'ull al relat, llarg relat de vint i tants capítols.

    Aquest primer arrenca suau, com un tren dièsel, i de mica en mica va agafant embranzida, és el típic capítol de assentament per posar una mica de llum en el futur relat, no obrés finestres intrigants que ens obliguin a llegir la segona entrega, però crees un ambient just per mirar a veure què hi passa a continuació.

    Detalls.
    Dir-te que tinguis en compte allò que la dita ens recorda: els catalans no "tenim que" escrivim "hem de".

    La lectura és força planera en aquesta primera entrega i el nivell podria millorar amb petits de talls o retocs. Coses meves que miro d'evitar és utilitzar frases fetes ni que sigui en converses, que no deixa de ser un recurs però que solen rebaixar el nivell literari.
    Sobre el començament diria que sempre és bo crear expectatives, que més endavant es descobreixin, un cert misteri com qui no vol la cosa, per exemple, i sense anar més lluny, la primera frase és la més important, potser, i cal no ser negatiu en el concepte, i tu ho fas dient que havia estat per oblidar.
    Dona-li la volta. Comença parlant del final sense que es noti, un final que sigui prou atractiu i no gaire mostrat, per crear expectatives que després hauràs de resoldre, la cosa bona és que tu ja les saps aquestes coses que han de passar. Un començament massa planer no engresca.

    Una cosa que sempre em deia el meu mestre de literatura és que les frases genials cal esborrar-les, i allò que tan t'agrada, també cal esborrar-ho i mirar de escriure un altre cop igual; si no ten surts, no era tan genial.

    Ostres, potser m'estic passant per ser el primer capítol.

    Si no et fa res, seguiré.