El Congrés Williams.i 5: Clausura

Un relat de: franz appa

Vaig passar-me per l'hotel cap a dos quarts d'onze del matí, pensant que si la Milena havia descartat anar a la jornada final del Congrés, podria trobar-la tot esmorzant o just abans o després d'esmorzar. El recepcionista em va dir sense cap problema que la "Senyora González" havia deixat l'hotel ja a primera hora, camí de l'aeroport. Aquella "senyora" em va sonar, encara no sé per què, pitjor que la pròpia notícia que havia partit sense donar-me l'oportunitat d'acomiadar-me, d'explicar-me, de no sé quina cosa pretenia jo dir, no ho sabia, qualsevol cosa que no fos haver deixat que l'última frase que ens diguéssim en les nostres vides fos la tallant fórmula amb què em va comunicar que estava embarassada.
Perquè jo no sabia si ella tornaria mai a Tavanne, però jo intuïa obscurament que jo no tornaria a Europa.
Al vespre em vaig presentar al Shining Boulevard, al pub que ara regentava el Dídac. El Miquel m'havia donat l'adreça i el telèfon, però jo havia anat ajornant l'hora de trucar fins que ho vaig descartar i vaig arribar-m'hi sense avisar-lo. Tot just obrien, i no hi havia ningú al local llevat d'una noia mulata darrera la barra, vestida molt succintament i molt enjoiada. Vaig demanar-li un gin-tonic i em vaig seure al racó més allunyat de l'entrada, escoltant en la penombra una indecent música rapera, o alguna cosa similar -no distingeixo entre aquestes etiquetes modernes que semblen, en canvi, usar amb molt ufana meticulositat els seus addictes-. El Dídac no va trigar a arribar. Sense veure'm va esquitllar-se darrera la barra i va saludar la noia amb una patacada a les seves voluminoses anques. Ella va moure els ulls cap a mi, amb una expressió neutra, i aleshores ell em va fitar. Els seus ulls líquids van penetrar en la pobra il·luminació com els d'un gat. Va dibuixar aquell somriure seu que vaig reconèixer tan bé com el seu esguard. Així va avançar cap a mi, escodrinyant-me i somrient amb aquell aire descregut i perdonavides. I, tanmateix, quan va ser a prop de mi, va fer una cosa que certament no m'esperava: em va agafar per les espatlles i em va estampar un petó a cada galta.
Els seus ulls, de prop, ja no eren els d'un gat. I, si ho podien ser, eren els d'un gat vell, cansat, desil·lusionat tal vegada.
-Has vist la Milena? -em va preguntar, després de quatre preguntes de pur tràmit.
-I tu, l'has vista? -vaig tornar-li.
Va encongir les espatlles.
-Sí, la vaig veure, al Congrés -vaig continuar-. La vaig sentir parlar.
-Com està?
-Fantàstica. Esplèndida, crec que justament el que li vaig dir. I aleshores, m'ho va dir.
-Que està embarassada?
-Com ho saps? -vaig fer, sorprès estúpidament.
-He parlat amb el Miquel, aquest matí.
-Per tant, m'esperaves.
-Esperava la teva trucada. Tant se val. De manera que està radiant, esplèndida, segons tu. -Enamorada del seu francès, oi? -em va preguntar.
-Pot ser. I de la seva carrera literària, diria.
-Carrera literària? Va publicar una mena de llibre històric, oi?
-Sí, sobre les dones a les Brigades Internacionals a la Guerra Civil -vaig confirmar-. I en prepara un altre, una biografia del Connor Williams.
-Sí, tot allò que estava remenant per aquí. Em pregunto si això no és malbaratar el seu talent.
-Tu creus? -vaig fer-. Jo crec que seran bons llibres.
-Bons llibres, seriosos, ben editats pel seu franceset, oi? No sé, diria que ella podria fer alguna cosa més.
-Potser la farà.
-Potser -va admetre-. De moment ha fet una criatura, humana. Alguna cosa que nosaltres no hem fet, que jo sàpiga.
-No, que jo sàpiga -vaig concedir-. Ni amb ella ni amb ningú.
Va passejar una mirada circular pel local, com si controlés sumàriament el negoci. Encara érem els únics presents, llevat de la cambrera.
-Per què la vas deixar? -va dir en acabat, sense mirar-me encara.
-Per què ho vam deixar? -vaig puntualitzar.
Allí estàvem. Dos homes ja madurs, potser tan cansat l'un com l'altre, regirant la memòria sobre la mateixa dona que havia format part de les nostres vides. De l'un i de l'altre, no sé fins a quin grau per creure'ns en la necessitat de justificar els motius d'haver-ne estat exclosos, tant l'un com l'altre.
-Ho vau deixar estar -va reblar ell-. Ho vau comentar plàcidament i vau decidir plegar.
-No ben bé -vaig haver d'admetre-. Crec que va ser un error, tot plegat.
-Un error? -va fer, ara sí tornant-me a fitar intensament-. Un error, tot? Què vols dir amb tot plegat?
-Embolicar-nos, ja saps -vaig titubar.
-Ah, Víctor, Tròtsir, no em fotis, home! -va exclamar-. Això és l'únic que no podré perdonar-te! Que et penedeixis d'haver-t'hi embolicat, d'haver gaudit d'ella sencera, ni que hagi estat per una breu temporada. Ni que hagués estat per un sol dia, per una sola nit...
Parlava amb encesa vehemència, potser teatralment. O potser no.
-Perquè, ¿saps? -continuava-, puc haver comès molts, muntanyes d'errors en la meva vida, puc haver estat cagant-la tota l'estona des del mateix dia que em van parir... Però no pas aquest, no haver-me embolicat amb ella. Això no, això no ho lamentaré mai.
-I haver-la deixat, doncs? -vaig insistir.
-Ah, recoi! Aquest sí seria un dels fotuts errors, suposant que jo la deixés. Cosa de la qual no estic segur, és clar. Posem que la vaig cagar massa i finalment vaig acabar amb la seva beneïda i santa paciència.
Ara va tornar a repassar circularment l'estança. Havien arribat els primers parroquians. Un home sol i una parella. Després em va tornar a clavar un esguard que em va semblar més fatigat, apaivagat per un vel de tristor inesperat.
-En fi, crec que era massa pura i massa bona per a mi, això és tot -va reprendre, abaixant la veu fins a un murmuri quasi inintel·ligible-. Espero que no massa per al francès editor aquest.
Vaig mirar-me jo també el local, la fimbrant forma de la mulata que ara prenia nota als primers clients, i xerrava amistosament amb el paio solitari, sens dubte client habitual. No era gran cosa, el pub, potser ratllava en el mal gust, i a la llum del dia podria resultar tronat. Però, tot i tenir un aire d'haver conegut temps millors, semblava rutllar prou bé.
-És teu? -vaig preguntar-li, abarcant l'espai amb un moviment de la meva mà.
-No, què va -va mig riure-. Només sóc l'encarregat. És d'un paio que vaig conèixer a la presó.
-Vaja...
-No, un bon paio, no et pensis. Un dels molt bons paios que vaig conèixer a dins. Fins i tot diria que en vaig conèixer més, de bons, que no a fora en tota la meva vida. Si descomptem tota la nostra colla, és clar.
-Estàs pensant en el Chad? -vaig fer, cautelosament. Em referia a aquell gras traficant amb què s'havia embolicat un temps enrera.
-Entre els bons o els dolents, vols dir? -va riure francament ara-. No, del Chad no en sé res. No em van ficar a la garjola per ell, ¿saps?
-Ho sé, un assumpte menor, oi?
-Menor -va afirmar tot capcinant-. Una literal xorrada. Em van enxampar col·locant una càrrega de xatarra robada. Ja veus. El coi de fiscal me la tenia jurada, vet-ho aquí. Sis mesos a l'ombra per un munt de ferralla rovellada.
-Així, no saps res del Chad?
-No, recoi. Ja t'ho dic. Això és un negoci absolutament net.
Vam mirar-nos la noia. Va servir-li una copa a l'home i va ajupir-se de manera que vam poder veure una generosa ració de natges sota la minifaldilla.
-Ah, noi! -va fer ell, alçant la veu de nou-. Una mulata calenta al teu llit cada nit. Potser les trobaves a faltar, eh?
Vaig negar amb el cap.
-Barcelona n'està plena ara.
-Oh, sí, el coi de globalització, és clar -va tornar a riure-. Bé, doncs això. Si vols, te la cedeixo aquesta nit.
Vaig somriure, o almenys vaig intentar-ho. La música ara havia empitjorat i tot, sonava una mena de balada ensucrada, com una paròdia esperpèntica del Neil Diamond.
-No hi ha res com això, ¿no creus? -va reprendre-. Llevat d'una dona com la Milena.
Va tornar a mostrar-me aquell esguard malenconiós i apagat, tal vegada afectuós i compassiu. Compadint-se de veres. De mi. D'ell. D'ambdós.
-Llevat de totes les coses que no poden ser -va deixar anar en un murmuri altre cop.
Ens vam quedar sentint aquella estúpida cançó d'amor, en silenci, asseguts allí, en aquella ombra estantissa, notant créixer, expandir-se i finalment diluir-se i esvanir-se una sorda desesperació, potser l'eco inexpressat i inevitable d'un lament. Potser només allò. Un lament que encara no tenia forma ni podia aferrar-se a cap expressió concreta, tanta era la seva vastitud i profunditat.

Comentaris

  • Clausura amb aplaudiment[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-04-2009

    Veig que encara no havia deixat cap comentari en la Clausura d'aquest Congrés al que he assistit, asseguda en una posició de privilegi:
    des de la Recepció, que em va situar en el moment i context, vaig passar a la Inauguració, on vaig descobrir un personatge de la colla que em va entusiasmar;
    després de llegir la Conferència i acomiadar-me de la Milena, vaig haver de fer el mateix amb el Ton, al Col·loqui.
    Ara, em recança, rellegeixo la darrera entrega de la sèrie i aixeco acta del retrobament entre el Víctor i el Dídac, que em permet degustar uns personatges que han crescut, viscut, madurat, i reflexionen.

    Crec que literàriament aquests capítols m'han permet créixer, madurar, enriquir-me i reflexionar com a persona que intenta escriure, però per damunt de tot gaudir com a lectora.
    I retrobar-me amb tu, amic franz, com autor a qui admiro sincerament, des de fa temps i cada cop que degusto les teves creacions.

    T'envio un aplaudiment i una abraçada ,
    Unaquimera

  • En finalitzar la lectura,[Ofensiu]
    brins | 24-03-2009

    em quedo amb un cert regust de pèrdua pel fracàs amorós dels teus protagonistes, per l´allunyament de la Milena, però als llavis, al pensament, em queda també el grat sabor d´una història contada amb professionalitat, pròpia del gran escriptor que ets. Felicitats!


    Rep una afectuosa abraçada

    Pilar

  • Ninon!![Ofensiu]
    Queca | 10-03-2009

    Moltes gràcies pel teu comentari. Feia dies que em rondava la idea pel cap d'escriure't un correu, per veure com estaves i què m'explicaves de nou, però com sempre, si no m'apunto les coses....

    Una forta abraçada, plena d'estimació.

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167716 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com