El contacontes... Capítol 20... Marxa cap a la nova terra

Marxa cap a la nova terra
Feia tres mesos que havia arribat la caravana i ara tot estava a punt per tornar a marxar. El cavaller Oliver havia demanat al cavaller Raimon de fer una crida per trobar gent que volgués anar a repoblar les seves terres de les Mallorques.
De la mateixa manera que l’estiu de l’expedició, van preparar un campament a la entrada de la vila. Quant començaren a arribar els primers, l’Oliver va comunicar a la seva gent amagada a les muntanyes que comencés a baixar de mica en mica i és barregés amb els que s’hi anaven afegint. Els soldats que havia deixat per protegir la seva gent, ara servien per organitzar el campament que anava creixent fins arribar a ser un grup de varis centenars.
. . . . . . . . . .
Estaven reunits asseguts al voltant de la taula del menjador de la casa d’en Mateu, els cavallers Raimon i Oliver, en Mateu i en Guillem Picapedrer. Acabaven de sopar i és prenien una copa de ratafia tot picant uns quants fruits secs. Tenien el posat greu propi de la finalització de un llarg camí, però que no ha resultat com hom espera:
El cavaller Raimon no havia aixecat cap des de que és va assabentar de la mort del seu fill. Encara que continuava cuidant-se dels afers de la vila, ara ho feia sense ganes, de una manera mecànica. Sovint el veien enfilat a les muralles amb la mirada perduda al horitzó. S’anava degradant de mica en mica malgrat l’esforç dels seus amics: És diria que havia perdut l’ànima.
Al cavaller Oliver li havia passat quelcom semblant: Tan sols arribar, és va assabentar, que en la seva absència, havia mort la seva mare.
-- Un moment trist per nosaltres – Va fer en Mateu sense aixecar la vista del seu got – Ha arribat l’hora de la vostra partida i després de tantes vivències junts, demà ens separarem i... Qui sap si mai més ens tornarem a trobar?
-- Espero que si. La vida és un camí molt llarg i a mi encara no m’ha arribat l’hora de descansar: Ara tinc que portar a tota aquesta gent a les Mallorques, que ja es mereixen viure en pau, s’ho han ben guanyat! Però per a mi no s’ha acabat. Occitània encara està en guerra i un cop complertes les meves obligacions personals, hi tornaré sempre que el rei Jaume m’ho permeti.
-- Per altra part, aquí no tant sols hi deixo molts amics, si no que hi reposa la meva mare i de ben segur que hi tornaré algun cop.
-- Us agrairia que cuideu de la seva tomba.
-- Descuideu amic Oliver. Mentre jo sigui viu la tomba de la vostra mare romandrà cuidada i de ben segur que quant ja no hi sigui, també .
-- Quin gran acudit vas tenir Guillem Picapedrer en fer la seva tomba sota l’altar de la verge de la cova!
-- I quin gran homenatge en fer la estàtua de la verge a imatge de la meva mare. Poc s’imaginen els que venen a resar que en realitat el que creuen que resen a la verge, en realitat ho fan a la imatge d’una “perfecta” càtara.
-- No és mereixia menys – va contestar en Guillem – Fins els darrers moments de la seva vida, va estar preocupant-se per tots els del campament. Sols li vaig sentir una queixa: No poder acomiadar-se de Vós: Si hi ha algú al mon que és mereixi ser venerada, aquesta es la vostra mare.
-- Les vostres obres faran que os recordin durant molt temps: Sense la ajuda de les vostres coneixences, Guillem, segurament no hauríem estat capaços de reconstruir les muralles i el fossar de manera tan eficaç, i les cases que heu embellit, porten la vostra empremta... De ben segur que quant ja ningú és recordi de nosaltres, molta gent vindrà a aquesta vila i en admirar les vostres obres, os mantindrà viu: Potser no sabrà qui va ser en Guillem Picapedrer, però copsarà el seu esperit que ha quedat gravat en cada una de les pedres que has mollejat.
Aquella va ser l’última vegada que es reuniren tots. A la matinada següenta la caravana va partir cap el seu destí.