EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 5: LA XICA DEL LLAC

CAPÍTOL 5: LA XICA DEL LLAC

No parava d'entrar i d'eixir gent de la ciutat. A la porta hi havia dos guàrdies vigilant que no hi haguera disturbis. A cada costat de l'entrada hi havia dues torretes de vigilància amb diversos arquers apostats.

Al voltant de tota la immensa muralla hi havia una fosa d'aigua alimentada pel riu. Més endavant per certes canalitzacions l'aigua de la fosa tornava al riu. Així l'aigua de la fosa era renovada constantment.

Uns centenars de metres al sud es veia un petit bosc per on el riu eixia. Segons el mapa eixe bosc era el que rodejava per una part el llac. Eixe bosc rodejava el llac formant una mena de u, ja que a l'altra part del llac, a la vora Est del llac, no hi havia cap arbre. Al sud del llac hi havia una muntanya. De la qual hi naixia el riu. Una lleugera cascada alimentava el llac i d'aquest creuant el bosc el riu anava a parar a l'oceà.

El llac rebia el nom de llac cristal·lí, ja que les seues aigües eren molt transparents.

-Buf, com farem per a trobar la xica?- preguntà Enrique.

-Mm –es posà a pensar Raül- ella no coneix l'idioma que parlen i no té la pedra, així que si preguntem sobre alguna xica que parla un idioma estrany segur que la trobem.

-No està malt pensant. Entrem?

No tingueren cap problema en entrar a la ciutat el guardes mentre no causares cap problema no deien res. Hi havia un pont de fusta que permetia creuar la fosa. Aquest pont estava connectat per cadenes a la muralla, permetent així alçar-lo a les nits. La ciutat estava feta tota de pedra per a evitar que si es calés foc en algun lloc, aquest no s'estenguera. Totes les cases hi tenien la mateixa estructura i tenien en comú la teulada roja, després cada una de les parets eren de diferents colors (sempre que no desentonarem amb les altres). A partir d'ací cadascun hi havien afegit les seues aportacions. Uns havien col·locat balcons on hi havia plantes. Altres no. Hi havia diferents tipus de portes i diferents colors de cristalls (alguns hi tenien vidres amb una certa coloració molt suau que encara que eren transparents hi donaven per dins de la casa un aspecte especial). Damunt de cada porta de cada casa hi havia una plaqueta amb un signe escrit. Segurament devia ser el nombre de la porta. Caminant i caminant entre grups de gent hi arribaren a la plaça central i això era tot un espectacle.
La plaça era enorme. Distribuïts per tota ella hi havia músics tocant amb instruments, els quals els nostres amics reconegueren algunes i altres no. Els músics hi tocaven en solitari o en grups. Tota la música de tots els músics es mesclava donant a la plaça una melodia agradable. Encara que cada grup o persona solitària tocava una melodia diferent pareixia que s'hagueren posat d'acord i totes les distintes melodies formaven una sola. Més endavant s'assabentarien que el rei havia pagat perquè això fos així.

Tots els botiguers hi mostraven les seues mercaderies als transeünts que hi paraven.

Hi havia de tot. Tenders de joies (amb safirs, robins, diamants, penjolls incrustats amb joies, anells, etc.), d'aliments (que en general estaven dividits en categories: carn, peix, fruita i verdura, espècies, etc.), també hi havia de joguets, joguets els quals hi havia alguns que cap d'ells havia vist, o que si havien existit a la Terra, ells no ho havien conegut. Peces de vestir també es veien. En definitiva una gran varietat de productes es mostraven. Era igual que un mercat medieval.

-Bé que fem?-preguntà Enrique.

-Si ha vingut ací, el més segur és que haja sigut per a comprar menjar. Podríem començar preguntant en eixes tendetes.- Respongué Miquel.

Es dirigiren cap al venedor de comestibles més pròxim. Preguntaren si havia vist alguna xica que no fos de per ací o que parles un idioma estrany. La resposta fou que per allí cada dia passaven moltes xiques estrangeres. Anaren preguntant venedor rere venedor i sempre obtenien la mateixa resposta.

-Així no farem res- afirmà donant-se per vençut Miquel- li hauríem hagut de demanar a Quiesh una descripció física.

-Tens raó-digué Raül.

Els tres acabaren per seure's a la vora de la font que hi havia al centre de la plaça. Una estàtua blanca col·locada al centre de la font representava un unicorn i del seu corn hi eixia un feix d'aigua. Una xica jove s'acostà a ells tres.

-Ey, vosaltres tres aneu vestits igual que la xica del llac.

-La xica del llac?-preguntà Raül.

-Sí, és una xica que en paréixer no entén la nostra llengua, per no entendre no entén ni la llengua comuna que tots aprenem com a segon idioma des de petits. Així si viatges a un altre regne et pots comunicar.

-I dius que eixa xica va vestida igual que nosaltres? – preguntà Enrique.

-Si sols canvia el color del vestit, però aneu vestits iguals.

-I on podem trobar eixa xica?- preguntà aquesta vegada Miquel.

-L'anomenen la xica del llac perquè en paréixer és allí on està vivint. Sempre la veuen que es dirigeix cap allí. Ha de ser una curandera o alguna cosa per l'estil. No és la primera vegada que hi ve gent al llac per a agafar herbes curatives.

-Gràcies, moltes gràcies- Li digué Raül.

-De res, la conegueu d'alguna cosa?

-Eh, doncs...

-Bé, és igual me n'he d'anar, ja ens vegem adéu.

I se n'anà de la mateixa manera que havia vingut.

-Bé, almenys ja sabem on trobar-la.

-Sí, Enrique, el més segur és que siga Cristal la xica del llac.- afirmà Raül

-Doncs en marxa.

Ràpidament es posaren en marxa. Creure'n la plaça en direcció per on havien vingut. A poc a poc anaven deixant el so de la música enrere.

Eixiren de la ciutat creuant pel pont de l'entrada i es dirigiren ràpidament cap al bosc, en direcció al llac.

Aquests arbres no perdien les seues fulles a l'hivern, època a la qual estaven a la Terra, però allí no sabien ben bé en quina estació estaven.

El bosc estava constituït per arbres molt alts. I molt ramificats, es podria pujar a la copa de l'arbre simplement escalant per les rames. Els tres aventurers anaven seguint una mena de senda que s'endinsava al bosc en direcció al llac. Allí dins es respirava una tranquil·litat natural. Se sentien els sons d'alguns animals que pul·lulaven per allí. Així i tot, eixa tranquil·litat no era gens aclaparadora. Era natural. Es respirava un aire pur, l'ambient feia una olor suau com a pi, però allí no hi havia pins, però igual que passava amb els animals hi havia espècies vegetals que no existien a la Terra i era possible que l'olor d'algunes espècies fos paregut al pi. Per ací i per allà es veien de tant en tant flors de color diferents i herbes, que segons suposaren encertadament, podrien ser les curatives de les quals els havia parlat la xica a la plaça.

Raül anava un poc més avançat que els altres dos, però així i tot podien parlar tranquil·lament.

-Per a on busquem?-preguntà Enrique.

-No sé- respongué Raül- acostem-nos cap a la vora del llac.

La distancia des del començament del bosc fins al llac, no era molta. I un quart després d'endinsar-se al bosc per un camí que descrivia corbes es veia al fons el reflex del Sol a l'aigua.

Arribaren fins a una xicoteta clariana on no hi havia arbres. Així i tot a dreta i a esquerra els arbres i tornaven a estar. Havien arribat a la part Nord del llac.

El llac era immens. Les aigües eren cristal·lines. Es veia que era bastant profund, ja que a dures penes es distingia el fons on es veien diverses plante subaquàtiques de diferents colors. El llac estava ple de peixos de diferents colors i formes.

Des d'allí es veia la muntanya, que estava situada al costat Oest del llac. També es distingien unes coves. La muntanya era molt alta i als pics es distingia neu. Segurament allà dalt i naixia el riu, que després baixant per la muntanya arribava (molts quilòmetres després) a la vora que donava al llac a certa altura. Des d'allí una petita cascada alimentava el llac. A uns pocs metres d'ells es veia el riu que havien anat seguint fins a Àrtor i que partia des d'allí fins al seu destí, l'oceà.
-Doncs bé que fem ara?- tornà a preguntar Enrique.

-Mm, a la muntanya es veuen unes coves... tu que opines Miquel?

-Jo crec que si algú hi viu ací, el més segur és que s'haja posicionat en alguna cova.

-Decidit doncs.- digué Raül- Ens dirigirem cap a la muntanya.

De seguida es posaren en marxa. A la seua dreta confrontant amb el llac hi havia una senda que s'endinsava entre els arbres, però sense deixar de vista el llac.

Per allí es posaren a caminar. Es veien diferents tipus de mamífers que es movien per allí. També de tant en tant a les rames dels arbres es veien aus. No es veien animals molt grans. Però això no significava que no existiren, molts depredadors eren nocturns.

Raül hi continuava un poc avançat. Ja feia una mitja hora que caminaven i estaven a uns pocs metres de la muntanya quan de sobte una rama de dalt d'un arbre, al qual Raül estava prop, va fer un soroll. I a pocs centímetres d'ell hi caigué una xica. La xica no caigué damunt de Raül de sort, però així i tot Raül del sobresalt caigué d'esquena a terra.

La xica els havia sentit acostar i s'havia pujat a l'arbre per a observar-los. En el moment en què un d'ells estava gairebé davall d'ella, la branca s'havia trencat.

La xica que s'havia caigut asseguda. Per sort encara que estava amagada entre les fulles no hi estava a molta altura. Ràpidament ella s'alça i li posa l'espasa que duia a la mà en el coll de Raül, ja que aquest encara hi era a terra.

-Qui sou i que voleu?

La veu de la xica era molt dolça i agradable, però també ferma. No havien notat que la pedra reacciones així que ella havia parlat en un idioma que era el seu propi. Evidentment aquella xica havia de ser Cristal. La roba també ho aclaria, ja que al (com els havia dit la xica de la plaça) era idèntica a la d'ells. La diferència era que la seua camisa superior era blanca i la tela dels dits dels guants era blanca també. La resta de la roba que hi portava era igual a la d'ells. Ella també ho havia notat.

Cristal no sabia si havien entés la pregunta, és més estava convençuda que no. Imagineu-se la sorpresa quan Raül va parlar en una llengua que ella entenia.

-Eres Cristal, veritat?

La xica apartà l'espasa del coll d'ell i la deixa alçar-se.

-Qui sou? I que em conegueu?

-Bé... Quiesh ens ha enviat per tu, vol que tornes a la seua casa i...

Raül no acabà la frase, en eixos moments la xica l'abraçà amb llàgrimes als ulls i recolzant el seu cap al muscle d'ell.

Raül es quedà atordit. Al cap d'uns moments la xica ruboritzada s'aparta d'ell lentament. Les seues mirades es quedaren cara a cara. Mirant-se als ulls. Una mena d'espurna saltà en cada un dels ulls.

-Disculpa, però és que feia moltes setmanes que estic per ací a soles sense poder parlar amb ningú. I ara en veure que podia parlar en vosaltres no m'he pogut resistir.

-Tranquil·la no passa res.

Es quedaren uns minuts en silenci mirant-se.

Darrere de Raül estaven Enrique i Miquel sense saber que fer.

De sobte com si hi acabés de recordar alguna cosa digué.

-Oh! Em dic Raül i aquests dos són Miquel i Enrique.- digué senyalant-los respectivament.

-Encantada a mi em diuen Cristal.

Ella li pega un bes a cada galta a Raül, un bes a cada galta a Miquel i un bes a cada galta a Enrique.

-Açò és per a tu, ens ho ha donat Quiesh. Nosaltres també hi tenim un igual cada un.

Raül li entregà el collar amb la pedra blanca que Quiesh li havia dit que li donara a Cristal

Ràpidament li contaren com funcionava la pedra.

-Si l'hagués tingut abans m'hi hauria estalviat molts problemes. Gràcies.

El llac estava a pocs metres d'ells.

-Bé ara que ja l'hem trobada és hora que tornem.

-Tu estàs bé Miquel- digué Enrique- fa unes quantes hores que estem de viatge i si hem arribat tan prompte, és perquè ens han portat. Si començarem ara el viatge, arribaríem de nit. A més necessitem descansar.

-Té raó. no fa falta que tornem tan prompte. Ara que puc parlar en algú. No tinc pressa per tornar. Així ens podem conéixer millor.

Cristal es girà a mirar Raül com si volgués una resposta.

-A mi em dóna igual, però no em molestaria tirar-me a nadar al llac. És més crec que vaig a fer-ho.

-Però Raül...-començà a protestar Miquel.

Però aquest, sense pensar-s'ho dues vegades, ja s'havia llevat les botes, els guants, l'espasa i la bossa deixant-les baix d'un arbre i s'havia llençat de cap al llac. Quiesh tenia raó, es podia nadar còmodament amb la roba posada. El penjoll amb la pedra ni s'immutà, era com si per alguna causa màgica no cauria mai, a no ser que se'l llevara o que algú ho fera.

-És un xiquet-sospirà Miquel.

-Ha, ha, ha, ha- rigué Cristal- Home, tampoc és mala idea. Jo mateixa he nadat diverses vegades al llac. És més crec que em llançaré jo també.

-Ens podrien furtar les armes i les bosses- comentà preocupat Enrique.

-Oh! Mireu.

Amagada a la gespa Cristal hi agafa una xicoteta argolla i estira. S'obri una tapa i allí es veia un forat prou gran per a deixar les armes.

Enrique hi posà els seus guants, Miquel el seu basto (hi cabia justetet). Raül que havia tornat en veure el que feien hi col·loca l'espasa i es tornà a llençar a l'aigua. També hi col·locaren les bosses. Finalment Cristal col·locà la seua espasa i tancà la tapa. Els guants i les botes les deixaren fora. Qui les voldria?

-Bé, jo vaig a llençar-me. Vosaltres ja veureu el que feu.

Es llançà de cap al llac.

Enrique i Miquel es quedaren pensant i finalment també es llençaren.

L'aigua estava bastant freda. Però es podia tolerar, a més la seda especial els protegia del canvi brusc.

Es passaren bastant estona jugant a l'aigua i riguen. Ràpidament Cristal es va fer amiga de tots tres. Els peixos nadaven al voltant d'ells sense immutar-se.

Ja portaven almenys una hora jugant i nadant (descansant uns minuts de tant en tant a la vora del llac) quan començaren a tindre gana. En l'emoció de tot el dia no es recordaven que no havien menjat en molt de temps. Així que es dirigiren cap on tenien les bosses.

S'assegueren a la gespa tranquil·lament en una clariana on hi pegava el Sol. Cristal es col·loca prop de Raül. Estaven mullats, però com havia dit Quiesh la roba no absorbia l'aigua i en una estona estarien secs. Compartiren amb Cristal el menjar, ja que a aquesta se li havia acabat tant el menjar com els diners. (altre error de Quiesh que no havia calculat bé les necessitats de la xica).

Li contaren a Cristal tota la història (d'ençà que havien anat a la tenda per culpa d'un error de Raül fins hi ha com havien arribat al lloc on l'havien trobada).

Ella per la seua banda els contà que en un principi tot li havia anat bé. Havia anat a Àrtor perquè Quiesh l'hi havia dit. Però el seu problema comença en adonar-se que no entenia l'idioma. La idea en un principi era apuntar-se a una acadèmia de combat per a entrenar-se i així poder fer front a Frédor. Però ningú entenia el que ella preguntava, així que al final els diners que Quiesh li havia entregat per a pagar l'acadèmia havien servit per a poder sobreviure comprant aliments. En la solució a eixe problema estava pensant quan els havia sentit vindràs i s'hi havia encaramat a l'arbre. Moltes vegades hi havia pensat a tornar, però això seria com rendir-se. Però si Quiesh l'havia cridat, era una altra cosa.

-De totes maneres gràcies Raül, si no t'hagueres enganyat, ara no estaríeu ací.

Raül no sabé que contestar.

Al final tots quatre s'estiraren en la gespa mentre miraven al cel imaginant formes als núvols.

S'hi estava ponent el Sol quan decidiren anar cap a la cova on hi havia estat vivint Cristal. Es posaren les botes els guants, es col·locaren les armes i es posaren la motxilla a l'esquena. Ella els va dir que agafaren alguna branca mentre hi arribaven cap a la cova. Assegura que encara que gràcies al vestit de Quiesh no moririen mai de fred (en eixe lloc) la nit era freda i no venia mal un poc de foc, a més així i tindrien il·luminació.

A poc a poc i amb dificultats a causa del tot el pes que portaven hi anaven pujant pel costat de la muntanya seguint una senda feta sols per caminar per ella. Feia molt de temps que no s'utilitzava. Cristal es desvià de la senda en direcció a la cascada.

-Aneu amb compte, pot ser perillós.

La cova en la qual havia residit Cristal les últimes setmanes estava dissimulada darrere la cascada. La cova estava, en altura, a uns quatre metres de l'aigua del llac. El camí que agafà Cristal els situà a uns metres darrere de la cascada. És a dir que la paret per la qual queia la cascada no era vertical, sinó que descrivia un corba formant una un a la paret i després un forat situat al centre de la cascada una cova s'endinsava dins la muntanya. Això feia que estirant molt la mà pogueren tocar el torrent d'aigua que queia.

Els quatre creuaren el forat i es trobaren amb una cova mol ben acomodada. La cova no era molt gran, però si el suficient perquè caberen els quatre en comoditat. Al fons es veia una pila de palla que els serviria per a dormir. Encara que el riu hi passava per dalt d'ells la pedra que formava la muntanya era impermeable, així que allí no hi havia molta humitat. Al cap de molts anys era possible que l'erosió del riu enfonses la cova, però de moment era segura. El terra de la cova era completament llis, no hi havia cap pedra solta per terra. En general la cova estava molt neta. No hi havia cap teranyina d'aranya ni res per l'estil. Al centre hi havia restes d'un foc anterior.

-No és gran cosa, però benvinguts a la meua, podríem dir-li, casa.

-Està molt bé, si jo haguera estat vivint ací, açò seria un desastre enorme.-comenta Raül

-Si tu hagueres estat vivint ací, no soles seria un desastre, la merda ja t'hauria menjat- bromejà Enrique.
Tots es posaren a riure.

De seguida començaren a preparar el foc. Amb ajuda de palla les branques prengueren instantàniament. Per a fer l'espurna havien utilitzat pedrenyal. Quiesh a les bosses l'havia posat. Cristal també en tenia.

El forat pel qual havien entrat a la cova era molt xicotet (havien hagut d'entrar a gates) així que es conservava molt bé la calor. Hores més d si quan estigueren adormint s'apagués el foc la calor es mantindria.

Cristal tenia una mena de llençol reomplit de palla. Que li servia de llit.

Raül, Enrique i Miquel a les bosses també tenien una mena de llençol obert per un dels extrems i cosit per l'altre formant una mena de sac que podien reomplir d'alguna cosa tova (en aquest cas palla) per a poder dormir còmodament. Ràpidament s'hi posaren a la feina i tingueren fets tres llits més. Pareguts al de Cristal. Cada un es posà en un punt cardinal deixant al mig el foc. Sempre a una distància prudencial perquè no s'encengués els llits improvisats.

A Cristal encara li quedava un poc de carn i peix que havia comprat aquest matí amb els últims diners que li quedaven. Com l'endemà s'entenien que anar no l'importa consumir-ho tot. La carn i el peix allí sols podien aguantar uns pocs dies sense posar-se malament. Ella havia col·locat el menjar en una mena de cistella i aquests en un foradet que hi havia en un costat de la cova dissimulada per un trosset de fusta acoblat. Aquest foradet era fresc així que allí es mantenia el menjar, a més evitava que l'olor s'expenguera per la cova.

Començaren a preparar una torrada. Cristal havia aconseguit comprar una mena de graelles al mercat de la plaça. Eren petites i hi cabien perfectament a la bossa. Ella els va dir que per si de cas les netejaren a consciència i així ho feren amb aigua directament de la cascada. També reompliren les cantimplores que Quiesh els hi havia donat. A la bossa hi tenien coberts i uns concs de fusta que servien de plats inclús hi tenien diferents espècies.

-Quiesh pareix que ha pensat en tot. Tenim a la bossa un kit complet de supervivència ha, ha, ha, ha.

-Tens raó molta Miquel. La veritat és que encara no hem mirat tot el que tenim a les bosses. Podríem veureu.

Comentà Raül.

-Ja ho fareu més tard que jo tinc gana, feia molt de temps que no m'atrevia a menjar tant per estalviar. Així que per favor podríem cuinar?- demanà Cristal amb educació i una mena de tristesa.

Els tres xics afirmaren amb el cap.

A pesar de les limitacions que tenien el menjar els eixí bastant bo.

Menjaren en silenci gaudint del moment. A la cova s'estava còmode.

En acabar començaren a contar acudits, a riure inclús arribaren a cantar.

Cristal hi cantava bastant bé, però els altres tres desafinaven bastant.

Ja era ben entrada la nit quan decidiren anar a dormir. El dia havia sigut llarg i estaven molt cansats.

Cadascun es gità al seu llit corresponent i anaven adormint-se mentre es perdien en els seus pensaments.

Al principi Cristal no havia sabut si donar crèdit al qual estaven contant eixos misteriosos xics, era veritat que anaven vestits igual que ella i que sabien, almenys, el nom de Quiesh, però tot hauria pogut ser una treta. En veure que havia trobat gent que l'entenia al parlar s'havia alegrat molt i per això s'havia abraçat a Raül.

La veritat és que havia acceptat la idea de Raül de nadar per a comprovar les seues vertaderes intencions. A poc a poc mentre es divertia amb ells havia acabat per donar crèdit a les seues paraules i començar a confiar amb ells. De totes maneres preferia confiar amb ells amb el risc de rebre una decepció a estar a soles. La veritat és que en aquest moment ells li queien molt bé.

Ells estaven tan cansats que s'adormiren de seguida sense que els donara temps a pensar quasi en res.

Raül es despertà. Ja era de dia i mira al voltant seu mentre els records li acudien a la ment. Enrique i Miquel encara estaven dormint, era curiós perquè sempre era ell el que més dormia. Sempre l'havien despertat ells trucant al timbre o al telèfon, a no ser que hagueren quedat a una hora concreta en eixe cas solia ser prou puntual. Cristal no hi estava. Decidí no despertar-los i eixir fora. Allí fora estava Cristal observant com l'aigua hi queia al llac.

-Bon dia- saludà Raül

Ella se sobresaltà un poc, però de seguida somrigué.

-Bon dia heu dormit bastant, devíeu estar molt esgotats.

-Tant hem dormit? Quina hora és?

-No ho sé, ben bé el meu rellotge s'espatllà, però han de ser vora les dues de la vesprada.

-Tan tard? Mm, si comencem la tornada hui... se'ns farà de nit abans d'arribar al far, encara que...

-Que estàs pensant?

-Quan l'home de la carreta ens va deixar a l'entrada d'Àrtor, Rafael, el xiquet que ens ajudà, ens convida a una festa que feien aquesta nit. Hi podríem anar fins a aquell poble. Estar a la festa i fer nit allí.

-No és mala idea. Qualsevol cosa serà millor que quedar-nos un dia més ací.

Es quedaren mirant-se en silenci, un silenci que no era incomode.

Cristal tenia els cabells un poc mullats i els sol es reflectia en les gotetes d'aigua atrapades al seu cabell donant-li un aspecte molt meravellós.

S'escoltaren sorolls que venien de la cova.

-Ja es deuen haver despertat-comentà Cristal.

-Si-contestà Raül tornant a la realitat.

Miquel eixí de la cova preguntant:

-Quina hora és?

Enrique també eixí i respongué

-Segons el meu rellotge són les dues i quart.

-Sí que és tardd, aleshores que fem? Ens quedem un dia més?

-Raül havia pensat a anar a la festa a la qual aquell xiquet us convida, Rafael crec, i fer nit allí.

Miquel es queda mirant a Cristal i després mirà Raül

-El que jo dic, de tant en tant té bones idees.

-Ha, ha, ha, ha, sí, hauríem de menjar alguna cosa ràpidament i moure ja. Ahir ens portaren en carreta a una velocitat acceptable. Caminant hi podríem tardar bastant de temps. El més segur és que arriben de nit al poblat- Comentà Enrique.

Buidaren de palla els llençols, els doblegaren com pogueren i els posaren a les seues respectives bosses. Netejaren les graelles i Cristal les col·loca en la seua bossa. Tiraren aigua a les restes del foc apagat per a evitar un incendi. Menjaren un poc del menjar que els havia posat Quiesh. Finalment s'equiparen i es disposaren a començar el viatge de tornada.

No netejaren la cova, en teoria no haurien de tornar i a més no tenien temps.

Tornaren a baixar per la mateixa senda per la qual havien arribat a la cova.

Feia un dia preciós. El sol brillava. Els peixos nadaven i les aus volaven. Es respirava un aire pur.

Arribaren al lloc on havien descansat el dia anterior després de nadar. Seguiren el camí fins a la clariana on el riu es movia en direcció a l'oceà. Caminaren per on els tres xics havien arribat per primera vegada al llac, en direcció a Àrtor. Finalment eixiren del bosc.

Començaren a seguir el riu en direcció Nord. Passaren pel costat de la ciutat. La gent hi continuava eixit i entrat igual que el dia anterior. De fons s'escoltava el so dels músics de la plaça.

A mesura que s'allunyaren de la ciutat, la tranquil·litat hi tornà a aparéixer, sols s'escoltava discórrer del riu i el cant de les aus. Una suau brisa movia les fulles dels arbres.

El camí seria molt llarg. No hi havien vist molts pobles després de pujar a la carreta l'altre dia, ja que el terreny era abrupte i no hi havia molt de lloc per a cultivar la terra. Alguna vegada es veia alguna aldea de quatre cases on hi vivien pastors que aprofitaven per a alimentar el ramat. El relleu no arribava a fer muntanyes, però sí que feia alts baixos.

El dia anava passant tranquil·lament i ja es començava a pondre el Sol i encara els quedava bastant camí per a recórrer abans d'arribar al poble.

-Espere que no tingueu por a la nit, perquè se'ns tirarà al damunt abans d'arribar-bromejà Raül.

Prosseguiren la marxa. Ja s'havia fet completament de nit. Les estreles brillaven al firmament i la lluna il·luminava el camí. Hi havia lluna plena, així que tindrien la suficient llum per a veure on trepitjaven. A la Terra poques vegades havien vist un cel tan estrelat.

Seguiren caminant unes quantes hores en la nit. Quan finalment veren que d'un poble i eixia fum i es veia lleugerament il·luminat degut segurament a la foguerada de la festa que havien muntat. Els tres amics s'afanyaren a arribar sense sospitar la sorpresa que tindrien en arribar.