EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 14: ATRAPATS ALS SEUS FILS

CAPÍTOL 14: ATRAPATS ENTRE ELS FILS
Cristal sols volgué descansar un dia. Després partiren en direcció al següent regne. El misteriós vell, que no els havia volgut dir en cap moment el seu nom, els obsequià amb seixanta ampolles del líquid explosiu que havia descobert. Unes quinze per cap. També els donà a cada un cabdell petit d'un material que feia les mateixes funcions que una metxa. Els explicà que quan volgueren fer servir l'explosiu feren un foradet al tap, col·locaren la metxa i l'encengueren amb el pedrenyal que tenien. Mogueren poc abans que eixira el Sol.
Tots els del poble els estaven esperant per a acomiadar-se. Cristal els digué a les dones que li guardaren el vestit, que estava molt ben plegat en una capsa (sabates, arracades i colgant incloses), però elles no volgueren al·legant que no sabien si la tornarien a veure i que era un regal per a ella.
-Però si no el puc portar al darrere.
Una dona digué.
-He vist eixes criatures voladores amb cap d'àguila i cos de lleó. Va amb vosaltres, no? Tin, amb açò els pots lligar la capsa al seu cos. Tinc una germana que viu al següent regne i una altra al que fa dos. Podeu deixar allí el vestit si en algun moment donat l'has de deixar. No crec que vulgueu entrar al últim regne. Una misteriosa boira el cobreix. Diuen que allí hi viu una persona molt dolenta i que fa molts anys intentà conquerir tots els regnes. És una història increïble, però val més que no us acosteu.
Es veia que ningú d'aquell poble sabia que Frédor havia tornat. No relacionaven l'incident del pantà amb ell. El rei d'aquell regne ho sabria? Seria ell qui acceptà que visquera Haira allí? No ho sabien, però no tenien temps per anar a preguntar-ho.

La dona prosseguí:
-Les meues dues germanes viuen en les respectives capitals dels regnes següents. Les reconeixereu de seguida. La del següent regne té muntada una pastisseria que rep el nom de Werfing. L'altra té una peixateria anomenada Xirn. Si passeu per aquests dos llocs, em podríeu fer un favor? Podeu entregar aquestes dues cartes? Una per a cada germana. Al darrere he posat el nom del seu lloc de treball i en quin regne estan. No té pèrdua.
Acceptaren l'encàrrec. S'allunyaren del poble seguit pel vell. Ell volia veure els grifos de prop i ells compliren amb la seua paraula. Enrique, que havia passejat pels voltants del poble mentre Cristal estava inconscient, sabia on els grifos descansaven.
En totes les setmanes que feia que no els havien vist, sols de tant en tant travessant el cel, ells s'havien refugiat en una pinada.
En escoltar-los ells eixiren al seu encontre. Havien sabut que Cristal no havia estat bé i ràpidament s'acostaren a ella per a saludar-la i acariciar-li la cara.
Ràpidament Cristal diga'm que li demanà permís al seu grifó per a col·locar la capsa amb el vestit. El grifó no tingué cap inconvenient. El vell tenia els ulls molt oberts observant aquelles magnífiques criatures. S'acostà cap a elles i deixaren que el vell les acariciara.
-Bé, ja és hora que marxeu, no sé quin és el motiu del vostre viatge. Però encara us queda camí al davant i no dec entretenir-vos. Molta sort. Mai no us podré agrair tot el que heu fet per mi. Inclús he pogut conéixer aquestes magnífiques criatures. Gràcies.
-Som nosaltres els qui li hem d'agrair tot.-Li respongué Cristal.- Moltes gràcies. Que li vaja tot molt bé. Ja ens vegem. Adéu.
Tots s'acomiadaren del vell i després els grifos s'enlairaren i creuaren el cel a gran velocitat. En direcció al següent regne. Passaren per sobre Bato, la capital del regne de Tonfag. Com ja havien derrotat el general d'aquell regne no consideraren necessari entrar a la ciutat i passaren de llarg. Gràcies a la gran velocitat dels grifos no tardaren més d'una setmana en arribar a la frontera.
El següent regne estava situat en una meseta elevada. El regne era el més elevat de tot el continent. El terreny començava a ascendir fins a arribar a uns dos mil metres, a partir d'eixa elevació tot era planura, excepte una petita serralada situada al centre de la meseta.
Aquell regne feia la impressió d'haver sigut una gran muntanya on un dia, per causes desconegudes, se li hagués desaparegut el pic, quedant sols les muntanyes del centre i tot l'altre pla.
No hi havia cap muntanya als extrems del regne i aquest acabava directament en penya-segats que donaven a la mar. Sols tenia dos punts de contacte amb terra. El que limitava amb Croterep i el que limitava amb l'altre.
Aquest regne rebia el nom de Razilof també conegut com el regne dels erudits. En aquest regne hi vivien tot els estudiants, tant nascuts al mateix regne com vinguts d'un altre. Es dedicaven a l'agricultura i a l'estudi. La carn i el peix l'obtenien dels comerciants, a canvi d'informació. És a dir, allí els comerciants i viatgers resolien els seus dubtes a canvi de mercaderies.
Allí s'estudiaven totes les matèries. Quan són xiquets aquests reben classes a l'escola del poble. Més endavant fan els estudis superiors a les facultats de la capital. Una vegada acabats els estudis aquests tornen al seu poble on han de continuar estudiant de forma autodidàctica. Això fa que no se sature de població la capital.
L'emplaçament elevat d'aquest regne el feia propici per a l'estudi dels astres. Allí a la nit el cel quasi sempre estava descobert.
En tots els regnes hi havien escoles i acadèmies, generalment creades per gent que havia estudiat en aquell regne. Però si algú es volia dedicar a l'estudi, aquell regne era l'ideal, tant en qualitat com en disciplina.
Allí el rei era el que tenia un major coeficient intel·lectual. Inclús el xicotet exèrcit es dedicava més a l'estudi que a l'entrenament.
El regne era xicotet. Mai no havien entrat en cap guerra oberta i sols pensaven a viure tranquil·lament dedicant a la seua vida a l'estudi.
L'únic incident bèl·lic que tingueren s'havia donat feia uns quan anys quan Frédor decapità a l'antic rei d'aquell regne perquè no havia acceptat les seues condicions. Ara l'incident s'havia tornat a repetir, però aquesta vegada el rei havia acceptat sotmetre's a Frédor a canvi que deixes la gent estudiar en pau.
Aquest acceptà i havia posat a les seues criatures a excavar en la xicoteta serralada del centre sense utilitzar esclaus humans. De tot açò s'assabentarien més tard Raül i la resta.

En pocs dies arribaren a la serralada central. Era una nit molt fosca i ells estaven a punt de baixar a descansar quan la llum groga d'una mena de bengala atragué la seua atenció. La llum provenia d'un poble ciutat prop de la muntanyana i cap allí es dirigiren.
El misteriós espia havia estat observant totes les nits el cel. No les tenia totes del que el grup que estava espiant passara per allí. Ho havia planejat tot. Li havia dit al general d'aquell regne que demanes un tribut excessiu d'aliments i que s'escampara la petició per tot el regne. Així paren on paren el grup acabarien anant cap allí.
Com cada dia es passava hores i hores vigilant per si apareixien. Però res. Aquella nit havia sigut diferent. Havia vist uns enormes éssers voladors. S'imagina que era als qui estava esperant. Però veié que anaven en una altra direcció, que no anaven cap allí, Per tant encara no sabien res.
Aprofitant un dels trastos que hi havia construït Lipse amb els llibres humans havia llençat una bola de llum. Satisfet es quedà quan veié que canviaven de direcció i es dirigiren cap al poble. Tot estava en marxa. En pocs dies, si no l'endemà s'enfrontarien amb el general.
Ràpidament s'allunyà i s'amagà entre les ombres. Els grifos aterraren a escassos metres del poble. Tots quatre aventurers baixaren d'ells. Ja que estaven aprofitarien per a passar la nit allí.
Cristal li digué al seu grifó que tinguera compte del vestit, tot seguit s'enlairaren per a caçar Buscaren algun indici de qui havia disparat la bengala, però no trobaren res, així que decidiren entrar al poble.
Era un poble bastant petit amb cases no molt altes, La gent del poble estava reunida a la plaça i pareixia molt acalorada. Tots eren adults de mitjana edat, no es veia cap persona molt jove. Els xiquets haurien d'estar dormint. Ràpidament Raül eleva la veu per sobre la dels altres.
-Disculpeu, algú de vosaltres ha llençat una ben... vull dir alguna bola groga al cel?
-Per a llums al cel estem nosaltres. Ja tenim prou problemes nosaltres per a anar solucionant els assumptes dels altres.
El que havia parlat era l'home més vell del poble, que era el cap d'aquest, per tant el de més grau de coeficient intel·lectual.
Aquest home no tenia cap pèl a la cara, ni barba, ni bigoti ni cabell. Anava vestit, igual que la resta de la gent del poble, amb una túnica. La seua era de color morada. L'altra gent tenien colors diferents, però cap morada. Cada un duia un color que representava el seu grau d'estudi, sent el màxim el morat. El canvi de color de la túnica es donava en passar uns exàmens. Però això era en l'època autodidacta, mentre s'estudiava a la capital totes les túniques eren de color negre.
-Disculpem si l'he ofés amb les meues paraules. Ens ha d'haver paregut. Però digueu-me bona gent que és el que tant us preocupa?
-Per què ho voleu saber, a cas ho solucionareu?
-Si està en les nostres mans... serà un plaer ajudar-vos.
-Mm, veig que teniu pinta d'aventurers. Però sou molt joves, no crec que ho pugueu solucionar a no ser que estigueu dispostos a afrontar-vos a un enemic molt gran.
-Contens el problema. Després farem el que puga'm.
-D'acord. Fa molts mesos, vingué a parlar amb el rei un xic anomenat Frédor. No era la primera vegada que venia feia molts anys també aparegué i matà el nostre rei. Resumint. Proposà que el deixarem excavar al nostre regne a la recerca d'un preuat objecte. A canvi no ens mataria. Li va donar uns quants dies. El rei reuní a tots els grans savis del regne. Pot ser que parega arrogant, però jo em trobava entre ells. Recordant el que va passar l'última vegada i l'esclavització a què ens va sotmetre decidirem entre tots acceptar la seua proposta amb la condició que ens deixara estudiar tranquil·lament i sense que ens molestés. Ell acceptà. Pot ser que parega egoista, però nosaltres no som un poble guerrer, ens nodrim de coneixement i haguérem perdut la vida inútilment si ens haguérem enfrontat amb ell. Fóra quin fóra l'objecte que buscava o encara busca segur que no és per a res bo. Però no poguérem fer res més. Preferirem seguir vius i estudiant. Però la cosa ha canviat. Ara fra un parell de setmanes el seu representant en aquest regne ens exigí a tots els habitants de Razilof un tribut de menjar superior a les nostres reserves anuals. Això ens mataria a tots de fam. El rei ha demanat que tots els pobles donen la seua opinió al respecte i que enviara un representant per a comunicar-li-la. Això era el que estàvem discutint ara. Nosaltres creiem que hauríem d'enviar a algú prou valent per a parlar amb el representant i explicar-li que no tenim eixe menjar, que és massa. En cas que es negués, acabar amb eixa horrible criatura. Si vosaltres s'atreviu podriu anar a la seua guarida. Es millor que aneu de dia, ja que l'agafareu dormint. De nit està amb totes les seues forces. Que em digueu?
-Acceptem. On diu que està la guarida?
-Està prop a no més de deu quilòmetres en una cova situada a la serralada. Si seguiu tot recte en direcció nord, la trobareu, no té pèrdua.
-On podríem passar la nit?
-En tots els pobles tenim una casa habilitada per als viatgers, és una mena de posada. Us obrirem la porta i podeu descansar allí aquesta nit.
Entre compliments d'agraïment es dirigiren cap a la posada. Obriren la porta i els desitjaren bona nit. Els havien dit que les habitacions estaven oberta i que tenien pastell a l'altra part, és a dir a l'interior. Per cert el meu nom éra Jistuc
Entraren directament al menjador que contenia unes deu taules. A l'altra part de la barra estava la cuina. L'havien donat permís perquè es cuinaren alguna cosa per menjar. Prepararen el sopar i s'assegueren en una taula.
-Que haurà sigut aquella llum que hem vist?.-Preguntà Enrique.
-No ho sé.-Respongué Miquel.-Però alguna cosa em diu que no ha sigut de casualitat que estiga'm ací. Em fa l'efecte que algú està interessat que ens enfrontem amb el següent general obscur.
-Si, jo opine el mateix que tu.-Digué Raül.
-Podria haver sigut Frédor que hagués llençat la bengala, o algun servent d'ell.-Opinà Cristal.- Però per què? Pareix com si li interessara que anàrem derrotant aels seus generals. A més per què no ens ha matat encara? M'ho pregunte des del nostre encontre amb ell al poblat incendiat. Quin interés té que estiguem vius? Ens digué que volia que ens unirem a ell, però no ens explicà per què. Controla els éssers de l'extraunivers, té molt de poder. Per què li fem falta?
-No, no li fem falta tots. Crec que qui vol que continue viva eres tu. Per això ens ha deixat vius a nosaltres, perquè et protegim.-Digué Raül.
-Ja t'he dit que no vull que em protegesques. I arriscaré el mateix que vosaltres.
-Si, ja ho sé. Però vulgues o no la nostra missió és protegir-te fins que el derrotes. I ell ho sap. Prefereix que ens sacarifiquem per tu que matar-nos. Ell no mata per matar. A tot açò ell ho sap tot. Sap que te'm que protegir, sap que tu eres la que el ha de derrotar. No ho havia pensat fins ara. Però qui li ho ha contat tot? Quiesh? Aleshores per què ens ha entrenat? Per què ens ha donat objectes que ens protegeixen? Quin objectiu té la nostra missió? O en altres paraules, que espera de la nostra missió? L'únic que podem fer és avançar. Les respostes ja les tindrem.
-Si no mata per matar que venia allò de Rafael? O els esclaus del desert que ens digué el capità de l'exèrcit? L'incendi del poblat? Els dracs que es menjaven a la gent? La dona que engolia poblats? O ara mateix aquest tribut sense sentit. No ho sé, però per a mi que ell mata per diversió.
-No et negaré que no li divertesca matar. Però no pareix el seu principal objectiu. Tampoc no pareix que siga la conquesta d'aquest món. Si no haguera impedit que derrotarem als seus generals, perquè amb eixos actes estem alliberant regnes. A més si incloem als protectors de l'univers, això significa que busca una altra cosa que podria ser més perillosa que la conquesta d'un planeta.
-Potser, però així i tot no té el perquè de fer el que fa. Quants fills s'hauran quedat sense pares per culpa d'ell? Quants pares sense fills? Quantes històries d'amor i amistat no es donaran? Siga el que siga no ho podem permetre. Hem de protegir la vida.
-Estic amb tu.
-Fins que no trobem a Frédor no li podem demanar les respostes.-Digué Miquel.- Així que el que hem de fer és augmentar el nostre poder per a poder véncer'l i després traure-li tota la informació. Passe el que passe el nostre següent combat ens farà més fort i ens acostarà més cap a la meta.
-Pareix que ara t'interessa ser més fort.-Digué Enrique- Al final no et penedeixes d'haver continuat?
-Sincerament no em penedesc. Estic adquirint unes habilitats que no havia somiat tindre mai. Al final ningú em podrà parar.
-Miquel això que estàs dient és molt perillós. Podries acabar malament. L'ànsia de poder no crec que siga bona.
-Que tu no vols ser més fort? I vosaltres?
-Home sí que vull ser més fort per a protegir la meua vida i tot això, però no és que vulga ser superior als altres.
Raül parlà:
-Jo també vull ser més fort. Però no per mi sinó per protegir a les persones que més m'importen i en general a què ho necessiten. Mai m'hi ha interessat governar als altres. Si vols ser el més fort perquè ningú et derrote podràs acabar matant als altres per a ser el millor. Et transformaries en un assassí.
-Tranquil Raül. Sé controlar-me. Simplement vull ser el més fort i res més. Però tampoc no estic tan sonat com per a començar a matar.
-Jo volia ser més forta per venjar al meu pare- Però ara no. L'únic que feia d'eixa manera era alimentar el meu odi. Ara vull ser més forta sí. Però per protegir la vida i tot el que ens envolta.
-Estàs dient que has perdonat a Frédor per la mort del teu pare? Ja no vols venjar-te?
-No és això exactament. Mai no perdonaré a Frédor pel que va fer. Però la venjança no és bona. No ho sé... Però no vull que l'odi moga la meua espasa.
-Ja parles com Raül. No sigues hipòcrita. Vulgues o no vols afrontar-te amb Frédor per venjança. El que passa és que no t'agrada eixa faceta teua i la vols reprimir buscant un altre motiu per lluitar. Però en el fons saps que no és així. Estàs moguda per l'odi i la venjança. Eres una assassina en potència. Si qualsevol t'impedís acabar amb Frédor, el mataries.
-No tens dret a parlar-me així! No sóc una assassina.
-Miquel t'estàs passant i molt.
-Tu creus Raül? Va, no siga'm mentiders. A tots nosaltres ens està agradant tot açò de matar. Algú de vosaltres ha detingut el braç a l'hora de derrotar els nostres enemics? No veritat? Ni ens ho hem pensat. Ens agrada acabar amb l'existència dels altres i gaudim.
-No els estem matant.
-He, he, eixa és l'excusa més ridícula que he escoltat mai. Estem gastant eixa excusa per a travessar el cos dels nostres enemics sense tindre cap remordiment. Però si pegarem el pas. Si realment matarem a algú. La sensació no us desagradaria.
-Perquè hi haja harmonia fins a les coses que pareixen més insignificants han d'existir. Tot és necessari. Per això s'ha de respectar i per molt superior que sigues sempre eres un eslavó més de la cadena. Si cal lluitar per a protegir les coses més insignificants i les més significants és lícit que ho fem. En canvi si es lluita pel poder, la cosa es transforma en caos i destrucció. Són dues situacions molt diferents. Ens estàs taxant a tots d'assassins i la cosa no és així. I no, no crec que ens agrada la sensació de matar. És una abominació un acte així. Sols s'hauria de matar en una situació molt extrema, així i tot amb moltes reserves i sols en calent, mai en gelat. Fins on estàs arribant? M'estàs dient que et pareix correcte el que està fent Frédor? M'estàs dient que assassinaries per un capritx?
Miquel, que estava veient que la cosa se li estava escapant de les mans reaccionà ràpidament i digué
-Ha, ha, ha, ha. Com s'esteu posant. Ha, ha, ha, ha. Disculpeu-me. Però us estava gastant una broma. No meu prengueu a mal.
Enrique rigué, però ni Raül ni Cristal ho feren. Aquesta digué:
-Doncs hi ha bromes que no fan gens de gràcia.
Tot seguit desaparegué escales amunt i elegí una habitació.
-Sincerament Miquel.-Digué Raül.- No sé que és el que t'està passant. Però hauries de recapitular. No és molt normal en tu el que has dit.
-Potser no em conegués tan bé com penses. De totes maneres crec que m'he passat. Demana-li disculpes de part meua a Cristal.
-Crec que ho hauries de fer tu.
-D'acord ja em disculparé demà.
Raül s'acomiadà i digué que se'n anava a dormir.
-Miquel-Digué Enrique.- La veritat és que te n'has passat i molt. Jo m'he rist perquè començava a creurem que anaves en serio i m'hi ha alleujat molt que fora una broma. Però pensareu bé. Si estaves parlant seriosament, podries acabar fent alguna cosa de la qual te'n penediries tota la vida. O podrien caure en un cercle d'obscuritat i no eixir mai. Bé bona nit me'n vaig a dormir.
Miquel es quedà sol. Una idea començà a posar-se-li al cap. Un somriure estrany li aparegué a la cara.
-No, no he de caure. He de controlar-me.
Raül havia buscat l'habitació a la qual estava Cristal. Ella en veu-rel anà a abraçar-lo.
-No sóc una assassina veritat? No, no vull deixar-me dur per la venjança. Ho estaré fent?
-Tranquil·la. Miquel no sabia el que dia. Els teus motius són legítims. No et preocupes. Frédor t'ha fet molt de mal en matar al teu pare. És normal que vulgues fer justícia. El que no has de permetre és que eixa situació et domine la vida. Ara tens més motius per lluitar. Això anul·la el perill de la venjança. Lluites per la vida, no per la destrucció. No deixaré que caigués en un pou de què no pugues eixir. Sempre estaré jo per a tirar-te la corda.
Es quedaren un parell de minuts abraçats. Després s'acomiadaren i Raül elegí l'habitació del costat.
No portaven ni una hora descansant quan uns crits al carrer els despertaren. Ràpidament es vestiren i tots quatre eixiren al carrer. Es dirigiren cap a la plaça on la gent havia tornat per a seguir discutint el que fer en cas que els quatre aventurers fracassaren. La gent estava alterada i no responien a les seues preguntes. Finalment trobaren el cap del poble.
-Que ha passat?.-Preguntà Cristal.
-Una desgràcia, una desgràcia es el que ha passat.
-Contens.
-Fa escassos minuts ha vingut ací aquella horrorosa criatura representant de Frédor. Ens ha dit que demà a la nit tinga'm preparat el nostre tribut. Si no el tenim, se'l cobrarà amb les nostres vides. Se'ns menjarà a tots. Heu de solucionar el problema demà mateix. Vos ho suplique.
-Tranquil. Confie amb nosaltres.
-Per què no el perseguim ara?-Proposà Enrique.- Així abans ho solucionarem.
-No.-respongué el cap.- Ara està massa fosc, podríeu caure en una trampa. Heu d'anar demà de matí.
-Per què no abandoneu el poble? Vull dir per si de cas. No confies que puga'm solucionar el problema?
-Si, estic convençut que ho solucionarem. Però sempre val més prevenir. Imaginat que hem de fugir. El poble es quedaria desprotegit.
-Ens arriscarem. No tenim cap altre lloc on anar. A més ens acabaria trobant. No, ens quedarem, passe el que passe.
Enrique no volgué insistir, però en el cas que demà de matí no solucionaren res insistira que abandonaren el poble i els deixaren fer a ells.Després d'unes paraules tranquil·litzadores del grup tots se'n tornaren cap a les seues cases. Estaven tornant quan Miquel digué.
-Aprofitaré aquest moment en què estem tots quatre junts per a disculpar-me públicament amb tu Cristal. Sent molt el que ha passat abans. No ho deia seriosament. Però ens estem acostant a la nostra meta i cada dia tinc més por. No sabia el que em dia, perdona'm.
-Disculpes acceptades.-Digué Cristal somriguent.
Raül no les tenia totes, però no volia preocupar a Cristal, podrien ser imaginacions seues, però li havia paregut que els ulls de Miquel brillaven de forma diferent, maquiavèl·licament. Cristal prosseguí dient.
-No us pareix massa casualitat que justetament ara que estem nosaltres ací el general vulga cobrar el tribut? Jo crec que açò confirma les nostres sospites. Algú vol que lluitem com més aviat millor.
Tots estigueren d'acord amb Cristal. Entraren a la posada i cada un es dirigí a la seua habitació. En l'exterior, amagat entre les ombres, algú n'hi havia que els vigilava.
-No t'equivoques gens joveneta. He sigut jo qui li ha dit que vinguera a avisar que volia cobrar el tribut. Així m'assegure que aneu a visitar-la. El meu pla no ha fallat. Ja veurem com eixiu d'aquesta. Si no acabeu atrapats entre els fils.
Era ja ben entrat el dia quan mogueren en direcció a la muntanya. Era un dia calorós. Caminaven a un bon ritme. En una hora cobriren els deu quilòmetres.
Al davant seu s'obria l'entrada a una cova. Entraren. A pocs metres el camí de la cova es corbava bruscament cap a la dreta. El sostre havia d'estar a uns tres metres d'alçada. D'amplària el camí hauria de tindre uns dos metres.
Una teranyina amb les seues corresponent aranyes cobria el camí del sostre fins a terra. Cristal l'apartà i començà a seguir el camí. Que era bastant regular. Enrique la seguí. Després Miquel i estranyament Raül es quedà l'últim i avançant amb cautela. L'obscuritat era total i hagueren d'utilitzar les pedres per a fer llum.
Una figura els seguia. I centenars d'ulls verds els observen des de la foscor sense que s'adonaren. Continuaven caminant, girant corbes, ascendint, descendint (endinsant-se cada vegada més a la muntanya) però sempre travessant teranyines, teranyines i més teranyines. Encara que es veien poques aranyes.
Raül era el que més lentament caminava i més d'una vegada la resta el va haver d'esperar. Miquel i Enrique no paraven de somriure. Cristal s'estranyà del comportament de Raül, però així i tot pensà que era una de les seues coses.
Estigueren caminant molt lentament un parell d'hores a causa que havien d'anar apartant teranyines una rere l'altra i que Raül avançava molt lentament.
Arribaren a una mena d'arc que conduïa a una enorme sala circular que s'elevava a gran altura, el sostre no el pogueren distingir. Sols distingiren una mena de taca negra, però no sabien si se sostenia en l'aire o estava a la paret.
A l'altre extrem de la sala circular un altre arc prosseguia el camí a l'interior de la muntanya. La sala circular estava descoberta. No hi havia res a l'interior.
Cristal, Enrique i Miquel estaven a punt d'entrar a la sala quan Raül, amb veu no molt alta, però que pareix que parlara utilitzant totes les seues forces els ho impedí.
-No...no entreu. És una trampa.
-Però que dius Raül? No veus que no hi ha res.-Digué Miquel.
-Precisament perquè no es veu res és una trampa.
Raül, intentant no tocar ni les teranyines ni les aranyes agafa una pedra del terra i la llança amb força a l'interior de la sala. La pedra pareixia com si trobara resistència i al final acabà flotant en l'aire.
-Flota.-Digué Enrique.
-No, no flota, una cosa transparent i que estem apartant tota l'estona la sosté.
-Et refereixes a una teranyina?
-Exacte.
-Però... O moltes aranyes l'han construït o una molt gran ho ha fet.
-Que creus que era la taca fosca que hem vist allà dalt? Un monument?
Tots havien emmudit. No ho havien pensat. Això significava que el general d'aquell regne era una aranya enorme i per poc quasi acaben als seus fils. La pedra comença a moure's com si alguna cosa estigués moguen la teranyina.
Il·luminaren cap al sostre i veren que una viuda negra de tres mestres d'alçada, dos d'ampliaria i quatre de llargada baixava veloçment moguent-se estrambòticament per la teranyina. Raül pegà molt lentament dos passos enrere.
Es quedà colgant a uns quants metres del sòl i dirigí el seus dotze ulls verds cara ells. Dues pinces negres li eixien de la boca, de la qual queia una mena de babera verda i viscosa que desapareixia a caure a terra. Les seues huit potes estaven col·locades de forma antinatural en diferents punts de la teranyina aguaaguantant el seu cos. A l'esquena una marca roja brillava a la llum de les pedres. L'aranya començà a parlar amb una veu molt aguda.
-Benvinguts a la meua casa. Que es deu que uns humans vinguen a despertar a Desgri? Ja teniu preparat el tribut? Si és per eixe assumpte, ja aniré aquesta nit per ell. Ara deixeu-me dormir.
-Escolta'n's per favor.-Demanà Cristal.- Sí que és per eixe assumpte. Mira el que passa és que el tribut que demaneu és excessiu. No podries anul·lar-lo? Els habitants d'aquest regne t'ho agrairien molt. Hem vingut per a això.
-Però que estàs fent?-Preguntà Miquel.- Acabem amb ella i assumpte solucionat. Que bé tanta xaxara.
-Fins ara la situació ens ha obligat a lluitar per salvar la nostra vida. Però si ella està d'acord en llevar eixe tribut... Pel que sabem no està fent cap mal als habitants d'aquest regne. És possible que no tots els generals de Frédor siguen igual de cruels.
-T'has begut l'enteniment. Però fes el que vulgues.
Desgri que no havia entés res del que parlaven entre ells, ja que si no parlaven directament amb l'altre, la pedra no traduïa digué molesta.
-Que esteu parlant? No estareu intentant enganyar-me?
-No, no.-S'afanyà a dir Cristal.- Disculpa'n's. Però que et pareix la nostra petició?
-Ho sent molt, però l'he de rebutjar. Són ordres de Frédor. A més si l'anul·les, no apareixerien per ací uns humans als quals he d'eliminar. Són quatre, com vosaltres. M'han dit que són molt perillosos i que vaja amb compte amb ells. Ja apareixeran.
Els quatre veient el perill amb el qual estaven i que a l'estreta cova no podrien lluitar còmodament decidiren, mirant-se, entre ells que era hora d'anar-se'n.
-Aleshores.-afegí Cristal.- No hi ha res més a parlar. Nosaltres ens n'anem a... a preparar el tribut. Però pense-seu i aquesta nit quan vinga ens dónes una resposta.
-La meua resposta ja és clara. Però si insistiu, pensaré a veure què faig. Sempre puc reduir el tribut.
-Moltíssimes gràcies. Bé ens n'anem.
Cristal, Enrique i Miquel començaren a tornar. Raül estava com hipnotitzat mirant a l'aranya. Cristal es girà i digué.
-Però Raül es pot saber que estàs fent? Que et passa? Estàs raret d'ençà que hem entrat.
A l'aranya se li engrandiren molt les pupil·les dels ulls que havien passat de ser completament verds a quasi totalment negres.
-Un momentet. Sou vosaltres als qui he de matar. Raül era el nom d'un d'ells i eren quatre, tres xics i una xica. M'heu intentat enganyar. Esteu morts.
L'aranya començà a col·locar les seues potes a terra. Decidiren que era hora de córrer i ho començaren a fer. Tots menys Raül que continuava paralitzat veient els moviments de l'aranya.
-Algú de vosaltres em pot explicar que li passa a Raül?
-Conta-li tu Enrique.
-El que passa és que Raül te aracnofòbia, en altres paraules pànic a les aranyes.
-Que li té por a les aranyes? I no ho sabeu dir abans!
-Dona no creiem que es quedaria així. Normalment fuig així que hem pensat...
-Heu pensat, heu pensat. No s'adoneu que el mataran?
Cristal corregué cap a Raül en el moment en què Desgri es dirigia cap a ell. Li vingué justet a Cristal saltar i tombar Raül a terra en el moment en què una de les potes de l'aranya, que pareixia una agulla, anava directament a travessar-li el coll.
Així i tot punxà superficialment el braç de Cristal. Les pupil·les de l'aranya estaven tan obertes que Cristal ho aprofità per a augmentar la intensitat de la llum de la pedra i enlluernar-la.
Ràpidament alçà Raül. Aquest a causa del cop a terra havia recuperat la mobilitat dels seus músculs.
-Disculpa’m, jo...
-Ara no és moment, fugim.
Tots quatre començaren a córrer veloçment. Al seu darrere un crit estrident s'escolta. A les parets i al sostre molts ulls verds s'obriren.
Desenes d'aranyes, de diferents espècies i colors, d'un metre d'alçada i mig d'ampliaria i llargària començaren a saltar al darrere d'ells i al davant. No tingueren més remei que traure les armes. Raül no ho pogué fer, l'únic que tenia al cap era eixir d'allí.
L'inconvenient per a lluitar contra l'aranya gran era un avantatge contra aquestes més menudes, ja que al ser el túnel tan estret no els podien rodejar i anaven derrotant-les ràpidament.
Cada vegada els costava més córrer, alentits per les teranyines, que no eren prou fortes per a atrapar-los, però si per reduir la seua mobilitat. Ja els quedava poc per eixir a l'exterior. La llum del Sol començava a il·luminar la cova.
En eixe moment totes les aranyes més xicotetes, en comparació amb Desgri. Desaparegueren al sostre i a les parets.

La causa d'aquell comportament no havia sigut la llum del Sol, encara que no eixirien a l'exterior de dia, sinó que al seu darrere un soroll com d'alguna criatura moguen-se començà a escoltar-se.
Era Desgri que els estava perseguint. La seua velocitat no era tan gran com ho havia sigut a la gran sala circular, sinó que limitada per les parets del túnel avançava més lentament.
Així i tot, la mobilitat dels quatre s'hi havia reduït molt i ella anava guanyant terreny. Ja notaven la putrefacta olor de la seua boca als seus bescolls quan eixiren a trompicons a l'exterior. Caigueren de morros a terra, ja que els fils de les teranyines els havien enredat els peus.
Ràpidament es giraren, però a l'entrada de la cova no veien res. Desgri i els seus servents s'havien refugiat altra vegada a la foscor de la cova. Havien tardat no més de mitja hora en recórrer el mateix camí, que duia a la sala circular, quan abans els havia costat unes dues hores.
Estaven plens de teranyines des del cap fins als peus. Raül pareixia el més afectat i intentava traure-se-les del damunt. Unes quantes diminutes aranyes fugiren espantades dels quatre cóssos. Finalment sols es quedaren amb les teranyines al damunt.
Raül en veure que ja no tenia aranyes al damunt corregué i llevant-se la motxilla i l'espasa es llançà de cap al riu. Havia esperat pacientment i amb molt d'esforç que se n'anaren les aranyes, ja que, encara que les tenia pànic, no considerava que tenia dret a matar-les sols perquè ells lis tinguera por. Ràpidament els seus companys el seguiren. Era molt incomode anar ple de teranyines.
També buidaren el contingut de les seues motxilles, les quals contenien moltes coses que no detallarem ara, per a netejar-les.
Una vegada tot acabat eixiren. S'havien llançat en botes i tot, així que caminaven un poc incomodes, però almenys nets.
Preferiren no parlar sobre el que acabava de passar fins que no estigueren a la posada asseguts tranquil·lament. Finalment arribaren al poble on els estaven esperant els habitants amb expectació. Amb celeritat els contaren tot el que havia passat. La gent es desesperà.
Agafaren el cap del poble i se l'endugueren a part.
-Mire.-Començà a dir Enrique.- Ja sé que no voleu abandonar el poble, però sols serà per una nit. Jo us aconselle que acampeu a uns quan quilometres d'ací i que deixeu les nostres mans tot aquest assumpte. D'acord?
-Que aneu a fer?
-Intentarem convéncer-la que no exigesca el pagament del tribut. En cas contrari no sé...
-Ens la carregarem.-Digué Miquel.- Si no vol acceptar les condicions, és que ens intentarà matar. Per tant ens haurem de defendre.
-Mm. Deixeu que parle amb el poble. Podeu anar a descansar a la posada. Ja aniré allí amb una resposta.
Es dirigiren cap a la posada. Tenien fam així que es prepararen el dinar i s'assegueren a la taula.
-Dime Raül, així que t'espanten les aranyes, no?
-No és exactament això. El que passa és que no m'agrada el moviment tan estrambòtic de les seues potes. La forma en què es mouen em repel·leix.
-Així que el que més t'impressiona són els seus moviments. I si estan quietes?
-Em passa el mateix. Ja que la meua ment reprodueix el seu moviment i se l'imagina. Ho sent molt, però no ho puc evitar.
-Aleshores com més llargues tenen les potes més t'impressionen?
-Exacte. Una taràntula em provoca menys fàstic que una aranya de camp d'eixes amb les potes llargues.
-Ja ho entenc. Per què no m'ho havies contat abans?
-Perquè no havia vingut a conte. A més en tot el nostre viatge pràcticament mai ens hem trobat amb una aranya. Inclús als boscos i a les coves no s'han vist moltes. És possible que a la Terra hi haja més que en aquest planeta.
-Si sabies que et fan fàstic, per què no ens has esperat a fora?
-Havia de protegir-te.
-Protegir-me? T'he dit més de mil vegades que no vull ser la protegida. Ja no sóc una xiqueta que necessite protecció constant. Sé cuidar-me i si et feien por les aranyes de qui hauríem d'haver cuida't és a tu.-Estava un poc irritada- T'has quedat paralitzat en veure-la baixar, t'hagueren pogut matar a tu o a...-Cristal callà de cop.
-Si dis-ho. Haguera pogut morir algun altre intentant salvar-me a mi. No era això el que volies dir? Tens raó, tota la culpa és meua. No faig res bé.
-Jo no he dit això. Simplement he dit que sabent-ho t'hagueres d'haver quedat fora.
-Per primera jo no sabia que hi havia aranyes quan hem entrat a la cova i per segona no era pla d'eixir corrents una vegada dins com si fos un xiquet.
-La veritat no sé què és més infantil si acceptar que et fan por o voler continuar per cabotejaria i després quedar-te paralitzat en veure a Desgri.
-Mira estic intentant fer les coses bé des que va desaparéixer Tonig, no m'he arriscat més del necessari i he calculat tots els meus moviments. Com em pots dir que el meu comportament és infantil?
-No he dit que el teu comportament siga infantil. Sols et dic que t'hagueres hagut de plantejar més el fet d'entrar. A més t'estic donant la meua opinió. Si no vols, no la tingues en compte i en pau.
-Saps que et dic? Que d'acord que és per culpa meua tot el que passa.
-Saps que eres molt extremista? O no t'importa res o et preocupes massa. O acceptes les opinions dels altres sobre tu o les rebutges sense tan sols considerar-les. No podries ser un poc més equilibrat?
-Sóc com sóc i no puc evitar-ho.
-Doncs jo tampoc.
Estigueren una estona més discutint. Al final no es dirigiren la paraula. El cap del poble entrà a la posada amb la seua resposta.
-D'acord, acceptem acampar fora del poble aquesta nit. Per favor solucioneu el nostre problema. Tot el nostre regne us ho agrairà per sempre.
Estava a punt d'anar-se'n quan Cristal s'alçà i parlà amb veu baixa amb el vell.
-Una preguntà, vostes teniu alguna mena de cel·la en aquest poble?
-No, nosaltres som un poble pacífic i no tenim presons. Tampoc, no solen vindre bandolers per aquí, no tenen gran cosa que robar. Però si tenim un magatzem subterrani. Està ben dissimulat a l'interior d'un graner. Si vols, després tel mostre. Per què el vols?
-O no per res en especial. D'acord si em fas el favor, després mel podries mostrar?
-Per descomptat que sí. Abans que ens n'anem.
-Gràcies.
Raül i Cristal es passaren tota la vesprada sense parlar-se. En un moment donat Cristal eixí i Raül ni es preocupa. Mitja hora més tard tornà. Pràcticament no eixiren de la posada en tot el dia. El cap del poble passà per a acomiadar-se.
Era de nit quan eixiren. Les torxes de les parets estaven enceses. Cristal els conduí al graner amb l'excusa que allí trobarien una cosa que l'ajudaria a derrotar a Desgri. Va fer que Raül baixara primer. Aquest sense vedar boca va ser el primer a entrar i començar a baixar els esglaons.. Abans que poguera reaccionar Cristal tancà la trapa de barrots i amb una grossa cadena i un cadenat impedí que Raül eixira del magatzem subterrani.
-Ho sent molt. Però podries quedar-te paralitzat i morir. Pel teu bé t'he tancat ací. I vosaltres.-Dirigint-se a Miquel i Enrique.- Ni se us ocórrega traure'l.
Enrique i Miquel menejaren el cap.
-Quan ja estiga tot resolt et trauré d'ací.
-No pots ferme açò. Trau-me.
-Adéu.
Cristal, Enrique i Miquel abandonaren el graner i deixaren Raül allí tancat mentre intentava inútilment trencar la cadena i el cadenat. Era una nit freda amb contrast amb la calor que havia fet durant el dia. Avançaren fins a la plaça i allí esperaren algun senyal. Unes deu aranyes, cada una d'una espècie diferent, aparegueren. La que anava al davant de totes parlà.
-La senyora ens ha ordenat que vinguérem nosaltres primer per a veure com està tot i començar a organitzar el transport del tribut. Ella arribarà d'ací poc.-En eixe moment dirigí la seua mirada als tres humans.- Eh! Vosaltres sou els d'aquest matí. I on està el tribut?
-No hi ha cap tribut.-Digué Cristal.- Així que és millor que renuncieu a ell i us n'aneu.
Una mena de rialla s'escoltà entre les aranyes.
-No creuràs sincerament que ho farem? Tenim ordres de matar-vos si us trobem. I donat que no hi ha cap tribut no sereu les nostres úniques presses.
Carregaren contra ells tres, que no tingueren més remei que defendre's. A pesar de la gran velocitat dels aràcnids aconseguiren derrotar-los ràpidament i sense cap ferida personal. L'enorme viuda negra aparegué.
-Veig que no hi ha cap tribut i que si vosaltres encara esteu vius, significa que heu derrotat al grup que havia enviat. No tinc res a discutir amb vosaltres. Aquesta vegada no escapareu.
-No ho podríem discutir.
-No!!!!
Desgri es llençà a l'atac. Ells tres també. Les potes de Desgri eren dures, punxegudes i afilades com espases. I les utilitzava com a tal. El combat era molt ràpid. La velocitat de l'aranya era superior a la de qualsevol enemic anteriorment derrotat. Els seus dotze ulls li permetien una visió rapida i la dotaven de grans rèflexs.
De tant en tant de la part posterior de Desgri eixien a pressió pegots de teranyina que havien d'esquivar si no volien ser atrapats per elles. Les pinces de la seua boca resultaven d'una gran defensa quan algun d'ells intentava ferir-la als ulls. Així estigueren molta estona.
Mentrestant Raül feia grans esforços per eixir del magatzem subterrani. La motxilla la tenia així que començà a gratar per buscar alguna cosa que li fos d'utilitat. Trobà els explosius que els havia donat el vell del regne de Tonfak. Ja estava clar el que havia de fer.
Col·locà una ampolla, amb la metxa col·locada, al pany del cadenat. Amb l'ajuda del predenyal va fer saltar una espurna que prengué la metxa i ràpidament s'apartà. Cada vegada estaven més cansats pel ritme del combat que duien, en canvi Desgri pareixia que no s'esgotava. Va ser en eixe moment quan escoltaren l'explosió.
Desgri alça el cap. Intentaren ferir-la en eixe moment de despist, però ella reaccionà ràpidament augmentant la seua velocitat. Ràpidament tots s'oblidaren de l'explosió concentrat com estaven al combat.
Raül eixí del graner i començà a córrer cap a la plaça. Anava a demostrar a tots que a pesar que no li agradaven les aranyes una cosa així no l'anava a detenir. Estava en mitja d'un carrer quan tres aranyes més saltaren de les teulades i s'encararen amb ell. Raül agafà aire. Tenia una mirada molt seria, com de concentració absoluta.
-Res no com unes aranyes em detindrà!
Raül s'acatxa i rodant sobre si tallà les potes de les tres aranyes, per a tot seguit travessar el seu cap.
Sense parar-se a descansar continuà el seu camí sense saber que hi havia unes quantes més esperant a saltar des de les teulades. Miquel decidí anar a la part de darrere de l'aranya per a veure si la podia atacar per algun lloc amb el seu bastó.
Desgri que el veié començà a llençar-li pegots de teranyina que Miquel esquivava hàbilment. Amb el que no comptava Miquel és que des d'un dels laterals de Desgri sortira una altra aranya d'eixes més petites. L'aranya li saltà al damunt i aconseguí esclafar-li el cap, però no pogué esquivar el pegot de teranyina que l'immobilitza a terra.
-Un menys. Digué alegrement Desgri.
Els seus dos companys volgueren anar a ajudar-lo, però les potes de Desgri els mantenien a ratlla. Un pas en fals i acabarien travessats. Saltaren cinc aranyes més de les teulades. Raül li obrí l'estómac a una al vol. Sols quedaven quatre.
Una salta cara ell. Raül l'esquiva girant cap a la dreta i aconseguí veure una altra que havia saltat. Col·locà l'espasa en horitzontal i ajudat per l'impuls de l'aranya li va fer un tall letal horitzontal des de la boca fins a l'estómac. Ràpidament es desféu de les altres tres.
A l'esquena d'ells dos aparegueren dues aranyes més sense que ells s'adonaren, concentrats com estaven amb els atacs de Desgri. Aquestes saltaren cap a ells. De reüll Cristal s'adonà a temps i aconseguí travessar el cap de la que havia saltat cap a ella. Enrique també s'havia adonat i havia acabat amb la que l'atacà.
Desgri no parava d'atacar i amb eixos segons aconseguí ferir-los lleument. A Cristal la ferí en un costat, mentre que a Enrique en un braç. No podien continuar amb aquell ritme.
-Bé, és hora d'acabar el joc.-Digué Desgri.
Dues potes es dirigiren a la seua pròpia esquena i agafaren alguna cosa. Ràpidament els la llançà al sobre. Era una mena de teranyina ja preparada tipus una xàrcia.
-Sempre porte una xàrcia preparada per si de cas. Tots tres heu acabat atrapats pels meus fils. Tres? Aleshores falta un. Bé és igual ja el trobaré més tard.
Agafà Miquel i el col·loca al costat dels altres dos. I començà a enrotllar-los en un capoll de teranyina. Enrique previsorament havia estirat les palanques dels seus guants, amagant així les fulles, i col·locat les seues mans en una disposició en la qual podia prémer el botó i fer-les eixir. Així tallaria els fils.
Raül veié que una teranyina enorme bloqueja va l'entrada a la plaça. Al centre d'ella hi havia una aranya menjant les seues potes. Una mena de calfred li recorregué l'esquena a Raül. No podia creuar per allí i no podia perdre el temps buscant un altre camí. Decidí pujar a la teulada. Aquesta no estava molt alta i escalant pels barrots de les finestres aconseguí pujar. L'aranya de la teranyina el veié i es dirigí cap a ell.
Raül va córrer. L'aranya s'acatxà per a saltar. Abans que ho fera Raül saltà i mentre passava per damunt de la seua esquena li la travessa ferint-la letalment. Raül roda per damunt les teules i s'alça gràcies a l'impuls.
Estava a la plaça. Raül veié com el cap d'Enrique desapareixia entre el capoll. Al seu costat hi havia dos més. Raül estava situat dalt de Desgri. Ella encara no l'havia vist Aquesta agafà els tres capolls, els rodà mesclant-los i els alinea. Una pota es disposava a travessar a tots tres d'un atac. Si Raül volia salvar la vida de tots tres, havia de saltar al cap de Desgri. No tenia molt de temps i seu estava pensant molt.
-He arriscat moltes vegades la meua vida i ara que he de fer un acte tan senzill no m'atrevesc. Però que estic pensant.
Raül saltà. Caigué al cap de Desgri i els seus dotze ulls es dirigiren cap a ell.
-Així que per fi ha aparegut el quart?
Desgri confiant que ningú podria escapar dels capolls els soltà. A l'interior dels capolls no hi havia quasi aire i tots tres començaven a ofegar-se. Notaren que els havien elevat i després els havien soltat. EL primer que li passa per la ment de Cristal era que Raül havia aparegut.
Enrique estira el dit índex i premé el botó d'un dels guants. Les fulles que eixiren travessaren fàcilment la teranyina. Una vegada amb més mobilitat premé el botó de l'altre guant i amb l'ajuda de les fulles d'ambdós guants desfés la teranyina.
El primer que veié va ser a Raül que estava damunt del cap de Desgri esquivant els seus atacs. Raül veié a Enrique i saltà.
La base de teranyina que hi havia a terra amorteix la caiguda.
-Raül. Estan atrapats, emporta tels. Jo m'encarregue de tot.
-Estic d'acord. Et deixe aquesta aranya tota per a tu. Si vols, té la regale.
-Afanyat. No hi ha quasi oxigen allí dins.
Raül començà a arrosssegar els dos capolls lluny de Desgri. Aquesta intentà evitar-ho, però Enrique li bloquejà les potes.
-Insecte insolent. Ara veuràs.-Digué´Desgri.
Una vegada apartats, Raül amb la seua espasa alliberà a Cristal i després a Miquel.
-Raül.-Digué Cristal. Disculpem per tot el que t'he dit. Sé que no és excusa, però em molesta molt que em vulguem protegir. Em fa sentir una xiqueta.
-Tens raó.-Digué sincerament Raül.- Pot ser que t'estiga sobreprotegit. Disculpem. També tenies raó en l'altre. Però és que no m'agrada admetre la meua pròpia por. És més, sempre em vull enfrontar amb ella. Però sempre acabe no considerant les conseqüències.
-No Raül, hi estava jo equivocada. Has d'afrontar les teues pors. Pot ser que sí que les hages d'admetre, però no deixar de fer-les front. Eixe és una de les coses que més m'agraden de tu. Per molt espantat que estigués mai no et tires enrere si consideres justes les teues accions.
-Que tal si xarreu després? Tenim companyia. –Digué Miquel.
Al voltant seu una vintena d'aranyes els havien rodejat. Eren les més horripilants que havien vist fins al moment. Raül tragà saliva i agafà aire. Cristal li agafà per un segon la mà.
-Ànim. Tu pots.
Es llençaren a l'atac. Enrique havia de fer alguna cosa. Per la part de davant no la podia ferir. Per la de darrere estava l'escupidor de teranyines. A l'esquena no podia arribar així que l'únic lloc vulnerable era la panxa.
Enrique intentava colar-se per baix les potes, però aquestes no li ho permetien. L'aranya sols s'aguantava en dos, les altres sis les utilitzava per a atacar. Enrique havia d'anar esquivant atacs a dreta i a esquerra.
D'un salt aconseguí ferir tres dels dotze ulls. Desgri pegà un crit de dolor. Enrique aprofità per a rodar per davall l'aranya i comença a colpejar el ventre de Desgri. Començava a gotejar una mena de sang verda.
Desgri deixà caure a plom per intentar esclafar Enrique, però la ferida ja era massa gran i l'únic que aconseguí va ser que acabara al seu interior.
Colpejant sense parar tots els òrgans que hi veia, envoltat per una massa verda i gelatinosa, anava debilitant les forces de Desgri.
Al seu interior es va haver de defendre inclús d'aranyes de vint centímetres que la defenien per dins. Finalment Desgri no ho pogué resistir més i desaparegué en mig d'un núvol de fum.
Cristal, Raül i Miquel ja havien derrotat a quinze de les vint aranyes amb les quals s'enfrontaven quan Desgrí desaparegué. Ràpidament feren compte de les restants i es reuniren amb Enrique i aquest digué.
-Buf, tot aquest assumpte ja està solucionat, no cregueu amics.
-Sí, ja era hora. Estava fart de tanta aranya.-Comentà Miquel.
-Meu diràs a mi.-Digué Raül.
-Ara ja no les tindràs tanta por, no?.-Digué Cristal.
-No cregues que és tan fàcil. Brrr, encara estic aborronat. Aquesta nit tindré malsons sobre aranyes.
Tots rigueren amb gana. Tornaren a la posada i es gitaren a dormir.
Entre les ombres:
-Han derrotat un altre general. Tenen potencial. La informació que li he de donar a Frédor serà de gran ajuda. Bé ara me n'he d'anar al port.
Un portal aparegué i la misteriosa figura el creua.