El contacontes... Capítol 19... La conquesta de Mallorca

La conquesta de Mallorca
A mitjans de Gener de 1231, va aparèixer un missatger que portava noves de Mallorca. Tant bon punt va arribar, és va dirigir directament cap el castell on va ser rebut per el mateix cavaller Raimon que ja l’esperava a la porta. Van entrar i es varen dirigir al interior on parlaren una bona estona.
Aviat tota la vila es va assabentar de l’arribada i tots van corre com un sol home cap el castell en busca de noves dels parents i amics que havien partit cap a la conquesta dos anys abans. Els soldats varen obrir la porta del castell i tots els vilatans entraren concentrant-se en silenci en el pati d’armes. Hi havia tanta tensió en el ambient que ningú gosava fer cap comentari; es miraven un al altre però sense dir res com si fossin estranys. Poc importava que tan sols uns minuts abans estiguessin discutint de les seves coses al mig de la plaça de la vila.
Un sorolls que sortien del balcó que hi havia a la torre del homenatge van cridar l’atenció dels concentrats. Uns criats van col•locar dues cadires i una petita taula, després es varen retirar. Va sortir el comte Raimon i sense dir res és va deixar caure a una de les cadires. On es va quedar quiet, amb la mirada perduda i els ulls brillants com si hagués plorat. El missatger, que fins aquell moment havia restat en segon terme, es va avançar. Va mirar a tothom i amb una veu molt forta i clara, va començar el seu relat:
-- Em dic Aspàreg. El meu senyor, el cavaller Oliver, en aquests moments s’està acostant amb els soldats d’aquesta contrada que varen anar a ajudar al rei Jaume a la conquesta de Mallorca i que, un cop complerta la seva feina, han estat llicenciats. Ara tornen a casa seva amb la gloria que els pertoca per haver complert amb el seu deure i, amb un important botí aconseguit durant la lluita amb els infidels. Cóm que la caravana va molt carregada, camina lentament, és per això que el meu senyor m’ha ordenat que m’avanci per explicar-vos la historia del que va succeir durant la conquesta de Mallorca.
Va fer una lleugera pausa i va continuar.
El 31 de Desembre del 1229, desprès d’escoltar missa, el rei Jaume es va reunir amb els bisbes i nobles i els hi va comunicar que havia decidit per fi atacar la ciutat, ja que els seus homes, amb les seves màquines de guerra, havien obert una gran escletxa en les muralles. Ara tots tenien l’oportunitat de complir la seva promesa de venjar als morts de la batalla de Portopí. Dit això, tots es retiraren als seus campaments per preparar l’atac.
El Rei va preparar la seva mainada i va esperar que arribés la resta de la tropa per atacar, però anava passant el temps i no veia cap moviment en els altres campaments. Neguitós va enviar missatgers per informar-se i aquestos tornaren sols amb les excuses dels nobles i bisbes que ni tant sols havien preparat les seves tropes.
En assabentar-se el Rei del que es “coïa” als altres campaments cristians, va muntar en còlera i després de cridar a tots els covards que li fallaven en el moment clau “Vergonya senyors, vergonya”, va ordenar l’atac sols amb la seva mainada, tot deixant per protegir el campament a els cavallers Guillem i Oliver amb els seus homes.
Va començar la batalla amb el Rei al capdavant de la seva tropa. Amb grans esforços aconseguiren entrar a la ciutat a través de l’escletxa que havien fet a la muralla, però els sarrains contraatacaren en gran nombre i envoltaren als cristians que correren un gran perill. En veure’s en perill, el rei va enviar missatgers als campaments per demanar auxili.
Dels campaments dels nobles i bisbes sols es varen moure els cavallers Joan Martiniz d’Eslava, Bernat de Gurb, Siri Guilelmes i Fernando Peris de Pina, que amb les seves armes i homes correren cap el campament del rei on ens explicaren el que estava passant.
Els cavallers Guillem i Oliver pujaren als seus cavalls i ordenaren que ataquéssim tots, llançant-se sense esperar res a la batalla.
Amb gran perill, els sis cavallers van entrar en batalla abans que poguessin arribar els seus homes que anaven a peu, i amb aquesta valenta acció es va aconseguir estabilitzar la batalla i salvar al rei.
Als crits de “Santa María” i ”Desperta ferro”, els varem seguir tots com un sol home. Ningú es va quedar al darrera, fins i tot hi va haver qui es va llençar al atac sense proteccions ja que no hi havia temps per perdre. El nostre rei estava en perill i ens necessitava i nosaltres érem els seus homes!.
Eren tan forts els crits que fèiem, que quant varem arribar a l’escletxa i començarem a travessar la muralla, els sarrains van creure que venia tot l’exèrcit cristià i començà a corre el pànic entre les seves files.
Llavors si. Tota aquella colla de covards, quan veieren que la batalla es decantava ja a favor nostre, es van llençar al atac provocant una gran matança de vells, nens, dones... i saquejant la ciutat.
Però el cost d’aquella valenta acció va resultar molt cara per nosaltres: El cavaller Guillem va ser ferit greument en desviar una llança que anava directa al rei. I el cavaller Oliver va perdre la mà esquerra. Un dels nostres estava mort i catorze més restaven ferits.
L’Oliver es va fer lligar el braç per estroncar la sangada i ens va reunir a tots. Varem avançar per el carrers de la ciutat portant al cavaller Guillem i els altres ferits.
Per tot arreu hi havia morts. Restaven despullats al mig dels carrers. Els hi havien pres tot abans de matar-los com animals. Podíem sentir crits esgarrifosos que venien de dins algunes cases: Eren d’aquells que s’havien amagat i no havien tingut sort. En ser descoberts no es podien escapar a la fúria d’aquells que com abans havien fet a Beziers i tant altres llocs mataven emparant-se sota el nom de Deu.
En una petita plaça varem trobar el palau de un sarraí que no mostrava signes de estar saquejat. Intentarem entrar, però la porta estava tancada. Vam començar a cridar i a amenaçar que cremaríem la casa si no obrien i al final algú va obrir.
Ens esperaven tres ancians agenollats a terra implorant clemència. Un, que parlava català, ens va indicar que no restava cap soldat a la casa i es va oferir per curar els ferits. El seu nom era Eximenis, era un jueu que comerciava amb Mallorca i Barcelona des de Túnez. La guerra l’havia agafat a la ciutat i no havia pogut sortir. L’Oliver va parlar llargament amb Eximenis i li va assegurar que no els hi volien cap mal. Ells eren soldats del Rei. Els prendrien com a presoners i mes endavant ja en parlarien de la seva sort, això si, sempre que fossin totalment fidels i que cap intentés res.
Varem entrar tots i tancarem la porta. Els ferits els portarem a una cambra i Eximenis va fer sortir a tota la seva família i criats que estaven amagats al soterrani. L’Oliver ens va ordenar que respectéssim aquella gent però que vigiléssim que no s’escapés ningú: Era un bon botí en el cas que decidíssim vendre’ls com esclaus i segur que del Eximenis i la seva família obtindríem un bon rescat.
Les dones començaren a curar als malalts i a donar-nos menjar a la resta. l’Eximenis va ensenyar a Oliver totes les cambres del palau i tot el que hi havia dins la casa; havíem tingut sort, aquella família tenia el rebost ben ple de queviures sobretot gra i fruita seca, també hi havia un pou amb molta aigua.
Un cop tot en ordre un escamot dels nostres va anar fins el campament i va aixecar les nostres tendes portant-t’ho tot a la casa. A la tornada també van recollir el cos d’en Galceran que havia mort durant l’assalt. Volien que fos enterrat en terra cristiana. Tothom hi va estar d’acord.
L’Eximenis no es separava de l’Oliver, observava amb admiració aquell home tant diferent als altres cristians que coneixia, veia com es preocupava per tots els seus homes, la seva capacitat d’organització, com cuidava els detalls de la seguretat... però també observava com s’anava quedant cada cop més pàl•lid per la pèrdua de sang i fins hi tot com començava a caminar malament..., va ser llavors que l’Eximenis li va parlar de curar-li el braç.
Varen lligar a l’Oliver a la taula, van escalfar una espasa fins que va quedar vermella i llavors la varen posar suament per la part plana a la ferida. Es va sentir un llarg crit i una fortor de carn cremada va envair tota la estança i, de sobte el sil.lenci, l’Oliver havia perdut el coneixement.
No va tornar en si fins al cap de quatre dies.
Es va aixecar desorientat, el seu cos restava nu sota els llençols de un llit tant net que el recordava la seva infantessa a Carcassonne. Va mirar al seu entorn i de seguida va descobrir les cares aspectants d’Ató i de Eximenis.
Ató havia fet una bona feina i tot restava en ordre i sota control. Li va explicar que encara continuaven els assassinats i robatoris per tota la ciutat, que el Rei intentava posar ordre, però que gairebé ningú li feia cas, en aquells moments sols es podia refiar dels seus cavallers personals i de les forces templeres i hospitaleres, la resta sols maldaven per aconseguir més riqueses i, fins i tot alguns s’havien barallat entre ells per robar-se els uns als altres. També li va explicar que alguns amics i parents de l’Eximenis que estaven amagats per la ciutat, en assabentar-se de com tractàvem als hostatges, decidiren per la seva seguretat entregar-se a nosaltres i per la nit vingueren al palau. Ara teníem més de 50 presoners dins del palau a mes de tots nosaltres.
Oliver ordenà reunir tots els presoners a la gran sala del palau i els explicà que no els podia mantenir ja que els queviures del Palau eren limitats i a la ciutat ja començava a corre la gana. Els tindria que fer fora o be es moririen de gana tots. Llavors Eiximenis li contestà que tota aquella gent, tot preveien un llarg setge, havien amagat gran quantitat de queviures i riqueses i, ells junt amb un escamot de soldats podrien anar a buscar-los.
Els dies següents amb la ajuda de un parell de carros van anar als amagatalls i varen treure tot el que varen poder i aconseguiren omplir la casa de menjar i una gran cambra d’or, plata, pedres precioses, teles i un munt de coses que cap de nosaltres havia vist mai.
La major part dels ferits anava millorant amb les cures dels seus presoners que demostraven saber-ne molt de ferides, però en Guillem anava empitjorant. Un bon dia va fer cridar al Oliver i els sergents. Quant varen estar tots en la seva presencia els hi va parlar d’aquesta manera:
-- Homes dels Pirineus, haveu fet una gesta que os honra i de la que els vostres fills i nets en parlaran. Heu portat la gloria a la meva nissaga, però el cost per a mi ha estat molt alt. Se que m’estic morint i el que més em dol es que sigui lluny de casa meva, os demano que feu el possible perquè sigui enterrat amb els meus i os ordeno que quant ja no hi sigui, resteu fidels a l’Oliver que de sobres ha demostrat la seva vàlua.
Amb llàgrimes als ulls tots vam jurat fidelitat a l’Oliver i ens varen conjurar per fer possible l’últim desig del seu cap.
En Guillem va morir al cap de quatre dies. El varen plorar i varem preparar el seu cos per el retorn.
. . . . . . .
No havia passat ni un dia de la seva mort que van aparèixer tres cavallers amb el pretexta de prendre possessió d’aquella propietat i tot el que hi havia en nom del comte Jaspert.
L’Eximenis, tota la seva família i els sarrains que teníem en la casa estaven aterrats, ja sabien el que els esperava si els entregàvem: molt probablement la mort o encara pitjor, viure esclaus per tota la resta de la seva vida. Els nostres soldats estaven indignats i va anar de molt poc que no esquarteressin als cavallers però la intervenció de L’Oliver els va salvar, contestant en veu alta i clara aquella afronta.
-- Sóc el cavaller Oliver, designat per el cavaller Guillem abans de la seva mort cap d’aquest escamot, el seu darrer desig va ser que organitzés els trasllat de les seves possessions i les dels seus homes a casa seva i així ho faré . Sóc cavaller del Rei i no rebo ordres de ningú que no sigui ell. Aneu en pau i dieu això al comte.
Sense esperar resposta es va girar i va creuar la porta.
Els tres cavallers varen fer el mateix, alleugerits d’haver sortit en vida d’aquell encàrrec.
L’Oliver és va preparar per el pitjor: va reforçar la vigilància i va prohibir per la seva seguretat que els hostatges sortissin de les parets del palau. No es fiava de la soldadesca que rondava durant les nits per els carrers de la ciutat i menys del comte.
La tranquil•litat no va durar gaires dies. Van venir dos cavallers del Temple en nom del Rei i amb les ordres de que L’Oliver anés a veure al Palau.
Per garantir la seguretat del grup, es va quedar un dels cavallers amb 6 homes i la resta dels nouvinguts: un sergent i tres homes, varen acompanyar a l’Oliver, a veure al Rei.

En arribar a l’Almudaina, els varen fer passar directament a una gran sala on estava el Rei reunit amb gran nombre de cavallers discutint detalls de la conquesta. Tant bon punt varen traspassar la porta, totes les mirades convergirem cap a ells, era evident que tothom els coneixia i sabien perquè el Rei els havia cridat. Entre tots l’Oliver va descobrir el rostre de somrient del comte Jaspert.
Van avançar entre la gent fins arribar a uns tres metres del Rei, tota la comitiva s’agenollà fins que el Rei va reparar en ells i els va fer aixecar tot saludant-los. Va preguntar per la seva ferida i els va fer partícips de la seva tristor per la pèrdua del seu cap. Era evident que ho sentia i que es recordava de la jornada del assalt a la ciutat. Seguidament va entrar en matèria i els va explicar en poques paraules l’assumpte per el que estaven allí.
-- El comte Jaspert m’ha fet saber que manteniu un palau ocupat en la seva zona i que quant l’ha reclamat l’heu foragitat sense fer cas de les seves ordres.
Va donar la paraula a en Jaspert.
-- Realment he estat ofès per aquest agosarat jovenet que no te respecte ni per Déu ni per els seus superiors. Exigeixo que es torni immediatament allò que ocupa amb tot el que hi ha dintre i una reparació pública per la seva ofensa.
El Rei va donar la paraula a l’Oliver que va replicar amb molta duresa.
-- Sóc el cavaller Oliver, designat cap del escamot,per el cavaller Guillem abans de la seva mort, el seu darrer desig va ser que organitzes els trasllat de les seves possessions i les dels seus homes a casa seva i així ho faré si el Rei no en mana una altre cosa. Totes les seves possessions, les seves restes, les dels seus homes morts en l’assalt a les muralles estan dintre de la casa custodiades per els seus homes.
-- No crec que os faltés al honor -Va afegir aixecant la veu i mirant cara a cara al comte -, ja que no crec que en tingueu, ni que sigueu temorós de Deu ja que tots el cristians amb honor estaven a la muralla de Mallorca al costat del Rei quant jo vaig perdre la mà i el meu cap la vida. On éreu Vos?. De totes maneres si voleu alguna reparació, estic disposat a batrem amb Vos quant i a on ho disposeu.
Es va fer un silenci sepulcral mentre totes les mirades convergien en el rostre del comte enrogit per la ràbia i la fúria per la humiliació que estava rebent d’aquell cavaller. Veia el rostre del Rei satisfet de la resposta d’Oliver i de tots els que l’envoltaven que esperaven un espectacle amb aquell enfrontament.
Estava a punt de contestar quant es varen sentir forts crits a fora la sala i va entrar un esverat guarda, que es va acostar al Rei i li va dir unes paraules a cap d’orella. El Rei va enrogir i va cridar:
-- Que entri el cavaller Arnau !.
Es van obrir les portes i va entrar el cavaller que s’havia quedat a la casa durant el litigi. Anava amb la capa ensangonada i amb al cos encara tens per la experiència viscuda. El Rei se’l va mirar i, sense dir res l’Arnau va començar a parlar.
-- Majestat, he aquí el que ha passat: Tant sols feia un moment que Oliver havia sortit, complint les vostres ordres per venir a veure-us que un grup d’homes uniformats com soldats del Rei, han entrat a la plaça i han demanat per mi amb la excusa que portaven noves de la comitiva. Eixís que un dels meus soldats ha obert la porta, l’han travessat a traïció amb una llança i han posat un tronc perquè no poguéssim tornar a tancar-la. Immediatament han aparegut una vintena de soltats a cavall que han intentat entrar per la força. Pobres desgraciats!. Han aparegut de totes parts els guàrdies que Oliver havia disposat i, abans que jo pogués reaccionar restaven sols els cadàvers dels assaltants. Al despullar-los em vist que eren homes del comte Jasper i em corregut per avisar a l’Oliver de la traïció del comte”.
Totes les mirades es varen centrar en Jasper que sols va aconseguir balbucejar:
-- Era el meu dret, la casa em pertanyia....
L’Oliver, foll de ràbia va intentar treure la espasa per llançar-se sobre el bisbe, però ho varen impedir els homes que estaven al seu costat. Llavors el Rei es va aixecar aïrat i dirigint-se al comte li va dir:
-- Aneu a recollir els cadàvers dels homes que heu enviat contra un propietat que estava sota la meva protecció i la del Temple. Per sort no heu aconseguit el vostre propòsit, perquè si no ara serieu reu d’alta traïció i no veuríeu sortir la llum del sol. Que os acompanyin cavallers del Temple per protegir-vos. Quant os necessiti ja os cridaré.
Es va dirigir a L’Oliver i va dir:
-- Aneu en pau i procureu aguantar la vostra justa ira i dels vostres homes per que els soldats morts puguin ser enterrats com a cristians. Espereu ordres meves. No os preocupeu, seré just. Jo em recordo dels meus valents i en tindré cura. No us fieu de ningú. Vindrà personalment el cavaller Roger Bernat que vos coneixeu molt bé.
Amb aquestes paraules va donar per acabada la entrevista. L’Oliver es va adonar de que tenia al Rei de part seva, però que el Rei tenia que fer molts equilibris per mantenir els seus nobles units i això feia que el resultat del seu afer fora incert.
En arribar al palau va rebre mostres d’alegria dels seus soldats i dels hostatges que patien per la seva sort i va convocar consell per explicar lis el que havia passat.
En analitzar la situació, s’adonaren de que la seva situació era molt delicada ja que, malgrat tenir la raó, el comte era molt poderós i el mateix Rei tenia que anar amb peus de plom amb ell. Un cop acabada la assemblea, Eiximenis va portar Oliver a part i li va fer una proposta molt interessant: Un dels presoners era un richome que tenia un alou en la serra de tramuntana, si el Rei li concedia per dret de conquesta, podien anar-hi i assentar-se, era una terra rica i amb molta aigua i, en el repartiment havia quedat per el Rei. Sols demanaven que, un cop allí, deixes que un vaixell se’ls emportés a Tunísia. No volien romandre esclaus per tota la vida!
Era un bon tracte i el va acceptar de seguida.
Quant en Roger Bernat va arribar en la fetjuda tasca de comunicar-los que el comte s’havia sortit amb la seva i exigia que sortissin de la casa, es va trobar amb la agradable sorpresa de que hi estaven d’acord i sols posaven les següents condicions:
1.- Que els deixessin sortir amb tot el botí i ostatges.
2.- Que el comte portés 20 carros.
3.-Que el Rei els hi proporcionés una escorta de 30 templers amb el cavaller Roger Bernat al capdavant.
4.-Que el Rei els hi permetés conquerir en el seu nom uns alous que hi havia a la serra de tramuntana i que l’Oliver seria el castlà.
Al cap de uns dies, va ser cridat per el Rei i quant va entrar a la sala on es feia el consell va poder entreveure una expressió de satisfacció del Rei. Semblava que tot anava bé, ja que, després de la traïció del comte, la seva situació a la cort resultava una mica delicada: molts dels cavallers sobretot occitans i catalans pràcticament ni el saludaven ja que consideraven que havia deshonrat el seu nom. Es per això que es va haver d’avenir en aportar els 20 carros que per altra part s’endurien fora de les seves urpes, les riqueses que tant havia cobejat.
El Rei, en veure a l’Oliver va tenir una reacció insòlita: es va aixecar, es va acostar a l’Oliver i el va acompanyar fins al seu seient convidant-lo a seure a la seva dreta. Seguidament, dirigint-se a tots va fer un discurs, començant per el moment de la entrada a Mallorca i de com l’Oliver s’havia cobert de gloria salvant al Rei. Després va afegir que els enviava, junt amb uns quants templers a la conquesta dels alous de la serra de tramuntana i que el nomenava com a cap dels alous que conquerís i, com a mostra del seu amor cap aquell cavaller, va fer portar el blasó amb les quatre barres en el que hi havia brodat al centre una olivera centenària i el va fer penjar al costat dels de els seus cavallers: Ara formava part dels seu reduït cercle de confiança.
Les mostres d’alegria en arribar al palau van ser indescriptibles i aquell mateix dia, varen començar a organitzar la partida. Al cap de tres dies varen partir, portaven a mes del 20 carros del bisbe, 40 que ningú sabia de on havien sortit. Tots estaven coberts per una espessa tela que protegia l’interior de la calor i de les mirades indiscretes. Havien carregat en els carros tot el de valor que tenien, els ferits , els hostatges vells o petits i menjar en abundància, cada carro anava conduit per un serraì i un soldat: Era tot el que es podia veure, la resta estava sota la tela.
Va ser una campanya molt ràpida ja que no varen trobar resistència armada: Tot estava abandonat però sense destruir (Les gestions dels ricshomes presoners havien estat profitoses) i ràpidament ocuparen el terreny assignat per el Rei. Un cop ocupats el castell i les cases fortes del alou, els templers van tornar a al capital a donar conte al Rei i l’Oliver es va quedar a organitzar el seu territori. Complint amb la seva paraula, va deixar que qui volgués fugís amb un vaixell que va venir des de Tunísia. Van considerar que tot el que havien portat quant estaven a Mallorca era mes que suficient per satisfer les seves aspiracions de botí.
Un cop pacificat el territori, l’Oliver va decidir complir la seva darrera promesa i va organitzar una expedició per retornar els homes amb les seves riqueses, els cadàvers dels herois morts i el botí del compte a casa seva, també aprofitaria per fer proselitisme i aconseguir gent per repoblar les seves noves terres a Mallorca amb gent cristiana. Sols varen decidir tornar alguns dels soldats d’en Guillem que érem de la vila, la resta es van quedar a l’illa per protegir les conquestes.
Aviat arribaran, podrem distingir la caravana perquè al capdavant van els escuts del comte Raimon i el cavaller Oliver, ambdós plens de gloria