El contacontes... Capítol 13... La cova de la verge

Un relat de: Rocafort
La cova de la verge

L’endemà, tan sols despuntar el dia, uns quants homes es varen avançar per pujar a la cova una taula i prepararen un altar de fusta per que el Mossèn podes dir missa.
A les nou del matí es reuniren els veïns i tots plegats anaren en professo fins a la cova. Primer anava l’imatge de la verge portada per dos homes, darrera els nens amb dos grans rams de flors, després el capellà amb la eucaristia seguit de la gent del poble cantant cants religiosos.
El Mossèn es fregava les mans. Tenia davant seu l’oportunitat que tant ell com els seus predecessors havien buscat des de la construcció de l’església. Mentre anava donant voltes al que faria, es va recordar del que li va dir el bisbe d’Urgell en acomiadar-lo per anar a substituir a Mossèn Oleguer quant aquest va morir:
-- Benvolgut Guerau, no et pensis que la feina que t’espera sigui senzilla: Et trobaràs amb una vila plena de gent aparentment amable i bons cristians, vindran a missa, et somriuran... però no et fiïs de ningú, darrera d’aquesta imatge s’amaga un poble pecador, mentider, blasfem... fins i tot heretge.
-- Tenen un lloc maleït, una cova de bruixes. On ja molt abans de que arribés per aquestes contrades la paraula de Deu, els pagans hi feien ritus sacrílegs... deien a la mare terra. Com si no sabéssim qui és la nostra mare!
-- Els varem prohibir però encara se’n fan: En dates senyalades es reuneixen a la cova bruixes que ballen amb el mateix diable, i fan actes pecaminosos... i saps el pitjor? També hi ha gent del poble.
-- Si els poguéssim descobrir! Però mai ho em aconseguit. Sabem que hi ha persones que hi van a fregar-se el seu sexe en les parets humides de la cova per poder tenir fills. D’altres veuen aigua de la que regalima per les parets per guarir-se de les mes diverses malalties... I molts diuen curar-se. Quin sacrilegi!. Si poguéssim convenç-los que això és pecat i que tant sols val l’oració i la penitencia, i que, intentant curar el cos, poden perdre l’ànima.
-- Amic Guerau. Si vols mantenir el teu ramat junt, tindràs que lluitar contra aquestes supersticions fins aconseguir eliminar-les.
-- Si, monsenyor. Lluitaré amb totes les meves forces – Va deixar anar com comiat.
També recordà que en arribar es va posar immediatament mans a l’obra i ja en el seu primer sermó va carregar directament contra la cova i el que representava. No es va tallar gens: va acusar de pecadors, heretges i fins i tot sacrílegs els que s’acostessin a la cova per resar o anar a buscar aigua. Va maleir a tort i a dret a tothom per els seus pecats i va exigir penitència.
Els feligresos, encuriosits al començament, l’anaven escoltant amb respecte i amb silenci mentre ell, animat per el que creia el seu poder de convicció, va començar a pujar el to del discurs fins a proposar convertir la cova en un femer.
Es recordava perfectament com la actitud de la gent va canviar en aquell instant. Va sentir un murmuri que anava creixent entre els fidels, sense poder copsar on havia començat, però, encara ara tenia gravades les expressions d’odi que va veure en la gent en aixecar el cap.
Es va espantar. No entenia a aquells cristians. Com podien creure en aquelles supersticions?
Va despatxar el sermó de la millor manera que va poder i va continuar la missa.
L’endemà es va trobar a la porta de l’església un anònim, escrit amb sang que deia. “Si es fa alguna destrossa a la cova de la Mare, escriurem el nom del culpable en aquesta porta abans de cremar-lo viu i ho farem amb sang del capellà i fent servir els seus collons per brotxa”
Va anar corrent al veguer per informar del fet i demanar una investigació.
El veguer, desprès de mirar atentament l’escrit va concloure que no l’havia fet cap del poble, eren molt pocs els que sabien escriure i en coneixia la lletra de tots i que la sang era de porc. Li va prometre que ho investigaria, però li aconsellà que no intentés fer res a la cova mentre no es trobés el culpable si no volia córrer el perill de esdevenir un màrtir.
Mai més ningú va tornar a parlar del discurs, i a mida que el temps passava, l’afer s’anava oblidant. La gent va començar a conèixer el seu nou mossèn, i varen arribar a acceptar-lo com un d’ells.
De tant en tant sortia la cova en les converses i el mossèn la batejava amb la “cova de les bruixes”, mai va voler baixar del burro i dir-ne per el seu nom “Cova de la Mare ”.
Un dia, parlant amb el casteller li va comentar el tema. Li va dir que no li agradava que una cova on, evidentment es feien ritus pagans portés el nom de la mare. El casteller es va posar a riure i li va contestar que segurament als seus fidels tampoc els hi devia agradar que es menystingues la cova amb el nom de les bruixes.
-- En política -- li va dir el casteller – moltes vegades es millor triar el camí del mig si acontenta a tothom. Se m’acut que podríem dir-li la cova de la Dama. De ben segur seria acceptable per tots i ens podríem dedicar a afers més profitosos.
Al mossèn no li va semblar malament i eixís es començà a nombrar la cova.
La professo va arribar a la cova i el Mossèn va dir missa. En el moment del sermó es va esplaià com poques vegades havia fet: Es va deixar anar, va explicar tota la història del dia anterior a la seva manera, ja no es recordava de que originalment la cova és deia de la Mare, ni que ell la volia anomenar de les bruixes, ni que havia imposat el nom de la Dama: Ara es deia la Cova de Nostra Senyora i Nostra Senyora de la Cova no era ningú més ni menys que la Verge Maria. Qui mes podria haver fet aquell miracle? Exclamava una vegada i una altre.
En mig del èxtasis del sermó va anunciar que començaria una col•lecta per fer-hi una capella.
Acabada la missa, recolliren l’altar entre tots i anaren al poble a celebrar que tot havia acabat bé. A la capella sols deixaren els dos rams de flors que portaven els nens.
. . . . . . . . . .
Anaven passant els dies i l’afer del ós corria de boca en boca per tota la contrada i cada cop que s’explicava si afegia una mica de sal: Ara ja s’assegurava que la verge havia salvat al pastor fent un miracle, que el seu acompanyant no era un gegant si no Sant Roc, que l’ós no era tal si no el dimoni transformat amb animal, que l’aigua que s’escolava per les parets de la cova i que sortia com un petit rierol era miraculosa...
Al començament cada diumenge hi havia gent del poble que anava a la cova a portar-hi flors i tornava amb aigua de la font que creien beneïda, però a mesura que passava els temps, si anaven afegint gent de les rodalies de manera que al voltant de la cova cada cop si congregava més gent. Va arribar un moment que va ser necessari posar-hi una porta per protegir-la.
Cada diumenge de bon matí un escolà portava la imatge de la verge que hi havia a l’església del poble a la cova, la dipositava sobre un petit pedrís al centre i després obria la porta per deixar que pesessin els pelegrins qui després de resar i besar l’imatge, agafaven una mica d’aigua d’una petita bassa feta a un costat de la cova per recollir-la durant la setmana sense deixar de donar alguna cosa per la construcció de la capella. En acabar la missa del migdia el mossèn anava amb els seus escolans fins a la cova on ho recollien tot i tornaven amb la verge i el resultat de la col•lecta: diners, aviram, embotits, llana...
. . . . . . . . . .
En Guillem tornava a casa seva després de visitar el fossar que ja estava pràcticament acabat. Anava capficat amb les seves cabòries. Havia explicat al cavaller Raimon que ja no calia treballar més en el fossar, però que a la vila es necessitava més pedra ja que hi havia molta gent que volia posar-ne a les seves cases: era un senyal de distinció i com a tal, aquells que podien, ho volien fer. Per aquesta raó l’extracció de pedra havia esdevingut un bon negoci per el cavaller que volia continuar-lo mentre és pogués i havia encomanat al picapedrer buscar una solució.
-- Bona nit Guillem – va sentir darrera seu.
Es va girar i va saludar al Mossèn, al que havia passat per el seu costat sense veure’l.
-- Bona nit Mossèn – va contestar en Guillem besant-li la ma fent una lleugera reverencia. – Perdoneu que no vos hagi saludat. Anava distret.
-- Ja ho he vist. Massa feina...
-- Si Mossèn, gracies a Deu la feina no em falta. Sembla que m’hagi beneit i des de que vaig acabar el porxo de l’església que no paro i això és bo, molt bo: per mi i per els meus treballadors.
-- Dons... Guillem... te’n voldria donar més. Saps que estic recullin diners per fer la capella de la Verge de la Cova i ja podríem començar. No es que en tingui gaires, però conto amb la generositat de tothom per ajudar a fer-la.
-- No te que ser una capella com les altres, te que ser diferent. Que quant la gent la vegi, pugui copsar la gloria de Deu. M’entens Guillem?... seràs capaç de fer-la?
-- Per mi serà un honor intentar-ho. Encara que és complicat: En primer lloc tenim que recollir l’aigua que plora per les parets i treure-la fora on la podríem recollir en un pou a la porta; Desprès ja estarà tot a punt per començar.
-- Com que la cova és petita, no és podrà fer una capella massa gran, però serà meravellosa. Treballaré totes les pedres dels capitells i ompliré el dins de detalls. Farem que surti una obra d’art.
-- Tothom en parlarà, ara i sempre. Vos entrareu a la eternitat amb aquesta obra: Quan ja no hi siguem, ella restarà. Ella i el nom de qui la va fe fer, Mossèn Guerau... Això si, una obra d’art és té que fer sense presses. No hi posaré cap peça que no hagi sortit perfecte.
Els ulls del mossèn brillaven de satisfacció: ja veia la cara d’admiració de la gent davant la capella i fins hi tot veia al Bisbe bocabadat veient l’obra que havia aconseguit fer aquell mossèn que ell havia menystingut tot enviant-lo aquell poble.
-- Molt bé, molt bé Guillem... I quant començaràs?
-- En parlaré amb en Jaume per que faci el pou a l’entrada de la cova i mentre esculpiré una regata a les parets per aconseguir canalitzar tota l’aigua cap el pou. No se’n perdrà ni una gota!. Un cop acabat, parlaré amb en Martí i ens posarem d’acord en començar la capella.
-- Com que tinc tanta feina, em costarà molt avançar en l’obra. Si em deixéssiu... podria treballar els diumenges al matí amb l’obra... evidentment ho faria de franc: El dia del Senyor treballaria per el Senyor.
-- Dons molt bé: Ho podeu fer tots els que vulgueu, però els diumenges de franc.
I beneint-lo va donar mitja volta per anar a la rectoria. Tenia que aguantar-se per no saltar d’alegria.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: