El contacontes... Capítol 20... La venjança

La venjança
-- I... Aquí s’acaba l’historia, contacontes? – Vaig preguntar amb interès.
-- Home, la història no s’acaba mai, ara nosaltres n’estem fen. Qui sap què esdevindrà d’aquesta trobada? Si anys enrere el meu avi no m’hagués explicat aquesta història tal com ho va escoltar ell del seu i així successivament fins arribar al Mateu explicant-ho als seus nets, potser s’hauria perdut. I qui diu que no es perdrà ara?. Jo no tinc descendents a qui transmetre les meves coneixences i, si no puc passar el testimoni a ningú... Adéu histories! – Va dir tot esbossant una lleugera ganyota de tristesa.
-- També, la podriu escriure.
-- Jo soc contacontes, no escriptor. De ben segur que si l’escrivís no aconseguiria res més que convertir aquesta història en un pamflet que no interessaria ni es creuria ningú, llavors si que l’hauria ben mort! Mentre que si no faig res, romandrà guardada en la memòria de molts dels que m’han escoltat i és convertirà en un més dels contes dels Pirineus, fins que hi hagi algú, que, intuint que al darrera hi ha una història, es dediqui a buscar la veritat sota les pedres.
-- Potser si que teniu raó – vaig contestar – Però... Què ens podreu ensenyar on es la capella de la Verge de la Cova?
-- Es fa feixuc de dir, però si voleu os explicaré el per que... Per on anaven?... A si! Ja ho recordo
. . . . . . . . . .
Després de la partida del cavaller Oliver i la seva gent cap a Mallorca, la vila va continuar amb la seva rutina. El cavaller Raimon mai no es va refer de la mort del seu fill i només va trobar una mica de consol fent construir un mausoleu per la seva família a la capella de la cova on hi va traslladar les despulles del seu fill.
Una gran part d’Occitània es va rendir al rei de França i llavors l’església va posar en marxa la inquisició amb la tasca d’acabar definitivament amb les heretgies, en especial la càtara. Grups de dominics, ajudats per soldats recorrien sistemàticament tots els pobles de les terres de Tolosa, Carcassona i Foix cercant heretges. El seu odi cap els càtars i els seus protectors era tan gran, que moltes vegades no en tenien prou en perseguir als vius, si no que feien desenterrar als morts i, desprès de jutjar-los, els feien cremar i escampaven les seves cendres.
Les noticies d’aquestes barbaritats, escampades per els horroritzats fugitius, recorrien tot els Pirineus i arribaven sovint a la vila, lloc de pas obligat entre les terres d’Occitània i Catalunya.
El cavaller Raimon va témer per les restes de la seva esposa, ja que ella, en vida, s’havia distingit per ajudar als càtars i havia demanat el “consolament” abans de morir. Un dia ho va confessar al Mateu i junts van decidir fer-hi alguna cosa: van travessar els Pirineus i es van plantar a Minerve, on, aprofitant la foscor, van entrar al cementiri i es van emportar en secret, totes les restes de la tomba familiar per dipositar-les al panteó de la cova.
Allò va ser la darrera acció del cavaller, poc després va emmalaltir i en poques setmanes es va morir.

El temps passava i els protagonistes de la nostra història anaven deixant pas als més joves. Al cavaller Raimon el va succeir com a castlà el cavaller Bernat d’Aliso, un home de confiança del comte de Foix i qui va continuar la tasca de governar la vila sense fer grans canvis. La Blanca va morir als seixanta anys, no va poder superar un maleït refredat en ple hivern. En Bernat, el fill d’en Mateu, és va casar amb Elionor, filla del ferrer, tingueren dos fills: en Ferran i en Jofre i ara portava els negocis familiars. L’Atorella és va casar amb un burgés de Foix on es va traslladar, i ara és guanyaven la vida comerciant als dos costats dels Pirineus...
Al cap de trenta anys de la mort del cavaller Raimon els més vells de la vila eren en Mateu amb setanta quatre anys i mossèn Guerau amb prop de noranta. En aquella època era estrany arribar als setanta anys, però als noranta, era tot un miracle.
Quant el mossèn va començar a repapiejar, el bisbe volgué ingressar-lo en un convent perquè acabés en pau els seus dies, però es va trobar amb la forta resistència del capellà a deixar la vila; des de l’afer de la creu de ferro es sentia respectat, integrat a la població i per res volia deixar aquell estimat tros del seu mon.
Desprès d’alguns estires i arronses, el bisbe el va deixar quedar a la vila. Per els afers de l’església va nomenar un nou mossèn, Mossèn Miquel, i des de la seva arribada, l’activitat d’en M. Guerau es va reduir a alguns casaments i concelebrar algunes misses quant hi havia festa grossa. La resta de temps el passava amb en Mateu: a l’estiu prenent la fresca al porxo de l’església i al hivern a la vora del foc de can Mateu, on mataven el temps comentant afers quotidians o recordant velles històries. Alguns dies, es feien portar a la cova, on no es cansaven mai d’admirar la capella... Alguns afirmaven haver-los sentit parlar més d’una vegada amb el cavaller Raimon i el seu fill.
. . . . . . . . . .
Un matí en Mateu es va llevar d’hora i, per distreure’s, va voler ajudar al seu fill a netejar els estables, però aviat es va adonar que feia més nosa que servei i amb una excusa va tornar a la casa. Estava avorrit, es trobava sol, ja feia quasi una setmana que els mossens partiren cap a la Seu cridats per el bisbe i encara no n’havien tornat. Va picar una mica per esmorzar, es va abrigar bé ja que, encara que feia sol, estaven a mitjans de gener i el fred apretava per aquelles contrades. Va sortir tot dirigint-se cap a la plaça de l’església.
En arribar, es va trobar que en Mossèn Guerau ja havia tornat. Estava a la porta de l’església mirant abstret els capitells del porxo de l’entrada. En Mateu es va acostar i el va saludar amb un somriure.
-- Bon dia Mossèn. Com ha anat per la Seu?
-- Bon dia Mateu. Que vols que et digui ? Com sempre. Ni bé ni malament.
-- Dons no ho sembla : Amb la cara que feu sembla que se os hagin volgut quedar – Va bromejar en Mateu – Anem a casa i xerrarem una estoneta a la vora del foc.
-- Dons anem-hi.

Per el camí en Mateu va notar al Mossèn absent. La veritat era que darrerament sovint se li anava l’olla, però no semblava el cas, se’l veia abstret, concentrat en alguna cosa que el preocupava però que és volia guardar tan sols per a ell.
En arribar a la casa el seu comportament va continuar igual. Alguna cosa li havia pres l’alegria i ni tan sols va reaccionar quant el van sortir a rebre els nens de la casa amb un gran guirigall.
El que si que va fer el Mossèn, va ser esmorzar bé, però sense quasi obrir boca per parlar. I quant ho feia, tot indicava que és quedava a mitges, com si tingués por de que se li escapés alguna cosa.
En Mateu va anar perdent de mica en mica les ganes de preguntar-li coses i al final és quedaren els dos muts, un al costat del altre.
Van passar una bona estona d’aquella manera i en Mateu es va endormiscar, en canvi el Mossèn no semblava fer-ho i, malgrat el cansament del viatge, continuava seriós, concentrat en algun pensament llunyà…
De sobte, com si parlés per a ell mateix, Mossèn Guerau va començar a parlar.
-- Mateu. A qui creus que tenim de ser fidels: als nostres superiors o a nosaltres mateixos?
En Mateu va sortir del seu ensonyament desconcertat per la pregunta que no acabava de entendre i li va fer repetir.
-- A qui creus que tenim de ser fidels: als nostres superiors o a nosaltres mateixos?
-- Dons… Crec que quant Deu ens va crear, ens va posar dins nostra l’ànima i amb ella ens va donar la consciència, que és el que ens diferencia dels animals i ens permet distingir el bé del mal. Ara bé, els homes portem dins nostra la llavor del pecat i això fa que sovint lluitem els uns contra els altres i que ens tinguem que protegir dels nostres veïns. Es per això que ens hem organitzat en grups i per que aquests es mantinguin cohesionats i en ordre son necessàries les autoritats, a qui devem obediència.
-- Està mòlt bé tot això, però no m’has contestat, Mateu! Què va primer: la llei o la consciencia?
-- Dons crec sincerament que la llei sovint ens la imposen, es possible que no arribem a entendre-la, però també pot ser que sigui injusta i, si n’estem segurs, crec que tindríem que seguir la nostra consciència, encara que ens castiguessin per això.
-- O sigui que si els vostres superiors os donessin una ordre injusta, no la seguiríeu?
-- Les ordres es tenen que complir, devem obediència als nostres superiors. Ells coneixen més bé que nosaltres les diverses situacions i es possible que alguna vegada no entenguem el perquè hem de fer alguna cosa, però que sigui necessària pel bé del grup. De ben segur que els soldats que estan de guàrdia no creuen que ningú ens ataqui, però els han ordenat fer guàrdia, i ells en fan…
-- No os pregunto això! – Va replicar el Mossèn desesperat – El que os pregunto és: Si algun superior a qui heu jurat obediència os donés una ordre que vós sabeu que es injusta, la seguiríeu?
-- Home… No sé el que faria, fins ara he tingut la sort de que mai mi he trobat en aquesta situació – Va contestar en Mateu intentant entendre el per que li feia aquests preguntes.
-- Es clar que ningú sap el que faria per endavant, però. Que creieu que tindríeu que fer.
-- Dons ras i curt : Seguir la meva consciència.
El Mossèn es va tornar a quedar callat sota la mirada d’en Mateu que al cap d’una estona va trencar el silenci.
-- Que us passa alguna cosa, Mossèn?
-- Si Mateu, quelcom terrible… i no se que fer…
-- M’ho voleu explicar? – Va preguntar tot intrigat en Mateu.
-- Si… però, es que no se si ho puc fer… encara que no seré capaç de guardar-m’ho. Crec que rebentaré… prometeu-me que no ho referireu a ningú el que os diré.
-- I tant: Us ho juro
-- Es que no se si puc carregar-vos amb el pes d’aquest secret.
-- No os preocupeu per mi… dons. Que us ha passat?
-- Tot es culpa d’aquest maleït viatge a la Seu – Va començar Mossèn Guerau abaixant la veu – Si Deu ja se m’hagués endut... ara no tindria que suportar aquesta pesada carga.
-- Dons bé, ens van cridar a la Seu per preparar un fet infame; faran venir l’inquisició al poble i volen que jo declari en contra … del cavaller Raimon; volen repetir el mateix que varen fer a Castellbò amb el vescomte Arnau i la seva filla. Mai li han perdonat la seva fidelitat als Foix amb qui el bisbe està en guerra i volen fer un escarment, busquen que cap dels que estan en contra el bisbe pugui estar tranquil mai, ni després de mort… i em volen utilitzar a mi com a eina.
-- Ja saps que quant vaig arribar a la vila veia bruixes i heretges per tot arreu i, incautament ho explicava al meu confessor, qui sembla ser, anotava tot el que li convenia i ho posava en coneixement del bisbe. Ara molts anys desprès ho volen utilitzar per fer mal: M’han dit que desenterraran les despulles del cavaller i el jutjaran, desprès el condemnaran a ser cremat i llençaran les seves cendres al vent.
-- Ho entens ara, Mateu? Volen que traeixi al més gran cavaller que he conegut mai, qui m’ha honrat amb la seva confiança i amistat... volen que sigui un judes... i no se que fer...soc un covard.
-- Resi, Mossèn, resi i Déu li ensenyarà el camí. Ha fet molt be en dir-m’ho.
En Mateu s’havia quedat blanc com la cera.
. . . . . . . . . . .
Aquell mateix vespre, en acabar de sopar en Mateu va demanar al seu fill que el portés a la Seu l’endemà mateix i també li va demanar la moneda d’or.
Quant el noi li va preguntar per que la volia, en Mateu li va contestar que era millor que no ho sapiguès... no volia comprometre a ningú de la vila i menys de la seva família.