EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 11: UNA LLUITA ENVOLTATS PEL FOC

Es trobaven al límit del regne d'Ocipek a punt de travessar una altra frontera natural i endinsar-se en un altre regne. Havien passat dues setmanes des que havien derrotat a Nasó el segon general obscur de l'exèrcit de Frédor. Allí estaven acompanyats per un grup de soldats. Els mateixos que els havia auxiliat al desert.
Repassarem el que ocorregué en els últims dies. Després de ser recollits per l'exèrcit i el grup nòmada es dirigiren a la ciutat Central. Anaven a cavall, ja que a causa dels cops rebuts els costava caminar. Tardaren tota una vesprada a arribar. Ja hi era de nit quan arribaren. Ràpidament s'endinsaren a la ciutat sense cap oposició per part dels cara Pitbull. Agafaren moltes canoes i es dirigiren a palau. Ràpidament reduïren als guardes i despertaren al rei.
L'obligaren que readmetera a l'exèrcit mitjançant un document firmat. Preferien no fer abdicar al rei, ja que el poble l'estimava i volien evitar una revolta. Els dies següents foren molt confusos. La gent protestava per l'actuació de l'exèrcit. Al final el rei li parlà al seu poble i digué que es calmaren. Que podrien superar-ho. Tenien reserva d'aliments per a un any i que no es preocuparen. Les excavacions quedaven anul·lades i anirien pels que encara estaven allí baix per a retornar-los a l'exterior. Diferents grups de l'exèrcit partiren per a rescatar a tots els que foren possibles. Per la seua banda ells quatre descansaren un parell de dies i decidiren prosseguir el seu viatge. El cap de l'exèrcit s'oferí per a acompanyar-los fins a la frontera. Anaren muntats a cavall i en pocs dies hi arribaren. I ara estaven allí.
-Bé, ací us hem de deixar. Vos ajudaríem amb el vostre viatge, però en cara ens queda molta gent a rescatar i molta feina per fer. Sabeu que? Encara que la ciutat Central era ben tractada, relativament, la resta de les ciutats no. Allí els feien treballar en les excavacions sense parar. Els donaven poc menjar i els torturaven. El rei això no ho veia o no volia veureu i vivia amb comoditat amb la gent de la ciutat. Nosaltres intentàrem lluitar contra eixes criatures, però eren molt fortes en grup i ens superaven en nombre. Tinguérem moltes baixes. Anàvem viatjant pel desert quan el grup nòmada ens va fer anar al lloc on us trobarem. La resta de la història ja la conegueu. Quan acabem amb les nostres tasques al regne acudirem a la vostra ajuda i ens enfrontàrem tots junts a l'exèrcit de Frédor. Fins que arribe eixe moment us desitge sort.

Li agraïren tot el que havien fet per ells. El cap s'hi ha llunyà i ells prosseguiren amb el seu camí. L'entrada al següent regne era curiosa. Una serralada creuava el límit del desert d'Est a Oest. A l'altre costat de la serralada tot era mar i sols al centre de la serralada hi havia terra. Aquesta terra era el regne al que anaven a entrar. Sols tenia uns cinc-cents quilòmetres quadrats.
En unes poques hores creuaren el pas de la serralada. Tornaren a trobar-se amb un pas fronterer. Aquest estava abandonat. Aconseguiren obrir la porta de l'empallissada i aplegaren per fi al tercer regne del seu viatge. El regne d'Eyima.
El regne d'Eyima era pràcticament tot un bosc. Sols hi havia unes seixanta poblacions. La gent d'aquest regne es dedicava a la caça, a la recol·lecció de fruits del bosc i a la pesca. La cultura d'aquella gent respectava molt el medi ambient i per a no ferir al bosc no talaven arbres, per tant no tenien lloc per al cultiu i mai no mataven animals de més, sols els suficients per a abastir-se. Les primeres generacions que es posaren a viure en aquell lloc, foren les úniques que talaren arbres per a fer lloc per poder construir les seues poblacions. Les seues cases estaven construïdes de pedra que obtenien del fons del riu, o de pedreres situades a la serralada que feia límit amb Ocipek. Cal recordar que aquesta serralada estava pelada i que no hi havia cap vegetal que hi vivia en ella. Així que no ocasionaven un dany als arbres. La fusta que utilitzaven per a encendre foc era treta de les branques que queien al sòl o si hi havia algun incendi i es veien obligats a talar arbres per a evitar que s'estengués el foc. Eixe era l'únic motiu pel qual podien talar un arbre, per a salvar la vida del bosc sencer. Si per algun casual algú se li ocorria talar algun arbre sense motiu, era castigat a pagar una multa o a fer servicis socials sense cobrar.
En aquella zona no hi plovia molt. Ja que la majoria del vent hi provenia del desert. Aleshores com és que hi havia tanta vegetació? La solució estava que a un parell de quilòmetres sota el sòl i hi havia un immens llac subterrani d'aigua dolça. Aquest llac abraçava tota l'àrea del regne. Això permetia a les arrels obtenir l'aigua de la terra que tenia la suficient humitat. A part que desenes de rius hi creuaven per tot arreu.
El comerç amb els altres regnes era sobretot de fruits exòtics i espècies condimentadores úniques, que sols es podien aconseguir a les plantes d'allí.
S'endinsaren al bosc. Es dirigiren a Lutar la capital del regne i on vivia el rei. Decidiren anar a parlar amb el rei per a veure si sabia on estava el tercer general obscur i així alliberar aquell regne tan bonic.
Des que acabaren l'entrenament que no havien vist un paisatge tan bonic. D'aquí deduïren que probablement aquest regne també acceptà les condicions de Frédor i s'hi havia sotmés a ell.
La vegetació de la zona en la qual estaven era molt variada. Des d'arbres d'espècies que no reconeixien que mesuraven uns dos-cents metres d'altura (aquests arbres tenien moltes branques, però poques fulles, així que deixaven passar la llum del sòl i permetien el desenrotllament de les espècies més xicotetes), fins arbustos de no més de mig metre. Estava tot ple de flors amb olors molt dolces i agradables. Els insectes estaven arreplegant el pol·len d'elles. Es veien manades de cérvols, com si no tingueren por dels humans que s'hi havien endinsat al seu territori.
Als rius transparents centenars de peixos saltaven intentant caçar insectes que estaven al seu sobre o simplement nadaven amb tranquil·litat. Tot era una explosió de vida. Els depredadors d'aquella zona eren tots nocturns i no molt grans. Generalment caçaven preses petites o algun cérvol malalt que debilitat i a punt de morir es deixava caçar. Aquell regne estava replet d'espècies herbívores, era normal a causa de tota la vegetació que hi havia. Des dels ja nomenats cérvols a micos que s'alimentaven de fruits, passant per una espècie pareguda als coales que s'alimentaven de les fulles dels arbres.
No es veien camins construïts i caminaven xafant les fulles sòl. A causa d'això l'humus del sòl era molt nutritiu i contenia una gran quantitat de matèria orgànica.
Es passaren dies vagant per aquell meravellós paisatge, la natura els acompanyava. De tant en tant prenien algun bany a l'interior del riu i jugaven a l'aigua. Inclús Tonig s'apuntava. Si no fora per les circumstàncies aquells dies hagueren sigut més divertits, però tenien una missió a complir i no es podien entretenir. El bosc no s'acabava mai i acabaren perduts. Confiaven que tard o d'hora trobarien alguna població.
-Aquest bosc no s'acabà mai.-comentà Enrique.- No hi ha cap manera d'esbrinar que direcció seguir?

-Home podríem escalar aquests arbres tan alts i albirar el panorama. Però no em fie que les rames siguen prou fortes per a aguantar el nostre pes. No tinc ganes de trencar-me la crisma.
-Vaja Raül, ja comences a raonar.
-Va.- Respongué simplement aquest.
Prosseguiren el seu camí travessant arbres, arbres i més arbres.
Els dies continuaven passant sense cap novetat, fins que...
-S'escolta com si algú estigués serrant arbres.-Digué Miquel.- Que estrany ens digueren que la cultura d'aquest regne estava en contra de la tala d'aquests.
-Anem a veure-ho.-Proposà Cristal.-Però anem amb compte, podrien ser enemics.
Amb molt de sigil s'acostaren al lloc d'on provenia el so. El que van veure els tallà la respiració.
Una vintena de gegants de cinc metres d'alçada estaven talant el bosc. El cap el tenien gros i amb tres ulls cada un. Alguns tenien pèl, altres estaven calbs. El seu nas era rodó. Cada braç d'ells era com una persona de gran igual que les seues cames. Amb immenses serres i destrals anaven fent caure arbres a terra. Amb les destrals amb un cop o dos feien caure l'arbre. Després els arrossegaven fins a unes serraries, on els humans estaven sent obligats a tractar els arbres per a fer filons de fusta, que anaven amuntonant.
A uns quants quilòmetres de la zona es distingia un poble bastant gran, quasi es podia considerar una ciutat. Aquesta no estava envoltada per cap mena mur. Es podia distingir un edifici més gran que els altres. Tenia pinta de ser un palau. Per tant s'imaginaren que aquesta ciutat era la capital del regne, Lutar.
L'única forma d'acostar-se a ella era eixint a camp obert. Els gegants estaven molt entretinguts talant arbres, així que esperaven que no s'adonaren de la seua presencia. Amb rapidesa anaven de serraria en serraria amagant-se i prosseguint el seu camí cap a la ciutat. Els humans que els veien no els feien el menor cas. Deixaren els gegants darrere seu i s'endinsaren a l'interior de la població.
L'ambient que es respirava era trist i melancòlic, la gent d'aquella ciutat acceptava resignada la tala d'arbres. Hi havia gent que plorava cada vegada que escoltava la caiguda d'un arbre. Les cases eren de diferents colors, generalment de verds, blaus i marrons clar. Les cases eren cilíndriques amb una teulada en forma de con de color roig. A la plaça central hi havia un pou bastant gran com per a abastir els habitants. La gent els anava ignorant i no es veia cap xiquet jugant pels carrers. Tot era desolació i tristesa. Es dirigiren capa a palau. El palau estava ciutat a l'extrem Sud de la ciutat. Era un gran cilindre de color verd. Estava connectat a quatre torres cilíndriques cada una d'un color diferent (blau, marró, roig i groc.). Uns guardes humans els tallaren el pas.
-Qui sou vosaltres?
-Voldríem demanar audiència amb el rei. Si és possible.-demanà Cristal.
De darrere seu un altre guàrdia s'acostà corrents, hi portava quatre fulls amb unes cares dibuixades.
El guardà que els havia tallat el pas es quedà mirat els folis i als forasters.
-Crec que hauríem d'anar-se'ns.-proposà Enrique.
Tots estigueren d'acord. Estaven a punt d'anar-se'n quan moltíssims soldats provinents de les distintes torres eixiren. Dels merlets molts arquers es quedaren apuntant-los.
-No ús mogueu o donaré l'ordre d'atacar.

Es hagueren de rendir de moment. Els llevaren les armes.
-Ja és la segona vegada que ens agafen.-comentà Miquel.-Açò no pot continuar així, l'última vegada tinguérem sort. Si eixim vius d'aquest embolic, hem d'evitar acostar-nos a palau en els pròxims regnes.
Els feren entrar al cilindre principal. Pujaren per una escala de caragol que duia a les diferents plantes. Estigueren pujant fins que arribaren a la planta més alta. Aquesta estava envoltada per una immensa cristallera la qual permetia al rei veure tota la zona. El rei estava assegut al seu tros. El seu tratge reial mesclava els cinc colors que formaven el palau.
-Seré breu. Frédor m'ha demanat que us retinga fins que arribe ell. No vull problemes i no vull tacar-me les mans de sang. Per aquesta vegada us deixaré lliures. Però us exigesc que no torneu per ací i que abandoneu el meu regne com més ràpidament millor. Si us tornem a agafar, no tindreu tanta sort.

-Majestat permeteu-me una pregunta.-digué Raül.

El rei li la concedí.

-No voldria faltar-li al respecte ni que s'ofengues, però vosté no pareix una mala persona, per què accepta les condicions de Frédor?

-Mira criatura. La nostra cultura es basa en els respecte a la natura. Frédor ens amenaçà en cremar tot el bosc si no acceptarem les seues condicions. No podia tolerar-ho. A més això haguera disgustat als meus súbdits. Arribarem a un consens i decidirem acceptar les seues condicions. Ell ens digué que no cremaria el bosc sencer, però que talaria unes quantes hectàrees. Preferirem això a la pèrdua de tot el bosc.

-Però que us assegura que Frédor complirà la seua paraula?

-Fins ara l'ha complert, no tenim motius per a pensar el contrari.

-Per què vol talar els arbres?

-Segons ell per a començar unes excavacions.

-Saps on està el general de Frédor que controla aquest regne?

-M'havies dit que soles volies fer una pregunta i t'he deixat formular varies.

No sé el que heu fet ni l'interés que te Frédor amb vosaltres. Deixant-vos anar ja estic posant en perill la seguretat del meu regne. No complicaré la trama donant-vos informació personal de Frédor, ho sent. Us pregue que abandoneu immediatament aquesta ciutat i després el regne.

El rei es posà a mirar pel cristall amb cara trista mentre veia que un altre arbre queia.

No hi havia res més a fer. Els guardes els tornaren les armes i els acompanyaren fins a l'exterior de palau.

-Que no us vegen els gegants, per favor.

Amb molt de compte per a no ser entrevistos abandonaren la ciutat i entraren al bosc.

-Siga físicament, psíquicament o les dues coses a la vegada, Frédor està fent sofrir tota la gent d'aquest continent. I a sobre els talla totes les opcions per a rebel·lar-se contra ell atacant al que més vol la gent.-comentà Cristal.

-Però per què estar lligat de peus i mans sols per un bosc? Val d'acord que és important protegir la natura, però a sobre dels humans?

-Enrique -li contraargumentà Tonig- Vulga'm o no tots els éssers vius ens necessitem mútuament. Els humans no sou superiors a la resta per tindre intel·ligència. Val que sou especials, però per eixe mateix motiu heu de protegir a les espècies més dèbils, no exterminar-les. Per exemple. Els arbres i les plantes renoven l'aire d'oxigen cada dia. I si no fora per eixa renovació l'atmosfera se saturaria de diòxid de carboni i s'ofegaríeu. Després, els vegetals serveixen d'aliment per als herbívors, que a la vegada serveixen d'aliment per als carnívors i aquest serveixen d'aliment als supercarnivors. Tots estan relacionats mitjançat una cadena tròfica. Tots els éssers vius es controlen a si mateix. Els humans aneu a contra natura, cosa que no és que estiga mal, és més, em pareix meravellós, però per eixe motiu heu de mantenir l'equilibri. Hauríeu de ser els encarregats de protegir la vida, no de destruir-la. A més si no ho voleu fer per altruisme, ho hauríeu de fer per conveniència, ja que el vostre planeta és la vostra casa. I si destruïu els hàbitats, acabareu per autoextingir-se. Aquest regne ho ha compres i per tant la tala d'un sol arbre és com una ferida que els fan. Els dol molt. Per això estan sofrint i prefereixen sacrificar uns quants arbres i mantenir l'equilibri a què es perda tot per una revolta. Tots es quedaren en silenci assimilant el que Tonig els acabava d'explicar.
No sabien cap a on dirigir-se, així que començaren a caminar sense tindre decidit quina direcció prendre. Anaven improvisant sobre la marxa. Un dia arribaren a una mena de lloc on podien elegir dos, diga'm, camins. En un travessava un bosc molt verd i ple de vida, en canvi a l'altre els arbres estaven corcats i podrits i no es veia cap senyal de vida. Les fulles estaven ennegrides. Tots excepte Raül volien anar en la direcció que els era més agradable a la vista.
-Va, anem per aquest camí. Segur que ens divertirem més i serà més emocionant. Segur que trobem coses molt més interessant. Canviar un poc de paisatge no ve mai mal.
-No sigues criatura Raül.-digué Enrique.-Ací no hem vingut a passar-nos-ho bé. Hem de trobar el tercer general. I no convé arriscar la vida perquè sí.
-Consideres que és arriscar la vida anar per allí sols per què té mal aspecte?
-Eeeeee, sí. No ens clavem on no ens demanen que ja tenim prou feina amb el nostre.
-Doncs si vosaltres no voleu, m'endinsaré jo soles.
-Fes el que vulgues.
Raül es posà a caminar pel lloc per on ell havia decidit seguir.
- Que fem? No el podem deixar a soles.
- No.-digué Tonig.-No és bona idea que ens separem.
-Estem vius de sort.-comentà Miquel.-Ja vora com per culpa d'aquest cap de suro ens maten per una criaturada d'ell.
Seguiren Raül. La zona era molt tètrica. Els arbres estaven ennegrits i l'aigua que per allí hi poguera haure, estava estancada i pudent. Passaren tres hores i cada pas l'ambient era més opressiu i la llum del Sol travessava menys les atapeïdes fulles dels arbres. Cada vegada hi feia una olor més desagradable.
Sense que ells s'adonaren milers d'ulls els estaven observant des de les copes dels arbres. Estava fent-se de nit i cada vegada hi havia menys llum de la poca que ja hi havia. Al final hagueren d'il·luminar amb les pedres.
Raül es quedà quiet. Li havia paregut escoltar que les fulles dels arbres es movien insistentment. Tres crits trencaren el silenci. Cristal, Enrique i Miquel havien caigut en unes arenes movedisses. Tonig els estava indicant que no es mogueren molt, que seria pitjor.
Raül ràpidament tragué una corda de la seua motxilla i se la llançà. Finalment aconseguiren eixir.
-Ja està bé!-cridà Cristal.-Estic farta d'açò, ara mateix tornem enrere i prosseguim amb l'altre camí. Ja m'estic cansant de les teues ximpleries Raül.

Raül no pogué contestar, ja que en eixe moment notà que alguna cosa li rossava la cara (sense ferir-lo) i es clavava el sol. Era una pua d'un centímetre.
A dalt dels arbres es començaren a escoltar crits. Començaren a caure de l'arbre personetes de tan sols vuitanta centímetres d'alçada. Així i tot, la majoria es quedà a dalt dels arbres.
Es fixaren més i el que en un principi els paregué persones de baixa estatura resultaren ser criatures el qual el seu cos estava format per fulles. Uns ulls grocs es distingien a l'interior de l'embolic de fulles. A les mans tenien sarbatanes.
-Mogueu-se molt lentament-xiuxiuejà Tonig.- Aquestes criatures són de l'extraunivers. Sols detecten els moviments ràpids. Ara tranquil·lament i sense tocar-les ens allunyarem d'ací. Són molt territorials i una vegada allunyats del seu territori ni ens seguiran. En cas que ens descobresquen això serà de vital importància. Els seus dards paralitzen els músculs. Aneu amb compte amb ells. Si ens comencen a disparar, corregueu fent ziga-zaga entre els arbres. Preparats? Doncs moguem.
Amb una extrema lentitud i intentant evitar fer cap soroll. S'allunyaven a poc a poc de les criatures que s'havien quedat atònites, ja que no veien les seues futures presses.
Ja estaven a mig quilòmetre d'elles quan Raül ensopegà amb una arrel i caigué a terra.
La vibració que produí el seu cos al sòl, sumat al so de caure a terra i el moviment de caiguda ràpid alerta als seus enemics que rapidament es posaren en moviment.
-Ens tornem a quedar quiets?-preguntà Raül.
-No hem de córrer per a salvar la nostra vida. Ara que estan decidits a caçar-nos no pararan de fer anar les seues sarbatanes. Les pues les trauen del seu propi cos. D'ací poc aquesta zona estarà repleta de pues volant.
Començaren a córrer a gran velocitat. Trenta segons després el lloc on havia caigut Raül estava ple de pues clavades.
Seguint els consells de Tonig corrien fent ziga-zaga entre els arbres. Les pues dels seus perseguidors es clavaven als arbres, altres passaven a centímetres del seu cos.
Tot el bosc començà a bullir, de totes les copes dels arbres apareixien més criatures d'aquestes disparant les seues pues.
En una hora corrent a tota velocitat ignorant el cansament i esquivant pues arribaren altra vegada al lloc on Raül havia decidit endinsar-se en aquella zona.
Ràpidament entraren a la zona que la majoria havia elegit i les criatures es quedaren pegant salts de ràbia al fi del seu territori. Així i tot encara dispararen un parell de vegades més.
No pararen de córrer durant una mitja hora més. Preferiren allunyar-se el que pogueren abans de parar.
Quan cregueren que estaven segurs s'assegueren amb la respiració alterada. Encara hi hauria suficient llum una altra hora, així que no gastaren les pedres.
-T'has quedat a gust amb la teua beneiteria?-li recriminà Miquel.
-Clar, ara la culpa ha sigut meua.
-No tens cap excusa amb la qual defendre't. Ens has posat en perill.-li reprengué Enrique.
Raül que no volia escoltar les seues protestes s'allunyà i s'endinsà un poc al bosc.
-No-digué Cristal- m'escoltarà.
Ella pegà al darrere de Raül.
-Però tu estàs bé?
-Mira no tinc ganes de discutir,
-No, m'ecoltaràs t'agrade o no. Quasi ens maten dues vegades per culpa teua. Una amb les arenes movedisses i la segona els humans-planta eixos. Que estaves pensant?
-No ho sé, simplement pensava que seria més divertit anar per allí.
-Més divertit? Et pareix més divertit que quasi ens maten?
-Jo no he dit això.
-Com si ho hagueres dit. Si cada vegada que alguna cosa et parega més divertida ens tenen que quasi matar, preferesc avorrir-me.
-Jo no volia que quasi ens mataren.
-Però ha sigut així. Tot aquest assumpte, la nostra missió, és molt seriosa. No pots anar per aquí com si no passara res confiant amb la sort. Alguna vegada ocorrerà alguna desgràcia i no t'ho podràs perdonar. Deixa de ser un xiquet!
-És que sóc un xiquet!
-No, no ho eres. No sé quina mena de por tens a comportar-te com un adult. Però hauries de madurar, ja. No pots anar per la vida així. Algun dia clavaràs la pota fins al fons i ja no podràs eixir. Algunes vegades eres molt arrogant i creus que pots a assolir-ho tot. La confiança en un mateix està molt bé, però has de conéixer els teus propis límits. No em pareix mal que confies en tu mateix, però un excés de confiança pot resultar molt perillós.
Això que has fet abans no té explicació. Simplement has decidit endinsar-te per allí i no has entrat a raons, no has deixat que et donarem una explicació per a no anar per allí. Simplement ens has condicionat a anar per on tu has volgut. Que no t'adones de les coses?!
-Sí, però qui eres tu per a jutjar-me?
-T'ho dic com a...com a... com a amiga. No hauries de contestar-me així, sé que t'està dolguen el que t'estic dient perquè saps que és veritat, però no tens cap dret a tractar-me així. Jo em preocupe molt per tu. T'ho dic pel teu bé. No tinc cap dret a jutjar-te, però des del moment que les teues accions impliquen a la resta, s'adquireix el dret a protestar i deixar les coses clares. Raül, em caus molt bé. Però en alguns moments el teu comportament no és l'adequat. Has de pensar molt més les coses. Crec que no tinc res més a dir-te. Soles estigues ací uns minuts i reflexiona sobre tot el que t'he dit. No vull que canvies la teua forma de ser. Sols vull que madures i adaptes el comportament a la situació. Ens vegem després.
Cristal se n'anà deixant sol a Raül.
Li costava admetre-ho, per Cristal tenia raó. A què estava jugant? Per què tenia por a madurar? Quins desavantatges hi veia? Es va passar una mitja hora allí pegant-li voltes al cap i no tragué res en clar. De cop no podia madurar, el pas estava a acceptar que devia madurar, una vegada fet, simplement el temps diria. Hauria de deixar-se conduir pel curs natural de les coses i eixe era el de fer-se adult. Això no li exigia que deixes de ser tal com era, sinó com havia dit Cristal, que adaptara la conducta a la situació. No podia bromejar de tot. El camí era difícil, però es podia considerar com hi ha una aventura amb un objectiu a complir. El seu desenrotllament com humà.
Finalment decidí tornar amb el grup i disculpar-se sincerament per l'ocorregut.
Que estrany-pensà- No se senten les seues veus. No sé per què , però alguna cosa va malament. Ara que recorde. Feia uns minuts que havia escoltat uns sorolls estranys. No li he donat importància, creia que eren ells, però i si no hagués sigut així? Si no hagués elegit l'altre camí, a hores d'ara estarien més lluny. Si els hagués passat alguna cosa en aquell lloc, seria per culpa seua. No, no pot ser. Merda.
Es dirigí cap on en teoria haurien d'estar. Allí no hi havia ningú.
-Com? M'enganyat de direcció? No, fins aquí arribe. Aquest és el lloc.
Amb la poca llum que quedava i assolí a distingir la seua bossa i la seua espasa que estaven al mateix lloc que abans.
-Que significa tot açò? Els hauré fet enfadar tant que m'han deixat? No digues ximpleries.-es reprengué ell mateix.- els teus amics mai no farien això. Aleshores que hi ha passat. No hi ha signes de lluita i tampoc no he sentit crits ni sons d'armes. Si hagueren atacat, haguera sentit alguna cosa a part d'aquell soroll estrany. Les criatures de fulles? Segons Tonig no eixien del seu territori, però... I si s'hagués enganyat? O, i si aquest lloc és el territori d'altres criatures silencioses? Però i les marques? No hi ha signes que cap cos hagués sigut arrossegat.
Mirant un poc el sòl veié una petjada molt gran. Havia de ser d'una criatura d'almenys deu metres d'alçada.
-Bé, una criatura d'aquesta mida haguera aconseguit agafar a tots quatre i endur-se'ls d'ací. Però sense que ells es defengueren? L'única explicació és que algú els hagués adormit o paralitzat. Però com? Un ésser tan gran amb tanta punteria? No, hi haguera muntat un enrenou. A no ser que algú més vinguera amb ell, però qui?
-Que et pareix jo?
De darrere d'un arbre aparegué Frédor. S'acostà a ell molt lentament.
-Salutacions. Com et va la vida?
-On estan els meus amics!?
-Tranquil, estan en bones mans. De moment no els passara res. Prompte recuperaran els moviments.
Raül agafà la seua espasa.
-Que penses fer amb això? Atacar-me? Que descortés. Jo vinc ací a parlar amb tu en tota l'educació del món i sense intencions hostils i tu em traus l'arma. He, comportament típic dels humans.
-On estan!?
-Tinc una proposta a fer-te. Però ací no. Està massa fosc. Que tal si quedem en un altre lloc més il·luminat?
-No m'interessa res del que tu em pugues oferir!
-A no? Bé això ja ho veurem. De totes maneres si no t'interessa. Me'n vaig, potser algun dia trobes les restes dels teus amics, o no. Crec que de la xica no hi quedaran ni els ossos.
Raül atacà. Fredor reaccionà ràpidament i col·locà l'avantbraç entre l'espasa i el seu cos. L'espasa troba resistència amb un metall.
-Encara no pots ni roçarme. No t'esforces. Si segueixes en línia recta en direcció Est, arribaràs a un poblat. Allí t'estaré esperant jo, un general meu i els teus amics. Donat pressa, el temps corre. Si no t'afanyes, arribaràs tard a la barbacoa.
Frédor saltà i desaparegué entre el fullatge dels arbres.
-Es culpa meua i jo ho he de solucionar. Espere que estiguen bé.
Ràpidament tragué una brúixola de la motxilla i intentà córrer en línia recta seguint la direcció Est. A tota velocitat comença a córrer esquivant arbres i travessant rames baixes. Algun tall li feien a la cara, però no l'hi importava. Tenia molta pressa. Començà a sentir una olor de gasolina i a escoltar gent cridar.
-Gasolina? S'ha descobert la gasolina en aquest planeta? Ha de ser cosa de Frédor.
Augmentà la velocitat. Prompte eixí del bosc.
Molta gent corria fugint del foc que hi havia al poblat. Les mares portaven als seus bebés en braços i als seus fills més majors agafats de les mans. El poblat era el segon més gran, després de Lutar. Obrint-se pas es dirigí cap a les flames. Des de la distància aconseguia distingir el cap d'algun ser gegantesc.
-Així que aquest a sigut el que els ha carregat. No hi ha temps a perdre.
S'internà el poblat. El seu tratge el protegia de l'extrema calor. Però no podria aguantar més d'una hora. El foc encara no estava estés a tot el poblat. Això li donava una mica d'avantatge. Curiosament en aquest poble hi havia moltes cases de fusta. I el foc avançava imparable.
Finalment aplegà a la plaça central on veié a un gegant d'uns deu metres d'alçada i que duia a les mans una immensa atxa de doble fil. Aquest gegant també tenia tres ulls i el cabell el tenia recollit amb una mena de cua de cavall.

Els seus amics estaven nugats en un post al centre de la plaça. Frédor estava dalt d'una teulada. El foc es reflectia a la seua mascara. Ara a la llum distingí que la mascara li cobria més part de la cara. Tenia mitja cara completament emmascarada, tot el llavi, la barbeta i ara d'extra tenia fins un poc davall de l'ull. És a dir l'únic que no tenia cobert per una mascara era l'ull i mig front. La resta estava igual, i la cabellera negra de mig cap continuava arribant fins als muscles.
-Bé ja estem tots. Pots desnugar-los. Els tenia nugats perquè no intentaren fugir. Bé no crec que fera falta. Però així la cosa es ficava més interessant.
Ràpidament Raül els deslligà.
Encara estaven un poc entumits per efecte del paralitzant. Però a causa que era una substància molt lleugera els efectes anaven passant.
-Ho sent molt amics. La culpa ha sigut meua. Us demane que em perdoneu. Si no haguera fet l'idiota ara no estaríem ací.
-No et preocupes.-Li contestà Cristal.-Açò no ha sigut culpa teua. Frédor ho tenia tot planejat. Ens ho a contat tot. Ha elegit aquest poble perquè és un dels pocs que estan construïts completament per fusta. Construït així per moltes generacions enrere. Ja tenia ficat l'ull en aquesta població per a si algun dia li feia falta calar-li foc. No l'hi importa el que li passe a la gent. Li diverteix el sofriment. Ens estava esperant. Quan hem eixit de la zona podrida. Ell ens ha seguit. I ens ha observat. Ho tenia tot planejat. Volia portar-nos fins ací. No et tires les culpes per alguna cosa que no has fet.
-Gràcies. Però Així i tot us demane disculpes pel meu comportament d'abans. Tenies raó.
-El foc va avançant. Que tal si us explique el motiu pel qual estem reunits en aquest lloc a l'escalfor del foc?-digué Frédor.- Bé, ús vull proposar que us uniu a mi. Si, conec totes les vostres actuacions i he de dir que meu sorprés. No esperara que derrotareu a Lipse, i menys a Nasó. El meu exèrcit necessita a guerrers com vosaltres decidits i amb habilitat. Que em digueu?
-Matares al meu pare! No et pense perdonar. A més tu, no sé per què, em vols veure morta. Que t'ha fet canviar d'opinió?
-Sí, realment en un principi volia matar-te. No per res, conec la història que vos contaren que eres l'única persona que em pot derrotar. Ha, ha, ha, ha, és risible. És veritat que tens uns poders especials. I si, he intentat acabar amb tu per si de cas pogueres derrotar-me. Però he canviat d'opinió. M'eres de més utilitat viva. A més si vaig matar al teu pare, va ser perquè no va voler col·laborar amb mi. Amb vosaltres estic fent una excepció. La primera vegada que ens veiérem, vosaltres xics, no volguéreu col·laborar amb mi, us hauria de matar. Però també és veritat que volia posar fi a la vida de la vostra amiga. Ara us propose a tots quatre, bé en tu Tonig també faré una excepció, normalment mate als traïdors. Us propose formar part del meu exèrcit. Podeu tindre tot el que desitgeu, poder, fama, diners, un planeta per a vosaltres sols... qualsevol cosa. Sols em heu de fer costat. Resposta?
Raül contestà.
-Està clar. No! Mai m'aliaré amb un assassí que no té respecte per la vida. A més que ens tens por? Has vist que estem derrotant els teus generals i tens por que acabem amb tu, veritat? Ara t'has inventat tota aquesta història i vas de bo amb nosaltres. Però t'has equivocat amb nosaltres. Som molt més purs.
-Ha, ha, ha, ha. No sigues tan arrogant, per favor. T'han cregut ho teniu per què heu derrotat dos generals? Ha, ha, ha, ha. A mi no em feien falta, si soles els vulgués per a conquerir aquest miserable planeta. No, els volia perquè necessitava que controlaren les excavacions. I els meus generals ho saben. A més ells tampoc estan acostumats a lluitar amb un cos. Si encara esteu vius, és perquè vosaltres domineu el cos sòlid millor que ells. En igualtat de condicions estaríeu morts. Amb dos mesos d'entrenament no teniu per a res. Que sou purs dius? No em faces riure, la puresa és relativa. I tota cosa pura es pot corrompre. Segur que tots vosaltres teniu un preu. Però no ús vull fer xantatge, vull que em feu costat per voluntat pròpia. Que ha fet la gent per vosaltres? Segur que més d'una vegada us han intimidat altres membres de la vostra espècie que en grup s'atrevien a tot. On està la seua noblesa? Vosaltres sou especials, teniu un poder interior extraordinari. Com ja he dit meu sorprés, val que els vostres enemics no tenen habilitat amb un cos sòlid, però així i tot heu superat les meues expectatives. Si continueu amb mi, puc desenvolupar les vostres habilitats. Podríeu obtenir un enorme poder i després ajudar-me a derrotar a un ésser molt més poderós del que les vostres ments poden arribar a imaginar. Podríem dominar l'univers i l'extraunivers. Ser els reis de tot. Controlar tot el que passarà. Mai més hauríeu de donar explicacions a ningú. Mai més rebríeu ordres. Vosaltres decidiríeu el que està bé i el que està mal. No us atrau la idea?
-Però a costa que? De milers i milers de vides innocents-li digué Raül.- Total per què? Per a una simple satisfacció personal? Creus que és ètic sacrificar incomptables vides sols per a obtenir poder i dominar als altres?
-Sí, per què no? La natura funciona així, no? Les espècies més fortes dominen sobre les més dèbils i evolucionen. Per què nosaltres, que podríem exterminar les criatures més dèbils, no ho hauríem de fer?
-Perquè no és el correcte. La natura funciona dins d'uns límits. A més inclús els éssers vius més dèbils poden sobreviure en el seu hàbitat si no hi ha cap problema. El que vols fer tu és pràcticament exterminar tota la vida i que no quede res excepte tu. A més tu eres més fort. Segons el teu raonament hauries d'acabar matant-nos.
-No, sols existiran les criatures més fortes.
-Si però dins d'eixes criatures més fortes sempre hi haurà més dèbils.
-Ha, ha, ha, ha. Molt intel·ligent. Però fins jo tinc els meus límits. Tens raó, volia vorer fins on estàveu disposats a arribar. Si no hi ha éssers més dèbils qui ens serviria? Si crec que la meua ment s'ha emocionant massa. Ha, ha, ha, ha, veus per què ús vull al meu costat? M'agrada la teua forma de pensar. Sí, hi han d'hi haure éssers més dèbils per a poder jugar amb ells.
-No m'has entés.
-Sí, sé que en el fons és el que penses.
-No! Mai s'em passaria pel cap dominar als altres.
-No sigues hipòcrita. Tots en algun moment han desitjat dominar a un altre, encara que fos perquè t'estigués molestant. O a cas el que esteu fent vosaltres amb mi no és això? Esteu intentant ser més forts que jo per a dominar-me i que deixe de fer el que faig. En termes generals és el mateix.
-No, no és el mateix. Nosaltres ens estem defensant. En canvi tu has començat.
-Jo comence, tu comences que més dona? Estàs lluitant. A més jo no us he atacat a vosaltres. Sols he atacat aquest planeta i a aquesta xica que en un principi no coneixíeu de res. A vosaltres mai no us he atacat, és més, us he proposat que s'unireu a mi. On està la teua ètica? Jo sols m'estic defenent de vosaltres. El teu bonic món s'està ensorrant. Però ja està bé. Pensésseu.
-No tens raó.
-Ens està fent un atac psicològic. Està intentant trencar els nostres principis.-comentà Cristal.- És molt intel·ligent. Però no deixa de ser un assassí.- seguidament dirigí la veu a Frédor- Mai m'uniré a tu!!
-Jo tampoc. Digués el que digués no tens raó. No es pot viure martiritzant als altres. La convivència és possible. Persones com tu són les que provoquen matances.- Respongué Raül.
Enrique parlà:
-No sóc tan mala bèstia. No vull fer sofrir als altres.
Miquel tardà un poc més a contestar.
-No, no ho accepte.
-Està bé. Anem a fer un poc d'exercici.-digué Frédor- Després dels que quedeu vius veurem que decidiu. El foc s'està acostant. No teniu molt de temps. Si en mig de la lluità, decidiu unir-se a mi, m'aviseu. Us presente a Grong. Ell serà el vostre contrincant. Seré benèvol amb vosaltres, deixaré que tots quatre hi lluiteu a la vegada. Jo no em clavaré a la lluita.
Grong el gegant va fer una passa endavant.
La plaça era molt ampla i es podia moure amb comoditat, així i tot no podia córrer i els seus moviments eren molt lents. Però si per algun error algun cop els aconseguís colpejar, estaven morts.
Tots, excepte Raül que ja tenia la seua espasa, recuperaren les seues armes que hi estaven prop. Sense cap estratègia prèvia atacaren. El que més tenien a tir eren les cames.
Grong no es mogué mentre s'acostaven. Per a sorpresa d'ells les seues armes rebotaven contra la duríssima pell del gegant.
-Hua, hua, hua, hua, insectes repel·lents- insultà Grong amb la seua veu molt greu.- Ara veureu el que és un atac.
Grong començà a rodar l'atxa a les seues mans mentre tirava cap enrere i de sobte soltà un cop en horitzontal disposat a tallar-los per la meitat.
Es llançaren a terra per a evitar l'atac, però encara no hi estaven segons que el gegant d'un cop de peu envià a tots quatre uns metres més enllà.
Es dispersaren , perquè no poguera atacar a tots quatre a la vegada. Decidí anar per Miquel que estava prop d'una casa. Cal dir que l'incendi encara no hi havia aplegat a la plaça.
El gegant utilitzà la seua mà de massa i intentà esclafar-lo contra la paret. Miquel va fer un salt lateral amb l'ajuda del seu basto i el puny impactà a la casa que la transformà en fusta. Algun tronc caigué a la plaça.
Aprofitant que estava d'esquenes Enrique corregué i escalà per la cama, disposat a atacar-li al coll.
Grong s'adonà i li pegà una manotada que el tira a terra. Encara rai que per a pegar el cop de puny a Miquel s'hi havia acatxat i la caiguda d'Enrique no superà el metre d'alçada. Mirà a Cristal i després a Raül. Decidí atacar el xic. Raül s'adonà de les seues intencions. Començà a retrocedir fins que xoca esquena contra paret.
Grong agafà la seua arma amb les dues mans i li va fer un atac en horitzontal. Raül saltà i recolzà les seues cames a la paret, s'impulsà cap avant i amb els braços estirats passa per damunt la fulla de l'arma del gegant. Després rodà per terra. Amb el mateix impuls s'alçà.
L'atac destrossà altra casa. Grong sense perdre de vista a Raül continuava l'atac. Gira sobre si mateix i intenta partir-lo en dos amb un atac en vertical. Raül sols tingué uns segons per a saltar enrere i que ni li afectés el cop.
L'atxa s'encallà al sol. Aprofitant que el seu enemic tenia el cap a pocs metres del sòl Miquel corregué i utilitzant el basto com a pertiga s'enlairà. Pega un volantí en l'aire i estampà el basto en el cap del gegant.
El basto de Miquel començà a tremolar de gran cop que havia fet. El crani de Grong era molt dur i no li va fer res.
Una vegada perduda la força Miquel caigué i passa per davant dels ulls de Grong. Aquest li pegà un cop amb un dit. Enviant-lo uns quants metres.
El gegant començà a fer forçà per a desencallar l'atxa. Cristal saltà i recolzà els peus al mànec de l'arma del gegant i corregué al llarg d'ell intentant acostar-se a la cara i ferir-lo en algun ull.
En eixe moment Grong desencallà l'atxa i l'eleva uns cinc metres.

Cristal tornà a saltar per a veure si li podia colpejar l'ull, però era massa tard. Sols li pogué colpejar l'abdomen. L'arma no es clavà i Cristal començà una caiguda de cinc metres. Els braços de Raül amortiren el cop, però així i tot, els dos caigueren a terra.

Grong col·locà l'atxa en horitzontal i per la part plana intentà esclafar-los contra el sòl. Raül abraçà a Cristal i s'impulsà per a rodar. Cristal també aportà la seua força i ràpidament pels pèls aconseguiren escapar de la zona d'impacte.
-Estàs bé?-preguntà Raül.
-Si, gràcies, però ara no és moment de preocupar-se per mi. Amb compte!
El gegant tornà a atacar-los. Raül i Cristal s'alçaren ràpidament i saltaren cap enrere en direccions oposades en el mateix moment que la fulla d'una atxa caigué entre els dos.
Enrique provà sort atacant les mans del gegant que ara estaven a ras del sòl, però res, no li feia ni un rascany. Miquel també colpeja diverses vegades el braç del seu oponent amb idèntics resultats.
-No hi ha res a fer.-comentà Miquel.- El seu cos és massa dur per a les nostres armes.
-Tranquil, el que hem de fer és atacar-li als ulls com ho ha intentat Cristal. És l'única solució.-Digué Raül.
-D'acord i com ho fem?
-És el que estic intentant esbrinar i totes les idees que hem venen al cap son massa arriscades.
-I des de quan t'importa el risc?
-Des que casí pergueu la vida per culpa meua. Hem de pensar cada moviment amb intel·ligència.
Cristal somrigué.
-D'acord. Jo i Enrique intentarem distrau-rel, mentre tu i Cristal intenteu colpejar-li els ulls. No intenteu res massa arriscat. Una caiguda de més de cinc metres podria ser mortal.
Miquel i Enrique començaren a cridar l'atenció de Grong. Aquest els atacava sense descans amb els punys, peus i la seua atxa. De tant en tant no paraven de caure cases. La plaça estava plena de fusta. Quan el foc arribés allí la plaça es transformaria en un forn. No tenien molt de temps.
Cada vegada que el gegant acatxava el cap. Cristal i Raül ajudant-se mútuament intentaven colpejar-li els ulls. Però el gegant sempre s'adonava i havien de retirar-se esperant una altra oportunitat.
Frédor observava tots els seus esforços, divertit. Li pareixia que aquell era un espectacle magnífic. Quatre humans lluitant per la seua vida contra un ésser molt fort. Des de dalt la teulada observà que el foc implacablement cada vegada estava més a prop.

-Millor -pensà Frédor- Així la cosa serà més divertida.
En un moment donat, esquivant un atac, Raül i Cristal se separaren. El gegant l'emprengué contra Raül. Ella anava esquivant els cops del seu adversari. I intentava contraatacar, però no podia.
-Raül!!!-cridà Frédor- No estàs utilitzant tota la teua forçà. Sé que ho pots fer millor. No reprimesques la teua ràbia. Allibera les teues ganes de matar.

Raül es quedà mirant a Frédor. En eixe segon de despistament, Grong aprofita per a col·locar la destral en vertical i intentar colpejar Raül amb la part plana de l'atxa. Raül no s'adonà. Tonig corregué i saltà. Aconseguí espentar a Raül, a costa que el cop impacta en ell. El cop va ser tan gran que l'encastà contra la paret d'una casa i aquesta caigué damunt d'ell. Raül només s'adonà s'alçà i sense pensar en res més es disposà a rescatar a Tonig. El gegant es disposà a acabar el treball, però Frédor el retingué.
Raül aconseguí traure a Tonig de davall les escombraries. Encara respirava, però estava tot rebentat. La pell cristal·lina s'havia trencat i el líquid estava per terra junt amb els seus òrgans, encara que aquest continuaven estantt units al sistema central.
Per la boca tirava sang blava. Cristal es col·locà al costat de Raül
-Tonig, no. Per què ho has fet?
-Tu em salvares la vida arriscant la teua. És el mínim que podia fer per tu.
-No, no ho hauries d'haver fet. Segur que l'haguera pogut esquivar.
-No Raül, hagueres mort. Has sigut el primer que m'ha tractat com a un més. M'has tractat com si fos de la teua pròpia espècie. Mai no havia tingut amics. Els éssers de l'extraunivers em menyspreaven per pensar com pensava i els humans per tindre l'aspecte que tenia. Cof, cof. Però tu m'has tractat molt bé. Ha sigut un honor haver-te conegut. Me'n vaig content, m'has demostrat el que jo creia amb fermesa. Que la vida val la pena i que 'ha de protegir. Tinc molta por. No sé el que em faran quan torne al extraunivers, probablement les criatures més malignes em torturaran per haver-les traït. Però tu m'has ensenyat que cal tindre sempre esperança i a ser valent. Gràcies per tot. Una cosa. No deixes que Frédor destruesca la vida i totes les coses boniques que existeixen. No deixes que aniquile l'univers sencer. Protegeix tot el que t'importa. Que no t'arrossegue cap a la maldat. Una última cosa. Protegeix a Cristal, sé que és el que més t'importa. No deixes que li passe res. Pot paréixer egoista, però aquest planeta, l'univers, la vida,és el que més m'importa. Ella és l'única que pot derrotar a Frédor ara per ara, recolza-la en tot el que necessite. Sé que igualment ho faries. Cristal, tu em caus molt bé. No t'he tractat molt, però sé que tens bon cor. Acabà amb tot aquest sofriment inútil. Teu demane per favor. Ho faràs?
-Sí, estigues tranquil. Derrotaré a Frédor, per a venjar al meu pare i per a acabar amb les seues crueltats.
-Protegiu la vida.
Tonig desaparegué. El seu fum que brillava d'una manera especial s'enlairà i desaparegué al firmament.
-No!!!!!!!!!!!!-Cridà Raül.
-No es culpa teua. La seua mort no és responsabilitat teua.
-Sí que ho és. Tenies raó, algú acabaria mort si no mesurava les meues accions. Si no m'hagués despistat. Ara Tonig estaria ací. Tot es culpa meua. Però no deixaré que t'ocórrega el mateix. M'importes massa. No podria viure sense tu.
Raül l'agafà de les mans i s'agenollà.
-Sé que ja ho vaig dir, però ara faré un jurament formal. Jure amb els astres per testimonis que et protegiré amb la meua pròpia vida. Mentre jo estiga viu no pararé fins que estigues segura. Lluitaré contra tots els que intenten fer-te mal. A partir d'aquesta nit. Sóc el teu cavaller. Accepta el meu jurament.
-D'acord l'accepte, però jo faré un altre jurament amb els astres per testimonis. Jo també vetlaré per la teua vida. No deixaré que et passe res. Et protegiré si fa falta a costa de la meua vida. Lluitaré al teu costat sempre. Jo també seré la teua cavaller.
-Sé que no acceptaràs un no per resposta. D'acord.
Raül s'alçà.
-És hora que acabem amb aquest maleït.-digué Enrique.
- No.-Raül estava molt seriós.- Deixeu-me aquest combat a mi. Us pregue que no vos claveu passe el que passe. D'acord?

Mirà a Cristal.
-D'acord. Però si estàs a punt de morir em clavaré.
-No deixaré que això ocórrega.
Enrique protestà.
-Per què vols lluitar tu sol? No seria més fàcil tots quatre?
Per primera vegada Enrique veié els ulls de Raül.
Aquests havien canviat. Ja no eren els ulls alegres de sempre. Aquesta vegada emetien una fúria que intimidava molt. La sensació augmentava, ja que el foc estava començant a aplegar a la plaça i la llum de les flames es reflectien en els seus ulls donant un efecte impactant.
-Raül acabà de canviar. Està molt enfadat, pot ser molt perillós dur-li la contraria.-digué Miquel.- Mai l'havia vist en aquest estat. S'ha deixat endur per la ràbia. Alguna cosa em diu que el gegant està perdut.
Raül es girà i es dirigí cap a Grong.
Frédor ho observava tot.
-Molt bé. Deixa que la fúria i la ràbia et domine. Trau totes les teues ganes de matar. Ha, ha, ha, ha.
Grong es quedà mirant-lo.
-Hua, hua, hua, hua. Insecte insolent. T'esclafaré. És impossible que em derrotes sóc massa gran.
-Creus que el teu aspecte m'intimida? No sigues ingenu, no em duradaàs ni una rosada. Estàs acabat!
Amb una velocitat sorprenent Raül emprengué l'atac.
Grong quasi no el podia vorer. Però això sols fou la sorpresa inicial. Una vegada acostumat a la velocitat del seu adversari el distingia millor.
Grong atacà horitzontalment, Raül va fer un salt mortal cap enrere i passa per sobre de la fulla. Una vegada els seus peus tocaren el terra, s'impulsà cap avant amb una fúria incontrolable i aconseguí travessar la pell de la cama del gegant.
Aquest molt sorprés començà a menejar la cama amb molta força. Raül tragué l'espasa del seu enemic i esquivà els peus que intentaven esclafar-lo.
Raül no parava de moure's a gran velocitat. Amb gràcils acrobàcies no hi havia cap atac de Grong que no aconseguirà esquivar.
-Això és tot el que saps fer? Vaja decepció.
El gegant molt enfadat per eixe comentari perdé els papers i atacava sense moviments coordinats. Simplement volia esclafar-lo.
Començà a balancejar l'atxa cap amunt i cap avall.
En un moment donat quan les seues mans estaven a cinc metres per damunt del seu cap s'adonà que no veia Raül per cap lloc. Un xiulit li va fer alçar la vista.
Raül en l'últim balanceig del gegant havia saltat i s'hi havia col·locat a la part plana de l'arma. Ara estava a una altura de quinze metres amb les cames recolzades en la cara de l'atxa i amb una mà agafat al mànec.

-Estic ací dalt. Crec que per a tu ja ha acabat tot. Ja ens veurem.
Raül impulsat per les seues cames i amb l'ajuda de l'acceleració de la gravetat recorregué els cinc metres que el separaven de la cara del gegant. Amb l'espasa per davant i amb gran velocitat travessà l'ull de Grong.
Aquest cridà de dolor. Raül començà a perforar l'ull per tots els costats. Una vegada l'ull del centre del front estava desfet començà a atacar els altres dos que restaven. El gegant es donava manotades a la cara per a llevar-se a Raül del damunt, però aquest les esquivava. En una de tantes manotades es trencà el mateix nas.
Una vegada desfets els tres ulls. Grong no hi podia veure res. Però el combat encara no hi havia acabat. Grong encara es mantenia dret.
-Ah!!!!!!! M'has fet molt de mal, però encara no has acabat amb mi. Ara que penses fer?
-Tranquil. Ja idearé alguna cosa.
Raül salta a una de les teulades. Les cases eren d'uns vuit metres d'alçada així que la caiguda va ser de dos. Les flames ja estaven incendiant la fusta de la plaça. Concreta-me'nt començava a encendres la casa on havia caigut Raül.
Ràpidament s'endinsà a l'interior de la casa per una finestra que hi havia a la part frontal. La trenca amb els peus. Començà a baixar les escales. El pis de baix estava en flames. Amb el muscle per davant aconseguí trencar la porta que estava encesa i en mig del foc eixí a la plaça. El gegant anava colpejant a les cases i tombant-les. Buscava colpejar Raül. Frédor es va haver de canviar de teulada.
En una de tantes cases que trencà, Raül veié que hi havia una que estava plena de llances. Se li ocorregué una idea. Ràpidament i esquivant els peus del gegant que no veia per on anava agafà cinc.
Amb l'ajuda d'unes cordes que hi havien a la casa i amb molta habilitat aconseguí deixar-les inclinades i amb la corda molt tensa fent força. Aleshores recolzà el peu en un tronc que hi havia al sòl. Podia rodar per terra, ja que no tenia cap obstacul que li ho impedís.
-Ey! Estic ací espera'n-te. Per què no m'ataques cap de suro? O és que em tens por?
-Que jo tinc por d'un insecte? Hua, hua, hua, hua. No em faces riure. Encara que no hi veig sent molt bé. Estàs mort.
Frédor s'adonà del que pretenia Raül, però no avisà al seu general. El gegant es dirigí cap a ell. Raül esperava el moment exacte.
- Ara no, encara no, un segon va, va, va, Ara!

Raül espengué amb el seu peu el tronc. Aquest rodà cara el gegant. Aquest es quedà baix del peu de Grong mentre feia una passa.
Raül no sabia si el tronc resistiria el pes del gegant i tampoc si cauria cap avant, però devia intentar-ho. El peu de Grong xafà el tronc. Aquest es mogué un poc, però no resistí el pes del gegant i es trencà.
Raül creia que hi havia fracassat, però el tronc en enfonsar-se , desestabilitzà el cos de Grong i aquest caigué cap avant. Tot el seu pes trobà resistència a les llances i aquestes es clavaren al seu cos, perforant-li el cor, el fetge, els ronyons, els pulmons i l'estómac.
Grong esclafà la casa i després desaparegué. La plaça ja estava en flames. Si no eixien d'allí ràpidament, ja no podrien escapar. Frédor saltà al sol. No paregué que la caiguda de vuit metres l'hagués afectat.
-Perfecte, simplement perfecte. Eixe és el poder que volia vorer. M'has deixat més bona impressió del qual esperava. Et felicite.
-No vull les teues felicitacions.
La fúria de Raül encara no havia passat i l'odi li brillava als ulls.
-Tens més sed de sang? No, no crec que siga moment per a lluitar contra tu. És una llàstima allò del vostre amic. Però es culpa teua si hagueres acceptat les meues condicions des del principi, açò no haguera ocorregut.
-No es culpa de Raül. Ací l'únic culpable, eres tu.
-No Cristal, la culpa ha sigut meua, però no per no haver acceptat les seues condicions. Si no per no haver-me cuida't més. No hauria d'haver baixat la guarda.
-Però...
-Saps que és així. Tu ja m'havies advertit. Però ja t'he dit que no cometré altra vegada el mateix error.
Frédor parlà.
-Bé, que em digueu accepteu la meua proposta?
-Quantes vegades t'he de contestar!!!?
-Tranquil, tranquil. D'acord. Jo ja us ho he comentat. Ara feu el que vulgueu. Jo men vaig, tinc feina a fer. Penseu-ho bé. Ja ens tornarem a veure.
Frédor es dirigí cap al foc i desaparegué entre les flames.
-Nosaltres també hem de fugir d'ací.-digué Raül.- De pressa.
Agafaren les seues motxilles. Corrents com forme pogueren anaven seguint el camí que menys foc hi tenia. Corrien en mig de les flames. Si no hagués sigut per a la seua roba ja estarien morts
Finalment aconseguiren eixir del poblat en flames. L'aire fresc de la nit els va fer molt de bé. Raül ja anava tranquil·litzant-se.
-Per què ens ha deixat vius?-preguntà Enrique.
-No ho sé.-contestà Raül.-Però segur que té algun motiu que no arribe a imaginar-me. L'únic que podem fer és continuar el nostre viatge i acabar amb tot açò.
-Raül, estàs bé?-preguntà Cristal preocupada.
-Si tranquil·la. No et preocupes.
Cristal no insistí. De moment. Esperaria que les coses es calmaren.
Les flames il·luminaven la nit. El fum, que al centre de la plaça no hi tapava les estreles, tapava el firmament. Hi havia molta gent al llindar del bosc observant com el que havia sigut la seua vida, les pertinences, els records... eren devorades pel foc.

Lluny d'allí.
-Senyor, per què no els ha matat?
-He estat pensant. La xica em resulta més útil viva. Si augmenta el seu poder durant el seu viatge millor per a mi. No els diré als altres generals que no els maten, sinó tot el contrari. Si sobreviu, és que m'és útil. Si no, em costara molt més esforç a aconseguir el que vull, inclús és possible que no ho aconseguesca. Raül la protegirà. Així que és molt probable que sobrevesca.
-D'acord, entec el de la xica, però perquè no has matat els seus amics, o almenys a Raül. Així el seu odi augmentaria i aconseguiria més poder.
-Ho havia pensat. Però si mate Raül podria provocar l'efecte contrari i que caiguera en una espècie de depressió. No, si Raül està viu, ella s'esforçarà al màxim per a poder protegir-lo i el seu poder augmentarà més. A més si s'uneixen a mi, em poden resultar útils.
-Però ja t'han dit que no.
-La ment humana no és tan simple. Sempre poden canviar d'opinió. Un dia poden opinar una cosa i alguna circumstància fer-los canviar de parer. Ja ho has vist amb Raül, ha soltat tota la seua ràbia. Encara que no s'hagen adonat ja he col·locat la llavor del dubte als seus cors. Sols falta que germine. He descol·locat els seus principis sobre el bé i el mal. Pot ser que m'enduga una sorpresa.
-D'acord.
-No pareix que t'afecte la mort de Tonig.
-Va. no era un dels nostres. No mereixia gaudir d'aquest univers.
Pels ulls de Frédor passà una mirada d'odi ràpidament en sentir eixe comentari. L'espia no s'adonà. Frédor canvia l'expressió dels seus ulls ràpidament i es disposà a parlar.
-Ha, ha, ha, ha que dolent eres. Cada dia em caus més bé. Tu continua amb la teua missió. Segueix-los i informa'm dels seus progressos. Ara que ja he vist com està l'assumpte, no crec que els visite en molt de temps. He d'ultimar els meus preparatius. El gran dia està a prop. No em falles.
Frédor travessa un portal, deixant sol al seu espia.
-Que intel·ligència té. Qui no el voldria com cap? No et fallaré. Jo seré el servidor que més alabances rebrà. Ha, ha, ha, ha. Quan ho domine tot ja li demanaré un planeta per a mi sol.
Que equivocat estava si pensava que les intencions de Frédor eren dominar l'univers. La fosca figura es disposà a seguir espiant Raül i companyi