El contacontes... Capítol 22... La conxorxa 2ª part

La conxorxa 2ª part
Aquella mateixa nit va passar un incident que complicà més les coses: Dos soldats del inquisidor van sortir del castell per visitar la vila; aviat és van adonar de que la gent se’ls mirava malament i els evitava. Ells ja hi estaven acostumats: No era la primera vegada que feien de guàrdies del inquisidor, encara que aquella vegada els semblava diferent... Les persones que es van creuar amb ells se’ls miraven malament... però no amb por, més aviat amb ràbia, desafiant... i això els va intranquil•litzar.
En tombar el carrer major van veure la fonda il•luminada i si van acostar per prendre alguna cosa abans de tornar al castell.
En entrar es va fer més evident el rebuig que despertaven; tots va callar i es van apartar de on eren ells. Demanaren una gerra de vi i foren a seure en una taula on hi havia un borratxo mig adormit.
El borratxo va semblar espavilar-se i, amb la imprudència causada per l’excés de vi, va deixar anar en veu alta i clara.
-- Jan, si aquesta nit és preferit beure en companyia dels porcs, m’hauria quedat a les quadres de casa.
Els soldats és posaren vermells d’ira mentre la resta de clients esclatava a riure. Un dels soldats és va aixecar i és va encarar amb el borratxo.
-- Si no retireu el que heu dit, os mato aquí mateix.
-- Ja sereu capaç? Si per desenterrar un mort heu tingut que vindre una vintena – Li va contestar plantant-li cara.
El soldat, fora de si, va fer un gest per treure l’espasa, però, darrera seu, va volar un tamboret que li va anar directe al cap i va perdre el coneixement. Una pluja de cops va caure sobre els dos soldats fins que el taverner va aconseguir imposar-se i separar-los dels seus agressors.
Va enviar la seva filla a avisar els guàrdies del castell i quant aquests van arribar la taberna era buida, tant sols quedaven el taverner i els dos soldats desarmats i mig commocionats. En preguntar qui havia estat els agressors, el taverner va contestar que no en coneixia cap ja que eren de fora.

L’arribada del inquisidor havia agafat a contrapeu al castlà Bernat d’Aliso, però no hi va poder fer-hi res. Els documents que portava l’inquisidor eren clars: Facultaven al nouvingut per cercar heretges per tota la vila, empresonar-los i jutjar-los, també ordenava al castlà de executar la sentencia.
Els va acollir de mala gana i va hostatjar tota la comitiva en unes cases que estaven separades de les de la resta del castell. També va posar guàrdies dels seus “Per protegir-los” deia, que vigilaven dia i nit les sortides de les cambres.
L’inquisidor no va perdre el temps i ja en el primer sopar amb el cavaller Bernat començà a fer preguntes sobre el cavaller Raimon i la seva família amb lo que quedà clar les intencions del nouvingut; Volia fer amb el cavaller Raimon el que havien fet amb els senyors de Castellbó: Desenterrar-los, jutjar-los i cremar les seves restes.
A en Bernat d’Aliso se li va remoure l’estómac al descobrir les intencions d’aquell monjo. Va veure clar que allò era una revenja del bisbe d’Urgell. I, l’involucraven a ell... A ell! Que tota la vida se la havia passat lluitant a les ordres del comte de Foix contra els papistes. Va néixer un profund odi cap al nouvingut que en prou feines podia dissimular.
L’inquisidor des de el començament va fer gala de una prepotència i descortesia fora de lloc: Es veia que estava acostumat a infondre terror per on havia passat i es pensava que allí passaria el mateix; Va començar a donar ordres a tort i a dret i ningú el va fer cas. En assabentar-se el cavaller del que passava, va anar a cercar al monjo i li va posar les cosses clares: Ell era l’inquisidor i es tenia que cuidar dels seus monjos i soldats i estava hostatjat al castell que era responsabilitat del castlà qui tenia tots els soldats i personal a les seves ordres. Si necessitava alguna cosa que li demanés al Pere o a ell, però a ningú més. L’inquisidor va assentir de mala gana i, ofès, es va retirar a les seves cambres don no va sortir mes ni per anar a menjar amb el castlà.

El cavaller Bernat va fer cridar als prohoms de la vila per sopar i aprofitar per discutir els afers pendents. Era un costum que havia imposat des de la seva arribada i que li anava molt bé per assabentar-se del que passava a la vila i, amb el temps, s’havia convertit amb el veritable govern.
Aquella nit en Bernat va explicar les intencions dels nouvinguts sense excloure les batusses que havia tingut amb el seu cap, mostra de la intransigència i supèrbia d’aquell home que no anunciaven cap bona nova.
Estaven al vell mig de la conversa quant uns forts crits que venien de fora els va fer callar. Era el inquisidor que venia cap a la cambra cridant fora de si com un posés.
Va entrar donant un fort cop de porta que per poc no esclafa als dos soldats de la guàrdia que el seguien sense saber ben bé que fer. El cavaller els va fer discretament un senyal perquè sortissin mentre l’inquisidor continuava cridant.
-- Maleïts tots els vostres vilatans! Han gosat atacar als meus homes! Exigeixo que feu un escarment amb ells...
-- Però, Senyor – Va intentar calmar-lo el cavaller – Expliqueu-me que ha passat...
-- Que què ha passat?... Que què ha passat?... Que en aquesta cova d’heretges ha gosat atacar als meus homes...
Mentre l’inquisidor continuava cridant fora de si, la cara del cavaller Bernat s’anava congestionant. Els que el coneixien podien veure com la seva perplexitat per la poca vergonya del foraster es convertia amb ràbia; de manera inconscient tots els presents s’anaven aixecant i de mica en mica és posaren al costat del cavaller, apartant-se del frare que continuava fora control.
-- Exigeixo que feu empresonar a tots els de la fonda i demà els jutgeu i els castigueu sense pietat.
-- Seria bo que us calméssiu i m’expliquéssiu que ha passat – Va contestar el castlà tot intentant que el frare es calmés.
-- No tinc perquè donar-vos cap explicació! Feu el que os he dit!
-- Vos recordo que soc el castlà de la vila i que vos no esteu aquí per ensenyar-me a governar-la... Demà, faré que és presenti el taverner per explicar el que va passar, també exigeixo que vinguin els vostres soldats que també em tenen que explicar que hi feien allí: Tenien ordres de no sortir del castell. Si haguéssiu seguit les meves indicacions i controlat els vostres homes, res hauria passat. Demà veureu com faig justícia.
-- Vos no podeu jutjar els meus homes!
-- I tant que puc! A veure si resultarà que aquest parell de brètols que teniu per soldats han anat a buscar brega i l’han trobada... o que, abusant de la meva hospitalitat, algú els ha fet sortir per espiar a esquenes meves...
-- Ells no vindran!
-- Dons els faré detenir!
-- No us atrevireu!
-- Demà els aniré a buscar de bon matí.
-- M’ofeneu!
-- Vos m’heu ofès amb les vostres insinuacions. Com podeu dir tot això d’un poble que sempre ha estat fidel a la seva església, que ha estat capaç de fer en poc temps una de les obres a Déu més admirables de la contrada i sols amb el seu esforç?
-- Governat per un heretge!
-- Governat per un dels més grans cavallers, que va defensar la seva vila i als seus senyors en tot moment i que el seu poble venera la seva memòria com un sant!
-- Potser aviat veneraran les seves cendres... Recordeu Castellbó i el que va passar amb el comte Arnau?
-- I Vós. Recordeu que va passar amb l’inquisidor Pere?
En aquell precís instant es va fer la llum a tots els que estaven a la sala. Es varen adonar de les veritables intencions del bisbe d’Urgell i del seu enviat i la indignació es va reflexar en els seus rostres. Mica en mica van envoltar al frare que fora de si continuava cridant cada cop més fort.
-- Goseu amenaçar-me? A mi? Un enviat del Papa. Aviat os veuré cremar!
-- Potser si. Però ho fareu amb els ulls a les mans! – Va cridar el cavaller donant un pas endavant i fent un gest com si anés a treure l’espasa.
El frare és va veure mort i va intentar retrocedir. Llavors és va adonar de que estava completament envoltat. Va intentar travessar la paret humana però ningú és va moure. Amb el rostre completament pàl•lid és va mirar al cavaller sense dir res. Aquest va tornar a embeinar l’espasa i amb una veu dura li va dir.
-- Marxeu! – I li va donar l’esquena.

. . . . . . . . .

-- Pot ser cert el que ha dit aquest bord? – Va preguntar incrèdul en Jaume tant bon punt és va tancar la porta.
-- No crec que s’hagi jugat la pell amb aquesta baladrejada. Segur que té ordres concretes del Bisbe.
-- Dons, no ho consentirem. Abans els matarem a tots.
-- Recordeu Montsegur – Va tallar en Mateu – En matar als inquisidors a Avinyonet, donaren el pretexta a l’església per fer destruir el castell... Qui ens diu que no és el que vol el Bisbe: un pretexta per destruir la nostra vila... Crec que el cavaller Raimon no ho és volgut: ser la causa de la destrucció de la vila.
-- Dons. Què hem de fer?
-- Crec que esperar. Aviat vindran les nevades i quedem incomunicats... llavors poden passar moltes coses... fins i tot miracles. El que faria jo, es complir amb les nostres obligacions amb els inquisidors, però sense entusiasme, fent durar les nostres tasques i allargant el començament del judici. No ens tenim que precipitar... Tenim que esperar l’ocasió i actuar quant pertoqui.
-- Assenyades paraules – va dir en Bernat d’Aliso – Os demano a tots que no expliqueu a ningú el que s’ha dit aquí: Si algú os pregunta per els crits, podeu contestar que ens hem barallat per els soldats, però res més, cap insinuació sobre les intencions del frare. Sols servirien per crear tensió i la situació se’ns podria escapar de les mans... Aneu en pau i fins demà.
Es retiraren tots saludant un a un al cavaller. En arribar a en Mateu, en Bernat li va dir:
-- Assenyades paraules les vostres, Mateu. Però creieu que servirà per alguna cosa?
-- A la meva edat les he vistes de tots els colors i la vida m’ha ensenyat a ser pacient, que no vol dir covard. Ara el temps va a favor nostre i tenim que actuar amb saviesa i prudència. Ja hi haurà temps per matar-los, si fora necessari. Ara: Esperar i resar... sempre pot venir un miracle – Va acabar en Mateu amb un somriure misteriós.
-- Deu os escolti, Mateu
-- Que així sigui, Senyor. Per el bé de tots