EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 21: LA HISTÒRIA DE FRÉDOR

Un relat de: Raül Gay Pau

Una vegada oberta la porta de par en par van veure un llarguíssim passadís. A terra hi havia una estora roja que es perdia al llarg passadís i que desapareixia després d'un revolt. Les parets de dins, contrastant amb les exteriors, eren de color daurat. Centenars de fanals i espelmes estaven penjades de les parets il·luminant-ho tot. Tant en les parets de la dreta com les de l'esquerra desenes de portes conduïen a llocs diferents de palau.
A uns metres de la porta els estava esperant Rigton, més conegut com a Servent. Portava una gavardina amb caputxa. De seguida s'adonaren que era el mateix encaputxat del port Eciale.
El primer impuls de Cristal en veure'l va ser el d'atacar-lo. Però la seua espasa travessà el seu cos com si d'un holograma es tractes.
-Encantat de tornar-vos a veure.-Era la primera vegada que escoltaven la veu de Rigton, una veu grotesca.- Sabia que podia ocórrer açò hi he sigut precavit. El que esteu veient no és el meu propi cos. És una projecció mental d'aquest. I ara si em seguiu?
Rigton es girà i començà a caminar, si es pot dir caminar, més aviat surava, per l'estora roja.
Cap d'ells l'hi preguntà cap cosa. Ja sabien tot el que havien de saber. La seua presència allí confirmava les seues sospites. Rigton treballa per a Frédor passant-li informació.
Giraren el revolt ca a la dreta i més endavant cap a l'esquerra. Rigton els guiava per nombrosos passadissos tots amb una estructura semblant. Per ací i per allà es veien estàtues o armadures decorant-los. Mai no atravessaren cap porta, anaven seguint corredor rere corredor. Hi havia lloc on es dividia en diversos, però Rigton sabia on anava i els portava pel que ell volia. L'estora roja no pareixia tindre fi i tots els passadissos en tenien, millor dit la continuaven, ja que era tota una, encara que aquesta també es dividia en les distintes direccions. Anaven endinsant-se cada vegada més al cor de la muntanya. Ho notaven perquè l'ambient estava més carregat i en certa manera notaven la pressió de tones i tones de roca al seu damunt. Finalment el passadís que estaven seguint acabà amb una porta, per on davall seuacontinuava l'estora. La porta era doble i fet d'or. Millars d'inscripcions la recorrien. Hi havia diferents dibuixos representant criatures que ells no havien vist mai.
La projecció de Rigton es trencà igual que ho fa una bombolla de sabó.
S'acostaren a la porta i abans que la pogueren tocar aquesta s'obrí suaument i lentament, sense cap tipus de soroll.
Entraren a una gran sala molt il·luminada. Allí l'estora cobria tot el terra de part a part. Diverses estàtues i monuments colossals la decoraven. Allunyats d'ells, tant a dreta com a esquerra es podien distingir algunes columnes, que es perdien en la foscor, ja que el sostre no s'aconseguia entreveure.
Davant seu, a molts metres, estava el tros, buit. Era un tros de color negre on al seu cap despuntaven tres puntes i els seus posa braços pareixien urpes de drac, que contrastava amb el daurat de les parets, escultures i columnes de la sala. De totes maneres la part on u se seia era de color roig, donava la sensació que u s'asseguera a la boca d'un drac.
Darrere del tros s'obria esquerda molt ampla, un humà (inclús algun ser més gran) podria caure per aquí.
A tres o quatre metres a l'esquerra del tros estava Frédor, d'esquena a ell i amb les mans al seu darrere. Observava atentament una colossal pedra de color blanc. Diverses puntes eixien d'ella, es pareixia molt a una flama, però de color blanc i molt gran. Per alguna estranyà raó, trobaren que eixa pedra i les que duien al seu coll eren molt paregudes.
La porta per la qual havien entrat es tancà al seu darrere sense fer soroll.
En el moment en què la porta es tancà Frédor es girà.
La seua cara havia tornat a canviar. Ara la mascara l'hi la cobria tota, però hi havia una diferència. Els seus ulls. L'ull esquerre continuava sent de color roig, però el dret ara era de color blau. Ja no tenia cap pèl al cap.
Tragué l'espasa de la beina i es dirigí cap a ells lentament mentre la punta de la fulla era arrossegada per terra traguen espurnes grogues.
Ells quatre també s'acostaren cap a ells.
Ja estaven uns enfront de l'altre. Frédor va ser el primer a parlar.
-Seré breu. Heu decidit si m'ajudeu o no?
- No t'ajudarem. I no et pense perdonar que hages matat al meu pare.
-D'acord. Aleshores no tinc cap altra opció que desfer-me de vosaltres. És una llàstima. Prepareu-se.
-Així i ja està?-Digué Miquel.- On està la típica conversa filosòfica on el malvat explica els seus plans i tota eixa història?
- Ha, ha, ha, ha. Em pense que de moment no es durà a cap. Feu-me un favor. Enfronteu-se els quatre contra mi.
Acabades de dir aquestes paraules Frédor es llançà a l'atac.
El seu primer atac anà intencionadament dirigit a Raül. Concretament al seu cor. Raül aconseguí desviar l'atac. Girant sobre si mateix Frédor colpejà amb el taló de la seua bota el pit de Raül enviant-lo enrere. Tot seguit atacà Miquel.
Li va fer un atac horitzontal dirigit cap al seu estómac. Miquel interposà el seu basto entre la fulla de l'espasa e Frédor i el seu cos. Ràpidament i sense donar-li temps a reaccionar el puny de Frédor li colpejà l'estómac.
Després Frédor elevà la cama, fent un arc, en direcció al cap d'Enrique. A aquest li donà temps a ajupir-se. Però la velocitat de Frédor era tal que encara no s'havia recuperat Enrique quan la cama tocà el terra i ja s'havia elevat l'altra colpejant-li el costat de la cara.
Cristal estava a prop i Frédor pegant una tombarella cap enrere passa per damunt d'ella i aterrà a la seua espatlla. Donant-li un cop de puny un poc més avall dels muscles i enviant-la cap avant.
Ara era el torn que atacaren tots quatre. Anaren els quatre a la vegada. Dirigint els seus atacs a punt vitals a gran velocitat. Però Frédor aconseguia parar-los, esquivar-los o desviar-los a temps. No sabien perquè, però, a pesar de ser més ràpid i hàbil que ells, pareixia que havia perdut potencial. La vegada que el veren lluitar contra Itori els havia paregut que es movia més gracilment, com el vent. Però ara lluitava amb brusquedat. Era per què ells eren més forts o hi havia una altra cosa? Com si el seu cos no respongués correctament a les seues ordres.
L'espasa de Frédor quasi ni es veia de la velocitat a la qual anava. Estaven utilitzant tota la sala d'escenari.
Encara que Frédor havia anat dominat el combat al principi cada vegada els seus cops eren menys forts i les seues reaccions més lentes. Per contra ells quatre anaven guanyant terreny.
En el punt en què estaven ells quatre havien atacat a la vegada. Frédor aconseguí parar el cop de Miquel i apartar-lo d'ells. Després va fer el mateix amb Enrique. Cristal atacà al coll, però Frédor parà el cop i l'allunyà d'ell d'un cop de peu. Finalment Raül l'intentà atacar. Frédor col·locà la seua espasa entre el seu cos i l'arma de Raül. Raül ho va veure a temps i apartant-se un poc i canviant bruscament de direcció el seu atac colpejà la mà de Frédor i el desarmà.
Encara que no li podien veure la cara el cos de Frédor no mostrava cap signe de sorpresa. Ràpidament s'alçà i s'allunya de Raül. Abans que Frédor anés a recuperar la seua arma Enrique la va agafar.
Frédor estava allunyat d'ells i s'assegué tranquil·lament al seu tros.
-Saps que si u agafa una de les armes personals d'una altra persona, com eixa que jo la vaig obtenir del calder, no fa la seua funció.
- A què bé això ara.- fou la resposta d'Enrique.
-A res. Era simplement una curiositat. Bé, compliré el desig de Miquel. És el moment de la conversa.
- Vol guanyar temps!-Digué Raül.- Devien d'apressar-lo.
- O d'acabar amb ell.- Afegí Cristal.- Encara que no ho sé. No crec que em sentira a gust si acabara amb ell ara.
-Estic desarmat. Vosaltres teniu la meua arma. Que puc fer. Encara que si no voleu escoltar la meua història que l'hi anem a fer mai la sabreu.
-Raül.-Digué Miquel.- Hauríem d'escoltar-lo. Està massa segur de si mateix. És possible que fem el que fem ell puga escapar. Si almenys coneixem tots els seus plans encara que escape tenim més possibilitats d'aturar-lo. No creus?
- Home, mirat d'eixa manera...
-Que decidiu?- Preguntà Frédor tranquil·lament.
- Està bé. Conta'n's el que ens vulgues contar.- Respongué Raül.
-Però a la mínima que sospitem una treta acabem amb tu.- Afegí Enrique.
-Tranquils, no hi ha cap treta. Simplement us vull contar una història.
Ells no ho pogueren vorer, però a l'altra part de la mascara un somriure es dibuixà a la cara de Frédor.
Raül no sabia perquè però tenia la sensació que estaven caiguen en un error. Però en el fons ell també tenia curiositat per saber d'una vegada per totes que busca Frédor.
- Perquè entengueu tot la història ha de començar en el mateix moment del meu naixement. No del meu naixement amb cos humà. Si no molt més de temps enrere. El meu vertader naixement i el de la meua germana. A diferencia dels humans nosaltres tenim plena consciència des del mateix moment en el fet que nasquem.
-Vosaltres?-preguntà Enrique.
- Si, nosaltres. Se'ns coneix com els protectors, encara que dins d'eixa, diga'm espècie, hi ha diferents tipus.
- Aleshores tu eres un dels protectors?- Digué Raül.
- Bé, sols en part. Ara us contaré la meua història.
"No vaig arribar a saber qui era qui. Però un dels meus pares pertanyia a l'univers, com a protector, i l'altre era un ésser de l'extraunivers. És possible que si hagués passat més temps amb ells, hi hagués tingut més experiència sí que ho haguera pogut descobrir. Però prompte ens separarem d'ells la meva germana i jo. I sols ens contaren la història, no qui era qui. Però anem al gra. El que era de l'univers en una de les seues missions de reconeixement a l'extraunivers conegué a un tipus d'energia diferent de la d'ells. Començaren a intimar i aconseguiren fer-se amics, per finalment enamorar-se. Cap de les dues parts veia en bons ulls eixa relació. Per una part els protectors veien els éssers de l'extraunivers com a un perill per a l'univers, mentre que els de l'extraunivers miraven que un dels seus s'havia unit amb l'enemic. Així i tot hi havia molts que els pareixia bé eixa unió, tant dels dos mons, però eren una minoria. En la seua relació mai no havien entrat a l'univers. Era ben sabut per tots que si un ésser de l'extraunivers entrava a l'univers automàticament, obtenia un cos sòlid. Farem un parèntesi en la història i us explicaré més bé això de cos sòlid i no. Els protectors i la majoria dels éssers de l'extraunivers tenen un cos completament d'energia. Però aquesta energia està col·locada al voltant d'un punt feix. Per a poder eliminar tant a un protector com a una criatura de l'extraunivers amb el seu vertader cos s'ha de colpejar aquest punt. Automàticament en ser colpejat, millor dit destruït, s'allibera l'energia col·locada al voltant d'aquest punt. És a dir que literalment explota. Bé aquesta energia situada al voltant d'eixe punt forma una silueta, que és la forma que tindrà en obtenir el cos sòlid. I en cara que no ho parega podríem dir que hi han dos tipus d'energia bàsiques, el que correspondria al femení i al masculí. Els meus pares pertanyia cada un a un tipus diferent, si no no s'hagueren pogut reproduir. Però seguim amb la història.
Estaven fent uns dels seus passejos i xerrant de les seues coses per la frontera quan un grup de sers del extraunivers els atacaren. No volien per cap de les maneres eixa relació. No tingueren més remei que fugir a l'univers. En travessar la frontera el que pertanyia a l'extraunivers obtingué un cos sòlid i el protector el conduí a un planeta deshabitat. Allí visqueren es dos en harmonia durant molts anys i prompte de les ments dels altres s'oblidà la història estranya entre dos éssers tan diferents. Durant molts anys el protector intentava la forma d'aconseguir un cos sòlid mentre que el de l'extraunivers intentava el contrari. Un perquè volia estar al costat del seu amor, mentre que l'altre també, però ja que estava en l'univers volia visitar-lo i veure les seues meravelles. Finalment després de molts anys el protector aconseguí descobrir la forma d'obtenir un cos sòlid. Però això li costava que devia desprendre's d'una gran quantitat de la seua energia. La qual quan la recuperava deixava de tindre un cos sòlid. És a dir podria obtindre'ls i desfer-se'n. Per altra banda el de l'extraunivers no ho aconseguí. Doncs bé ara els dos j atenien un cos sòlid. Un amb un aparell reproductor masculí i l'altre amb un aparell reproductor femení. Ja us he dit que no sé quin és quin. La xica es quedà embarasada. De bessons. Va passar el temps, tampoc sé quan, si mesos, anys... al final nasquérem. Nasquérem amb un cos sòlid, que contenia una força extraordinària i la qual sabíem que es podia augmentar. Si jo i la meua germana érem uns híbrids. Com ja he dit des del mateix moment del naixement tinguérem consciència de tot el que ens envoltava inclús ja de naixement sabíem parlar, i encara que no compreníem molts conceptes i paraules a la nostra ment es formava la imatge de les coses. Jo vaig elegir el meu propi nom, Frédor, la meua germana elegí el d'Avlia. Els nostres pares ens ensenyaren tot. Sobre l'univers i l'extraunivers, l'organització tot. El que mai ens contaren era quin dels dos era el de l'extraunivers i quin de l'univers. No volien que nosaltres tinguérem algun prejudici. Jo i la meua germana teníem una memòria excepcional i en a penes un més ja sabíem tot el que podíem saber. Encara que hi havia molts secrets per descobrir. Per la nostra banda jo i la meua germana començarem a tindre interés a saber si podríem obtenir un cos energètic. Estiguérem molt de temps intentant-ho. Al final ho aconseguirem. Però hi havia una diferència. Segons ens havien contat, en obtenir un cos sòlid es perdria energia i en obtenir un cos energètic es recuperava. Nosaltres no. Nosaltres teníem molta energia i no la perdíem en adquirir el cos sòlid i per contra no obteníem més energia en obtenir el cos energètic. Els dies anaven passant tranquil·lament. Fins que un dia un meteorit s'estellà contra el planeta. Aquest explotà. Jo i la meua germana eixirem despatxats, per sort tinguérem el temps suficient per a obtenir el cos energètic i escapar vius. Per altra banda no sabérem que els passà als nostres pares. Moriren? L'explosió els envia tan lluny que mai més en pogueren trobar? La part que provenia d'extraunivers se salvà, ja que sols tenia cos sòlid? Hauria tornat a l'extraunivers i no podia tornar? O simplement en veure per qui érem rescatats no s'atreviren a fer acte de presència per por a represalies?
Vagarem per l'espai durant molt de temps fins que un tipus d'energia molt antiga ens trobà. Es presentà amb el nom de Quiesh. Pel que veig a les vostres cares no ho sabíeu, però si, Quiesh és un protector i es el mateix Quiesh qui us ha embarcat en aquest viatge. Prosseguim. Nosaltres l'hi contarem tota la nostra història. Després de recabilar una estona Quiesh ens digué que eixa informació la guardarem en secret. Que era millor que els altres protectors no ho saberen. I que al lloc on ens anava a portar hi habitaven molts. Quiesh ens portà al centre de l'univers. Era immens. Un planeta colossal. Tot estava cobert de vegetació. Excepte una zona central que era completament d'or i on vivien els savis. La vostra ment no podria concebre el gran que és. Això s'hi ha de vorer.
Entrarem al planeta. Ens va dir que de moment no adquirirem el nostre cos sòlid. Es podien estranyar, ja que pel que ell sabia ningú no hi havia aconseguit obtenir un cos sòlid excepte el seu pare o la seua mare. Ens digué que viuríem al costat de un grup de quatre protectors més que acabaven de nàixer fa poc i havien de tindre el mateix temps que nosaltres dos. En aquest punt cal aclarir que els protectors no es reprodueixen com els éssers de cos sòlid. Simplement s'allibera un tros del nucli sobre el qual està l'energia del, diríem, pare, i un altre de la, direm, mare. Aquest dos trosos s'uneixen i a partir d'eixe nucli nou es comença a concentrar energia provinent de l'univers i al cap de cert temps hi ha un nou individu. També hi han protectors nascuts per formació espontània.
Els noms deels nostres quatre companys eren: Itori, Tixhor, Zonec i Azor. Crec que ja els conegueu. Són els guardians dels quatre punts de l'univers.
Ràpidament ferme molt bona amistat i pràcticament no ens separaven per a res. Allí no paràvem en tot el dia. Quasi sempre estàvem entrenant per al combat o estudiant. Ens estàvem preparant per a exercir la funció dels protectors. Tots i cada un dels protectors han passat pel centre de l'univers. En els nostres temps lliures investigàvem el centre de l'univers. Crec que nosaltres sis fórem els que més secrets descobrirem d'aquell lloc. I encara a hui dia en guarda molts. Nosaltres visquérem moltes aventures per allí i també rebérem moltes reganyines. Però ens teníem a nosaltres sis i la resta no ens importava gaire. Vivíem feliços. El nostre grup de sis era el que més sobreeixia tant en les arts per al combat com per a estudiar. Pot paréixer arrogant, però és la veritat, jo i la meua germana érem considerats com als millors. Teníem tanta confiança amb els nostres amics que els contarem tota la veritat sobre nosaltres, el nostre origen. Al principi se sorprengueren molt, però la nostra amistat era més forta que qualsevol altra cosa. A més cap d'ells creia que era motiu per a avergonyir-se. Però férem el jurament de mantenir-ho en secret passes el que passes, a no ser que jo o la meua germana decidirem contar-ho. I he de dir que ho han complert. Si no m'equivoque no van voler contar-vos la meua història. Segons em contà Rigton.
Ens demanaren que els mostrarem com era el nostre cos sòlid i així ho férem. Després ells van ser qui intentaren obtenir'l. Tardaren molt de temps, però al final ho aconseguiren. Però ells sí que perdien energia, no com jo i la meua germana. Cada dia quan estàvem a soles entrenàvem amb els nostres cóssos sòlids, obtinguen't així una gran habilitat en els dos camps. Amb el pas del temps nosaltres anàvem obtinguen més energia i força i anàvem cresquen tots sis. Ràpidament ens transformarem en l'elit de l'elit.
La nostra preparació havia acabat. Ja sabíem tot el que ens volien ensenyar. A partir d'eixe moment havíem de ser autodidactes. Demanarem si ens podíem quedar a viure al centre de l'univers. Almenys per un temps. Ens digueren que si i prosseguiren tots sis amb les nostres exploracions.
Però un dia canvià tot. Un exèrcit comandat per una criatura anomenada el corb de l'obscuritat atacà l'univers. El corb es movia molt lentament i tardaria moltíssim de temps en aplegar a la frontera, ja que la seua zona de residència estava molt allunyada. Però el seu exèrcit era molt ràpid i eren milers i milers les criatures que començaren a atacar l'univers. Moltes d'ells sense pensar-seu travessaren la frontera i amb els seus cóssos sòlids començaren a destruir totes les formes de vida i els planetes. Aleshores dóna lloc a la gran guerra. Tots els protectors foren cridats per a lluitar contra aquella amenaça. Nosaltres, com als millors combatents que érem, també forme cridats. Ràpidament a la frontera s'acumularen milers de protectors per a no deixar passar l'enemic. Érem tants que aconseguirem cobrir a la frontera per tota la seua superfície. Mentre això altres grups s'encarregaven de destruir als éssers de l'extraunivers que havien aconseguit obtenir un cos sòlid i destruir l'univers des de dins. La cosa estava que els cóssos energètics no lluiten molt bé contra els sòlids. Ni uns poden derrotar als altres i viceversa. Nosaltres sis podíem obtenir un cos sòlid així que ho férem i començarem a lluitar contra els enemics. Els altres protectors ho van veure. I volguérem que els ensenyarem. Però teníem massa pressa així que havíem d'ensenyar a algú i que aquestes ensenyés als altres. Decidirem ensenyar al nostre mentor. Quiesh. Per a sorpresa nostra ell aprengué ràpidament i es dedica a entrenar soldats en eixe camp. Així i tot ningú no arribaria mai al nivell de nosaltres sis. També va ser en eixe temps quan s'inventaren els calders per a obtenir les armes. Com ja he dit moltes vegades a l'obtindre un cos sòlid els protectors perdien energia, per tant qualitats per al combat. Per a compensar un poc es crearen eixos calders que proporcionaven unes més amb les propietats de traure el màxim partit a l'energia reclosa al cos sòlid. És a dir aprofitar l'energia interna al màxim. Encara que per a aconseguir dominar aquestes armes i utilitzar eixa energia feia falta molta practica. Ni vosaltres ho heu aconseguit encara. Sols hui notat una millora en les vostres capacitats. No m'enrotllaré molt més. Simplement molts anys terrestres o ertokensses, passaren. Moltes coses ens passaren, però sempre estiguérem units tots sis. Finalment el corb de l'obscuritat aparegué a la frontera. Era una immensa massa d'energia que tenia la mateixa silueta que un corb.
Milers de nosaltres és llançarem a l'atac contra ell. Però era massa poderós. Anava eliminant als protectors ràpidament. No hi havia res a fer. Per no podíem rendir-nos. Si entrava a l'univers, aquest desapareixeria completament-A Frédor ara li se quebrà la veu.- Va ser la meua germana, Avlia, la que torbà la solució. Es llançà a l'interior de la massa obscura energètica. No sé exactament que va passar, però es veu que arribà al nucli del corb de l'obscuritat i el colpejà. Pel que puc suposar era massa resistent i sols trencà un esquirla. Però va ser el suficient perquè el corb és desequilibres i es quedes paralitzat. Però a poc a poc es notava que començava a recuperar-se, per així he dit que supose que sols trencà un trosset del nucli. Tots els savis del centre de l'univers estaven allí. Aprofitant l'estat del corb de l'obscuritat començaren a parlar en un idioma estrany. Pel que sabia era un conjur de confinament que sols sabien ells. Ja que no el podien destruir, havien mort molts protectors, almenys volien empresonar-lo en una zona de l'extraunivers on no pogués eixir mai. Jo vaig intentar impedir-ho. La meua germana podria ser viva i encara no havia eixit. Però ells decidiren que era més important la seguretat de l'univers que la vida de la meua germana. El conjur donà resultat i el confinaren en un racó de l'extraunivers al corb de l'obscuritat. Jo havia perdut la meua germana. L'odi i la ràbia contra el corb de l'obscuritat em dominà i encara ho fa. No volia que estiguera confinat, el volia vorer mort. Però que podia fer? Era massa dèbil en comparació a ell. Necessitava augmentar la meua energia. Si ja ho tenia. Pel que sabia el meu cos podia absorbir l'energia de l'univers, clar era un híbrid, hi tenia habilitats de les criatures de l'extraunivers. Aleshores el meu pla era arribar fins al centre de l'univers. Com ja sabeu tota l'energia de l'univers es depurà allí. Per tant tard o hora tota l'energia passa per allí. Una vegada al centre de l'univers absorbir tanta energia com pugues. No sabia quin límit tenia el meu ser, però esperava que absorbint l'energia de l'univers aconseguira tindre més poder que el corb de l'obscuritat. Vaig comentar als meus amics el meu pla. Es negaren rotundament, estaven disposats a acompanyar-me, he intentar rescatar, si encara estava vivia la meua germana els savis podien tele transportar-nos fins on estava atrapat el corb de l'obscuritat. Dien que absorbir molta energia de l'univers de cop podria desequilibrar l'univers i destruir-lo i que bàsicament faria el mateix que volia fer el corb de l'obscuritat. Jo sabia que sense eixe poder no podria derrotar-lo i que sacrificaríem les nostres vides en va. Em donava igual que l'hi pogués passar a l'univers, jo volia i vull, rescatar a la meva germana. Així que em vaig dirigir cap al centre de l'univers per a complir amb el meu pla. Els protectors que havien sobreviscut s'assabentaren i es posaren davant del meu camí. Em vaig desfer de tota cosa que se'm creuava. Finalment vaig aplegar al centre de l'univers. Allí estaven els més amics i Quiesh esperant-me. Tornaren a intentar convéncer, però no ho vaig acceptar de cap de les maneres. Aleshores milers de protectors eixiren i s'enfrontaren a mi. Vaig derrotar a més de la meitat jo sol, però acabaren guanyant-me. Ràpidament tragueren tota l'energia que tenia i la guardarne en una capsa que actualment està al centre de l'univers. Després em desterraren a aquest planeta en un estat de mínima energia. Bàsicament sols em podia moure. Els protectors no ens alimentem. Simplement l'energia circula per nosaltres i el mateix univers ens la renova. Així vaig estar durant molts anys."
Compreneu ara el que vull? Cristal tu ho hauries de comprendre més bé que ningú. O tu no faries el que faça falta per a venjar al teu suposat pare?
- Si t'he de dir la veritat al principi si. Però ara veig que eixe no és el camí. No el recuperaré i podria causar molt de sofriment buscant venjança. El meu pare viurà sempre al meu cor. No crec que la teua germana vulgues que destruïres l'univers per a rescatar-la. Ella es va arriscar per salvar l'univers. Si ara tu el destruïres el seu esforç seria en va.
- No! Sé que ella encara està viva i que està sofrint turments innombrables a l'interior d'aquella criatura. L'he de traure siga com siga. I si fos Raül al qual hagueres de venjar?- Ara dirigí la mirada a Raül.- I tu Raül, si fora Cristal no faries el que fera falta per ajudar-la? No li vas prometre que passara el que passara l'ajudaries i estaries al seu costat?
- Sí, tens raó. Però no crec que ho fera a costa de la vida de milers de persones innocents. Tampoc no crec que ella ho aprovara. Però sí que intentaria rescatar-la pels meus propis mitjans.
-No sabeu que esteu parlant. Però en el fons sé que penseu igual que jo. Heu de deixar enrere la vostra equivocada concepció del món. Com deia el vostre amic Miquel tot és sofriment. I cada u s'hi ha d'apanyar. La meua germana és del més important en la meua vida. Tots els que hem vulguen ajudar seran ben rebuts, però qui em pose entrebancs serà eliminat. Amb el vostre potencial veig els meus antics amics. Si vosaltres m'ajudareu aconseguiríem desfer-nos d'eixa malèvola criatura i després restaurar l'univers. A la fi no passaria res.
- I si després d'haver agafat l'energia de l'univers no es pot restaurar? A més com vols que nosaltres t'ajudem? Tenim un cos sòlid.-Digué Enrique.
-Tot el que ha ocorregut una vegada pot tornar a ocórrer. Això és la resposta a la primera pregunta. A la segona et diré que si els protectors poden obtenir un cos sòlid, un ésser amb cos sòlid pot obtenir un cos energètic amb el suficient entrenament. Jo us podria ajudar. Que em digueu? No, no em respongueu ara. Primer acabaré amb l'història.
Raül, Cristal, Enrique i Miquel no estaven disposats a sacrificar milers de vides i a l'univers sencer. El podrien ajudar, però mai destruiríem l'univers per a destruir una altra criatura. A més era molt poc probable que l'univers es restaurés tal com era. Així hi tot el deixaren acabar la seua història.
- Continuem.
"Estava jo desterrat en un planeta desconegut en un estat de mínima energia. Vagava pels boscos i vaig començar a aprendre coses d'aquest planeta. La vida ens cos sòlid no m'era aliena. Al centre de l'univers existeix, encara que sols en forma de vegetació i animals molt xicotets, almenys a la superfície. Per altra banda en les meues expedicions a la recerca d'enemics de l'extraunivers amb cos sòlid havia viatjat a uns quan planetes. Així i tot mai no havia vist tanta explosió de vida i tanta diversitat. Així va ser com vaig descobrir als humans. Era una civilització estranya. Que es desmarcava de les pautes naturals. Sense tindre cap tipus de poder especial es desenrotllaven força ràpid. Però el seu orgull i egoisme creixien junt amb ells. Hi havia excepcions clar està. Durant molts anys vaig viatjar per ací i per allà al llarg del planeta. Pràcticament mel coneixia tot. Encara que curiosament no coneixia l'illa de Shohó i el seu temple. Aleshores la vaig veure. L'embolcall de la pedra de l'essència. Havia escoltat històries sobre ella, però mai l'havia vist. Sincerament vaig arribar a dubtar de la seua existència. Però allí davant la tenia al cim d'una muntanya. Rebent l'energia renovada des del centre de l'univers, perquè el planeta prosseguís avant. Vaig intentar ferme amb ella, però jo era massa dèbil. Necessitava un cos. Al cap d'uns quants anys es tornà a amagar. Vaig estar esperant i viatjant per tot el món. Sabia que cada molts anys tornava a aparéixer, però no sabia cada quants. En cada planeta era diferent, segons si estigueren més prop o més lluny del centre de l'univers. La vaig trobar per segona vegada. Així vaig poder calcular quan seria la pròxima aparició. Vaig esperar pacientment. Jo ja havia ideat un pla per a recuperar un cos. No us contaré com, però vaig esbrinar en quin continent tornaria a aparéixer la següent vegada. El dia s'acostava. No s'hi havia quin marge d'error hi havia però necessitava ja un cos si volia ferme amb l'essència. Aleshores ara farà uns trenta-set o trenta-huit anys vaig obtenir eixe cos. Estava viatjant buscant un hoste adequat. Finalment vaig trobar una dona que estava embarasada, però que el fetus havia mort per causes naturals. Ja no es podia fer és per eixe cos, així que em vaig instal·lar dins d'ell. Així a poc a poc vaig anar cresquen com un humà. La dona era la reina d'aquest regne, Eleger i el pare el rei Oderfs. En tornar a la llum del Sol em pegaren perquè plorara. Costum ben estrany en els humans. Jo no vaig fer ni moviment. He, encara recorde la cara de sorpresa de tots els presents. Vaig començar a créixer i desenvoluparme. No em ficaren cap nom, amb la meua mirada en tingueren prou per a no atrevir-se. Vaig estar cinc anys sense parlar. Observant-ho tot. Finalment als cinc anys vaig decidir que era hora de parlar i el primer que vaig dir va ser el meu nom. A partir d'aquí em vaig comportar com un xiquet normal, encara que una mica reservat. Les seues sospites i temences sobre mi desaparegueren. I ho axacaren a una simple curiositat. Em pagaren un instructor, Cioni. Vaig fer bona amistat i gràcies a ell vaig descobrir que hi havia camins entre dos mons. Que antigament aquest continent eren dos un al sud i un al nord i que en cada un estava el camí del Nord i el del Sud. En el continent situat a l'Est estava el camí de l'Est i en el continent de l'Oest el camí de l'Oest. Aquest planeta està format actualment per tres continents i moltes illes. Però el més important, que Quiesh estava ací. Probablement ho havia estat sempre. Vigilant perquè jo no causés cap problema. Quan tenia quinze anys de cos humà el meu mestre Cioni se'n tornà. M'hi havia instruït a les armes, encara que jo ja sabia lluitar molt bé. Però amb un cos humà era una mica diferent, però em vaig acostumar. A més aquest cos tenia la necessitat de menjar, beure, respirar i dormir. Encara que en l'altre cos també s'adormia, però era diferent.
Als dèneu anys vaig començar la meua conquesta. Sabia en quin continent apareixeria l'essència, però no en quin punt. Vaig voler que els súbdits d'Oderfs treballaren buscant-la. Però ell es va negar dient que això eren llegendes. Així que vaig haver de buscar uns altres servidors. Les criatures del extraunivers atrapades en altres dimensions de l'univers. Algunes s'hi havien posat a viure en planetes, però després que el corb de l'obscuritat hagués sigut derrotat els éssers de l'extraunivers com que no podia aconseguir un cos energètic per a tornar a casa seua es van haver d'amagar en plantes situats en dimensions desconegudes. S'hi havia molts conjurs i havia descobert molts secrets al costat dels meus amics al centre de l'univers així que la cosa va ser fàcil. Vaig crear un portal que feia de filtre. Sols permetia passar criatures d'un cert nivell energètic. Perquè no pogueren ser més fortes que jo, però si més que un humà de peu. Encara que un soldat ben entrenat els podria destruir. Vaig invocar a milers. No ho sabia però aquelles invocacions desgastaren molt el cos humà. Per això vaig començar a posar-me la mascara. Per anar dissimulant les imperfeccions de la cara. Al cos també, però gràcies a la roba no es veien. Havia de fer creure que era humà. Vaig tornar a parlar amb Oderfs. Es va tornar a negar i en veure els meus servidors envia el seu exèrcit contra mi. No va poder fer res. Els meus soldats eren més nombrosos. Vaig matar a Oderfs personalment. De la reina no se que va ser. Tot d'una vaig conquerir el regne d'Eleger. Però el continent era molt gran i l'essència podia aparéixer en qualsevol lloc. Necessitava tindre controlats tots el regnes. Estava a punt d'anar a Ertauk quan aparegueren davant meua Itori, Zonec, Tixhor i Azor, al costat de Quiesh i un humà anomenat Joserf. Volien esbrinar que estava fent. Que és el que volia. Jo els vaig dir que era assumpte meu. Simplement us diré que tot va acabar amb un combat entre jo i Itori. El vaig derrotar, però no el vaig matar. Una forta amistat en s unia. Els vaig deixar anar. Poc després vaig notar un canvi. Una humana tenia al seu ventre una criatura d'enorme poder. Que inclús a la llarga podria rivalitzar amb el meu en aquell estat en el qual estava. Jo tenia un cos, però no havia recuperat tota la meva antiga força. Gràcies al meu espia hem vaig assabentar que estaven tramant. Havien creuat un protector amb un humà perquè aconseguís derrotar-me. Si Cristal tu eres eixe resultat. Tu has estat concebuda per a derrotar-me. Estaven desesperats, no sabien el que jo volia i no podien derrotar-me. La resta de protectors no feia cas dels seus avisos i no creien que jo pogués tornar al meu antic poder. Així que decidiren crear un ésser com jo. Una criatura que nasqués amb cos sòlid i amb molta energia. Tu nasqueres amb eixa finalitat. Tenia por que em pogueres derrotar. Havia tardat molts anys a recuperar un cos com perquè vinguera algú a desfer-lo. Vaig trobar a la teua mare. Hi havia més protectors a part de Quiesh i els meus amics. Suposava que era el pare, però no ho tenia clar. Ara si però no t'ho vaig a dir. Si vol que t'ho diga ell. Em vaig enfrontar a ells al marge d'un penya-segat. Vaig derrotar a tots un per un, encara que no els vaig matar. Estava a punt de travessar a la teua mare quan aquesta tirant enrere s'esvarà i caigué pel precipici. Era impossible que sobrevisques, però cabia la possibilitat. Em vaig llençar jo també pel precipici. Al fons hi havia aigua i era un dia turmentós. No vaig trobar el seu cos enlloc així que vaig suposar que havia mort ofegada. Tenia molts assumptes a aclarir així que me'n vaig anar. Gràcies al meu espia vaig saber que Joserf es tornava tot sol al far de Rotiria. Em va semblar sospitós així que vaig fer que el meu espia el seguira. Si haguera continuat amb Quiesh, m'hauria enterat que la teua mare estava viva. Però així no ho vaig fer. Vaig viatjar regne per regne proposant que els seus súbdits treballaren amb mi en unes excavacions buscant un objecte. Que els meus servidors els vigilarien i que si el trobaren ells sabrien el que era. Realment l'únic que sabien els meus servidors era que buscava una pedra molt gran i blanca. Tots i cada un dels reis que vaig visitar es negaren. Jo tenia pressa. Podien tornar a concebre a altre. Així que en veure que no em feia cas matava el rei i esclavitzava a la gent. Després d'abandonar un regne deixava a un dels meus generals obscurs al càrrec. Ja us vaig explicar al temple com els triava. En aquell aleshores aquest cos no estava tan desgastat i la meua força era més gran. Si meu derrotat ha sigut per eixe fet. Finalment en el regne d'Ocipek un missatger s'escapà. El vaig seguir fins a la cort del palau del regne Rotiria, en Àrtor. Vaig deixar que el missatger expliques la seua història i després el vaig matar. Ho vaig fer perquè era un membre de la cort del rei d'Ocipek i en el moment en què ell no acceptà les meues condicions tots els que treballaven per a ell eren enemics meus. Vaig donar un termini de dies, igual que ho havia fet en els anteriors. Durant eixos dies el meu antic mestre, Cioni, es presenta i parlarem. No li vaig comentar els meus plans. Cioni coneixia a Quiesh i podria contar-li'ls. Un dia abans que acabara el termini vaig anar a la cort.Vaig acabar lluitant contra Cioni i el vaig derrotar. L'endemà vaig tornar hem pararen una emboscada. Bé crec que tot aquesta ultima part ja la sabeu. Rigton em va dir que Quiesh us la contà. Estava a punt de matar el rei quan vaig notar un naixement que desprenia molta energia. Vaig comprendre que l'humana no havia mort i que ara estava parint un enemic meu. Ràpidament vaig abandonar el palau i em vaig dirigir cap al lloc d'on provenia l'energia. Vaig arribar, encara que vaig tardar bastant. Havia anat a peu i no sabia el lloc exacte, sabia la zona. Vaig entrar a la casa, d'un poblat a prop del far. Allí dins estava la humana amb la seua filla. Amb tu Cristal. Estaves envoltada en uns llençols. Et vaig llevar de les mans de la comare i amb una daga vaig estar a punt de travessar-te el cor. He de dir que tu havies nascut com a una xica humana. La primera diferència que vaig notar va ser que tu encara no tenies consciència del teu al voltant i que no podies parlar. Així i tot era preferible que morires. Però a les meues espatlles la teua mare s'alçà i hem travessà un costat amb una espasa curta. Havia estat tan pendent de tu que no m'havia adonat. L'arma arribà a tocar-me el cor. La teua mare t'agafà de les meues mans. Jo estava molt mal ferit. Creia que el cos humà anava a morir i que jo tornaria a estar en un estat de mínima energia.
Estava eixint per la porta quan aparegué Joserf. Tenia una espasa a la ma. Amb ella em travessà el pulmó i després l'estómac. Així i tot vaig traure fores del meu interior. El vaig espendre ben fort i vaig crear un portal. Vaig aparéixer al meu palau. Allí amb els seus coneixements vaig aconseguir recobrar-me. Però vaig tardar uns desset anys. Vaig manar retirar els exèrcits repartits als regnes. Sols vaig deixar als meus generals perquè vigilaren els regnes per si trobaven signes de la pedra que buscava. En Rotiria vaig deixar a Lipse a la mansió perquè estudiara la Terra. Després us diré perquè. A Ocipek, Nasó pul·lulava pels passadissos subterranis. A Eyima el gegant Grong viatjava pels boscos, però quan veia humans es quedava quiet i el confonien en un arbre. A Croterep Roig, Blau, Gris i Negre (el nom els el vaig possar jo pel seu color) Vivien a les coves. A Tonfak Haira habitava els pantans. A Razilof Desgri vivia a la seua cova. A Ertauk Yutsu a les galeries. A eleger el vaig envoltar per la boira i estava jo recuperant-me. D'acord amb el que em contà Rigton Quiesh i els altres estaven molt sorpresos. Creien que la filla o fill de la humana, en aquest cas filla, tindria consciència des d'un començament i que el seu cos creixeria ràpidament. Però no va ser així. Era pràcticament igual que un humà, però amb una energia interna molt superior. Quiesh la volia entrenar, però Joserf es negà. Ja havíeu sofrit prou la teua mare i tu com perquè ho continuareu fent. No li pareixia bé que s'utilitzes una xiqueta per matar a algú. L'experiment havia fallat i tu devies de créixer com a humana. D'aquí passem als teus anys a la Terra i els meus recuperant-me. Una vegada recuperat vaig saber on trobar-te a tu i al teu pare gràcies a Rigton. Vaig viatjar des del camí del Sud. Havia pensat durant molts anys i m'eres més ùtil viva. Ja no et tenia tanta por. Vaig parlar amb Joserf li vaig dir que s'unira a mi que la seua filla també ho fes. Es va negar. No volia mesclar a la seua "filla" en res. Volia que els deixara en pau. Vaig voler parlar amb tu igualment. Ell tragué una arma i m'atacà. El vaig matar. En eixe moment 'passares tu i ens vas veure. La resta de la història ja la sabeu excepte detalls que us aclari-ré ara. Creia que tu, Cristal, estaves a la Terra, no m'imaginava que aniries a la "tenda" de Quiesh. Així que et vaig buscar per la ciutat. Si hagués parlat amb el meu espia, m'hi haguera assabentat però no ho vaig fer. Al final vaig decidir tornar a Èrtok i preguntar al meu espia. Hem digué que estaves en Rotiria, però que Quiesh havia enviat tres joves humans a buscar-la. Vaig viatjar a Rotiria amb un portal des d'Eleger. Quiesh havia enviat a Rigton perquè us vigilara. Ell em digué que havíeu pujat a la carreta i que no us va poder seguir més. Eixa nit va ser en la que ens vam veure a aquell poblat mentre jo preguntava per vosaltres. Després de separar-nos vaig tornar a conquerir tots els regnes. Aquesta vegada incloent Rotiria. Vaig parlar amb el rei i li vaig contar allò de la peculiaritat dels meus generals per a atraure-vos a uns punts determinats. Jo durant eixos dies vaig descobrir on estava l'essència. L'havia trobat per fi. Vaig traslladar el meu castell fins ací. La resta ja ho sabeu. Tot el vostre viatge i els altres. Ara estem ací davant mateix de l'essència.
Després de tota la història de Frédor no sabien que dir. El que si tenien segur és que no els havia mentit i que davant seua tenien l'essència a l'interior d'aquella colossal pedra blanca.
Ara ja comprenien tot. I Cristal coneixia el seu passat.
- És a dir.-Digué Enrique.- Que vols l'essència per a recuperar el teu cos, no?
- No.-Respongué Frédor.- L'essència d'Èrtok al costat de la de la Terra seran el mitjà de transport per a arribar al centre de l'univers i recuperar el meu poder. Per això necessitava informació de la Terra. Perquè quan tinga aquesta viatjaré allí per l'altra.
-Però si ja la tens ací. Per què no fa molt de temps que no l'has agafat i has anat a la Terra?
- Encara no la puc agafar. Es necessita una gran quantitat d'energia per a trencar aquesta coberta. Necessite el meu cos.
-I com l'obtindràs?
-Ja ho veureu. T'has adonat Cristal? Has sigut utilitzada per a destruir-me. La finalitat del teu naixement es la de matar-me. Són o no són cruels ells? Ara qui son els malvats ells o jo?
Cristal estava molt seria i respongué sàviament.
- Pot ser que no siga una conducta correcta, però ho feren per desesperació. L'última vegada tu quasi destrueixes l'univers i pel que sé ho vols tornar a intentar. Comprenc els teus sentiments. Però no els done suport. Crec que...que...-Unes llàgrimes crearen la cara de Cristal- que et puc perdonar. Si vols, et podem ajudar, però no pots condemnar a tots. Moririen milions i milions d'innocents. Millor dit tot aquest que hi habite l'univers i no es poden comptar amb nombres els éssers que existeixen. Vaig fer una promesa. Protegiria la vida i l'univers. No comptes amb mi per als teu plans.
-Ni amb mi.-Respongué Raül.
-Jo tampoc.- Respongué Miquel.
-Negatiu.-Va ser la resposta d'Enrique.
Raül prosseguí.
- Si et penedeixes de tot el que has fet. Si ofereixes el teu poder per a compensar tot el dolor que has causat. Estem disposats a viatjar amb tu fins on està Avlia i rescatar-la. Segur que Itori, Tixhor, Zonec i Azor, inclús Quiesh ens ajuden. Per què no t'oblides d'obtenir el poder de l'univers? Segur que hi ha alguna altra solució.
-No! Vosaltres no heu sentit el poder del corb de l'obscuritat, és immens es necessita un gran poder i obtindre de l'univers coste el que coste. Tenia l'esperança que ho comprendríeu però veig que no. Us mataré a tots quatre. Encara que Cristal encara te un paper reservat. Voleu saber com obtindré el meu cos? Ara ho veureu. Hui es el dia.
Frédor s'alçà del tros. Pensaren que els anava atacar, encara que no tenia arma. Començà a llevar-se tota la roba. Una vegada treta van veure que tot el seu cos estava embenat. Es llevà la mascara. La cara la tenia desfigurà, com si no s'aclarís quin rostre mostrar. L'únic clar eren els seus dos ulls.
-No vull que em molesteu durant la transformació. Així que...
Amb tot el poder que li quedava va crear una cúpula d'energia que el protegia i no deixava en un metre a la rodona que ningú el travesses.
Frédor es dobla per l'estómac pressa d'un gran dolor. De cop i volta el cos de Frédor començà a unflar-se sense que els donara temps a saber que estaven mirant el cos literalment explotà. Les parets de la cúpula no deixaren passar els trossos de carn ni la sang, així que aquesta es queda coberta de sang, carn i òrgans. La cúpula desaparegué, tota la sang i les restes orgàniques caigueren a terra. On abans hi havia estat Frédor ara hi havia una intensa llum que els enlluernà. A poc a poc la llum anà remetent i el verdader cos de Frédor començà a entreveure's.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer