El contacontes... Capítol 18... El jurament

El jurament
Als primers dies de Juliol van començar a aparèixer alguns routiers i almogàvers en contesta a la crida del cavaller Raimon per enrolar-se a la host que estava preparant. Tan bon punt arribaven, discutien amb el Pere les condicions del reclutament i si es posaven d’acord, feien immediatament el jurament de fidelitat i se’ls allotjava en un petit campament fora de les muralles i a prop de la entrada principal a la vila.
Els primers en allotjar-se en el campament varen ser els quatre almogàvers que, desprès de l’assalt del cavaller negre, és quedaren al servei del cavaller Raimon: Tenien tota la confiança del cavaller que els va encomanar la tasca de vigilar i organitzar a tots els nouvinguts que de dia podien entrar a la vila i estar-hi tota la jornada, però de nit havien d’anar a dormir al campament. Era qüestió de mantenir la vila segura i, com que no és sabia del cert a qui és reclutava... el millor era ser prudent.
Cada dia baixava en Guillem per controlar, donar ordres i resoldre els afers quotidians. D’aquesta manera s’anaven acostumant a la seva autoritat. De tant en tant el cavaller Raimon acompanyava al seu fill en les visites, per comprovar amb satisfacció com les alabances sobre la eficàcia del seu fill que li transmetien en secret els almogàvers eren certes.
De mica en mica el campament va anar creixent fins arribar a una quarantena d’homes a més de dos cavallers occitans que estaven allotjats al castell.
. . . . . . . . . .
L’última setmana de juliol va arribar de Castellbó una noticia que va capgirar la vida del castell i de tota la vila: El dia dotze d’agost vindrien per acomiadar l’host, la Vescomtessa Ermessenda de Castellbó i el comte de Foix, Roger Bernat. En secret notificaren al cavaller Raimon que també venien per arranjar algunes altres coses, entre elles la de nombrar cavaller al seu fill Guillem.
En Raimon no cabia al cos de satisfacció, semblava que explotaria d’un moment al altre si no ho deia a algú i qui millor que el seu amic Mateu. Va sortir del castell a peu i sol, es va encaminar cap a can Mateu i en entrar a l’era va cridar:
-- Mateu! On sou? – I va entrar sense esperar resposta.
A la entrada es va trobar uns servents que estaven recollint el gra sec i els va preguntar.
-- On son els senyors?
-- Son a la cuina. Que vol que l’anuncií?
-- No!. Ja hi aniré jo – I es va dirigir cap a la cuina on els va trobant parlant a la taula.
-- Hola. Com esteu? I vos mestressa. On teniu la ratafia?
Es varen aixecar els dos d’una revelada.
-- Perdoneu que no us hàgim vingut a rebre, però no ens han avisat. Què passa alguna cosa?
-- I tant que passa! I el que passarà!
-- Senyor – Va fer en Mateu – No entenc res.
-- Dons ... que me acaben d’anunciar la imminent visita de la vescomtessa de Castellbó i el comte de Foix per acomiadar l’host.
-- Dons tindrem que engalanar la vila per rebre’ls com és mereixen.
-- I tant! I saps el millor?... Mestressa! On és la ratafia?
-- Això després – Va dir la Blanca intrigada per el que deia en Raimon – Què és el millor?
-- Sobretot no ho digueu a ningú.
-- Què és el millor?
-- Dons... Que el meu fill tindrà l’honor de ser nombrat cavaller per el comte de Foix!
-- Quina alegria Senyor! Ara entenc el vostra ànim – I va posar una gerra de ratafia a la taula.
Varen veure un parell de gots i ja una mica més calmat en Raimon va deixar anar.
-- Mestressa. Que bona que és aquesta ratafia! Sabeu el que he pensat?: Que en podríem posar en el banquet que faré per el nomenament del meu fill.
-- Seria un gran honor per nosaltres, però, en queda molt poca i si la portem al banquet no n’hi haurà ni per provar-la...
-- Dons... Saps què? Amaga-la bé per quant celebrem que ja han marxat tots.
La Blanca va somriure cofoia i va sortir deixant-los sols per discutir alguns detalls abans de reunir el poble.
. . . . . . . . . . .
El cavaller Raimon neguitós va manar muntar al seu fill, els dos cavallers occitans i vuit genets tots armats i engalanats de la millor manera i varen sortir del castell per encaminar-se cap a la porta principal de la vila.
Baixava lentament, gaudint del moment: Veia com darrera seu cada casa omplia el carrer de una catifa multicolor feta amb les flors que els darrers dies havien anat a cercar als prats alts i com totes les finestres i balcons del carrer major estaven engalanats per l’ocasió.
Va sortir per la porta i va passar revista a la seva host acampada a l’entrada. Després va visitar el campament que havien preparat per la guàrdia del comte i finalment girà la vista cap a la vila. Tot estava perfecte: A cada torre voleiava un gran estendard amb els colors dels Castellbó i de les dues torres que franquejaven l’entrada a la vila penjaven dos grans tapissos brodats un amb l’escut de Castellbó i l’altre amb el de Foix.
Va passar una bona estona fins que és varen començar a sentir des de les torres del fum els corns que s’anaven repetint al llarg del camí per els homes que en Raimon havia posat estratègicament.
Nerviós va fer baixar al seu fill Guillem amb la seva escorta cap al camí principal, sota la atenta mirada dels vilatans que no vivien al carrer major i que estaven a les muralles. La campana va començar a repicar.
Van veure com per el camí ral apareixia una caravana que venia del nord i s’anava a trobar amb en Guillem i la seva escorta, com parlamentaven una mica i com finalment es dirigien cap a la vila.
En arribar enfront de la porta principal, la comitiva és va parar. El cavaller Raimon es va avançar cap a ella i fent una reverencia a la seva Senyora li va dir:
-- Vescomtessa... si em voleu fer l’honor de ser la meva convidada, sigueu benvinguda a casa Vostra.
-- Moltes gràcies, cavaller – Va contestar tot mirant la muralla visiblement satisfeta.
És va girar cap el seu marit i li va dir:
-- Roger Bernat. Creus que és necessària la nostra escorta a la vila?
-- I tant que no! Som entre amics– Va fer amb un somriure.
-- Si desitgeu, hem preparat unes tendes per els vostres soldats; Vos, els cavallers i qui considereu oportú, és podran allotjar al castell.
Va començar a avançar la comitiva amb la guàrdia d’honor cap al pont llevadís: Davant anava el casteller Raimon amb la vescomtessa i el comte de Foix, al seu darrera el seu fill Guillem amb la resta d’acompanyants dels comtes i tancant la comitiva els cavallers d’en Raimon.
Tan sols trepitjar el pont llevadís es va obrir la porta principal i la comitiva va poder veure el carrer major cobert per una catifa de flors que cobria tot el terra fins on arribava la vista. Una pluja de pètals va caure des de els merlets sobre els que entraven i no va parar fins que traspassaren les portes del castell, acompanyats dels crits de benvinguda i d’admiració dels que estaven a prop: Molts no havien vist mai els seus senyors, però tothom coneixia les aventures cavalleresques d’en Roger Bernat de Foix, cantades per joglars en totes les fires de la contrada lo que el feia molt popular.
A la tarda, un herald va començar a pregonar per tota la vila la organització de tornejos durant tres dies per el que reptava a qui volgués enfrontar-se als cavallers que havia portat el comte de Foix.
. . . . . . . . .
En un costat del campament es va organitzar un camp per al torneig. Van encerclar amb una closa tota una zona que en deien lliça separada en dues parts per una tanca feta amb troncs i als extrems hi varen posar uns ninots amb el braços en creu que aguantaven en una mà un escut i al altra una pesada bola de ferro agafada per una cadena. En un altre racó hi posaren uns pals clavats al terra que tenien una anella a la punta.
En un dels seus costats hi construïren una tribuna per la gent important i les seves dames mentre que la resta de la gent és podia posar dreta als costats, de manera que la lliça quedava totalment envoltada amb l’excepció de un petit racó que reservat per entrar els cavallers a lluitar.
L’endemà van començar els tornejos: Amb gran cerimònia van desfilar els cavallers i les seves dames per el carrer major fins a la lliça fent gala, uns del seu valor, altres de la seva vellesa i poder tot ensenyant vestimentes que no s’havien vist mai per aquelles contrades. A mida que anava passant la comitiva, si afegien els ciudatans de la vila que els seguiren fins al camp, acomodant-se els senyors a la tribuna i el poble, uns al voltant de la lliça i altres a les muralles que resultaren ser unes atalaies fantàstiques.
No havien començat encara, que es sentiren els corns de les torres de fum. Tots es giraren cap el camí ral i veieren com s’acostava un herald al galop.
Va entrar a la lliça i és va plantar davant de la tribuna. Va fer una reverencia i amb una veu molt forta per que tothom ho sentis, va dir.
-- Senyors, tinc l’honor d’anunciar-vos d’imminent arribada del cavaller Nunyo Sanç, Comte del Roselló...
Un Ohh general és va sentir entre el públic: De tots era coneguda la llegendària fama de cavaller del comte, que a més era parent del mateix Rei Jaume
-- Aneu i digueu-li que és benvingut – Va contestar la vescomtessa.
-- Amb el vostre permís enviaré al meu fill a donar-li la benvinguda – Va fer en Raimon tot satisfet.
-- Feu, feu.
I en Guillem amb uns quants soldats va anar a rebre al comte.

Aviat varen veure com la comitiva deixava el camí ral i s’enfilava cap a la vila: Es diferenciava un grup da cavallers que anaven al davant i uns quaranta homes que seguien aquest grup a peu i duien uns quantes mules carregades.
En arribar el primer grup es va dirigir cap a la lliça i el seu cap va saludar amb efusió al comte de Foix a qui coneixia molt bé per les moltes vegades que havien batallat: en el mateix camp o en camp contrari, però els dos eren cavallers i com a tals es respectaven i s’admiraven mútuament. Després va fer una gran reverencia a la vescomtessa Ermessenda de Castellbó.
-- Benvingut sigueu a casa nostra Comte Nunyo. Que os porta per aquí?
-- Com Vos ja sabeu, el meu senyor el Rei Jaume, està preparant la conquesta de les Mallorques i per això en aquests moments concentra el seu exèrcit a Salou. Les meves tropes ja naveguen cap allà i m’ha enviat aquí, sabedor de que heu respost a la seva crida tot organitzant un escamot, per acompanyar-lo fins al lloc de concentració. He tingut l’honor de compartir camí amb el Senyor Oliver qui amb els seus homes venia a oferir-vos els seus serveis.
S’avançà l’Oliver i va saludar cortesament tot mirant al casteller Raimon i al seu fill que no semblaven gaire sorpresos.
-- Molt bé Senyor Comte: el meu fill Guillem os acompanyarà a les vostres estances al castell per que pugueu acomodar-vos i descasar. Espero que tingueu una bona estada a la nostra casa – Va dir el cavaller Raimon i després va afegir:
-- I tu fill, acompanya al Senyor Comte i resta a la seva disposició fins que arribem per menjar.
Va cridar al veguer Pere per organitzar l’estada dels acompanyants dels cavallers, que, tant bon punt els varen indicar el lloc, muntaren el campament en un moment. Es veia que estaven organitzats i entrenats com un exercit.
El torneig va continuar amb alguns cavallers intentant agafar al galop les anelles penjades amb la punta de les seves llances i d’altres intentant trencar els escuts dels maniquins sense que aquests els descavalquessin al girar amb les seves armes...
Passada una bona estona, es va donar per acabada la jornada de torneig i tothom es va retirar a menjar.
. . . . . . . . . .
Al endemà va continuar al torneig: primer amb concursos de tir amb arc, amb fona, amb destral i altres concursos amenitzats amb música i jocs. Després va venir el plat fort: Uns quants cavallers s’enfrontaren per parelles amb llances sense punta, primer l’un contra l’altre carregaven al galop i amb les llances tot intentant fer caure al contrincant, tenien quatre intens i si no queia cap ho feien carregant amb destrals, si al cap de quatre intens no ho havien aconseguit, baixaven del cavall i a peu es donaven quatre cops amb l’espasa.
Es va acabar el torneig i el vencedor va ser en Guillem, seguit de l’Oliver i d’un cavaller de l’escorta del comte de Foix anomenat Oleguer.
Després del repartiment de premis el comte de Foix és va aixecar i va reclamar l’atenció de tots. Un cop fet el silenci i en to solemne va dir:
-- Si us plau Guillem acosteu-vos.
En Guillem es va acostar.
-- Agenolleu-vos.
En Guillem es va agenollar.
I el comte el va nombrar cavaller.

Llavors es va aixecar el comte Nunyo Sanç i va repetir la cerimònia amb l’Oliver tot anunciant que ho feia per encàrrec del Rei Jaume. Seguidament li va donar un escut amb les quatre barres i una olivera al bell mig.
-- El Rei coneix el vostre infortuni. Sap com us van desposseir del que era vostre per la força, també coneix el vostre valor i que sou home d’honor i per això os dona aquest blasó: per que tots os coneguin i sàpiguen que sou un cavaller de Rei i que com l’olivera, la vostra nissaga arrelarà entre nosaltres.
I tots varen anar a menjar fent un gran banquet de comiat ja que al dia següent marxaven els vescomtes de Castellbó.
. . . . . . . . . . . . . . .
La comiat dels vescomtes va ser tant espectacular com la benvinguda: En sortir del castell una pluja de pètals fins a la porta de la vila i allí tots els soldats formats a la cuneta del camí. Un cop al camí ral la vescomtessa es va girar per mirar la vila i va veure com les muralles estaven plenes de gent agitant el braços i peces de roba. Ella els va dir adéu amb la mà i van continuar el camí.
El cavaller Raimon i el comte Nunyo amb la seva escorta van girar cua per tornar a la vila.
-- Em sembla que he vist la vescomtessa plorar – Va començar la conversa un satisfet Raimon.
-- No m’estranya – Va contestar el comte Nunyo – Poques vegades he vist una demostració del poble tant afectuosa amb els seus senyors.
-- Es que poques vegades el poble ha tingut tant bons senyors... I, com es presenta la campanya de les Mallorques?
-- Sembla que de moment la concentració de tropes a Salou va com estava previst. Espero que tot segueixi com fins ara i puguem acabar la conquesta aviat ja que com Vos sabeu em jurat al Rei que ningú tornaria fins que tot s’hagués acabat.
-- Esperem-ho. Ara ens reunirem amb el veguer Pere per organitzar l’expedició i després parlarem els que vos ja sabeu.
-- D’acord – Va fer en Nunyo i varen continuar cap a la vila.
. . . . . . . . . . .
La reunió es va acabar i en Pere va donar les ordres oportunes per que comencessin a preparar la sortida al cap de dos dies a tren d’alba. El cavaller Raimon és va aixecar i dirigint-se al cavaller Nunyo li va dir.
-- Què tal Don Nunyo. Tot està al vostre gust?
-- I tant que sí! Lloaré a tot arreu la vostra hospitalitat. M’heu fet sentir com a casa!
-- I això que encara no os hem ofert el millor de la vila – Va fer amb un somriure tot dirigint-se al Mateu – I si li oferíssim una mica de ratafia?
-- Què és la ratafia?
-- És un beuratge màgic que fa la dona d’en Mateu i que cura tots els mals – Va fer tot rient.
-- Dons, què Mateu. Ens convides?
-- I tant! Però permeteu-me que enviï un missatger per avisar a la meva dona de la nostra visita... No fos que em passés com aquella vegada que hi varem anar sense avisar...—Va dir al Raimon tot rient.

En arribar a casa d’en Mateu ja els esperava a la porta la Blanca amb els seus fills i tots el treballadors que volien veure al comte Nunyo d’aprop.
En acostar-se a la Blanca, en Mateu la va presentar al comte.
-- Senyor Comte: tinc el goig de presentar-li a la meva esposa, Blanca i els meus fills Bernat i Atorella.
-- És un honor per nosaltres – Contestaren a l’hora els tres fent una reverencia.
-- L’honor és meu – Va fer el comte amb un somriure. Va agafar la mà de Blanca i la va besar suaument tot dient a en Mateu – Quina sort que teniu amb aquesta família! Que la conserveu per molts anys!
Un Oh!! General és va sentir entre els treballadors que no estaven acostumats a veure aquelles gentileses, al hora que la Blanca es posava vermella com les barres del escut del comte.
-- Sigueu benvinguts a la nostra casa – va fer en Mateu tot donant pas cap al menjador que ja estava preparat.
La vetllada va passar amb satisfacció de tothom: Un cop varen acabar de menjar, portaren fruits secs i la ratafia. En Mateu va fer els honors i en va servir a tots.
-- Què vos sembla Senyor Comte? – Va dir el cavaller Raimon – És o no és el millor que heu provat de la vila?
-- I tant! Espero que el comte de Foix no s’assabenti del que li heu amagat... De ben segur que tornaria i no massa content, amb els seus trabuquets a demanar-vos explicacions.
I es van posar tots a riure.
Continuaren la vetllada menjant, bevent i explicant nombroses aventures: Es veia que el comte Nunyo era un cavaller i un trobador i que en els dos camps en sabia molt; no parava d’explicar aventures de batalles en temps de guerra i les que més agradaven a tots, histories galants en temps de pau.
De mica en mica, el cavaller Raimon és va anar posant seriós i en Nunyo se’n adonà.
-- Què vos passa, Raimon? Os veig seriós.
-- Res d’important Don Nunyo... Estava pensant que d’aquí a un dia sortirà de la vila una tropa per anar a la guerra que, per primera vegada no la comandaré jo. Ara hem canviat els papers: El meu fill és el que marxa i jo el que em quedo... i se’n fa estrany...
-- No teniu cap motiu de recança Raimon: Tinc molta experiència amb els homes i encara que fa poc que conec el vostre fill estic segur de la seva vàlua. En el torneig he pogut copsar que serà un gran guerrer i de la manera que s’ha comportat amb els seus homes, un gran líder. De ben segur que portarà més honors i prestigi a la vostra casa i que, si caigués en el combat, Deu no ho vulgui, ho sabrà fer com un cavaller...
-- I també – Va afegir el cavaller Oliver – podeu estar segur que no va sol a la guerra: Hi va amb mi que no sols li he jurat lleialtat com al seu lloctinent, si no també amistat eterna. Dit això... m’agradaria saber si coneixeu aquesta moneda.
Es va treure la seva moneda i la va ensenyar al comte Nunyo.
-- És ben curiosa – Va fer el comte Nunyo mirant als que l’envoltaven – però em sembla que jo també en tinc una com aquesta.
La va treure i la va posar sobre la taula a la vista de tots. La resta va fer el mateix amb les seves monedes.
-- Perdoneu que abans de parlar-vos dels meus neguits, em volgués assegurar la discreció del que anem a dir. Com sabeu deixo part de la meva gent amagada a les coves de les muntanyes, però m’emporto una bona part dels guerrers amb mi amb lo que els que és queden seran més vulnerables. Tampoc sé el temps que estaré a fora... i si tornaré: Com podeu entendre, pateixo per la seguretat de la meva gent mentre jo estigui fora i si no tornés, per el seu futur...
-- Aquests neguits os honoren, cavaller. Teniu la meva promesa que, ajudat per en Mateu i en Guillem picapedrer, vetllarem per la vostra gent en la vostre absència: Ja em quedat amb en Mateu que mantindrà el contacte fluid amb el vostre lloctinent Ermengol, a qui coneix molt bé, per ajudar en el que sigui.
-- Fins que torneu, continuarem fen arribar amb discreció a la vostra gent tot el que necessitin. Creiem que és millor que restin amagats, però no dubteu amic meu que, si fora necessari, portaria a tota la vostra gent a la vila.
-- I si no torneu, Deu no ho vulgui, agafaré sota la meva protecció tota la vostra gent i gestionaré que la vostra obra arribi a bon lloc. El vostre poble tornarà a tenir un lloc on viure junt i en pau!
I van brindar per l’èxit de l’empresa.
. . . . . . . . . . . . .
Les muntanyes que donaven al est es varen començar a veure emmarcades en un cel que mica a mica s’anava il•luminant. A la vila encara regnava la foscor, però els sorolls que és sentien dins al castell i al campament de la entrada anunciava la intensa activitat que s’estava portant a terme.
Les portes del castell es varen obrir i els corns anunciaren el començament de la marxa que els portaria fins a Salou per embarcar-se cap a les Mallorques.
Al davant marxaven tres heralds amb els estendards del Rosselló, Castellbó i el del Rei amb les quatre barres. Darrera seu anaven el comte Nunyo i el cavallers Guillem i Oliver seguits de dotze soldats a cavall.
Aquest cop la comitiva marxava en silenci, sortien de totes les cases a acomiadar-los, però tots eren conscients que aquells homes anaven a la guerra i el neguit es macava en les seves cares, sobretot en les dels familiars que tenien algú en la expedició. No era estrany veure alguna mare o alguna joveneta amb la cara amarada de llàgrimes...
En sortir de la vila es trobaren amb tot l’escamot format i preparat per la marxa: Estaven organitzats en grups de deu peons amb un sergent amb cavall al davant. Cada grup tenia darrera seu quatre mules portades per els seus amos carregades amb el necessari. També hi eren el cavaller Raimon, el mossèn i els principals de la vila.
El mossèn va beneir l’expedició i pare i fill és digueren adéu.
La caravana és va començar a posar en marxa tot desfilant davant el cavaller i allunyant-se lentament.
En aquell moment va sortir el sol.