El contacontes... Capítol 15... El cavaller negre

El cavaller negre
Començava a clarejar. El vigila que estava a la porta principal de la vila es va desvetllar i va anar a treure els travessers que posaven a la porta cada nit desprès d’aixecar el pont llevadís. Era pura rutina però complien ordres i, encara que ho consideressin absurd, cada dia seguien exactament les mateixes instruccions que els havia donat el sergent del castell: Treure els travessers, pujar a la torre de la porta i observar atentament que no hi hagués ningú a les rodalies. Mirar les torres del fum per assegurar-se que des de cap d’elles s’hagués donat l’alarma i, en cas de que no es veiessin per la boira, no obrir fins que aquesta s’aixequés.
Va pujar a la torre per observar les rodalies i no va veure res: una espessa boira cobria el terra i no deixava veure mes allà del fossar. De les torres del fum ni parlar-ne.
No va obrir la porta i alguns vilatans que tenien que sortir a treballar, es varen anar ajuntant a la entrada demanant sortir. El soldat no els va fer cas i els va obligar a esperar-se una bona estona.
Mica en mica la boira va començar a pujar: ara ja es veia una mica l’esplanada netejada al voltant de la porta, però encara no es veia tota... S’havia d’esperar una mica més: no hi havia ningú a les rodalies, però encara no es veien les torres del fum.
El soldat va notar una olor a llenya cremada, ve pensar que era d’alguna llar que havia encès foc al matí i que la boira no havia deixat pujar el fum, però era un bon soldat i es va malfiar, va mirar amb insistència cap on eren les torres i entre les bromes va entreveure la ombra d’una d’elles: Es podia endevinar... Flames a la punta!
Amb un corn va donar l’alarma i va tornar a posar els travessers a la porta.
Tots els soldats del cos de guàrdia es posaren al seus llocs i de les cases sortiren els homes armats amb arcs, llances i ganivets que en Pere havia repartit. Cada un coneixia el seu lloc i aviat tots varen estar als merlets a punt per lluitar.
Tal com havien quedat, es varen ajuntar a la torre a més de la guàrdia el sergent, en Pere, en Guillem i els quatre almogàvers per esperar esdeveniments.
Va passar una estona sense que passés res. Algú va veure venir corrents el guardià de la torre que havia donat l’alarma i, en veure que no el perseguia ningú obriren la porta amb totes les precaucions possibles.
Va arribar sense alè, però no va poder descansar: el pujaren a la torre i l’interrogaren.
-- No he pogut avisar abans, no es veia res per la boira i quant aquesta s’ha esvaït una mica he observat amb esglai que el moli de la riera cremava. He encès el foc per donar l’alarma i m’he quedat a observar el que em pensava que era un incendi. Sort que he seguit les instruccions i no he anat a ajudar! No era un incendi, era un atac. He vist com vuit homes anaven cap a cal Martinet i dos cap a la meva torre i he fugit corren cap a la vila. Espero que a cal Martinet estiguessin atents encara que de poc els servirà: per el camí ral s’acostava un escamot d’un centenar d’homes i crec que eren dels mateixos.
-- Pobres no tenen cap sortida.
-- Tenim que ajudar-los -- va dir en Mateu – Guillem, Isarn, Wascó, Mir i Ars, seguiu-me. I vosaltres tanqueu la porta i resteu atens: Que ningú l’obri si no s’està totalment segur.
Es dirigiren tant ràpid com pogueren cap a cal Martinet i en arribar es varen trobar que els deu homes envoltaven la casa que estava tancada per dins: Els bandits havien portat un treballador del moli, el tenien lligat a un arbre i l’estaven torturant mentre cridaven que farien el mateix amb els de dintre si no sortien. Quant varen arribar els crits eren esgarrifosos: el pobre home no podia aguantar les tortures i no parava de gemegar, però allò va fer que ningú sentís el soroll que feien mentre s’acostaven.
En Wascó es va acostar al torturador i quant en Mateu va començar l’atac matant al primer bandit amb una fletxa, va sortir de les mates i d’un cop d’espasa li va tallar les dos mans i aquest va sortir cridant inhumanament de dolor. Els almogàvers van sortir de tots el costats cridant i confonent al bandits que no sabien qui, quants ni per on els atacaven. En un sant i amén van acabar amb tots els bandits atacants.
Per sort la família Martinet havia vist el foc a la torre i s’havia pogut tancar a la casa però si no és estat per l’ajuda, tard o d’hora haurien caigut.
-- Rapit! -- Va cridar en Mateu als de dins -- Tenim que anar cap a la vila, que en venen més. No hi ha temps per recollir res.
Varen obrir la porta i sortiren els amos, dos fills i quatre criats.
-- Isarn, agafa el cavall, posi-hi, les sàrries i carga els nens i el moliner. Lloba, portaràs el cavall cap a la vila, nosaltres anirem al darrera per si algú intenta atrapar-nos.
Sortiren corrents cap a la vila, una mica més avall venia l’escamot aliè al que havia passat.
En arribar a prop de la vila, en Guillem es va acostar a en Mateu i li va dir en veu baixa:
-- Vaig a demanar ajut als faidits.
-- D’acord, ves en compte.
I en Guillem picapedrer es va separar de la comitiva tot endinsant-se al bosc.
. . . . . . . . . .
Des de la vila seguien els esdeveniments amb angoixa. En veure que cada cop anaven més cansats, uns quants vilatans sortiren a buscar-los amb cavalls.
En Mateu els va donar les gracies, però els va dir que havien fet una temeritat. I si hi és hagut algú emboscat? Ara ja serien tots a dins!
-- La porta no es tornarà a obrir fins que jo ho digui! – Va cridar en Pere – I vosaltres en sereu responsables – va afegir tot senyalant al cos de guàrdia.
-- I en Guillem? – Va preguntar alarmat en Joan Matabosc en no veure’l.
-- Està bé, ha anat a buscar ajuda ja que la torre de llevant no estava encesa i no sabem si en Pau s’ha pogut escapar per anar-hi.
-- Mireu el camí de Sant Ponç! – va cridar un dels vigies tot senyalant el camí que portava cap a la muntanya.
Un altre escamot tan gran com el que pujava s’acostava per el costat contrari.
-- Sort que no em decidit escapar. Ens haurien caçat com a conills!
. . . . . . . . . .
Els dos grups d’atacants es varen anar acostant fins ajuntar-se a una distància prudencial on no hi podien arribar les fletxes.
Anaven vestits i armats com a routiers, rodamóns sense fortuna que anaven d’un costat al altre buscant algú que els llogués. Eren bandits que s’apuntaven a qualsevol exèrcit per una paga i que sembraven el pànic per arreu on passaven. Era clar que aquells homes coneixien la situació de la vila: mai s’haurien atrevit a acostar-s’hi amb el comte viu i el cavaller Raimon dins.

Els manava un cavaller cobert de cap a peus amb una armadura tota negre, sense cap escut heràldic que l’identifiqués. Era dels pocs que portava cavall.

És va avançar un dels homes que anava a cavall per que se’l pogués sentir, i quant va estar a una distància que va creure convenient va cridar:
-- En nom del meu Senyor os ordeno que obriu les portes per prendre per les bones la vila i el castell, si no, entrarem i passarem a mata i degolla a tothom.
-- I. Qui és el vostre senyor? – Va preguntar Pere
-- En teniu prou en saber que és el cavaller negre.
-- Molt bé, dons ara passaré les vostres peticions al casteller Raimon.
-- Al casteller Raimon? Tots sabem que ara està a Foix.
-- Dons deu haver marxat, mort de por, quant els vostres “valents” guerrers atacaven el moli, o potser s’ha espantat amb el resultat del atac a la família Martinet, que per cert, ell sol, amb la ajuda de la seva dona i el seus dos fills de quatre i tres anys, han matat als deu “valents” vostres. Sort que no heu atacat tots... potser ja no en quedaríeu cap – Va contestar entre rialles.
-- Si d’aquí una hora no heu obert la porta, entrarem nosaltres. – I va tornar enrere.
Es va reunir el consell de guerra i en Mateu va prendre la paraula.
-- Crec que tindríem que concentrar les dones, els vells i els nens al castell i que se’n portin tot el menjar i el animals que puguin.
El sergent Hug de Torelló, que havia restat callat fins aquell moment, va prendre la paraula.
-- Em sembla bé. Ara crec que ha arribat l’hora dels militars. Ens organitzarem d’aquesta manera: Jo seré el portaveu, ningú tornarà a parlar amb l’enemic que no sigui jo mentre el veguer Pere no ordeni el contrari. Cada soldat dels meus manarà un escamot de deu arquers. I ningú farà res que jo no digui: Aquesta situació vol més paciència i estratègia que força.
Es posaren mans a l’obra i començaren a evacuar la gent cap al castell. Un cop fets els grups, la meitat dels homes va baixar al camí de ronda, mentre l’altre meitat romania amagat entre els merlets de la muralla. Era molt important que l’enemic no coneixes les forces de la vila.

Va passar l’hora i cada vegada l’espera era més tensa. Al campament dels assetjadors va començar el moviment. De un dels costats va aparèixer un carro al que havien posat fustes al davant per protegir als que l’empenyien de les fletxes. El feien avançar cap a la porta...
El sergent va ordenar als dos soldats que tenia a cada costat de la porta que es preparessin però que restessin amagats.
Un cop arribat al fossar, el carro es va aturar. Des de diferents indrets els assaltants van començar a tirar fletxes... Ningú contestava... Des de el carro, uns quants van tirar ganxos per agafar el pont... Ningú contestava...
Quant els assaltants havien aconseguit enganxar alguns ganxos al pont i començaven a estirar, és va sentir un soroll que de moment ningú va fer cas: En Guillem picapedrer havia fet una rampa que anava de la part més alta de la torre principal fins just uns dos metres per sobre de la porta del pont llevadís, també havia esculpit unes pesadíssimes boles de pedra que havia deixat al costat de la rampa; Una petita empenta i una de les boles baixava agafant cada vegada més embranzida i anant a caure just sobre el carro que va quedar totalment esclafat amb alguns dels seus servidors.
-- Ara!! -- va cridar el sergent.
Des de les dues bandes de la porta un núvol de fletxes va deixar morts a terra tots els els portadors del carro.
Un crit d’alegria es va sentir dins la muralla, però el sergent va manar callar a tothom i amagar-se.
. . . . . . . . . .
Amb aquella acció el sergent es va guanyar el respecte de tots. La moral era alta i sovint es tenia que avisar als homes que callessin, sobretot els que estaven descansant al camí de ronda.
Es va reunir amb en Pere, en Mateu, en Martí i altres per fer consell.
-- De moment sembla que la cosa pinta bé, encara que son molts, son una colla de dròpols i no crec que aconsegueixin entrar: segurament contaven amb el factor sorpresa, però els ha fallat.
-- El que no entenc és com sabien que el Casteller no hi era...
-- Segur que ha estat el bisbe – Va deixar anar en Martí – Vol aprofitar la mort d’Arnau per robar aquestes terres.
-- Potser si ... i podria ser tinguéssim un traïdor entre nosaltres. Tenim que assegurar-nos que cap de dins és pugui posar en contacte amb els de fora. Doneu l’ordre de que ningú es quedi sol ni per anar a cagar; els grups es mantindran junts fins que jo ho digui.
-- Molt bé, i el Mossèn? Està sol resant a l’església... podria ser perillós.
-- Tenim que lligar-ho tot: Tu, Joan, que hi tens una certa amistat, ves i li dius que vagi al castell a confessar a la gent. Això el mantindrà entretingut i crec que, fins i tot, li agradarà. No es tracta de començar a sospitar un del altre, però, si veiessis que es fa el ronso, m’ho vens a dir: llavors si que ens tindríem que preocupar. Tot el que es digui aquí, té que quedar aquí. D’acord?
-- Se està fent fosc. Aquesta nit no es faran fogueres, sols bracers a les rondes i a les muralles, res de res... Feu entrar als almogàvers.
Van entrar els quatre almogàvers amb la cara i les mans completament brutes. Portaven unes llances no més llargues de un metre i mig amb les puntes completament rovellades, ganivet i un sac. Res més.
-- Vaja, veig que no heu tingut temps de rentar-vos – Va dir el sergent amb un somriure irònic.
-- És que hi ha alguna festa aquesta nit?
-- Be tindrem que fer ballar als convidats. O voleu que dormin tota la nit aquella colla de mal parits?
-- Home... pensàvem en jugar a collir orelles. Ens les comprareu? – Van dir mirant a en Mateu
-- I tant! Os en dono un marc d’argent per cada orella dreta.
-- Fet, dons.
-- I... què heu pensat? – Va preguntar el sergent posant-se seriós.
-- Avui és lluna nova, i està força núvol. Estan molt segurs al campament i sols han posat guardes a vuit punts. Al racó de ponent no hi ha ningú que vigili; just abans que canviïn la guàrdia, aprofitarem la foscor i baixarem per la muralla. Farem la nostra feina i tornarem al mateix lloc.
-- Quant arribem, imitarem el crit de l’òliba i baixareu una escala de corda amb quatre cordes. Abans de començar a pujar estirarem tres cops la corda. Atens al senyal! Que no os prenguin el pel.
-- I les cordes? Perquè son?
-- Per si les necessitem i vos Mateu, aneu a buscar els diners. Per cert. Em doneu un tros de ciri?
-- I tant! Però no us entretingueu amb processons.
. . . . . . . . .
Havia passat un parell d’hores des de que havien baixat els quatre almogàvers. En Mateu i en Pere repassaven una i altra vegada la foscor sense veure cap moviment ni soroll que indiqués que a fora hi havia vida, sols es veien els grans focs que havien fet els assetjadors i que a mesura que passava el temps també s’anaven consumin.
Patien per el almogàvers, tenien por de que els haguéssim enxampat, però per altre lloc, no havien observat cap moviment estrany al campament enemic.
En Mateu va sentir el crit d’una òliba a sota seu. No havia vist acostar-se ningú i això que estava atent, però era evident que hi havia algú al fossar.
Deixaren anar amb precaució l’escala de corda i en sentir les tres estrebades baixaren les quatre cordes que havien demanat. Tots s’apartaren de on estaven lligades les cordes i la escala i esperaren amb els arcs i les llances a punt. No fos que puges algun enemic.
Al cap d’una estona que és va fer llarguíssima per els que esperaven, va sortir per sobre dels merlets el cap d’en Wascó. Va saltar amb silenci al altre costat i és va quedar immòbil. Uns segons després va aparèixer l’Isarn que portava una ferida al braç i a continuació en Mir i l’Ars. Un cop tots a dalt, cada un va tirar de una corda fins pujar el sac que portaven en sortir i que ara semblava que estava ple.
Sense obrir boca van baixar al camí de ronda seguits per els ansiosos sergent i en Mateu que, un cop a vaig van preguntar.
-- Què? Cóm ha anat?
-- Bé – va dir en Wascó – Malgrat els acudits de l’Isarn. Que com en torni a tenir un altre li tallaré el coll.
-- Va no ni ha per tant. Si jo és estat el cavall també hauria mossegat.
-- Ets un mal parit!
-- Però, a que us agradaria veure la cara del cavaller negre quant se’n adoni!
-- I tant – Van esclatar entre rialles.
-- Però. Que ha passat? – Va fer en Mateu impacient.
-- Ara us ho explicarem, però anem a la torre de la porta per veure la funció que està a punt de començar.

Els quatre soldats, el sergent, en Pere i en Mateu varen pujar als merlets de la torre de la porta que era la més alta i és van posar a mirar el campament enemic que restava en calma.
-- I ara. Què? – Va fer el sergent.
-- Tranquils, que ja arribarà.
Un crit d’alarma va trencar la calma de la nit. Al campament enemic tothom corria d’un costat al altre. A la vila, els que dormien a les rondes també es van despertar i pujaren a la muralla esperant un atac, però sols veieren la confusió del campament: De cada lloc de guàrdia es sentien crits i grups de soldats regiraven tot el campament en mig de la foscor ja que les fogueres s’havien anat apagant.
Algú cridava que els atacaven i un pobre desgraciat que havia sortit a fer les seves necessitats el van destroçar a cops de destral els seus mateixos companys. En mig de la cridòria van organitzar les defenses contra un enemic invisible, i quant ho tenien organitzat i semblava que tornava la calma, es va calar foc a la palla dels cavalls: tots el carros de palla cremaven i els cavalls fugien embogits.
-- Em sembla que els em muntat una bona festa – Va dir somrient en Wascó.
-- Ens hi podríem haver quedat. Segur que ens haurien atès molt bé – Va afegir l’Isarn.
El sergent va donar ordres que tothom tornés al seu lloc. Tenien que estar el màxim de descansats per l’endemà. Desprès és va interessar per la sortida.
-- Expliqueu-nos com ha anat.
En Wascó va obrir els sacs i va treure setze orelles dretes i mirant-se al Mateu va començar l’explicació.
-- Primer, senyor Mateu, ens deveu setze marcs d’argent.
-- I – Va interrompre l’Isarn amb una riota – No sé quant em donareu per aquesta. Demà crec que el cavaller negre tindrà que anar a peu – I va treure del seu sarró una orella de cavall.
-- Tu calla i ves-te a curar que demà tindrem feina – Va fer en Wascó abans de començar a explicar la sortida.
-- Eixís que hem baixat, ens em amagat fins el canvi de guàrdia. Un cop fet aquest, hem esperat als que tornaven al campament i els hem matat un a un. Desprès hem anat per els que feien guàrdia. Ha estat senzill: l’últim que esperaven és que els ataquessin des de el campament.
-- I, com que la cosa anava bé, ens hem arribat a les quadres on tenien la palla i hi he amagat trossos de ciri encesos que en consumir-se han calat foc a les cavallerisses. Però com que l’Isarn no en tenia prou, no se li ha ocorregut una altra cosa que matar el cavall del cavaller negre; diu que si va a peu se li baixaran els fums. També hem aprofitat per emportar-nos de les quadres els “arreos” dels cavalls. Em sembla que si se’n van ho tindran que fer sense el campament.
-- Molt bé amics. Una bona collita... Deu bandits a can Martinet, vuit al carro, ara setze... Si continuem eixís aviat no els quedaran homes.
. . . . . . . . . . .
L’endemà els assetjadors es varen passar el matí reforçant el campament: era clar que el fet de que els seus enemics s’haguessin passejat per tot el campament els donava inseguretat. No sabien els que eren ni com estaven organitzats. A més, el sergent havia parlat de que hi era el cavaller Raimon... i podia ser: el que havia passat la nit anterior no ho havia organitzat cap ruc, i no havia fugit ningú; senyal de que els de dins tenien la moral alta...
El cavaller negre s’estava mirant el camí mentre feia aquestes reflexions quant va veure arribar al galop un grup d’uns cinquanta bandolers, els va sortir a buscar i en escoltar-los va llençar un crit de triomf que és va sentir a les muralles.
Uns quants homes s’avançaren una mica per provocar als de dins.
-- Ara veureu, desgraciats – Cridaven – Està a punt d’arribar un nou grup amb un trabuquet. No en quedarà res de la vila ni de vosaltres. Ara passarem comptes.
Sense adonar-se, alguns s’acostaren massa i es posaren a tir dels arcs. El sergent ho va veure i va avisar als arquers que estaven amagats que es preparessin. A una ordre seva, es varen aixecar tots i un núvol de fletxes va caure sobre els que s’havien apropat massa. Cap d’ells se’n va sortir!
. . . . . . . . . .
A mitja tarda és reuní un altra cop el consell de guerra.
-- Què opineu sergent del trabuquet? – Va preguntar en Joan.
-- La veritat que no és cap bona noticia: Si el tenen de veritat, la situació és complicarà molt: Si ens quedem com fins ara, ens destrossaran de mica en mica i no ens quedarà un altra remei que sortir per destruir el trabuquet i això ens costarà molt car en vides, la majoria de nosaltres som bons arquers i darrera les muralles som forts, però no som soldats i en un cos a cos... Sols ens queda esperar, resar per que no el tinguin i si el tenen... ja improvisarem mentre esperem que els que han anat a buscar ajuda n’hagin trobat.
Com a resposta a les seves paraules, un clam es va sentir des de el campament; tots cridaven senyalant cap el camí ral que passava per la vall: quatre passats carros avançaven amb dificultat.
Un esglai va recórrer l’esquena de tots els presents que estaven sobre la muralla. Tots sabien el que els esperava, però la seva vila no els hi prendrien fàcilment. Lluitarien fins al darrer home.
El cavaller negre va enviar una vintena dels seus homes perquè ajudessin a pujar el carros. Des de on era podia veure com baixaven per el camí cridant salutacions als de baix, anaven confiats i sense armes... De sobte quant els seus homes arribaven al camí ral i s’acostaven als carros, va veure amb esglai com queien tots farcits de fletxes.
Es va aixecar per veure qui els atacava i no va veure ningú, els atacants restaven tots emboscats. Es va girar cap els carros i va veure com desenganxaren el cavalls i calaven foc als carros que es varen encendre de seguida fent una gran flamarada mentre els carreters marxaven al galop llançant crits de guerra.
Des de les muralles tot eren crits d’alegria.
El cavaller negre va fer presentar tota la seva host i va fer reconta, llavors es va adonar de la realitat: cap dels que havien anat a buscar llenya al bosc havia tornat, això i el que havia passat al camí sols podia indicar una cosa: La realitat era que: els assetjadors ara eren els assetjats.
Va tancar tots els homes al campament, reforçant la guàrdia i mantenint-los a tots en vetlla tota la nit. A trenc d’alba va fer aixecar el campament i és va retirar.
. . . . . . . . . .
El vigia va donar la noticia: els bandits havien desaparegut. On el dia abans estaven acampats sols quedava brutícia i restes de foc. La campana de l’església va tocar a rebat i tots els que tenien corns es posaren a tocar-los.
Fen una gran cridòria molts es varen arremolinar a la porta per sortir, però aquesta va romandre tancada: El sergent era prudent i no volia caure en un parany, no fora que estiguessin emboscats i tornessin quant les portes fossin obertes i la gent fora.

Es va sentir un crit d’alarma del vigia mentre senyalava un punt fix en direcció a la cova de la verge: havia aparegut un cavaller vestit de cuir amb el cap cobert amb un casc metàl•lic que li tapava tota la cara. Portava un escut allargat com els francs i una llança.
Era força maldestra muntant a cavall, es diria que no hi tenia massa traça, però de mica en mica s’anava acostant. Els homes tornaven als seus llocs a les muralles, preparats per el que pogués passar, però no es veia que portés cap acompanyant.
Quant va arribar prop de la porta, el cavaller va fer parar el seu cavall. Es va encarar als soldats de la porta i va cridar:
-- Que no obriu la porta? A veure se la tindré que tirar a baix.
-- No us acosteu més. Altres ho han intentat i han pagat molt car la seva gosadia. Si no os ho creieu, mireu al voltant vostre?
-- Però és que no eren com jo – Va contestar el cavaller tot traient-se el casc mentre esclatava a riure.
De sota el casc va aparèixer un somrient Guillem.
-- Podeu estar tranquils, els he vist marxar cap a la Seu fa una bona estona.
La xerinola va esclatar i en Pere va decidir que ja es podien obrir les portes.
Uns quants van baixar fins el molí on trobaren tota la família i els criats morts. Sols havia salvat la vida en Guiu que ara s’estava refent de les ferides. Cal Martinet estava tot saquejat i cremat, per sort tota la família s’havia salvat.
Van portar el cadàvers a la església per donar-los sepultura l’endemà.
. . . . . . . . .
Un cop posats guardes nous a les torres de fum es començaren a sentir més segurs i al vespre es va reunir per últim cop el consell de guerra, ara amb l’afegit d’en Guillem.
El veguer Pere es va dirigir al sergent.
-- Hug de Torelló. Has fet un gran servei a la nostra comunitat. La teva experiència en la guerra ens ha estat vital. T’estarem sempre agraïts. Tu ens has salvat i tingues per segur que ho farem saber a la Vescomtessa Ermessenda de Castellbó.
L’Hug era un gran soldat però un home molt tímid que no estava acostumat a que el felicitessin. Es va posar vermell com un tomàquet i sols va gosar dir:
-- Sols era la meva feina – I va apartar la vista.
-- I tu, Guillem també has fet una bona feina en donar l’alarma i aparèixer en el moment just . Per cert. On son els reforços?
-- Sento desil•lusionar-vos. A Castellbó també han estat atacats: Molts del masos de les rodalies han estat saquejats i necessiten tots els soldats per protegir la vila. He tornat just per adonar-me del que passava a fora però no he vist a ningú. M’he topat amb un bandit que anava a cavall i l’he matat, aquesta es la seva armadura, sempre pot ser útil.
-- Dons... Qui deuen ser els nostres aliats?
-- No ho sé. I si no ho sabem, no hi podem contar. De moment crec que el millor és esperar al cavaller Raimon, encara que no descarto que és tingui que fer alguna cosa, però de moment esperarem.
La noticia de que no es coneixien els aliats en la batalla va córrer com la pólvora per tot el poble. Tot eren conjectures, grans i petits no paraven de parlar entre ells i al final en Bernat i l’Atorella trobaren l’explicació: Era la verge de la cova que amb els seus àngels els havia protegit...
. . . . . . . . . .
Un vespre en Guillem va anar a veure a en Mateu a casa seva i li va dir:
-- Tindries que venir demà al matí a la cova de la verge. Tenim feina.