EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 13: EL REGNE DELS PANTANS

Quan Raül considerà que estaven prou lluny de la capital va fer descendir a tots en un descampat de verda herba.
-Algun problema Raül?-Preguntà Cristal.
Com a resposta Raül es lleva les dues camises. La roja i la blanca. Tenia el muscle dret parcialment cremat.
-Estàs ferit!
-No és res greu tranquil·la, tan sols ha sigut superficial.
Raül buscà a la seua motxilla una pomada que segons Quiesh servia per a cremades i contusions i unes venes. S'untà amb suavitat, sense poder evitar una carassa de dolor, el muscle i després es disposà a embenar-se la part cremada. Cristal en veure que li costava li digué:
-Deixà que t'ajude.
-No fa falta, puc a soles.
-No sigues criatura. A més vull parlar amb tu.
Cristal no havia fet aquell comentari amb cap intenció, però Miquel i Enrique s'allunyaren d'ells dos. Cristal començà a embenar-li el muscle.
-Que volies?
-Com estàs? Em referesc a allò de Tonig. Ja se que fa molt de temps, no volia dir-te res. Però crec que es moment de parlar d'aquell tema. Pot ser que ja feia temps que haguérem d'haver parlat, no ho se, et demane disculpes si no m'he n'he adonat que necessitaves parlar abans.
-No has de disculpar-te. Si hagués necessitat parlar, t'ho haguera hagut de dir. A més sols amb la teua presència ja en tinc prou.
Cristal enrojoí.
-Tranquil·la estic bé. És veritat que al principi em tirava totes les culpes a mi. Però amb el pas del temps m'he adonat que l'únic que te la culpa es Frédor i els seus generals. Amb açò no vull dir que jo no siga responsable de res. Va ser la meua imprudència la que va causar aquell tràgic desenllaç i mai no ho oblidaré. Però no puc passar-me tota la vida deprimit per aquell fet. La meua vida continua i l'únic que puc fer és intentar que no es torne a repetir aquell cas. Per això ara estic intentant planejar cada moviment meu. Sé que no puc controlar-ho tot, però almenys faig el que puc.
-M'alegre.
-Ara el que cal fer és desbaratar els plans de Frédor.
-Sí, supose que sí.
-Alguna cosa et preocupa, veritat?
-Creus que estem fent el correcte?
-Com?
-Ja sé que el que està fent Frédor està mal i que algú ha de parar-lo, però... Són els nostres motius els correctes?
-A què et refereixes?
-Per què estem lluitant contra Frédor?
-Tu per ajustar comptes per la mort del teu pare i nosaltres per... per...no ho sé exactament. Però en definitiva el que estem fent és ajudar la gent, no?
-Veus, aquí és on volia arribar. Si nosaltres, el nostre planeta, algun familiar o amic estiguera sent oprimit tindríem tot el dret de defendre'ns. Però jo bàsicament busque venjança. A causa d'aquest odi podria estar provocant un sofriment innecessari o un cercle viciós de violència. Estaria fent el mateix que Frédor.
-No, no estàs fent el mateix que Frédor, ell va ser qui matà al teu pare. I és ell qui està fent que la gent d'aquest planeta sofresca.
-No sabem exactament els motius de Frédor. Qui sap si tot açò va començar en una recerca per part d'ell de venjança? Podria acabar jo transformant-me en el mateix que ell? Tinc por d'acabar sent una assassina moguda per la venjança i l'odi.
-Tranquil·la això no passarà.
-Com pots estar tan segur!?
-Jo estaré al teu costat donante suport. Passe el que passe. A més no et veig amb cara d'assassina sense escrúpols.
Cristal somrigué.
-Promet-me que no deixaràs que caiga presa de l'odi i la ràbia i acabe assassinant a gent innocent.
-T'ho promet. Si veig que t'estàs desviant del camí que vols parlaré amb tu. Però si així i tot no et convenç sàpigues que estaré al teu costat en tot moment. No et deixaré sola, mai.
-Gràcies. M'alleuja pensar que puc comptar amb tu.
-M'has preguntat quins motius tinc jo per a lluitar contra Frédor. No ho sé exactament, però des del moment en què et vaig conéixer vaig saber que t'acompanyaria fins al final. Pot ser que els nostres motius inicials estigueren equivocats (venjança, por que Frédor ens matara, l'excusa perfecta per a viure una aventura...). Però ara estem lluitant per la llibertat de la gent de tots els regnes als quals ha esclavitzat Frédor. Les excavacions de Rotiria, les del desert d'Ocipek, la destrossa del bosc d'Eyima i l'incendi del poble, els dracs que caçaven humans per diversió, la gent de la caverna que vivia com podia i que ens convidà... M'han fet veure que tota aquesta gent no té el perquè de sofrir innecessàriament. A més si Frédor també pensa envair la Terra el mateix pot ocórrer amb els nostres familiars i amics. Per això, per a acabar amb la tirania de Frédor estem lluitant. Aquests són els nostres motius. Tota la gent que hem rescatat té dipositades les seues esperances amb nosaltres. No els podem defraudar.
-Si tens raó. Sense oblidar que Tonig ens va fer prometre que protegiríem la vida i aquest planeta.
-Evidentment.
-He sigut una bleda.
-No, està molt bé qüestionar-se els motius de les pròpies accions. Si tots ho férem, evitaríem sofriments innecessaris. Així que de bleda res. És més, em pareix molt intel·ligent.
-Para ja de fer-me complits. Faràs que explote de vergonya.
-No t'estic fent complits. Estic dient la veritat.
Es quedaren uns segons mirant-se als ulls i després esclataren en una riallada.
-Pel teu muscle ja no puc fer res més. Ara deixar que la pomada faça efecte.
-Espere que la pomada de Quiesh faça cure ràpidament. Però així i tot encara tardarà temps a curar-se.
-Sincerament, no és que em faça molta gràcia admetre-ho, ja que, cap la possibilitat que siga un traïdor, però les coses que ens ha donat ens estan fent molt de servei. Que creus que està passant? Em digueres que confiaves amb Quiesh, però també que no creies que Tonig ens mentira. Aleshores?
-Jo crec que Quiesh ens ha estat ajudant de veritat i que realment vol que aturem a Frédor. Ara, si és perquè està penedit de les seues accions o que no va tindre cap altra opció o que simplement vol desfer-se de Frédor perquè pensa que pot perjudicar els seus plans no ho se. Per altra banda jo crec que Tonig ens digué la veritat. Que el seu germà li havia contat això. Ara falta saber si el seu germà li digué la veritat o si interpretà mal les accions de Quiesh. De moment l'únic que podem fer és avançar i quan tornem a trobar a Quiesh interrogar-lo i buscar la veritat.
-Si, crec que tens raó. Ja trobaré a Quiesh i parlaré cara a cara amb ell. He d'esbrinar el meu passat. La missió del meu pare, la meua mare, qui és ell en realitat. Tot. Estic decidida a aconseguir totes les respostes, coste el que coste.
-Jo t'ajudaré en el que faça falta.
-Gràcies... Se'ns està fent tard i com més avancem millor. No creus? Pots continuar viatjant amb el teu braç?
-Sí. Tampoc és tan greu. A més encara ens queda molt de camí.
Es reuniren en Miquel i Enrique. Seguidament tots quatre remuntaren el vol muntats als grifos. El Sol s'estava amagant per darrere de les muntanyes. No tardarien molt de temps a fer-se de nit. Sols avançaren uns quants quilòmetres més. Baixaren a terra ferma per a descansar.
Decidiren que es mereixien un menjar un poc més sòlid, així que encengueren una petita foguerada i cuinaren una mica de carn i peix (que els havien entregat la gent que vivia a la caverna), que tenien en una mena de pots amb conservants. També menjaren uns fruits secs i s'acabaren la fruita, ja que no tardaria molt de temps en fer-se malbé. No estigueren molta estona parlant, ja que estaven cansats. Apagaren el foc i es gitaren a dormir prompte.
L'endemà es llevaren d'hora i reprengueren el viatge. Estaven avançant a gran velocitat i sols baixaven a terra ferma al migdia per a menjar i a la nit per a sopar i dormir.
Cada dia Raül es canviava les venes amb l'ajuda de Cristal. Tardà una setmana a estar curada la cremada, però la marca tardaria més temps a desaparéixer. Aviat s'adonaren que si no haguera sigut pels grifos, els haguera costat molt creuar la geografia d'aquell regne.
Fins ara havia estat rodejat de muntanyes, però sempre hi havia hagut valls grandíssimes i encara que les muntanyes eren abruptes es podien construir poblacions. Però a partir de la meitat del regne la cosa canviava. Ara tot el que veien era muntanyes, muntanyes i més muntanyes. Eren grans cadenes muntanyoses que no deixaven lloc a valls, ja que immediatament d'acabar una muntanya creixia una altra.
Tot el paisatge era molt accidentat, grans penya-segats verticals, barrancs molt abruptes, escassa vegetació...
Moltes vegades viatjaven pel mig de dues muntanyes, ja que s'elevaven a tanta altitud que ni els grifos ni cap au hi aconseguien arribar. Altres vegades les muntanyes no eren tan altes i viatjaven per l'aire, Però bàsicament els únics humans que podien viure allí haurien de ser a les coves.
Generalment eren bandolers qui habitaven eixa regió i amagaven els tresors robats, les joies i els diners, a l'interior de les cavernes, després de creuar innombrables passadissos i que sols ells se sabien el camí per a arribar. El paisatge muntanyós anà reduint-se gradualment. Fins que desaparegué del tot.
Havien entrat a Tonfak, el regne dels pantans. Aquest regne era curiós. Tenia una forma circular i on les seues tres quartes parts estaven formades per pantans i zones fangoses, mentre que una part era habitable, plena de praderies.
El regne era prou gran, així que tan sols amb eixa sola part habitable per als humans era suficient perquè hi visquera una abundant prospera població. Era el tercer regne més gran i el segon més habitat.
La part habitable dividia en dos els pantans. És a dir, més o menys el centre del regne, des d'on s'acabava Croterep i on començava la següent, era la part habitable. La part Est i Oest era on estaven els pantans. En altres paraules es podia creuar el regne de part a part sols pel centre.
La gent d'allí es dedicava pràcticament a l'agricultura i a la ramaderia. Així i tot artesanalment també feien un gran servei, ja que les zones pantanoses eren pràcticament una font inesgotable d'un material paregut al cautxú. Aquest s'aconseguia una vegada assecat el fang dels pantans.
La vegetació gran, és a dir arbres i arbustos, era escassa (sols en les zones habilitades per al cultiu hi havia grans concentracions d'arbres) i la que hi havia als pantans estava ennegrida. Eren espècies que a la Terra no es coneixien. No s'elevaven més de quinze metres d'alçada. El color negre era el seu color natural.
També hi havia zones fètides on l'olor era insuportable. Ells entraren a aquell regne per una zona pantanosa. Fins a la nit no pogueren trobar una zona sòlida on poder descansar.
Encara no havien vist cap població. Però era normal, havien estat viatjant tot el dia per zona pantanosa on no viu cap ésser humà i ara a la nit havien parat en un lloc deshabitat. A més estava molt fosc i no es podia distingir a gaire distància.
En aclarir el dia es possaren en marxa. No havien estat viatjant molts quilòmetres quan albiraren una població mitjanament gran. Estranyament a l'altra banda de la població s'estenia un pantà on al centre del mateix hi havia una mena bosc verd que abraçava uns quants quilòmetres quadrats. El pantà no es veia la distància que abraçava.
Decidiren continuar avant i aterrar al misteriós bosc, però una vegada els grifos arribaren al llindar del pantà no volgueren continuar. Així que no tingueren més remei que aturar-se a la població i preguntar per aquella zona. Era hora de dinar així que una vegada a terra els grifos, com feien sempre, s'enlairaren per anar a caçar.
Mentrestant Raül, Cristal, Enrique i Miquel entraren al poble. Es quedaren molt sorpresos en vorer l'escena. Tot el poble pareixia una batalla campal. La gent, sense diferenciar sexe i edat, estaven colpejant-se de valent. Per sort sols gastaven els seus punys i peus per a colpejar i ho feien sense utilitzar tota la força, com a molt provocaven blaüres. Si hagueren utilitzat armes, tot haguera resultat en una matança. Intentaren separar a alguns, però o no els feien cas o quasi acabaven rebent ells.
Finalment arribaren a la plaça. En un costat hi havia damunt d'una taula moltes fruites de mides i colors diferents. Al centre de la plaça una estàtua blanca que representava una àguila. L'estàtua era enorme. Tots quatre pujaren uns quants esglaons que conduïen a la base del monument. Raül alçà la veu.
-Disculpeu... Bona gent.
Ni cas.
-Disculpeu!!!!!!.- Raül havia cridat amb totes les seues forces i finalment tots els rostres es giraren cap a ells.
-Ens agradaria saber quin és el problema. Per què s'esteu pegant? Quin motiu pot dur a la rinya de tot un poble? Si ens conteu el problema, us podrem ajudar i redimir diferencies.
Una veu sonà per allí.
-A per ells!
Com si mai no hagueren estat discutint i posant-se tots d'acord es llançaren a colpejar a ells quatre. No tingueren més remei que fugir. En un de tants carrers que creuaren un home vell, amb barba i cabells blancs que duia posada una túnica blava, els va fer senyes.

Sense pensar-seu el seguiren a l'interior d'una casa baixant finalment per una trampeta molt ben dissimulada al sòl. En el moment en què l'últim d'ells desapareixia per la trampa entraren els seus perseguidors a la casa, ja que els havien vist entrar.
Escorcollaren tot i ni els trobaren a ells ni a la trampeta. Ràpidament com si oblidaren perquè havien anat allí reprengueren la baralla. La trampeta conduïa a un senzill passadís subterrani. Simplement estava gratat a la terra.
Il·luminats per una torxa que duia el vell arribaren a una sala quadrada. L'estança era com un laboratori científic, amb telescopis, microscopis, matrassos, tubs d'assaig... En diferents pots de cristall hi havien diferents líquids de colors diferents etiquetats. Els pots estaven ordenats per prestatgeries també etiquetades.
És a dir, hi havia prestatgeries on posava l'etiqueta d'antídots i allí hi havia diferents pots etiquetes per a cada verí diferent.
Una altra prestatgeria posava xacres i als pots hi havia diferent analgèsics per a diferents dolors i així durant desenes de prestatgeries. També tenia a bullir a foc lent diferents líquids. Llibres i llibres adornaven la part Est de l'estança. També veren diferent objectes que cap d'ells endevinava perquè servien. Algun d'ells els havien vist al passadís de la tenda-far de Quiesh.
El vell els deixà i se n'anà a prosseguir amb el seu experiment que bullia a foc lent. Els quatre estigueren esperant una bona estona, fins que Miquel va fer un soroll amb la gola. En eixe moment com si el vell e recordés que estaven allí alça la vista i digué:
-Disculpeu. És que estic intentant trobar un remei per al comportament violent dels habitants d'aquest poble i estic a punt d'aconseguir-ho.
-Que és el que els passa?.-Preguntà Cristal.
-Heu vist les fruites de la plaça?.-afirmaren amb el cap.- Doncs són elles les que produeixen aquest comportament violent. És com si diguérem un verí que actua sobre el sistema nerviós i provoca atacs de violència.
-Bé, la solució és fàcil, no?.-Digué Enrique.- Que deixen de menjar aquesta fruita i ja està.
-Si fora tan fàcil ja fa temps que ho haguera fet, no creus?.-digué irritat el vell.- Però la gent del poble no desitja deixar de menjar aquestes fruites, a més són molt addictives. Intenta tu llevar-los les fruites a vorer que passa i després em comptes si t'han agradat els cops. Si ixes viu. I per si no n'hi hagués prou eixa maleïda dona que viu al bosc d'aquell pantà no para de portar-ne més. Segur que és ella qui te la culpa.
-Quina dona?.-Preguntà Cristal.
-Serà millor que conte la història des del principi. Mireu fa uns quan mesos començà a créixer el bosc que supose que haureu vist. Una vegada el bosc estava com l'actual, al seu marge començà a formar-se en terrenys pantanós. A poc a poc aquest pantà anà estenguen-se cap al Sud, és a dir en direcció contrària a nosaltres. Així i tot, la gent encara podia passar pels costats.
A poc a poc el pantà anà guanyant velocitat de creixement engolint-se poblacions senceres. Farà vora un més, el pantà comença a créixer en direcció cap aquest poble.
Alguns del poble s'atreviren a entrar al pantà. Generalment no se sabia res més d'ells. No sabíem ni tan sols si aplegaren al bosc.
-Com és possible?-preguntà Miquel.- El bosc es veu molt clar i encara que estiga a uns quants quilòmetres es pot distingir bastant bé si arriben o no.
-Segons els meus càlculs són tres quilòmetres exactament els que hi ha fins allí. Però aquest pantà no és normal. Una vegada trepitges el fang t'esfumes, no es veu res de tu. Així que no sabíem el que passava fins que un dia un de tants dels que s'atreviren a entrar tornà. Aparegué com del no-res. Simplement es materialitzà al llindar del pantà.
Duia un gran cabàs de diferents fruites. Ens contà que una vegada trepitjaves el pantà el paisatge canviava. Es feia més fosc i tenebrós i que era fàcil perdre's. Digué que finalment havien aconseguit arribar al bosc. Estigueren un parell de dies vagant per allí, fins que trobaren una dona.
Aquesta els digué que era la protectora d'aquell bosc i que si volien, podrien quedar-se allí. Li contaren la història i ella prometé que aturaria l'avanç del pantà si la gent del poble menjava de les fruites que ella els entregaria. Aquest xic va ser elegit per a portar les fruites. La resta del grup es quedà allí.
Eixa mateixa nit menjaren les fruites. Tots excepte jo, no em fiava gaire de tota aquesta història així que vaig preferir no menjar.
Tot anava bé fins que de cop i volta el to de veu anà pujant i acabaren insultant-se tots. Però no passà d'aquí. Els dies següents aquest xic anà per més fruita. I cada dia la gent estava més agressiva.
El pantà realment no avançà. Un dia el xic no aparegué amb les fruites, sinó que vingué eixa dona en persona a entregar la fruita.
Ningú li preguntà perquè no havia tornat el xic, ja que l'únic que volien era menjar d'eixa fruita i barallar-se. Jo tampoc no vaig voler preguntar-li res amb l'edat que tinc no estic per a complicar-me molt.
Els següents dies continuà sent ella qui portava la fruita. Fins fa un parell de dies que entrega una gran quantitat de fruita, suficient per a dues setmanes.
Naturalment la fruita es fa malbé, però la gent la continuà menjant, També fa dos dies que aquesta gent es dedica a colpejar-se, fins ara mai no havien passat dels insults.
Des d'un principi vaig pensar que era la fruita la causant de tal violència així que vaig agafar una i la vaig analitzar. Vaig trobar la substància que provocava els atacs violents i estic a punt de trobar l'antídot. Però em falta un ingredient. Que creix justetament a la zona on està el bosc del pantà. Abans que ocorreguera tot açò en aquella zona creixien certes plantes. Encara creixen, tinc constància gràcies a un allargavistes meu, però sóc massa vell per a anar i no sé que fer.
-Nosaltres podríem anar per l'ingredient.-S'oferí Cristal i després els digué als seus amics en veu baixa.- Podria ser un general de Frédor, no em pareix molt normal el que ha ocorregut.
-Esteu disposat a fer el viatge? És molt perillós. Podríeu perdre la vida.
Enrique digué.
-Ha, ha si saberes tot el que ens ha passat fins a arribar ací no et preocuparies.
-Enrique.-digué Raül.- No et confies massa.
-Vaja, em sona estrany que sigues tu el que es preocupe. No m'acabe d'habituar.
-Siga el que siga no podem avançar sense resoldre aquest misteri.-Digué Miquel- Els nostres grifos no volen creuar pel pantà. Així que haver de descobrir el que passa.
-Teniu grifos?
-Bé no és que siguen exactament nostres. Ens acompanyen per pròpia voluntat.-Aclarí Raül.
-Mai no he vist a ningú d'eixos meravellosos éssers. Em faríeu el favor de deixar-me'ls veure? Encara que fos una vegada.
-Supose que no hi ha cap problema.-Digué Cristal.-Quan abans ens posem en marxa abans tornarem.
-Si aneu a endinsar-se al pantà com menys pes porteu millor. Si no, us podrien enfonsar massa al fang. Jo us recomanaria que deixàreu les vostres bosses ací. Podeu estar segurs que no us grataré. Soc respectuós amb les coses dels altres.
Acceptaren el consell del vell i deixaren les seues bosses en un racó.
-Per on podríem eixir? No crec que tinga'm ganes d'encarar-nos altra vegada amb aquesta gent.
-Seguiu-me.-digué l'home vell.-Tinc una eixida d'emergència per si de cas.
Seguiren a l'home vell per una porteta. Creuaren un petit corredor i finalment eixiren a la superfície per una trampeta. Estaven a uns quants metres del poble i a l'endavant del pantà. Ràpidament eixiren i es disposaren endinsar-se al pantà.
-Aneu amb compte i sort.-els desitjà l'home vell metre desapareixia per la trapa que havia passat a ser un tros de gespa.
- Crec que no ens ha dit el seu nom.-comentà Enrique.- Supose que les circumstàncies no ens han permés presentar-nos. En fi quan tornem ja ens presentarem com toca i li agrairem la informació.
Tots estigueren d'acord amb el comentari d'Enrique

En clavar un peu al fang el paisatge canvià. Continuaven veient la praderia i el poble al darrere, però ho veien difuminat, com si estigueren dins d'una bombolla de sabó. Aparegueren arbres que abans no estaven, Tots estaven ennegrits. Tenint formes estrambòtiques i antinaturals.
L'atmosfera estava molt carregada d'humitat. L'aire estava viciat i calent. La llum del Sol no aplegava a il·luminar gaire i tot estava una mica fosc i gris. Una boira circulava per la superfície del pantà.
Una mena d'olor desagradable els arribava al nas, però no arribava a ser nauseabund. El fang feia que el seu caminar fora molt lent. Pareixia com si milers de mans fangoses els estiguessen agafant els peus i intentaren evitar que no avançaren.

Ells no ho sabien, però era exactament això el que estava passant. La boira els impedia veure més enllà de quinze metres al voltant seu, així que caminaven en la direcció per on creien que es trobava el bosc verd.
Ja portaven un parell d'hores caminant, encara que caminaven lentament ja havia de fer molt de temps que havien recorregut els tres quilòmetres de distància que els separaven del bosc. Una de dos o el vell s'equivocà amb els seus càlculs o estaven perduts. Probablement la segona era l'encertada.
Un soroll de xapoteig s'escoltà al darrere seu. Entre la boira es distingí una figura que s'acostava molt lentament cap a ells. Caminava com si estiguera coix. Pensant que era una persona perduda s'acostaren cap a ell fent-li senyals amb els braços i cridant-lo. Quan arribaren a la seua altura el pogueren veure bé.
No era cap humà. El seu cos estava format de fang que no parava de xorrar per damunt del seu cos. El fang que anava perdent del seu cos el recuperava del fang del pantà. És a, dir aquesta criatura amb aquell cos sols podia viure als pantans.
Les seues extremitats, tant superiors com inferiors eren bastant llargues. No se li distingia cap mena de boca i uns ulls verds li brillaven a l'interior del fang on suposadament estava la cara.
Altres caps començaren a eixir del fang. El nivell del pantà es reduí. És a dir que havien estat tota l'estona pràcticament caminant per damunt d'ells. Gràcies a les pedres comprovaren que eren criatures de l'extraunivers.
De cop i volta unes criatures eixiren ràpidament al davant d'ells i els afonaren a l'aigua estacada del pantà. Amb molt d'esforç aconseguiren alliberar-se i allunyar-se d'allí el més ràpidament que podien.
Amb les seues armes anaven derrotant als seus enemics, que encara que no ho pareguera eren fàcils de derrotar. Cada vegada que derrotaven a un el fang que tenia al cos queia i durant uns segons, abans que desaparegueren, es veia el seu cos real.
Aquest constava d'una branca molt fina de color negre amb ramificacions que feien de cames i braços i unes gemmes de color verd, que feien d'ulls, enganxades en forma d'antenes al cap. Milers i milers d'eixes criatures no paraven d'aparéixer.
Enrique decidí escalar a un arbre i vorer si aconseguia albirar el bosc. Elegí un arbre bastant alt, almenys tenia quinze metres (que és el que els deixava vorer la boira). Mentre la resta mantenien a ratlla als seus enemics.L'arbre mesurava uns trenta metres d'alçada.
Quan en portava vint la boira desaparegué i pogué albirar que no estaven a més de cent metres del bosc en direcció Sud-est. Es veu que s'havien desviat un poc.
Ràpidament descendí de l'arbre i s'uní als seus amics que encara que no estaven sent derrotats tampoc estaven guanyant. Enrique els informà cap on estava el bosc i cap allí es dirigien.
No paraven de donar cops certers als seus enemics. Hi havia tants que sols amb menejar el braç amb força ja era suficient per a colpejar a algú. Ja aconseguien albirar el bosc, estaven a menys de quinze metres quan una muntanya de fang s'interposà entre ells i el bosc.
Eren moltes criatures de fang que s'havien amuntonat per a impedir-los el pas. El mur era molt alt, però de poca grosseria. Agafant tota la velocitat que pogueren saltaren a l'interior del mur i per eixir-ne a l'altre costat rodant per terra.
Estaven al bosc i pareixia que les criatures fangoses no s'atrevien a entrar, probablement perquè com no hi havia fang, no podien sobreviure. A poc a poc totes elles s'ocultaren al fang i a l'aigua del pantà. En pocs minuts estava tot tranquil, com si no haguera passat res.
L'ambient hi havia canviat. El Sol brillava al dalt seu i els arbres brillaven amb una verdor especial. Per ací i per allà veien conills, llebres, esquirols... i diferents mamífers xicotets. Començaren a seguir un sender que el portava pel mig del bosc.
Hi havia flors i plantes de diferents colors i olors, algunes feien bona olor per a atraure a insecte i ocells, altres per contra feien males olors per a repel·lir depredadors.
Hi havia diferents plantes carnívores prou grans, i encara que no li podien fer gran cosa a un ésser humà, eren capaç de caçar conills si aquest s'acostava per a menjar de l'interior del, diga'm boca, vegetal.
També hi havia plantes molt verinoses. Amb el seu allargavistes el vell hi havia aconseguit distingir unes vint espècies verinoses diferents, almenys això és el que li havia dit.
Amb ajuda d'un dibuix, que els havia entregat el vell, estaven buscant l'ingredient que li mancava. Havien d'aconseguir d'una planta.
També els hi havia donat uns guants especials per a protegir les mans, ja que si el fruit que havien d'agafar era beneficiós estava protegit per pues verinoses.
Per tot arreu es veien arbres fruitals amb fruites d'aspecte bastant deliciós. Els cridava molt el seu color i si no fos perquè no estaven segurs de com els afectaria, ja havien tingut suficient amb l'espectacle del poble, hagueren menjat d'ells.

Ja s'havien endinsat molt quan trobaren la planta que buscaven. Era pareguda a una rosa, però més gran, de color blau. El seu tall estava ple de punxes.
Les fulles blaves del capoll també estaven repletes de pues. A l'interior d'ell és on es trobava el fruit que el vell necessitava. Cristal va ser qui es col·locà els guants i agafà el fruit. Era un fruit sec molt dur, paregut a una nou
Decidiren continuar per allí un parell d'hores més a fi de trobar la dona que vivia allí. A més havien de dir-li que llevara el pantà. Si no, no podrien continuar. Si era un general, no hi havia necessitat de lluitar sempre que alliberara al regne i no els ataques. Fins ara tots els generals els havien atacat.
La vegetació anà canviant gradualment fins que es trobaren a l'interior d'un bosc de pins molt bonics. També hi havia arbustos amb diferents fruits.
Per tot arreu hi havia conills, blancs, grisos, marrons, blaus... que s'acostaven fins a ells els oloraven i se n'anaven. A la seua mirada hi havia alguna cosa estranya. Utilitzaren les pedres i comprovaren que eren conills normals i corrents. Dòcilment es deixaven acariciar.
Estaven Raül, Cristal i Enrique acatxats acariciant als conills, Miquel no volgué, quan de sobte als animals se'ls tornà una mirada assassina i saltaren al damunt seu. Aconseguiren traure-se'ls del damunt.
Aquests corregueren a amagar-se a l'interior del bosc. Cada vegada eixien més conills que s'acostaven cap a ells dòcilment i després saltaven per a atacar-los.
Ells quatre anaven esquivant-los sense saber que passava, fins que veren que un esquirol menjava d'un dels fruits dels arbustos i també els atacava.
Eixos eren un dels fruits que provocaven violència. Ja hi havia milers de conills que eixien per tots els costats amb cara assassina. Tots a una corregueren cap a ells. No tingueren més remei que fugir.
-Açò em pareix de bojos.-Comentà Miquel.- Fugint d'uns conills! Si li ho contem algú segur que es pensa que li estem prenent el pel.
La situació realment era bastant còmica. Es veia a quatre humans corrent a gran velocitat pel bosc perseguits per una capa, generalment blanca i de tant en tant zones amb diferents colors, de conills amb intencions assassines.
Als conills se'ls anaven sumant esquirols i diferents mamífers. Finalment trobaren refugi a l'interior d'una cabanya vella però amb bon estat, almenys estava neta, que es trobaren al davant seu.
Ràpidament tancaren la porta la darrera seu i l'apuntalaren. Els animals es llançaven contra la porta intentant obrir-la. Alguns conills aconseguiren entrar per la finestra trencat els cristalls. Ràpidament els deixaren a l'exterior i tapiaren les finestres amb taulons que hi havia.
Al cap d'una mitja hora els animals es cansaren i desaparegueren a l'interior del bosc renyint entre ells. En eixe moment tots quatre esclataren a riure. La cabanya aquesta feta completament de fusta de pi.
Sols hi havia una sala i aquesta era quadrada, però tenia un passadís menut de només de tres metres en un costat que no duia a cap lloc, simplement el passadís acabava en una paret de fusta.
En aquest passadís menut, a la dreta, hi havien col·locats uns armariets amb distinta coberteria. A la part esquerra hi havia una taula amb llibres i papers al damunt.
Després d'entrar per la porta, a la part esquerra, hi havia unes escales que pujaven fins al segon pis. No es veia que hi haguera cap cuina ni res per a cuinar. No pareixia que estiguera deshabitada, ja que estava bastant neta.
Al centre de l'estança hi havia una altra taula adornada amb un gerro amb flors, concretament roses roges plenes d'espines.
Cristal es quedà mirant les flors, que eren molt boniques, mentre els xics s'endinsaren al passadís menut per a veure que trobaven als papers.
Cristal també es dirigia cap allí quan del sostre caigueren, amb força incrustan-se a terra, unes branques d'arbre que deixaren atrapats als tres xics al passadís menut.
Cada un per la seua banda intentaren tallar les branques amb les seues armes, excepte Miquel. Però cada vaga que en tallaven una apareixia una altra a la velocitat dels llamps per a substituir-la.
Unes passes sonaven a l'escala, com si algú estigués baixant del segon pis. Era una dona vestida amb una camisa de tirants i una falda creada amb fulles grans d'arbre, les seues sabates estaven fetes d'arrels.
El seu cabell era un embolic de talls de roses, però els capolls d'aquestes no es veien per cap lloc. El color dels seus ulls era groc. I mentre caminava amb moviments viperins el seu cos alliberava una olor agradable.
-Així que heu sigut vosaltres qui m'heu despertat?
La veu de la dona era melodiosa i en certa manera hipnotitzant.
-Disculpa.-Digué Cristal.- Si la casa és teua, sabràs com traure els meus amics, veritat?
-Que si la casa és meua? Ha, ha, ha, ha. Tot aquest bosc i el pantà és meu. I tot el que entra també. Podríem dir que el bosc i el pantà són parts del meu propi cos. I per descomptat que els podria alliberar.
-Així que tu eres la misteriosa dona que està regalant fruita a la gent del poble. Bé és igual, et demane que alliberes els meus amics i que deixes de molestar al poble.
-No els pense alliberar. Heu entrat als meus dominis i ara hem pertangueu, inclosa tu.
-Però tu aparegueres fa uns mesos, abans d'això aquesta terra no et pertanyia.
-Teua, meua, que importa? El terreny és de tots i es torna propietat del qui el conquereix. Jo he estès el meu domini amb el pantà engolint poblacions senceres. En certa manera podríem dir que ho he conquerit, per tant és meu.
-Però per què?
-Preguntes per què? Jo et podria fer la mateixa pregunta. Per què els humans consideren com a seua la terra en què habiten? Teu diré, perquè pensen que són superiors a la resta dels éssers vius. Però ara he aplegat jo que sóc superior a ells, per tant ara és meu. I no pense detenir l'avanç del meu pantà.
-No ho entenc. Dius que no detindràs l'avanç del teu pantà, però en canvi l'has detingut abans d'engolir un poble i a més els portes fruita.
-Ve, això és simplement per diversió. Ha, ha, ha, ha. Tots el que mengen dels meus fruits alliberen tota la seua ràbia i violència acumulada. Em diverteix veure com es barallen els humans. És, diga'm, com veure un espectacle. Una vegada es maten tots entre ells o que m'avorresca engoliré el poblat.
-Però això és molt cruel!
-Tot en aquest món és relatiu. A tu et pareix cruel perquè està fent-se a la teua pròpia espècie. Però per a mi és indiferent, és més, em diverteix.
-No, jo no opine igual que tu. Em pareix cruel perquè és una violència sense sentit. Ja siga que es faça a la meua pròpia espècie o a una altra. Inclús el que els has fet als conills i als animalets que viuen en aquest lloc em pareix aberrant.
-No tinc ganes de continuar amb aquesta conversa. Tu pots pensar el que et done la gana, no em convenceràs. Faré el que jo vulga.
-Allibera els meus amics.
-Eres pesadeta, ja t'he dit que no. Mira et perdone la vida, si vols, te'n pots anar, però els teus amiguets em serviran d'aliment.
-No ho permetré!
-Ja és massa tard. Estan al meu estómac.
-Que vols dir?
-Observa.
Cristal mirà on estaven atrapats els seus amics.
Del sostre on estaven atrapats Raül Miquel i Enrique començà a aparéixer unes gotes de color verd groguenc. I començaren a caure's al sòl. En caure l'àcid corroïa la fusta del sòl, que rapidament era reemplaçada.
Les gotes anaven caiguen molt lentament, però cada vegada es formaven més. En mitja hora o tres quarts no podrien esquivar les gotes d'àcid.
-Els meus sucs gàstrics ja comencen a aparéixer. D'ací poc seran aliment per a mi.
-Si no m'enganye eres una criatura de l'extraunivérs, més concretament un general de Frédor. No et fa falta digerir-los.
-Mira bonica, ja m'estàs cansat. Però et respondré. Les plantes fan la fotosíntesi per a construir molècules orgàniques per a després degradar-les per a obtenir energia. Els consumidors agafen matèria orgànica directament, al menjar, per a degradar-la i obtenir energia. Alguns animals ho fan amb presència d'oxigen, altres amb absència. Així i tot hi ha animals que poden utilitzar diferents mètodes segons la situació per a obtenir energia o obtenir un extra. Jo sóc d'eixos. Jo puc absorbir l'energia tèrmica que desprenen els cóssos, però també la puc digerir. És a dir que mentre puc absorbir també puc obtenir aquesta energia per degradació quan tinc un cos sòlid. Per tant és una energia extra. Així puc anar expandint el meu pantà. I si coneixes als generals de Frédor, deu ser perquè vosaltres sou els manifassers que volia que matara. Bé així de passada compliré amb la meva missió. Ho sent, però en aquest cas també t'hauré de matar.
-Allibera'ls deixa'ns anar i no avances amb el teu pantà i et deixàrem en pau. D'acord?
-Ha, ha, ha, ha. No pense tornar enrere amb els meus plans. A part que he de complir les ordres de Frédor. Sense oblidar que el procés digestiu ja ha començat, no el puc aturar.
-Sempre pots... vomitar.
-No em dóna la gana.
-Has dit que el pantà, aquest bosc i pel que veig aquesta casa és part del teu cos. Així que si et derrote, tot açò també desapareixerà. M'estàs obligant a lluitar contra tu.
-En certa manera no tens altra opció, t'atacaré igualment.
-Ho sent per tu, però no puc perdre.
-Ha, ha, ha, ha. Això ja ho veurem. Però si vols salvar els teus amics, no tens molt de temps. Pot ser que em derrotes, però no serà una victòria. Els teus amics acabaran morts. Per cert el meu nom és Haira.
Haira estengué el seu dret. Del sostre baixà lentament una branca. Aquesta s'alliberà del sostre i adoptà la forma d'una espasa amb ramificacions.
L'espasa era de fusta, però Cristal no es confià pel seu aspecte. Podria ser de fusta, però es notava que estava molt afilada. La primera a atacar va ser Haira.
A Cristal la sorprengué la seua velocitat i hagué d'esquivar l'atac rodant per sobre la taula. Colpejà el gerro i aquest es dirigí rodant sobre la seua base fins a la vora de la taula. Allí estigué uns quants segons rodant, però finalment no caigué.
Haira ràpidament reaccionà i recolzant un braç en la taula i fent rodar la mà. Gira el seu cos a gran velocitat sobre si mateix i intentà pegar-li a Cristal un cop de peu en tota la cara. Aquesta reaccionà a temps i s'acatxà. Pera segons després alçar-se i intentar colpejar el cos de Haira amb un atac diagonal. Aquesta, que ara estava al sobre de la taula, l'esquiva fent una tombarella cap enrere.
Cristal rodejà la taula i es dirigí cap a Haira. Començaren a intercanviar cops sense parar. Les seues armes sempre paraven l'atac de l'altra. A poc a poc es dirigiren cap a les escales. Cristal va haver de pujar els esglaons d'esquenes mentre parava i contraatacava els cops del seu enemic.
Haira atacà amb intenció de tallar-li el cap a Cristal. L'espasa de Cristal parà el cop i amb força incrusta l'espasa enemiga als passamans. Rodà sobre si mateix i colpeja la cara de Haira amb el colze. Aquesta caigué rodant escales avall, no havia soltat la seua arma i se l'endugué´amb ella.
Cristal baixa ràpidament, però Haira ja s'havia tornat a alçar i continua atacant amb insistència i ferocitat. En aquests moments l'únic que podia fer Cristal era defendre's. Finalment aplegaren al pis de dalt.
Aquesta també era una estança quadrada. En ella sols hi havia un llit fet de fulles. Del sostre colgaven lianes i branques que pareixien vius.
Una sola finestra, gran i rodona, era la que deixava passar la llum del Sol il·luminant l'estança. Les dues armes no paraven d'entrexocar.
En un de tants cops l'espasa de Cristal s'encallà entre dues ramificacions. Haira aprofità el fet per a girar la seua arma i llençar la de Cristal a l'altra banda de l'habitació. Desarmada com estava no podia fer res, així que el seu principal objectiu era recuperar l'arma.
Haira es llançà de cara a ella fent una estocada. Cristal es llança de cap i rodà per baix les cames de Haira i encara que aquesta reaccionà ràpidament girant-se no pogué impedir que Cristal recuperes la seua arma.
-No ho fas gens malament.
-Sí? Doncs encara no ho has vist tot. Encara estic calfant.
Les dues armes tornaren a entrexocar, però aquesta vegada era Cristal qui dominava en rapides, potencia i tècnica.
En un tres i no res arracona a Haira contra la paret, davant de la finestra rodona. Aquest veient que tenia la partida perduda va fer que les lianes del sostre baixaren i l'atraparen. Estava fortament lligada.
-Vaja, no hauries d'haver abaixat la guàrdia. Has perdut.
-No cantes victòria tan prompte.
Cristal amb molt d'esforç aconseguí alçar les cames i colpejar a Haira al pit amb la força suficient perquè la seua enemiga retrocedira uns passos i perdent el peu travessara la finestra i caiguera a l'exterior. S'ha de dir que la finestra no tenia cap vidre ni cap mena de protecció.
El cop que es donà Haira contra el sòl va ser suficient perquè perdera la força de voluntat que controlava les lianes. Així que Cristal quedà alliberada. Però encara no havia derrotat a Haira així que ràpidament baixà les escales i eixí a l'exterior, no sense abans mirar cap on estava el passadís menut.
Els seus amics encara estaven vius. S'havien amagat al sota de la taula plena de papers. Les gotes encara no havien trencat la taula, però aquesta no tardaria molt a cedir. La resta del passadís estava ple d'àcid. Una vegada fora busca amb la mirada a Haira. Aquesta estava recolzada en un arbre situat a uns quan metre d'ella.
La caiguda havia sigut amortida per un llit de fulles que havia aparegut per voluntat de Haira abans de xocar contra al sòl. Allò hi havia amortit el cop, però igualment l'hi havia atordida i ara s'estava recuperant. Cristal es dirigí corrent cap a ella.
El sòl comença a tremolar. A Cristal li vingué pels pèls esquivar una enorme punxa verda i negra que acabava d'eixir del terra. Era una punxa com les que hi havia als talls de les roses, però aquest era enorme.
El terra s'havia elevat un poc en el moment d'eixir la punxa i encara que l'hi havia aconseguit esquivar Cristal caigué a terra.
Al voltant d'ella el sòl no parava de tremolar. Imaginant-se el pitjor comença a rodar per terra mentre una rere l'altra no paraven d'eixir punxes on segons abans hi havia estat el seu cos. Si continuava així, Cristal acabaria marejada, així que preferí alçar el seu cos com més aviat millor.
Aprofitant l'impuls del seu cos i amb ajuda dels dos braços aconseguí, alçar el seu cos. A causa de les voltes que havia pegat estava un poc desorientada, però ràpidament veié a Haira en el moment en què tornava a tremolar el terra. Corrent a gran velocitat mentre al seu darrere no paraven d'eixir punxes es dirigí cap a Haira. Cristal ataca i Haira para el cop.
Ara començaren a lluitar a gran velocitat. Pareixia que estigueren dansant. Les punxes no paraven d'eixir al voltant seu i Cristal ja no sols havia d'estar pendent dels atacs de Haira sinó també de no acabar travessada per una d'eixes punxes.
Per alguna estranya raó com més tensa es trobava la situació millor reaccionava Cristal i ràpidament tornà a dominar combat. L'únic que podia fer Haira era parar els frenètics atacs de Cristal.
Finalment aconseguí colpejar el braç de Haira. Del braç de Haira xorrava sang i cada vegada que tocava el sòl creixia una misteriosa planta.
-Tot ha acabat. Rendeix-te. No vull matar a ningú a sang freda.
-Creus que ja m'ha derrotat? Ara et mostraré la meua vertadera forma sòlida
El cos de Haira començà a allargar-se en altura, fins aun tres metres. Després el seu cos s'eixamplà a un metre de diàmetre. El seu cos al complet canvià a color verd fosc. S'hi havia transformat en un gegantí centpeus. El seu cos era gran, però en canvi el seu cap era igual de gran que el cap d'una persona, encara que ara era el cap d'un centpeus. Dos ullals ben llargs li aparegueren a la boca. Els seus ulls continuaven sent grocs.
No quedava molt de temps perquè els seus amics foren digerits. Hauria de donar-se presa.
Haira deixà caure tot el pes del seu cos en direcció on estava Cristal per a esclafar-la. Cristal s'apartà a temps pegant una tombarella lateral. Ràpidament el cap del centpeus la buscava per a pegar-li una mossegada mortal.
El verí que corria per l'interior del centpeus era letal. Un sol mos i el més segur és que no acabara viva.El centpeus avançava a gran velocitat reptant en forma de zig-zag. El cap del centpeus mantenia a ratlla Cristal, que no gosava acostar-se molt.

Acabà rodejant a Cristal. El cos del centpeus ràpidament començà a estrényer-se. Abans que fora massa tard Cristal no seu pensà dues vegades i col·locà l'espasa entre ella i el cos del centpeus.
Haira que no s'havia adonat estrenyé de cop el seu cos bruscament, en un intent de trencar tots els ossos de Cristal d'un cop.
Sorpresa la seua en notar que el seu costat estava sent travessat. La seua pell era molt dura, però no pogué resistir el pas de l'espasa ajudada amb la força de Haira.
Ràpidament comença a desenroscar-se, el que provoca que la ferida s's 'anés allargant. Al final tot el costat de Haira estigué obert a l'aire lliure i totes les seues viseres es precipitaren a l'exterior.
-Mas guanyat, però no me n'aniré sola. El meu verí et matara en poc de temps.
En acabar aquestes paraules i utilitzant totes les forces que li quedaven per a aconseguir una velocitat vertiginosa clava els seus ullals a la cama dreta de Cristal, concretament al bessó. Ella no pogué esquivar aquell atac, la velocitat havia sigut massa gran.
L'últim que pogué distingir del cap del centpeus abans que desapareguera va ser un somriure. Raül, Enrique i Miquel estaven en una situació molt esgotada. La taula ja tenia uns grans forats per on ja començaven a gotejar sucs digestius. En eixa situació estaven quan de cop i volta es trobaren a l'exterior.
La casa havia desaparegut, el bosc també. Sols quedaven uns quants arbres i plantes allí. Les que hi havia abans que cresquera el bosc. Molts conills i esquirols començaren a estendre's per tota la praderia. En pocs minuts ja no els veren. Alguns s'amagaren als seus caus. Altres buscaren altres zones on habitar.

Cristal estava a uns quants metres d'ells. En veure'ls ella s'acostà cap a ells trontollant. Raül s'acostà corrent cap a ella en el moment en què aquesta anava a caure a terra acabant als braços de Raül. Ella l'abraçà amb les poques forces que li quedaven i amb una veu molt dèbil digué.
-Ho he aconseguit. M'alegre que estigues viu. No m'haguera perdonat no poder salvar-te la vida. El verí ja està fent efecte en el meu cos. No crec que sobrevesca. Haver-te conegut ha sigut el millor que m'ha passat a la vida. No em penedesc de perdre la vida, perquè sé que tu estaràs viu. Perdona per les molèsties que et puga causar amb la meua mort.
-No, no t'has de disculpar. He de ser jo, si no haguera quedat atrapat, açò no haguera passat. Merda perquè tot m'eix al contrari! No et preocupes, sobreviuràs, passe el que passe no permetre que morgues.
-Raül, no insistesques, ja és massa tard. I no et tires les culpes. El que ha passat ha sigut una cosa que no podies controlar, no ha sigut cap imprudència teua. No sabies que la casa podia ser controlada a voluntat. Vull que continues amb la teua vida i sigues feliç. Em promets que no t'oblidaràs de mi?
Cristal ho digué amb un dèbil somriure.
-Mai t'oblidaré, però no parles així. No moriràs!
Cristal es desploma i perdé la consciència, però als seus llavis continuava estaguent el somriure.
Raül digué en veu baixa.
-No, no és massa tard.
Raül la recolzà a terra. Li alçà el camal i comença a succionar el verí de la ferida i escopir-lo fora.
Així estigué un minut. No sabia si seria suficient, però havia recordat que el vell tenia diversos antídots a la seua casa. Si aconseguia retardar l'efecte del verí succionant una part, podria arribar a temps.
Després agafà a Cristal en braços i comença a córrer amb totes les seues forces en direcció al poble del vell.
No era molt còmode córrer amb una persona al braç, ja que no el podia menejar a ritme. Però això no l'importava. Havia pensat a ficar-la a la seua esquena, però l'haguera que hagut de sostenir amb els braços cap enrere i per tant s'haguera caigut de cara a terra moltes vegades.
Uns tres quilómetres els separaven del poble. El pantà havia desaparegut també així que no hi havia cap cosa que entorpís el seu pas.
En cosa de vint minuts Raül, seguit a certa distància de Miquel i Enrique que, encara que no tenien un pes extra, no aconseguien la velocitat de Raül, cosa que era normal, ja que aquest lluitava per la vida d'una persona molt preuada.

Raül s'endinsà al poble i ràpidament troba la casa. Per fortuna no es troba amb cap membre violent del poblat. Si ho haguera fet, l'haurien entorpit, però igualment s'hauria obert pas. No es parà a trucar a la porta i d'un cop de peu l'obrí.
El vell, que en aquell moment estava a la sala d'estar, situada després de la porta que acabava d'obrir Raül d'un cop de peu, se'l quedà mirant sorprés i amb una veu un poc irritada digué:
-No t'ha ensenyat a trucar a la porta? Mai no he vist a ningú que entrara en cases alienes obrint la porta a puntellades. En fi, meu portat l'ingredient?
-No estic ara per a delicadeses! Ni per a parlar d'ingredients. L'han enverinat, necessite un antídot i ràpid.
En eixe moment el vell es fixà que Raül tenia a Cristal en braços.
-Que ha passat?
-No és moment per a explicacions, si no ens donem pressa, morirà.
-Segueix-me.
El vell obrí altra vegada la trapa i baixà. Raül el seguí ràpidament.
-Quin verí es?
-No ho sé. Nosaltres estàvem atrapats dins d'una casa i ella estava lluitant contra la dona. Una vegada l'ha derrotada l'he trobat i m'ha dit que estava enverinada.
-Malament... L'únic que puc fer és donar-li un antídot, diga'm universal. No la curarà, però alentira l'avanç del verí. Després li hauré de fer una anàlisi de sang i determinar quin verí és.
-Fes el que faça falta, però ràpid.
-Quant de temps fa que té el verí al cos?
-Calcule que entre vint minuts i mitja hora. Jo hauré tardat uns vint minuts en arribar ací, però no sé exactament quan l'hi han introduït el verí.
Finalment arribaren al laboratori. Raül gità a Cristal en una mena de llitera que hi havia en un costat. El vell furgà entre els seus pots d'antídots i elegí un pot on possava "Inhibidor de verins universal". Col·locà el líquid en un conc i li'l entregà a Raül. Aquest li obrí la boca i li va fer beure lentament. Mentre el vell agafava una xeringa digué.
-Amb això en te prou. Ara li trauré sang.
Li extragué uns quan mil·lilitres de sang i es posà amb els seus aparells a fer proves. En eixe moment arribaren Miquel i Enrique. Miquel preguntà.
-Com està?
Raül que no s'apartava del costat de Cristal amb la seua ma agafada respongué.
-No ho sé, li ha donat un inhibidor. Ara està analitzant la seua sang per a trobar quin verí té i donar-li l'antídot adequant. Però no et preocupes, segur que eix d'aquesta. És molt forta.-Raül pretenia converses més a si mateixa que altra cosa.- No morirà teu assegure!
Al cap d'una hora el vell havia descobert quin verí era. Mentre agafava l'antídot adequat i lil injectava a la sang els explicà.
-Aquest verí és un tipus de verí que es troba en un tipus de centpeus concreta que habita a les zones més inaccessibles dels pantans. Són estranys els casos d'atacs d'aquest tipus. Per sort jo tinc aquest antídot. Si el que meu contat és cert i estàveu al bosc és molt estrany que l'hi haja mossegat un centpeus d'aquestes, encara que el que més em sorprén és que haguera aguantat tant de temps, aquest verí mata en uns deu minuts. I l'antídot s'ha de donar ràpidament. Per això els exploradors se'n van amb una reserva d'antídots contra aquest verí. De totes maneres encara bo que has vingut corrent cap ací molt de pressa. Si hagueres tardat un parell de minuts més, haguera mort d'això estic convençut. Li has salvat la vida. L'única explicació que trobe es que alguna cosa hi hagués alentit l'efecte del verí. Però ja et dic que as arribat justetet.
-No serà gràcies que tu li has succionat part del verí?
-No.-respongué Raül en veu baixa perquè el vell no ho escoltes.- L'únic que he fet bé ha sigut portar-la ací ràpidament. La cosa que a reduït l'avanç del verí ha sigut eixa cosa que tenim colgada al coll.
-Et refereixes a ...
-Si, a les pedres formades per essència dels dos planetes. Tenen uns poders especials i se'ns va oblidar preguntar-li a Quiesh al respecte. Li deguem molt a aquestes pedres. Quan Quiesh ens les va donar segur que s'imaginava que ens hauríem d'enfrontar a enemics amb poders especials dels quals necessitaven que alguna cosa ens protegira.
-I el centpeus d'on ha eixit?
-Probablement fora la dona eixa de la cabanya. Te'n recordes de Lipse que pareixia un humà i després resultà ser una mena de vampir? Doncs pot haver passat el mateix i la dona transformar-se en un centpeus que contenia el verí del qual parla l'home.
-Sí, és probable.
El vell els digué que tot ja estava fet, que ara calia esperar i que millor que gitaren a la xica en llit que tenia en l'habitació per a les visites. Raül la tornà a agafar en braços i tornaren a la casa. Pel camí Raül es disculpà amb el vell.
-Disculpe les meues maneres d'abans. Però estava molt alterat. Et pagaré una porta nova o si prefereixes, la repararé.
-Tranquil jovenet, tenies motius de sobra per al teu comportament. Et perdone. La porta ja veurem el que fem. Ara el més important és la xica. No et separes d'ella.
-No ho faré.
Més endavant Miquel i Enrique arreglaren la porta. L'habitació estava situada al pis de dalt. Pujaren. A l'habitació sols hi havia una tauleta, un llit i un bany (situat darrere d'una porta).
Raül la gità al llit, preferí no llevar-li la roba, ja que aquesta controlava la temperatura i així era millor per a ella. Sols li lleva els guants, les botes i els calcetins. A la seua butxaca hi trobà el fruit sec que havien anat a buscar. Li'l entregà al vell que ràpidament es disposà a fabricar el remei per als atacs de violència.
Eixa nit Miquel i Enrique tenien una missió a complir. Raül es quedaria amb Cristal. Com totes les nits la gent del poble celebraria un banquet per a consumir la fruita que els havia donat la dona.
Al poble hi haurien d'haver uns dos mil habitants i tots, excepte el vell, es presentarien al menjar. El primer que havien de fer era posar un somnífer a l'aigua que anaven a beure. Després ja els donarien el remei.
-Per què els hem d'adormir primer? No seria més fàcil posar directament el remei?
-Si, el que passaria és que prendrien el remei, però continuarien menjant fruita. Així que quedaríem igual. El que hem de fer és adormir-los, donar-los el remei i després desfer-nos de la fruita. L'endemà quan es desperten. Ja no tindran eixos atacs tan violents. Així si veieren la fruita la menjarien. Però com el pantà i el bosc han desaparegut gràcies a la xica i a vosaltres no hi haurà cap problema. Estaran uns quants dies irritats, però no serà tan exagerat com aquests dies. Inclús hi haurà gent que canviarà d'humor radicalment.
Sigil·losament Miquel i Enrique eixiren al carrer i creuant un rere l'altre arribaren fins a la plaça on se celebraria el banquet sols amb fruita.

Ho havien planejat tot. Miquel els eixí al davant i els provocà. Tota la gent començà a perseguir-lo deixant la plaça buida.
Eixe moment l'aprofita Enrique per a posar el somnífer a l'aigua. Miquel travessà diverses carreres. En girar un s'amagà en un convertís ple de llenya que prèviament ja havia elegit. S'amagà entre les branques. La gent passà de llarg i no el veieren.
Al cap d'una estona es cansaren de buscar-lo i entre insults tornaren a la plaça. Tots menjaven i bebien sense moderació i sempre insultant-se entre ells. Al cap del temps tots s'adormiren. A cada un els donaren beure el remei. Després ràpidament agafaren la fruita, l'amuntonaren i fent una foguerada amb llenya la cremaren tota.
Raül es passà tota la nit pràcticament sense dormir assegut en una cadira al costat de Cristal. El Sol ja havia eixit i la gent començà a despertar-se a la plaça. Tots es despertaren refets, sense cansament i amb la ment desperta. El vell ja estava allí.
Pujà a la base de l'estàtua del cavall i mitjançant una mena de megàfon per a augmentar la seua veu els contà tot el que havia passat i com s'havia solucionat. Tots acceptaren la història i s'alegren, així i tot encara estaven un poc irritats pels efectes de les fruites.
Els dies anaven passant i Raül sols es movia del costat de Cristal quan algunes dones del poble, que diàriament anaven, canviaven a Cristal, la banyaven i li netejaven la roba. Raül aprofitava eixos moments per a menjar i anar al bany.
També era ell qui alimentava a Cristal amb líquids preparats pel vell. Cada dia el vell l'hi injectava l'antídot, però anava cada vegada reduint les dosis.
Cristal encara no havia recuperat la consciència i es passava moltes nits amb febra atesa pels cuidats de Raül. Raül no parava de parlar-li tota l'estona i li comptava coses de la seua vida i en general li parlava de tot. Fins que un dia Cristal obrí els ulls. Al seu costat estava Raül mirant-la directament als ulls.
-Benvinguda.
-Gràcies.
-Com et trobes?
-Marejada, però viva.
-No podia permetre que morires.
-És estrany.
-El que?
-No sé, no podia obrir els ulls i era com si estigués adormida. Però he escoltat tot el que em contaves i el més curiós és que recorde tot. Això m'ha donat forces per a lluitar contra el verí. El saber que algú m'estava esperant.
-Hi ha moltes coses que són incomprensibles per a nosaltres. I que pot ser que siga millor no saber-les, sols gaudir-les.
-Supose que tens raó. Així i tot tu eres el primer que busques la veritat, no? Ha, ha, ha, ha.
-Sí, però que ha quedat bé la frase?
Els dos es rigueren.
-Quant de temps he estat inconscient?
-Unes dues setmanes més o menys.
-Tant?
-Segons tinc entés el verí era molt letal i et donarem l'antídot molt justetet. El teu cos havia de descansar i recuperar-se.
-Entenc. Tens mala cara. No has dormit molt, veritat? Hauries de descansar. Jo ja em trobe millor.
-No et preocupes per mi. Ara el més important és que tu estigués bé.
-Gràcies per tot.
-No es mereixen.
Estigueren unes hores xerrant tranquil·lament fins que les dones vingueren a banyar i canviar a Cristal. En veure-la desperta s'alegraren molt. Així i tot feren eixir a Raül. Eren les quatre de la vesprada.
Raül baixà al menjador. Allí veié a Miquel i a Enrique que estaven fent una partida d'escacs. El taulell i les peces les havien construït ells. El vell els observava interessat en el joc.
-Que és tant de rebombori?-Preguntà Enrique.
-Fa un parell d'hores que Cristal ha despertat. Ara les dones estan contentes.
-M'alegre molt. Però escolta Raül, fa un parell d'hores que s'ha despertat i no ens has avisat?
-Bé, jo, és que...
-Va digues la veritat la volies tota per a tu soles. M'equivoque.- Digué Miquel bromejant.
Raül es posà vermell i digué.
-No, no és això. No se m'ocorregut baixar a contar-vos-ho. A més no anava a deixar-la sola.
-Jo també m'alegre que estiga bé. Després pujarem a veure com està.- Digué Miquel mentre feia un moviment amb el cavall.-Escac i mat. En vols una altra?
-Sí.
-Ei després em podríeu ensenyar a mi a jugar, Hem pareix un joc molt interessant-Digué el vell.
Havien fet una bona amistat amb el vell, així i tot no va voler dir-los el seu nom. I digué que no li molestava en absolut que li digueren el vell. Total tota la gent del poblat el coneixia per aquell mot.
Així es passaren la vesprada. Raül de tant en tant pujava a l'habitació de Cristal i les dones no el deixaven entrar. Eren les set de la vesprada quan baixaren. Raül es quedà amb la boca oberta quan veié a Cristal.
Duia un vestit de seda molt ben ornamentat de color blau cel que acabava en falda. A les mans hi portava uns guants, també de seda, de color blanc que li aplegaven fins a quasi al colze. Ella estava tota maquillada. I el cabell el tenia arreglat en una mena de monyó que li parava molt bé. Portava unes arracades d'or i un colgant. La cadena del penjoll era de plata i d'ella penjava en el seu extrem una pedra en forma de llàgrima de color blau cel.
Les dones l'hi havien volgut llevar la pedra de l'essència, però ella es negà en rodó endevinant el que passaria. A les cames portava una mena de calces. Unes sabates de tacó, construïdes amb un material transparent paregut al vidre, però molt elàstic, duia als peus. En definitiva estava guapíssima.
-Aquestes bones dones m'han confeccionat aquest vestit i m'han regalat les arracades i el penjoll. Diuen que per agraïment per haver-los salvat. Després m'han arreglat els cabells.-Rodant sobre si mateix preguntà.- Com em queda?
-Estàs preciosa. Mai no he vist res tan bonic com tu.-Respongué Raül.
-Gràcies. Aquesta nit van a fer un sopar per celebrar-ho tot. Ens han convidat. Volen que vaja al sopar en aquest vestit.
-Ben pensat.
-Un sopar? I nosaltres amb aquestes pintes. Si almenys tinguérem un vestit d'home.- Digué Miquel.
-Home, no voldràs que anem carregats amb roba de mudar? Ens queda molt de viatge.
-Ja ho sé Enrique.
-Si voleu, jo us puc deixar uns vestits d'home que pertanyien als meus tres fills. Foren bessonà els tres. Us podrien anar bé.-Els oferí el vell. -Això si, mels heu de tornar a acabar el banquet.
Acceptaren la proposta i es vestiren. No és que els anara com anell al dit, però tampoc els quedava mal.
Tots tres anaven igual. Uns pantalons negres una camisa blanca i una jaqueteta negra. Al coll es posaren una penyora pareguda a una corbata, però que no arribava a ser-ho. No arribaren a endevinar de quin material estaven fets els vestits d'home. Eren les vuit de la vesprada quan eixiren al carrer.

Tot el poble estava actiu. Qui no estava preparant el sopar estava agafant aigua, mentre altres paraven taula altres anaven portant les cadires necessàries. A les nou de la nit començaren a sopar.
Tots reien i xerraven animadament. No pareixia que tan sols unes setmanes enrere aquesta harmonia era violència. La vetllada s'allargà fins ben entrada la matinada.
Finalment tots es retiraren cap a les seues cases, encara que alguns es quedaren a la plaça. Raül i Cristal se n'anaren a passejar pel poble.
-M'ho he passat molt bé. Ja em trobe millor. Demà continuarem amb el viatge.-Digué Cristal.
-No, no crec que siga recomanable. Hauries de descansar uns quan dies més.-Li contestà Raül.
-Però si estic bé? D'acord, però no ens quedarem molts dies. Ja hem perdut molt de temps.
Raül anava a replicar, però callà. No era moment per a discutir. No anava d'espatllar la nit. Caminaven sols baix un mant d'estreles que brillaven amb gran intensitat acompanyada de la lluna. Anaven en silenci, i agafats de la mà inconscientment. No paraven de riure i xarrar.
-Llàstima que no hi haguera cap banda de música. M'haguera agradat ballar amb tu.
-Dona, no és que m'agrada molt ballar, és més segur que sóc pèssim. Però per tu el que faça falta.
Les seues cares s'acostaren una a l'altra molt lentament. Estaven a punt d'unir els seus llavis quan un soroll molt fort trencà el moment màgic. Corregueren cap a la plaça, que era d'on provenia el soroll. Allí estava el vell enfront del qual quedava de foguerada. Raül s'acostà i preguntà que havia passat. Enrique li contestà.
-No ho sé exactament. Però el foc s'estava apagant i el vell n'ha tret una proveta tapada que contenia un líquid transparent i ha dit que ell ho arreglaria, que amb aquest líquid que acabà de descobrir revifaria el foc. A llançat el líquid al foc i ha provocat una explosió. Encara rai que no ha sigut molt greu.
El vell, que tenia la cara tota ennegrida a causa de les cendres es dirigí cap a ells somriguen.
-Oh! Quin descobriment que acabe de fer. Segons les meues dades havia de revifar el foc, però en canvi he descobert un explosiu. Curiós.
Després d'això decidiren tornar tot cap a casa.
Raül i Cristal no tingueren més remei que tornar cap a casa també. No era pla d'anar ells soles pel poble, els podrien confondre amb lladres. Fins bastant temps després no tindrien una altra oportunitat de besar-se.
Cristal es gità en l'habitació dels convidats, mentre que el vell se n'anà a la seua cambra. Com el vell havia tingut tres fills hi havia tres habitacions més, dues de les quals havien estat gastant Miquel i Enrique. Eixa nit Raül dormí en la cambra contigua a la de Cristal.

Tots els que estaven al poble estaven ja dormint. Tots excepte un. Una figura obscura que s'havia passat tota la nit espiant-los des de la foscor. Immediatament construí un portal i el travessà. S'agenollà davant de Frédor.
-Es veu que han aconseguit derrotar a Haira senyor. I que la xica havia sigut enverinada, pera ja està bé. Ho he descobert tot aquesta nit. Han celebrat un banquet.
-Molt bé. Ja els quedà menys.
-Senyor. Com els puc seguir? Ells van volant. Els vaig perdre a Croterep. Ha sigut de casualitat que els haja trobat hui.
-No et preocupes. Ara el que has de fer és esperar-los en el següent regne. A la guarida del general que allí habita.
-Però no és segur que ells hi passen per allí. Veritat?
-Segur, segur no ho és. Però a tu que se t'acudirà la forma perquè vagen.
-Però per què desitja que ells s'encaren amb els generals? No seria més ràpid que arribaren on vosté vol directament?
-Estàs qüestionant les meues decisions?
-Ho sent molt magnificència. Però és que amb la meua ment tan simple no ho arribe a entendre.
-No et preocupes, no em molesta que em qüestionen. Si sempre hagués tirat en sac trencat tots els consells, i no haguera reconsiderat algunes idees gràcies al fet que m'han qüestionat les meues decisions no estaria ací. Però confià amb mi. He pres la decisió correcta. Han d'afrontar-se amb tots els generals. Si sobreviuen, em seran útils, si no, no. Així que prepara alguna cosa per atrau-rels. Després que hagen guanyat o perdut contra el general no vingués ací ha d'informar-me. No estaré. Transportat amb un portal al port del últim regne on hi ha un general, el que fa frontera amb el meu. Ja apareixeré jo perquè m'informes, calcule que en menys de tres setmanes ja sabrem el resultat espera'm. Allí, al port, el que has de fer és...