el consol de Guillemon

Guillemon obrí la finestra de la cambra i respirà profundament l'aire fresc que pujava per la vall del Tenes on treballaven les feixes alguns frares del monestir. Dedicà un temps a contemplar el cel i pregà Déu que aquella pau regnés en el cor dels homes de la seva comunitat.

Per la tarda Guillemon confessaria aquelles ànimes davant l'imminent cataclisme. El monestir de Sant Miquel tampoc se'n salvaria i aquells religiosos l'esperaven amb gran resignació, amb un sant temor de Déu i de la condemnació eterna.

Al migdia, mentre menjaven l'auster dinar de l'abadia, Guillemon llegia els versos del poeta anglès Cynewulf, per preparar el penediment dels seus homes en una tarda que s'esperava llarguíssima.

"Llavors, amb sobtat terror, arribarà el dia del Totpoderós, i caurà pesadament, a mitjanit, sobre la brillant creació, que ressonarà en el més profund. Davant el Senyor un foc enorme i arremolinat recorrerà l'ample món. El cel esclatarà en trossos i cauran les rutilants estrelles. Llavors el sol s'enfosquirà amb color de sang. La lluna anirà a caure en l'abisme i els planetes també es precipitaran des del cel, a través de poderoses ràfegues, batuts per la tempesta. Així l'àvid esperit devastarà les terres i el foc devorador els alts edificis. Amb traïció s'enfonsaran els murs de les ciutats. Els turons es fondran i es desfaran els penya-segats que abans, contra les onades de l'oceà, protegien fermament la terra. Llavors aquest foc mortal emprendrà a tot ésser viu, bèstia o ocell. La flama tenebrosa correrà sobre la terra. Allà on abans corrien els torrents, les onades precipitades en un bany de foc abrasaran els peixos de l'oceà."

Els homes deixaren de menjar quan Guillemon acabà de recitar aquell poema apocalíptic. Mentre uns s'eixugaven les llàgrimes de la cara, altres es tapaven el rostre amb les mans. No tenien cap motiu per celebrar el darrer dia de l'any perquè ningú, en el penya-segat de Sant Miquel del Fai, esperava contemplar l'alba del primer dia de l'any mil.