EL CAVALLER DE LA TRISTESA: CAPÍTOL 10: EL DESERT

Ja havia passat una setmana des que aconseguiren derrotar el primer general obscur, Lipse. Resumirem els esdeveniments d'eixa setmana. Una vegada derrotat Lipse les cinquanta persones del servici que havia absorbit retornaren a la llibertat. Segons els contà Tonig uns dies després, poc després que Frédor es retirara (feia uns desset anys) Lipse va rebre l'ordre que investigara tot el que poguera d'un planeta anomenat Terra, que era paral·lel a aquest, i que organitzara un atac. Frédor volia conéixer-ho tot, tecnologia, costums, idiomes, espècies que habitaven eixe planeta, la composició de l'atmosfera... Els llibres dels quals hauria d'obtenir tota la informació necessària lils proporcionà Quiesh. Si, el mateix Quiesh va ser qui ajudà a Lipse en la seua formació. La veritat es que tots els pogresos tecnològics que aconseguí Lipse foren gràcies a Quiesh. Lipse cada vegada que tenia un dubte anava a Quiesh a preguntar-li'l. Aleshores matà a la família d'aquesta mansió i aparegué ell de cara al servici dient que ell era un familiar que havia heretat la casa (gràcies a Quiesh hi havia aconseguit papers que ho acreditaven). La majoria del servici desconfià d'ell i abandonà la hisenda. Sols en restaren cinquanta. A poc a poc els absorbí a tots i amb l'energia obtinguda va fer que unes pedres adoptaren la forma dels cinquanta desapareguts, així si familiars els visitaven, no notaven res, a part que no es cansaven i treballaven per això amb més efectivitat i rapidesa. La qüestió és que dins de Lipse els presoners sols poden aguantar uns vint anys, després els éssers vius que hi ha absorbit es degraden. Faltaven tres anys perquè passara això. Com no havia absorbit a ningú després d'aquests cinquanta sols han eixit ells, ja que els que havia absorbit anys enrere s'havien degradat ja. Retornat al fil. Tonig es posà a treballar com a persona de confiança per a Lipse i decidí enviar el seu germà perquè treballara per a Quiesh i així tindre'l informat (No els contà perquè Lipse confià en Tonig i no l'absorbí, això els inquietava a tots quatre). Ell averiguá que Frédor havia perseguit a Joserf, i en el moment que Frédor entrava al menjador de la casa de Quiesh Joserf estava creuant el passadís que unia els dos mons. Frédor el seguí, però no aconseguí creuar el passadís. Notà molt de dolor i una mena de pressió com si tot el seu cos anés a compactar-se. Frédor s'encarà amb Quiesh. Li ordenà que busques alguna solució perquè ell pogués creuar. Quiesh li digué que hi havia un beuratge que preparava el cos per a fer eixe viatge, però que no sabia si en ell faria efecte. El beuratge convencional no va fer efecte. Així que Quiesh li digué crearia un altre que funcionara en ell. Tot açò ho esbrinà Servent en periòdiques visites que li feia Frédor a Quiesh. També s'assabentà que Frédor planejava conquerir la Terra, ja que li demanava informació sobre aquesta. Quiesh li parlà de tot un poc. Total que en assumptes referents sobre la Terra ja hem parlat abans. Lipse s'encarregà de tot. La missió de Quiesh era que mentre descobria un beuratge per a fer que Frédor aconseguís creuar a la Terra tingués controlat a Joserf i esbrinara on vivia. Quiesh tardà desset anys a descobrir el beuratge. Tonig digué que probablement va ser Quiesh qui li digué a Frédor on vivien Cristal i el seu pare i en part era responsable de la seua mort. Després que morira Joserf no sabien ven bé perquè hi havia Quiesh enviat a Cristal a Èrtok, ja que la seua intenció era entregar-la a Frédor. El cas és que quan es va adonar del seu error decidí enviar a algú perquè la trobara i la tornara a portar al camí entre els dos mons. Segurament va ser Quiesh qui li va dir a Frédor que tres xics l'havien anat a buscar i per això els buscà en l'aldea de Rafael. Quiesh confiava que els tres xics no serien rivals per a Frédor i que moririen així Frédor atraparia a Cristal. Però no comptava amb l'aparició dels guardians de l'univers. Això el va haver de fer canviar de plans. En definitiva confiava que algun dels generals obscurs els matara a tots quatre. Tenia la impressió que Quiesh i Frédor es coneixien des de feia molt de temps, es referia a abans que començara l'anterior conquesta. La idea de l'illa per aconseguir les armes llegendàries és dels guardians, així que és vertader. El que no sabien és si Frédor ho sabia o no. En opinió de Tonig havien de continuar dirigint-se cap a l'illa i seguir el pla que tenien.
Cristal es quedà muda quan escoltà aquestes paraules. Pensar que una persona en la qual havia confiat era probablement la responsable de la mort del seu pare era molt dolorós.
-Ja no sé ni en qui confiar-sospirà amb llàgrimes als ulls.
-Cristal- Raül li agafà les dues mans i la mirà als ulls- T'assegure que en mi pots confiar. No et trairé mai.
-Gràcies.
-Tampoc no crec que aquests dos-referint-se a Miquel i Enrique- ho facen.
Ara contarem altres coses que passaren durant eixa setmana. Tornarem altra vegada al moment en què Lipse va ser derrotat.
Raül perdé la consciència. El portaren fins al seu llit i el deixaren descansar. Després Enrique, Miquel Tonig i Cristal eixiren dirigint-se al lloc on havia caigut el cos de Lipse. Allí hi havia cinquanta persones un poc atordides i que no sabien on estaven. A poc a poc les conduïren fins a la mansió i els deixaren descansar a cada un en una habitació diferent. Cristal recuperà les dues espases que miraculosament no havien patit cap desperfecte. Probablement perquè el metall de les armes era també especial. Després es gitaren a dormir.
L'endemà només es llevaren Cristal, Enrique i Miquel decidiren anar a les excavacions a veure què havia passat. Si el que els havien dit en el palau d'Àrtor era veritat els enemics que feien treballar a la gent estarien desorientats i podrien guanyar-los a tots. Raül i els cinquanta servents alliberats encara estarien un parell de dies sense coneixement.
Agafaren tres cavalls de la quadra i ràpidament es dirigiren cap a les excavacions. Creuaren el bosc i seguiren el canó per la part de dalt. No veren a cap raptor, per allí. En poc de temps arribaren al crater. Des de dalt el que veien era que els llangardaixos tenien un comportament estrany. Alguns anaven pegant voltes desorientats. Altres estaven estirats a terra rodant. Hi havia que estaven en un racó asseguts i no es movien. Bàsicament el mateix que passaria en morir la reina d'un eixam d'abelles Ràpidament baixaren i eliminaren a tots. Després agafaren les claus de la gàbia i rescataren als esclaus. El primer que foren les persones que es mantenien en peu fou anar ràpidament fins al lloc on estaven emmagatzemant el menjar i l'aigua. Ràpidament donaren a beure als més necessitats. Una vegada alimentats. Agraïren tot el que havien fet per ells. Cristal i companyia els digué que havia sigut un plaer i que podien anar a la mansió per a descansar i recuperar-se. Tots acceptaren i unes dues-centes persones entre xiquets, adults i vells començaren a caminar guiats per Cristal, Enrique i Miquel cap a la mansió. Per respecte a la resta, ells també hi anaven caminant i utilitzaren els cavalls per a transportar subministres. Arribaren a la hisenda a poqueta nit. Una vegada allí el primer que es va fer va ser repartir les habitacions. A la mansió hi havia capacitat per a unes cinc-centes persones. Estaven molt esgotats així que es gitaren a dormir.
L'endemà les persones que estaven més fortes i necessitaven menys descans s'encarregaren de preparar el menjar. Tot el dia el dedicaren a descansar. A la nit a Cristal, Miquel i Enrique els van fer contar la seua història. Els contaren que Lipse els havia acollit a la seua casa, que havia resultat un monstre i com l'havien derrotat. Ometeren tot el referent a la Terra i el referent a la seua missió. Sols els contaren que havien esbrinat que una vegada derrotat Lipse els seus servidors perdien l'orientació. Tots començaren a xocar-los les mans i a abraçar-los.
El segon dia després de derrotar a Lipse, Raül i els cinquanta servents es despertaren. Es trobaven bé, encara que un poc atordits. La gent només veié a Raül, començà també a donar-li la mà i a abraçar-lo. Raül no sabia ben bé el que passava fins que Cristal li ho conta tot. Eixe mateix dia partiren dos grups. Un grup es dirigiria a palau per a informar el rei. L'altre, guiats per un mapa que aconseguiren agafar a les excavacions anirien a tots el punt marcats on hi havia més esclaus treballant i els rescatarien. La cosa era urgent, ja que si tots els assentaments havien estat afectats per la mort de Lipse, tota la gent que estava esclavitzada podria haver quedat atrapada en gàbies i podrien morir d'inanició. La majoria de les dones, els xiquets, els vells i les persones més debilitades es quedaren a la mansió.
Els dos grups adquiriren cavalls de la quadra (hi havia desenes) i s'armaren amb armes que hi havien trobat en un convertís. A Raül i companyia els digueren que no feia falta que els acompanyaren, que continuaren amb el seu viatge.
Dies després va ser quan Tonig els contà la història amb la qual inauguraven aquest capítol. Finalment una setmana després d'haver derrotat el primer general obscur continuaren amb el seu viatge. Tonig insistí a acompanyar-los. Això fou motiu de discucio.
-No podem fiar-nos d'ell-deia Miquel-treballava per a Frédor.A més ens haguera pogut contar una història falsa i ser ell qui ens vol entregar a Frédor.
-No sé, alguna cosa em diu que és de fiar- opinà Raül.
-Aleshores creus de veritat que Quiesh ens ha traït?-preguntà Cristal.
-Jo crec que Tonig ens ha contat la veritat. Ara bé, no em crec que Quiesh ens hi haja traït. Poden haver-hi milers d'explicacions per a la història que ens ha contat sobre Quiesh.
-Estàs insinuant que hi ha alguna explicació que justifique la mort del meu pare?
-Para el carró, jo no he dit això. La mort del teu pare és injustificable. Sincerament, no sé què pensar sobre Quiesh, però crec que ens podem fiar de Tonig.
Cristal estava una mica picada amb Raül.
-D'acord, que vinga amb nosaltres. Espere que sàpigues el que fas.
-Confia en mi.

-Jo m'opose completament a què ens acompanye. De totes maneres si vosaltres dos esteu d'acord, no us discutiré. Ben mirat ens pot seguir igualment, i és preferible tindre'l prop i ben vigilat.
-Té un aire misteriós- aquesta era l'opinió d'Enrique.- I és probable que ens acabe traint, però si, millor tindre'l prop, però propose que fem torns de guàrdia a la nit per a vigilar-lo.
Tots estigueren d'acord amb la proposta d'Enrique. Arribat a un acord s'acomiadaren de la gent que quedava a la casa i continuaren el seu viatge en direcció sud. S'endinsaren al bosc. La vegetació era molt espessa.
Els dies anaven passant i el que més parlava amb Tonig era Raül. Havia nascut una bona amistat entre ells. Raül el tractava com a un més. En canvi la resta del grup desconfiava de Tonig. A les nits es dividien els torns de vigilància entre els quatre.
A mesura que anaven acostant-se a la frontera entre Rotiria i Ocipek el paisatge anà canviant. La vegetació anava desapareguent constantment i cada vegada hi havia menys. Continuaven sense vores aus boniques pel cel i els animals no es veien enlloc. Finalment arribaren a la serralada que era la que feia de frontera natural entre els dos regnes. Començaren a seguir un camí que creuava la serralada. Era abrupte, però es notava que era un de diversos passos de comunicació entre els dos regnes. Probablement per aquest sender els mercaders entraven al regne de Rotiria per a vendre les seues mercaderies.
Les muntanyes al voltant d'ells s'elevaven més o menys uns dos mil metres d'alçada. Les parets rocoses eren escarpades i no es veia molta vegetació. Sols esbarzers, cactus i vegetació típica d'un desert. Al cap d'un parell de dies aplegaren a una empallissada que impedia el pas. Eren els típics pas de frontera on uns guàrdies controlaven el pas de la gent. A terra i hi havia els esquelets de diferents humans. Encara tenien els seus uniformes posats, pel qual deduïren que serien els guardes fronterers. La porta que conduïa al regne d'Ocipek estava entre oberta. Amb molt de compte la creuaren. No tingueren cap problema. Al davant seu s'estenia un immens desert. Havien arribat a Ocipek.

Segons sabien sobre aquest regne, ho aprengueren a les classes teòriques de geografia, no tenia una demografia elevada. El desert es dividia en cincs oasis gegants. Un situat a cada punt cardinal i el quint, el més gran de tots, i on vivia el rei, al centre. En cada oasi és on s'hi havia instal·lat la civilització humana. També hi havia diferents grups nòmades que sols anaven als oasis, previ pagament d'una cota, per a abastir-se d'aigua. La majoria del desert estava inexplorat. És a dir, segur que amagava molt secrets de civilitzacions molt antigues. Segons havien aprés, en l'antiguitat aquest no era un regne desèrtic, sinó tot el contrari. La vegetació abundava i era una terra prospera. Però un canvi en els cicles convectius de l'aire canvià la climatologia. Hi començà a ploure molt poc i les vegades que plovia ho feia torrencialment. També un canvi tectònic canvià el curs dels rius i aquest anaren a desembocar, mitjançant cursos subterranis, a alimentar a cada un dels cinc oasis. Per això és l'únic lloc on hi ha aigua. La gent anà emigrant a altres regnes. Tan sols una part de la població es concentrà a viure als oasis i amb molt d'esforç havien prosperat.
Per a viatjar als altres regnes sempre ho feien per camins prefixats, mai s'atrevien a endinsar-se molt al desert, per por a perdre's. En època de tempestes d'arena tampoc no eixien per por a perdre de vista el camí i alguna cosa pitjor. Les caravanes de mercaders sempre eren molt grans, per a evitar desgracies.
Al davant seu es trobaren amb un dels dits camins prefixats. Aquests camins més endavant es bifurcava, el que es dirigia cap a la dreta duia als oasis Nord, mentre que el que seguia recte conduïa al del centre. Decidiren continuar amb el camí que seguia recte, ja que allí era on en teoria hauria de estar el rei, encara que no sabien si estaria viu.
Les hores anaven passant. Cada vegada feia més calor. Si no fos per la seua roba, ho estarien passant molt mal, però així i tot tenien molta calor. A un bon ritme el viatge fins a l'oasi hauria de durar unes dues setmanes. És a dir, en un més es podia creuar el regne de Nord a Sud. Hi passà una setmana sense cap problema. No es veia cap enemic pels voltants. Era lògic. Pel que sabien els seus enemics el que volien era esclavitzar la gent, així que en aquest lloc a excepció de les tribus nòmades la gent estava concentrada en cinc punts. Així que probablement fins que no s'acostaren fins a una població no trobarien enemics.
Eren les dotze del migdia quan començà a ocórrer una cosa amb la qual no havien contat. La veritat és que començà amb una brisa sua, però a poc a poc el vent anà agafant més forçà. No ho sabien però havien entrat al desert en època de tempestes d'arena. En pocs minuts el vent era molt potent, quasi no podien caminar. Però això no era el pitjor. El vent brufolava d'Oest a Est i per la part Oest en la llunyania es podia observar una mena d'ona d'arena d'uns sis metres d'altura. Si això els agafara, seria la seua fi. A part que ja havien perdut de vista el camí que estava tot cobert d'arena. Normalment el camí s'aclaria després de la temporada de tempestes.
L'ona d'arena de sis metres que anava destruint-se en caure a terra però que de seguida es tornava a formar anava acostant-se implacablement cap a ells. El més lògic que pensaren que podien fer era córrer en direcció contrària, és a dir cap a l'Est. Tenien l'aire a favor, i això era l'únic avantatge, però no tenien res a fer, feia falta un miracle per a no acabar soterrats. Corrien amb totes les seues forces. Estigueren una mitja hora corrent a tota velocitat endinsant-se al desert. L'ona ja estava al damunt d'ells tapant el Sol, l'ombra que projectava, els tapava. Estaven a punt de ser engolits per l'arena quan el sòl s'enfonsà. Havien caigut en una mena de gruta antiga. Ràpidament, i un poc atordits pel bac, s'alçaren i s'allunyaren del forat pel qual havien caigut. Segons després l'arena començà a caure pel forat. Anava acumulant-se i en pocs minuts el forat estava tot cobert d'arena. Arriba un punt en què la compactació de l'arena era tal, que deixa de caure més. Així i tot a l'interior de la gruta hi havia bastant arena, com ja he dit la suficient perquè s'alçara uns tres metres que era la distància que hi havia des del sòl de la gruta fins al sostre on hi era el forat. Ràpidament activaren les seues pedres per a il·luminar el camí.
Estaven en un estret corredor. Les parets estaven plenes de dibuixos, que representaven diferents fets. Postes de sol, caceres, gent cultivant... De tant en tant hi havien peces daurades en relleu que suposaren que era algun tipus d'escriptura.
Com l'arena bloquejava una part del camí sols podien continuar per una part.
Al cap d'uns minuts aplegaren a una sala circular, de la qual, contant per on havien entrat, es dividia en quatre eixides. La sala estava també coberta per diferents representacions. I encara que hi pareixia estrany hi havia diversos mobles amb pinta de sarcòfags.
-Quin camí elegim?-Preguntà Enrique.
-No sé. Que tal si observem els dibuixos? Pot ser que ens donen alguna pista. També podem mirar dins d'eixa mena de sarcòfags. Espere que no hi haja dins cap cadàver.-Proposà Miquel.
-Heu escoltat eixe soroll?
Tots pararen l'orella després que Raül parlara. Primer no es distingia molt, però a poc a poc el so els arribava millor. Era un so de com si alguna cosa putrefacta s'estigues arrossegant. El problema era que el so es dirigia cap a ells. A poc a poc començaren a escoltar sons pareguts, que provenien de diferents llocs.
-Crec que tenim companyia.
Finalment veren que era el que provocava eixe so. A través de les diferents eixides d'aquella sala circular començaren a entrar unes figures cadavèriques. Trossos de carn els anava caent. Algunes estaven envenades, com si foren mòmies, altres tenien el cos al descobert, algunes tenien els dos ulls, altres sols un i hi havia que no en tenien. Però totes tenien alguna cosa en comú. S'acostaven cap a ells lentament. Algunes estaven armades, altres estiraven els braços per a vore si tocaven alguna cosa (generalment les que no tenien ulls). Del passadís per on havien entrat també eixien criatures, cobertes d'arena. Es veu que havia passat a través de l'arena acumulada.
-Aquestes són criatures de l'extraunivers?-preguntà Raül.
-I que més dona. No crec que vulguen fer-se amics nostres.-protestà Miquel.
-No si jo soles ho preguntava per curiositat.
-Home hi ha una manera de saber si són criatures de l'extraunivers o no amb l'ajuda de les vostres pedres.-respongué Tonig.
-Però que esteu parlant?- exclamà Enrique- Estem a punt de ser aniquilats i no se vos ocorre res més que posar-se a xarrar.
-Estic d'acord amb tu- secundà Cristal.
-Dis-li a Raül que ha començat ell- es defengué Miquel.
-Si, tira'm les culpes a mi, però teniu raó ja parlarem després.
Raül es llançà a l'atac, la resta el seguí. Era molt fàcil acabar amb cada un d'elles. Eren molt lentes i com estaven mig putrefactes eren fàcil de tallar-les. No paraven de rodar caps i membres. Realment eren de l'extraunivers, ja que una vegada derrotades desapareixien. La situació començà a complicar-se quan per cada enemic que derrotaven apareixien dos més pels diferents camins. A més havien d'anar vigilant les seues espatlles perquè sortien de tots els costats. Al final acabaren en el llindar d'un dels camins, al costat dels sarcòfags.
-No podem continuar així-deia Raül mentre travessava el cap d'una de les criatures.
-És veritat, seguim aquest camí. A més al ser més estret podrem dominar més la situació.-Cristal havia parlat mentre d'un cop tallava el braç que sostenia una simitarra oxidada per a després travessar-li el cor.
Miquel anava esclafant cranis amb el seu basto i Enrique d'esgarrant carn amb les seues urpes, però escoltaren la proposta i estigueren d'acord. Tonig no lluitava.
Estaven a punt de retirar-se pel camí quan els sarcòfags s'obriren de cop i bruscament sobresaltant-los. Una de les criatures que eixiren agafà a Tonig pel coll. Aquesta criatura era diferent. Als ulls hi tenia un brill d'intel·ligència. Anava ben vestit i no estava putrefacte. Tenia cara de dòberman amb unes orelles punxegudes i unes dents molt afilades, preparades per a arrancar la carn. Tenia uns ulls de color verd. De roba sols portava uns pantalonets curts de color blau i groc i d'on colgaven dues simitarres. Les mans les tenia grans amb unes ungles també molt afilades que li estaven fent talls al coll de Tonig, un líquid blau comença a córrer-li pel coll. Als dits de les mans hi tenia diferents anells. La criatura s'aguantava sobre dues potes de gos, encara que un poquet més grans. Devia mesurar uns dos metres.
-Així que per fi ha aparegut el traïdor. No sé com pots trair la teua gent. Que té aquest planeta perquè el vulgues protegir? Serà un plaer matar-te i després als teus amiguets. Ha, ha, ha, ha.
Tots havien escoltat el que havia dit. Sobre que estava parlant eixe ser? Raül no ho sabia, però no era moment per a pensar, havia d'actuar i ràpid. Amb la seua espasa tallà la mà de la criatura. Tonig caigué a terra i es lleva la mà del sobre. La criatura es quedà sorpresa, però no pareixia que sentira dolor. Ràpidament escaparen pel camí.
-Agafeu-los i porteu-me'ls vius.-digué mentre s'acatxava, agafava la mà i se la tornava a col·locar al seu lloc. Ràpidament encaixà i no hi queda cap marca que delates que havia sigut tallada.

Raül i companyia anava corrents sense parar. De tant en tant, tant a dreta com a esquerra s'obrien camins dels quals apareixien més enemics als quals derrotaven sense parar de córrer.
Corrien en línia recta. En un moment donant el camí s'acabà i pararen a temps per a no caure. Una mena de cilindre s'obria davant d'ells. El sostre no es veia, i el sòl tampoc. En les parets en cada quedaven mostres que una rampa i baixava i pujava al voltant el cilindre. La rampa havia de seguir en forma d'espiral seguint el cilindre i abraçant tot el radi. D'eixa rampa sols quedaven uns vint centímetres d'amplària que arribaven fins a avall. No tenien temps a perdre s'havien d'arriscar. Ràpidament es col·locaren en fila i apegats a la paret i moguen-se lateralment començaren a baixar per la rampa. Els seus enemics no es paraven, alguns queien directament colpejant-se contra al sol, altres(els que eren un mica més intel·ligents) intentaven seguir-los, però sempre acabaven caiguent. Acabaren per decidir buscar un altre camí per a atrapar-los, així que s'allunyaren d'allí.
Lentament, però amb pas decidits els aventurers anaven disminuint els metres que faltaven fins a arribar a baix de tot. Una vegada amb els peus baix començaren a parlar.
-Per curiositat, has dit que amb les pedres es podria saber si són criatures de l'extraunivers o no, veritat? Com es fa.
-Raül hi ha coses més importants que preguntar-li. Com per exemple a què es referia la criatura en cara de dòberman quan ha dit que hi ha traït a la seua gent.
Raül s'imaginava el perquè i intentava que als altres no ho saberen per por que no l'acceptaren. En eixe moment també s'adona de l'error que hi havia comes en preguntar-li a Tonig com saber si les criatures eren de l'extraunivers o no. Miquel prosseguí parlant.
-Vinga Tonig, contesta. O has d'amagar alguna cosa?
Tonig no sabia que dir, així que sense adonar-se de les conseqüències es disposà a contestar a Raül, ignorant Miquel com si no l'hagués escoltat.

-És fàcil, de la mateixa forma que podeu fer que s'il·lumine podeu fer perquè us indique si són o no del vostre univers. Sols ho heu de demanar. En ser les criatures de l'extraunivers de diferent naturalesa que els de l'univers aquestes pedres poden reaccionar canviant a un color engroguit quan es troben enfront d'un d'eixos éssers. Sols serveix per a uns pocs metres de distància i l'heu d'haver-hi vist.
En eixe moment Tonig caigué que hi havia comes un error. Ràpidament els quatre es disposaren a provar el que els havia dit Tonig. En poc de temps dominaren la tècnica i Raül confirmà les seues sospites. De seguida les pedres reaccionaren i canviaren a un color engroguit. Després tornaren al seu color original.
-Si les pedres han reaccionat. Com és possible, ací no veig cap enemic, no serà que...
-Si Enrique, l'única explicació possible, ja que cap de nosaltres és de l'extraunivers, és que Tonig sí que siga de l'extraunivers.-Cristal confirmà el que pensava Enrique.
Miquel parla.
-Així que això és el que amagaves? Per això treballaves per a Lipse i et contava tot sense cap inconvenient. Per això eres l'únic al qual no va absorbir. També quadra el comentari de la criatura de dalt. Veus Raül com jo tenia raó. Treballa per als nostres enemics, és un d'ells. Ens està enganyat tota l'estona. Ara em creus? A què t'hi ha sorprés?
-Jo ja ho sabia.
-Que?-exclamaren tots tres amics de Raül.
-Si ho vaig saber des del principi. Des d'aquella nit en què Tonig sortí d'una habitació i m'agafà el braç. En eixe moment vaig notar que s'em glaçava el braç. Vaig recordar que Quiesh ens contà que les criatures de l'extraunivers s'alimentaven de l'energia produïda pels ser vius. Simplement vaig encaixar les peces. Ho sent molt, però no us vaig contar res per a evitar exactament el que està passant ara. Si ja desconfiareu, d'ell imagineu-se si sabéreu la veritat.
-Però abans de començares a confiar en ell, ens hagueres pogut avisar. Em referesc al moment en què ens va conduir al soterrani.-li reclama Cristal.
-Si no recorde mal, en aquells moments jo estava molt atordit i tenia febre. No podia pensar amb claredat i no vos vaig poder avisar. Quan em vaig confirmar les meues sospites va ser quan Lipse li ordenà que vos perseguira i us atrapara. Després en despertar-me i veure que vos havia ajudat vaig decidir que de moment no era convenient contar-vos-ho.
-Aleshores no confiaves en mi?
-Cristal per favor, clar que confie en tu. Però també vaig pensar en Tonig, ell s'haguera sentit molt incomode per ser diferent. A tu t'haguera agradat que et miraren amb cara rara i desconfiant de tu simplement per ser d'on és?
-No, la veritat és que tens raó, però així i tot...
-Et pregue que em disculpes, sols volia esperar fins que confiareu el suficient amb ell.
-I ell que t'ha de dir? Quina explicació ens dóna?-preguntà Miquel.
Tonig agafà la paraula.
-Jo i el meu germà pensàvem diferent que la resta dels éssers de l'extraunivers. Nosaltres no pensàvem que l'univers fora una aberració, sinó tot el contrari (No érem els únics hi ha més éssers de l'extraunivers que opinaven el mateix que nosaltres, però la majoria no ho veia així) . Després de molts problemes que no venen a compte aconseguirem posar-mos a viure en aquest planeta. Visquérem ací durant moltíssims anys. Aprenguen tot sobre aquest i com funcionaven les lleis naturals. Ens havíem estimat molt d'aquest univers. Per això en el moment en què ens assabentarem que Frédor pretenia conquerir aquest planeta. Ens posarem a treballar per a ell per a esbrinar el que volia. Descobrirem la seua relació amb Quiesh i decidirem també espiar-lo a ell. La resta ja ho sabeu.
-I que és el que busca exactament Frédor. Conquerir el planeta? Alguna cosa més?-preguntà Enrique.
-No, no busca la conquesta del planeta. Busca una altra cosa. Una cosa molt més perillosa que li permetrà molt més control.
-Quina és eixa cosa que busca?
-No us ho puc contar...
-Clar- interrompé Miquel- Que podíem esperar d'ell. La veritat?
-...perquè no ho sé. Fredor sols comptava els seus plans als generals obscurs.
-Opine que acabem amb ell.
-On vas Miquel, ni ho somies. No has vist allà a dalt que la criatura eixa l'ha tractat de traïdor?
-Podria ser una treta.
-Raül-digué Cristal- confies sincerament amb ell?
-Sí, estic convençut que és amic nostre. No sé, alguna cosa em diu que és dels nostres i lluita contra l'obscuritat de Frédor.
-D'acord, confie amb el teu criteri. Que vinga amb nosaltres.
-Cristal tu que tens més seny que aquest pallasso. No podem deixar que ens seguesca. No veus que podrà delatar la nostra posició quan menys ens ho esperem? Podria estar treballant d'espia.
-Jo confie amb Raül i sé que no ens posaria en perill deliberadament.
-La teua, diga'm, xicoteta amistat amb Raül t'està traint. Raül és un idealista. Creu que tots tenen una part bona al seu interior. Sols lluita quan les coses estan molt clares i sap que no hi ha res a fer. Confia massa amb la gent. No caigues a la mateixa trampa que ell.
-A mi m'ha dolgut que no em contara la veritat. Però respecte la seua decisió de no contar-nos-ho. O a cas prefereixes carregar amb la sentència injusta envers un innocent que arriscar-te a ser traït?
-Feu el que vulgueu. No entreu mai en raó. Bé si ens maten que ens matem. Ja em dóna tot igual.
-Miquel, no creus que estàs fent un gra massa?-li reprengué Enrique.- D'acord que Raül ens ho haguera d'haver contat abans. Però no creus que t'estàs passant? I si Tonig diu la veritat que?
-Eixes són les opinions que perden les bones persones. Confien amb la innocència de tots i després reben la punyalada drapera. Però en fi feu el que vulgueu. Pareix que la meua opinió no conta. No sé que faig ací. Sapigueu que si continue amb vosaltres, és perquè ja és massa tard per a tornar enrere. Però que sapigueu que si poguera tornar enrere, jo no estaria en aquest lloc.
-Canviant de tema - digué Cristal.-És curiós, però l'aire d'aquest lloc no està estancat. Com si estiguera ventilat per algun lloc. A més la presència de les criatures i el bon estat del lloc, si us fixeu, no hi ha ni una teranyina, com si estigueres prou transitat, em fa pensar que podríem estar en alguna d'aquestes misterioses excavacions. En cas de ser així, hi haurà gent treballant. Aprofitarem per a rescatar-los
-Estic amb tu -digué Raül
-De totes maneres no ens podem quedar ací -digué Miquel.- Deguem continuar avant.
Sols hi havia una eixida i eixa és la que agafaren. Hi havia moltes bifurcacions. Però ells seguien el corredor principal. Al cap d'unes quantes hores Raül els va parar a tots.
-Fixeu-vos, hi ha cadàvers a terra.
A pocs metres d'ells hi havia cóssos a terra. Alguns eren recents, altres no i estaven mig cadavèrics.
-És estrany des d'ací juraria que tenen diverses ferides. Alguns tenen marques que els han perforat el cap. Altres com si hagueren estat partits per algun material molt afilat. Inclús alguns pareix que tenen dards clavats al cos. A mi em pareix que aquest passadís està plagat de trampes.
-No fa falta ser molt intel·ligent per a deduir-ho, Raül.
-Miquel ja m'estàs cansant un poc amb la teua ironia.
-I a mi les teues ximpleries i que vols que l'hi fem.
-Calma xics, no discutim per bajanades. -s'afanyà a posar pau Cristal.
-Que fem? –preguntà Enrique- Tornem enrere? Seguim avant intentant evitar les trampes?

Tonig va ser el qui li respongué.
-És molt probable que tots els altres passadissos estiguen replets de trampes. Així que tard o prompte les haurem de travessar. A més ací tenim l'evidència amb els cadàvers. Millor intentar desxifrar l'escriptura de la paret, segur que ens donen indicació de com evitar-les.
-Clar qui és l'idiota que col·loca trampes i després escriu les instruccions per a evitar-les?
-No és cap bogeria encara que ho parega. A veure.-Tonig començà a tocar el relleu de les parets i a observar l'escriptura.- Aquesta era una antiga i misteriosa civilització. Aquest idioma sols el coneixen molt pocs en l'actualitat. Fa molts anys sols els membres que pertanyien a aquesta població entenien aquesta escriptura. Per tant no és desgavellat que van escriure aquestes instruccions, ja que així els propis membres de la societat no caurien pressa de les trampes i un invasor si.
-Ah, mirat així sí que és lògic.
-Resulta que jo conec aquesta escriptura. La vaig estudiar fa molts anys. Mireu per a demostrar-vos que sóc de fiar us traduiré i us donaré les indicacions oportunes.
-Per descomptat que si, però tu seràs el primer a creuar.
-No sigues així Miquel i perquè vegeu que jo confie amb ell. Jo creuaré primer. Si m'enganya, almenys tindreu la certesa que ens ha traït. A més ell s'ha de quedar ací traduint. No veig que hi haja més indicacions de moment, sols en aquest lloc.
-Raül -protestà Cristal.-No sigues tan temerari.
-No sóc temerari, ús vull demostrar que es pot confiar amb ell. Tranquil·la no em passarà res.

Raül començà a seguir les indicacions que li anava dient Tonig. Finalment creuà tota la zona sense cap accident. Tonig li digué on parar, ja que s'acabaven les instruccions. On estava Raül hi havia més escriptura, probablement per a guiar al que venia d'eixa direcció. Després passa la resta del grup. El últim va ser Tonig que memoritzà els passos i creuà.
-Vegeu com és de confiança?
En eixe moment les trampes començaren a saltar davant d'ells. A ells no els afectà, ja que estaven en zona segura, però que havia passat?
Moltes criatures com les que havien derrotat al pis superior els estaven seguint. Havien creuat la zona de trampes sense pensar-s'ho. A poc a poc les trampes s'anaven activant. Piques que eixien del sòl, blocs enormes de pedra que queien del sostre, dards que eixien de les parets, foses que s'obrien als peus de les criatures, fulles circulars que eixien de la paret...
Hi havien tantes criatures que una vegada activades les trampes ja no hi havia res que els impedira el pas. Ràpidament el nostre grup continuà caminat molt apressa. Arribaren a una altra zona amb cadàvers.
-Açò va malament més trampes. Per favor Tonig desxifrà les instruccions de pressa.-demanà Raül.
Tonig es passà de seguida a la feina. Ràpidament, però amb compte anaven seguint les indicacions de Tonig. Quan el últim d'ells toca sòl segur era el torn de Tonig. En el moment que Tonig començà a seguir les instruccions els seus enemics aparegueren. Tonig, que amb les seues curtes cames no podia caminar molt de pressa (no podia córrer per por a activar alguna trampa), estava a mig camí quan les criatures començaren a activar les trampes.
La situació de Tonig era molt tensa. Ell continuà avançant. Ja li quedava poc per a arribar, però les trampes ja començaven a saltar a pocs metres d'ell.

-Hem de fer alguna cosa. Li ho deguem, ens ha salvat la vida, si no fora per ell mai haguérem pogut creuar aquests passadissos.
-Si Raül, però que podem fer?-preguntà Enrique.
-Ja ho sé. Buf és molt arriscat. Si em passa alguna cosa, continueu sense mi.
-Però que vas a fer?
-Tranquil·la, res perillós.
Deixà la seua bossa i la seua espasa sense pensar-seu es dirigí cap a Tonig. Anava seguint les anteriors indicacions a la inversa. Una vegada arribà a l'altura de Tonig l'agafà i se'l colgà a l'esquena. Ràpidament començà el camí de tornada. Però alguna cosa no entrava en els seus càlculs. Els enemics ja estaven a la seua altura i les trampes del voltant d'ell començaren a activar-se.
Raül hagué de començar una carrera en la qual el menor error posaria fi a la seua vida. Esquivant llances que es dirigien als seus ronyons, serres que el volien rasurar el cap, saltant fosses que s'obrien mostrant punxes al final de la caiguda i en definitiva tenint molta sort, aconseguí arribar sa i estalvi a l'altra part.
Cristal s'abalançà a abraçar-lo.
-No tornes a fer mai més això. Podries haver acabat mort i jo no ho resistiria.
Raül es quedà un poc sorprés.
-No passa res. Calmat. Havia de salvar-li la vida. No podia deixar que morira. Però tin segur que per tu arriscaria la meua vida molt més que el que l'acabe d'arriscar ara.

-No ho entens? La qüestió no és que arrisques la vida per mi. La qüestió és que no vull que et passe res. Preferiria morir que t'arriscares per mi.
Es quedaren mirant-se als ulls.
-Sent molestar-vos. Però no és moment per a fer manetes. Hem de fugir.-els suggerí Enrique.
-Qui està fent manetes!?-exclamaren Raül i Cristal a la vegada mentre es posaven rojos i se separaven un poc.
-És igual el que estiguéreu fent, però au ja.
Seguiren el camí. Els seus enemics anaven seguint-los. Finalment acabaren en un encreuament. Tenien un camí enfront, altre al darrere (per on havien arribat allí, per tant eixe estava descartat), un a la dreta i altre a l'esquerre.
No sabien quin elegir, però no els va fer falta. De tots quatre camins començaren a aparéixer moltíssims enemics. Una vegada rodejats del camí d'enfront aparegueren unes criatures diferents. Eren cinc i tenien cara de Pitbull, amb un cos humà i unes potes de gos sobre les quals s'aguantaven. Aquests haurien de mesurar un metre vuitanta. A les mans hi portaven una mena de llances on en un extrem i tenien un pesa de metall en forma de circumferència que no s'arribava tancar del tot per uns escassos centímetres. Estaven molt esmolades.

-Teniu sort que el nostre cap us vulga vius -una de les criatures parlà amb una veu molt greu.- Vinga en marxa.

En un principi no podien fer res més que obeir. Així que li feren cas. Els seus enemics els llevaren les armes i les en voltaren amb una mena de manta. Una de les cinc criatures s'encarregà de dur el fardell.

-Vosaltres-referint-se als éssers putrefactes- torneu a activar les trampes.

Açò explicava perquè una vegada activades les trampes pels cadàvers que havien vist tornaven a funcionar.

Els cara Pitbull els guiaren per centenars de corredors durant hores.

No es trobaren amb cap trampa, es veu que es coneixien el camí i sabien en quins llocs no hi havia.

Aplegaren a un lloc on hi havia més cara Pitbulls amb fuets al cinturó. La gent treballava excavant a les parets. En el lloc on estaven ja no es veien els dibuixos que els havien acompanyat durant tot el seu viatge per allí dins.

S'escoltà un fort soroll, provocat per un humà que havia tombat un carretó amb materials, que ara estaven tot escampats pel sòl. Tot seguit. un cara Pitbull colpejà a l'humà amb el seu fuet.

Raül salta i anà a defendre l'humà:

-Deixeu-lo estar!

-Tu també vols rebre?

-Jovenet -digué la persona que estava sent colpejada. No et preocupes, no et claves. Meu meresc, he sigut jo el qui ho ha tombat.

-Com? Però que estàs dient?

-Si, no ens fan treballar més de les hores establertes i ens alimenten molt bé. A canvi hem de complir.

-Humà, veig que has aprés la lliçó. Continua amb el teu treball-El cara Pitbull es guardà el fuet.

-Açò és de bojos.

Un braç li agafà el muscle de Raül. El qual li glaçà el braç.

-Vinga, encara no podem parar. Encara ens queden molts dies de camí.

Amenaçant-los amb les armes els feren avançar, internant-se altra vegada als obscurs corredors.

Els dies anaven passant. Quan creien que era temps de dormir els seus captors els deixaven descansar. Ells mai no dormien, així que no tingueren cap oportunitat de recuperar les armes i escapar.

Finalment un dia veren llum que entrava a un dels corredors. Havien aplegat a l'eixida.

La llum del Sol els enlluernà. Havien passat més o menys una setmana a l'interior d'aquells túnels. Estaven al desert i havien sortit a l'exterior per una muntanya.

A uns dos quilòmetres del lloc on havien eixit es distingia un magnífic oasi.

Havien de ser les dotze del migdia i el Sol calfava molt.

Els conduïren en direcció a la ciutat de l'oasi. El nom de la ciutat no era molt original. La traducció a l'idioma d'ells era una cosa així com a ciutat Central, les altres quatre rebien el nom de: ciutat Nord, ciutat Sud, ciutat Est i ciutat Oest.

La ciutat no estava rodejada per cap muralla. I s'hi havia construït al voltant de l'oasi.

Les cases eren petites i quadrades pintades totes de colors molt clars, perquè la calor no és retingues, però eren molt gruixudes perquè el fred de la nit no els afectes, ja que no deixaven escapar la calor de dins la casa. Estaven en ple dia de mercat. La gent no parava de riures i de comprar les seues necessitats i algun capritx. No hi havien soldats humans. Els qui vigilaven i cuidaven l'ordre a la ciutat eren desenes de cara Pitbulls.

Cristal s'acostà a una dona i li preguntà que com és que la gent era tan feliç si estava sent esclavitzada i maltractada per aquells éssers. Els seus vigilats la deixaren fer, però la vigilaven de prop. La dona respongué:

-Poden ser un poc durs, però ens tracten bé. Mira una vegada al mes canvien a la gent que treballa a les excavacions. Ens paguen bé i no ens fa falta aliment ni descans. Exigeixen treball dur, però tampoc són uns tirans. Als xiquets i les persones majors no les fan treballar. No podríem demanar res més.

Una vegada acabà la dona de parlar feren tornar a Cristal al grup i prosseguir el camí en direcció a un embarcador que hi havia a vora de l'oasi.

-Per què tota la gent està contenta? I per què els tracten tan bé? Al regne de Rotiria els tractaven com a animals.

Tonig li respongué a Cristal.

-El rei de Rotiria no acceptà les condicions de Frédor. Així que esclavitza la gent amb violència. Contaminà els rius, els boscos i tot el que trobaven al seu pas. El rei d'aquest regne es veu que accepta de bona gana les condicions. I per tant els tracten millor.

-Però això no els dóna dret de maltractar als regnes que no estan d'acord amb ells. A més segur que les intencions de Frédor no són bones. Segur que quan obtinga el que busca acabara traint a tots.

-És el més segur. Però aquesta gent creu que viu bé i en llibertat. Està clar que Frédor una vegada tinga el que busca l'importarà no res el que li puga passar a les persones. I amb un aparençà bona, ara mateix estan torturant-los, encara que no ho sàpiguen. També els està oprimint. Però aquesta gent pensa en el present i està veient que en general viu bé.

Els feren pujar a una mena de canoa. L'embarcació es dirigia a una casa situada al centre de l'oasi. També era quadrada i de color clar. Però era molt més gran que qualsevol altra casa de la ciutat. Allí hi vivia el rei d'aquell regne. Arribaren a l'embarcador del, direm, palau.

Un parell de guardes no humans els acompanyaren per distints corredors fins a la sala del tros d'aquell palau. El tros del rei era d'un color blanc. Les finestres estaven obertes, però cobertes d'una mena de mosquiteres perquè no entrara cap insecte. En comptes d'una sala de tros pareixia la sala d'estar d'algun hotel tropical. El rei parlà:

-Així que aquest son els qui gosen crear problemes al nostre benefactor Frédor.

El rei devia tindre uns vint-i-set anys.

Al costat del rei estava la criatura amb cara de Dòberman que els havia atacat feia una setmana quan va eixir del sarcòfag. Raül es fixà que tenia altra vegada el braç al lloc.

-Si, aquest son. Frédor desitja la seua mort, m'ha dit que jo mateixa us preguntara que com voleu que morguen aquests éssers menyspreables.

-Mm, podríem abandonar-los al desert i que es muiren de fam i de set.

-Gran idea. Ara mateix faig els preparatius.

La criatura abandona la sala del tron. En passar pel costat d'ells un somriure se li marcà a la cara.
-Però com pot ser que estigues al servici de Frédor? El dia que menys t'ho esperes es desfarà de tu i de tota l'espècie humana.
-Que insolent que eres! No et mate ara mateix perquè sé que sofrireu molt més al desert. Frédor ens abasteix d'aliment i de riqueses. Fins que ell no aparegué aquest regne estava amb decadència. Es mantenia en peu, però no podia avançar. No sé com el meu pare desafià a Frédor fa desset anys. La veritat és que li tenia rancor. Ell va matar davant dels meus propis ulls. Però ben mirat jo no tenia ganes que em matara. Ara visc rodejat de comoditats. La majoria dels meus soldats pensaven igual que tu. Per això els vaig desterrar i ara vaguen pel desert. M'he rodejat de servidors de Frédor i ara ningú em pot aturar ha, ha, ha, ha.
Entraren molts guardes i agafaren a tot el grup i els nugaren tapant-los també els ulls amb una bena.

Els arrossegaren fora de palau. Notaren que tornaven a pujar a una canoa. Després pujaren a una espècie de carró tirat per animals. Al cap de molt de temps, una vegada endinsats molts quilòmetres dins del desert. Els deslligaren les mans i se n'anaren. Feia un poc de vent. Així que quan es llevaren les vendes no hi havia marques de petjades a l'arena.
-Perfecte, ara que fem?-preguntà Enrique.

-No tinc ni idea -respongué Raül- Estic perdut. L'únic que se m'ocorre és començar a caminar i si tenim sort, encara ens salvarem.

-He, estem morts. No hi tenim res a fer. Ens han portat al mig del no-res. Ja us ho vaig dir que aquesta missió era una bogeria. No podem contra tant de poder.

-Miquel, no sigues així -li reprengué Cristal.- Segur que trobarem una eixida.

-És clar que si!-afirmà Raül.- Mai s'ha de perdre l'esperança.

-Ingenu.-prosseguí Miquel- aquesta vegada l'hem ben cagada. No hi ha res a fer.

-Proposes que ens quedem ací i esperem el moment en què morirem de set?

-Sí.

-Qui és ara el que diu animalades? Ixirem vius d'aquesta, ja ho veuràs. Jo opine que ens posem a caminar. Ací que l'únic que podem agafar és una insolació.

Tots estigueren d'acord excepte Miquel que digué.
-Us seguiré-vos. Serà divertit veure com pergueu totes les vostres esperances.

Tots feren mala cara després del comentari de Miquel, però no digueren res.

Començaren a caminar sense cap rumb feix. Les hores anaven passant i no veien cap eixida. Tots estaven perguent l'esperança excepte Raül que els animava a continuar. Al cap de cert temps...

-Raül, Miquel tenia raó. Estem perguent el temps, hem perdut la partida. Accepta-ho, rendim-nos a l'evidència.

-Enrique, això mai. Si ens rendim ara segur que morirem. Observa allà al fons. Es veu una columna. Mira l'escalaré i a veure si albire alguna cosa, Val?

A uns quan metres d'ells es distingia una columna d'uns tres metres d'alçada amb diverses ranures però on es podia escalar.

No tenien tant de bon optimisme com per a pensar que poguera veure alguna cosa, però acceptaren.

Amb molt de compte Raül començà a escalar la columna. En uns minuts ja estava a dalt de tot i es disposava a observar el panorama. La columna acabava en una bola i una mena fibló eixia d'ella. No li dóna la menor importància.

Amb un excel·lent equilibri Raül es posà dret i pega uns quan saltets per a veure si veia alguna cosa més. Res tot arena. En eixe moment una gota d'algun líquid començà a formar-se a la punta del fibló. Eixa enorme gota caigué a pocs centímetres dels qui estaven esperant baix.

En eixe moment el sòl es començà a moure i Raül amb molta destresa comença a descolgar-se tinguent que saltar els últims dos metres.

El que a Raül li havia paregut una columna no era altra cosa que l'enorme cola d'un gegantesc escorpí. La gota que havia caigut era verí.

L'escorpí es llevà l'arena del damunt i es mostrà. Tots cinc estaven a la seua espatlla.

L'aràcnid era enorme mesurava uns quatre metres d'alçada (sense contar la cola), uns tres d'ampliaria i uns cinc de llargada.

Però hi havia una complicació afegida. L'esquena de l'escorpí estava plena de boles blanques on unes ombres es movien dins.

Les pedres els indicaren que era una criatura de l'extraunivers.

Les cries de l'escorpí començaren a trencar els ous. Eren uns bixaracos de mig metre d'alçada, mig d'ampliaria i mig de llargària.

A mesura que anaven eixint dels ous els centenars de cries anaven saltant al damunt de les presses, que en aquest cas eren Raül i els seus amics.

A mesura que podien, anaven esquivant cries i corrents per l'espatlla de l'escorpí. La seua cola també estava preparada per a travessar-los i també l'havien d'anar esquivant. De tant en tant per error travessava a algunes de les seues pròpies cries.

Estaven a l'altura del cap i no sabien que fer.

Del cel començaren a ploure fletxes i llances que anaven travessant el cos encara no endurit de les cries i les transformaven boles de fum. Les que colpejaven a l'exoesquelet de l'aràcnid no rebotaven sense provocar cap dany.

Un grup de trenta nòmades del desert estaven combatent, des de la distància, a l'escorpí.

No seu pensaren dues vegades i agafaren una llança cada un. No és que fora la seua especialitat, però millor això que res.

Havien de derrotar a l'escorpí gegant si volien fer alguna cosa. Donada la grandària de l'escorpí podia tindre emmagatzemats milers d'ous.

Es despenjaren per una de les potes, mentre esquivaven l'incessant atac de la cola de l'escorpí. Si per qualsevol error el fibló els tocara i prengueren contacte amb el verí probablement es podien donar per morts.

Una vegada amb els peus a terra intentaren ferir la criatura per la part inferior, però aquesta estava tota protegida, així que atacarien a la cara.

Esquivant la cola i aniquilant miniescorpins arribaren a la part frontal.

Tenia una boca enorme (d'uns dos metres de grandària) i no tenia dents. Probablement o s'engolia les preses senceres o les desfeia amb ajuda del seu verí que era alhora altament àcid.

Les pinces de l'escorpí començaren a atacar-los sense descans. Intentaven ferir la criatura a l'ull o almenys alguna part del seu cos, però estava hermèticament protegida per fora. L'única manera de ferir-la era des de...

-Hem de ferir-la des de l'interior-proposà Raül.- així no podem fer res.

-I com ens aconselles que ho fem?-preguntà Miquel- Entrant per la boca?

-Bona idea. Espere que no estiga enverinat el seu interior.

Raül agafà carrera i salta a l'interior de la boca de cap. Passà entremig les pinces de l'escorpí que intentaren agafar-lo al vol. Estigueren a centímetres d'aconseguir-ho. La criatura tenia la boca mitjanament oberta així que assolí colar-se a l'interior.

Els amics de Raül no es podien creure el que acabà de fer. Però ja estaven acostumant-se a les bogeries de Raül. Mentre esperaven algun progrés anaven esquivant els atacs del seu enemic i defenguen-se dels minienemícs que no paraven d'atacar.

Tot passà molt de pressa. En qüestió de minuts la criatura donà un crit i caigué a terra. Al mig de la bola de fum es distingí una figura. Era Raül que hi havia aconseguit travessar el cor de la criatura.

Quan s'hi havia endinsat a l'interior, forarà les membranes i guiat pels batecs del cor l'havia localitzat i travessat.

Els ous de les cries caigueren a terra i ràpidament les cries que eixien d'ells començaren a furgar en l'arena. Ràpidament desaparegueren de la seua vista. No pogueren fer res.

La majoria escaparen vives. Però probablement no es farien tan grans com el seu progenitor i no superarien el metre i mig. Així i tot serien bastant grans. Els viatgers del desert haurien d'anar amb compte.

Anaven a donar gràcies al grup nòmada quan aquests desaparegueren fugint.

Uns aplaudiments s'escoltaren.

-Excel·lent. Ha sigut impressionant. Tu eres Raül, veritat?

D'una de les dunes la criatura amb cap de dòberman aparegué. En un carró hi duia les armes i les bosses d'ells.

-Em present, em dic Nasó. Soc un dels generals obscurs de la magnificència en persona,Frédor.

-No sé que té de magnificència Frédor, però si, jo sóc Raül.

-Et demanaré un combat amb tu. Els dos sols. Tu contra mi. Estàs d'acord? He portat les vostres armes, podeu confiar que vinc a soles.

Nasó entregà el seu corresponent equipament a cada un.

-Que em dius?

-Estic d'acord. Comencem ja?

-Si, però pregaria als teus amics que no interferiren. Serà possible? Em doneu la vostra paraula.

Cristal parlà:

-Sí, sempre que Raül no demane ajuda. Raül no acceptes. És una trampa. Acabara amb tu.

-Ja he acceptat. Estigues tranquil·la, fa falta una mica més per a derrotar-me.

-Ha, ha, ha, ha. No sigues tan arrogant. Estaràs suplicant que et perdone la vida en pocs minuts. Després de derrotar-te no et mataré. Et deixaré veure com acabe amb els teus amics, amb especial crueltat amb la xica.

-M'estàs cansant, que tal si comencem ja?

-Com vulgues.

Nasó trague la simitarra que tenia penjada al pantaló. Raül deixà la llança a terra i recuperà la seua arma. Un intens combat estava a punt de començar.

Els dos contrincants començaren a caminar en cercles sense llevar-se els ulls de damunt.

El primer a atacar va ser Nasó, que amb gran velocitat dirigí un atac en horitzontal al fetge de Raül. Aquest amb gran habilitat per la seua part aconseguí parar el cop. Sense esperar a penes un segon Nasó va fer rodar la seua arma al voltant de la seua mà i alçant-la intenta pegar-li al coll de Raül. Aconseguí parar el cop a temps.

Començaren aleshores amb una dansa frenètica a intentar fer cops certers al seu contrincant. Els cops anaven dirigits a punts vitals. Cor, renyons, fetge, pulmons...

La velocitat era vertiginosa i els seus peus començaren a alçar la pols del terra.

Nasó atacà en vertical amb intenció de partir el cap de Raül en dos. L'espasa de Raül parà el cop, però Nasó li endossà un cop de peu a l'estómac que l'envia un parell de metres i li tallà la respiració. Sense haver-se recuperat Raül es posà a rodar per terra mentre Nasó li feia atacs amb insistència.

En un moment donat segons després que Nasó fallara un altre cop Raül es recolzà amb una mà al sòl i fent un grandíssim esforç roda sobre si mateix mentre elevava la cama dreta i li pegava un cop de peu en tota la cara al seu enemic.

Nasó es quedà atordit i Raül aprofità per a atacar-lo. L'únic que pogué fer Nasó va ser protegir-se de l'atac amb el braç que no tenia arma la qual cosa li'l talla en redó. Tot seguit el tallà el cap. Raül creia que havia guanyat i es dirigia cap als seus amics quan escoltà una rialla. Ell es girà i veié que Nasó es tornava a col·locar el braç tallat i després el cap al seu lloc original.
-No cregues que és tan fàcil acabar amb mi. Sols estava jugant amb tu. He, he. Ara coneixeràs el meu vertader poder.

Amb més velocitat que minuts abans començà a córrer cara Raül. Alçà un núvol de pols que li llevà visibilitat a Raül.

El primer que veié va ser un punys tancat que es dirigí a la seua cara i que impacta en ella. Mig atordit assolí veure la simitarra de Nasó que volia tallar-li el cap. Li vingué justet ajupir-se. Sols li tallà un tros dels cabells.

Aprofitant que estava acatxat i que el seu enemic tenia les costelles al descobert començà a donar-li cops de puny a eixe lloc castigant-li-les.

Pareixia que encara que podia recol·locar les parts tallades els atacs li feien mal, és a dir encara que es poguera col·locar altra vegada el braç aquest li feia mal, encara que no ho mostrara.

Nasó atacà en vertical en direcció al seu muscle. En l'últim segon Raül s'adonà i es tirà cap a l'esquerra rodant per terra i alçant-se amb el mateix impuls. Així i tot l'havia tocat, encara que de refilò, i li començà a eixir sang del braç.

Començaren altra vegada a entrexocar les seues armes. El so dels dos metalls s'escoltava al voltant d'ells. La llum del Sol es reflectia amb el metall de les armes. Nasó anava dominant el combat. A Raül cada vegada li venia més justet parar els cops. En determinats moments al seu enemic li pegà colps tan certers que un ésser viu normal haguera mort. A part que pareixia que no sagnara, en canvi Raül sí.

-Com pot acabar amb un enemic que no para de regenerar-se i que no pareix que l'afecten les ferides?-preguntà Cristal.

-Recorde haver escoltat alguna cosa d'aquest general.-contestà Tonig- Em pareix que l'única forma d'acabar amb ell era travessant tres òrgans del seu cos sols amb uns segons de diferencia. A saber-se, el cor, el cervell i... no me'n recorde del tercer.

-Perfecte. Sí que ens eres de molta ajuda.-Ironitzà Miquel.-A més com avisem a Raül, no crec que ens senta. Ja m'estic cansant que sempre siga Raül el qui acabe amb els generals.És hora que actuem.

-Doncs tens raó.-sostingué Enrique- No són ells els primers que a la mínima no compleixen la seua paraula i s'aprofiten de tota avantatge que troben? Au a ajudar Raül.

Cristal que estava més preocupada per la vida de Raül que per altra cosa acceptà.

Mentre es duia aquesta conversa la cosa anava molt malament per a Raül.

-Per què no soltes tot el teu potencial? Vinga, sé que no estàs esforça'n-te al màxim. Que teu impedeix? Veig que els teus amics volen sumar-se a la festa. Ja era hora, amb tu ja he acabat. Voràs com moren tots un per un. Almenys quan veges el sofriment de la teua amigueta potser t'entren ganes de lluitar en serio.

I amb un revés li partí el llavi.

-A ella deixa-la. No la toques!

-Ha, ha, ha, ha com gauideré.

I s'encarà a la resta del grup.

Tonig s'acostà ràpidament a Raül.

-Sé com el pots derrotar. Escolta'm...

Nasó en tragué una altra simitarra que tenia amagada i li sortí un tercer braç de l'abdomen. Aquest braç sortí amb una tercera simitarra que estava amagada a l'interior del seu cos.

Nasó tenia molta habilitat i amb cada un dels seus tres braços assolí mantenir a ratlla a tots tres i els seus atacs. Les bastonades de Miquel que anaven dirigides al cap d'ell eren parades. Les estocades de Cristal al cor també. Mentre que Enrique buscava algun lloc on poguera estar eixe tercer òrgan. Però res tampoc aconseguia assolir-lo.

-Ha, ha, ha,ha ni Raül ni cap de vosaltres tres teniu encara l'habilitat suficient per a derrotar-me.

Amb gran habilitat desarmà Miquel i després li més pit tan fort que li trenca alguna costella superior i el tombà. A Enrique li endossà un cop de peu en tota la cara que el tombà. A Cristal la desarma i estava a punt de matar-la quan...

-Eh! Acabà el combat amb mi!

-D'acord, aquesta vegada et mataré.

-Això ja ho veurem.

Raül alça el braç i pareixia que li anés a atacar el cap. Nasó alçà els tres braços per a parar el cop. Gran error.

A pocs centímetres del xoc de les armes, Raül agafà l'espasa en dos dits. Deixà que es relliscara en els seus dits ficant-la en vertical cara cap avall.

Saltà. L'espasa travessa la pota esquerra de Nasó. Aquest cridà i s'inclinà un poc. Ràpidament Raül trague l'espasa de la pota i girant-se li la clavà al cor. Per últim i molt ràpidament mentre esquivava els atacs de Nasó, que ja eren molt dèbils. L'espasa li creua el crani de part a part.

Nasó es convertí en una bola de fum i desaparegué.

Tots es reuniren amb Raül.

-Que ha passat?-preguntà Miquel.

-Finalment he recordat que Nasó tenia un segon cor situat a la pota esquerra. Li he dit com desfer-se d'ell.

-Molt bona Raül!-exclamà Cristal.

-Tot és gràcies a vosaltres. Si no haguera sigut perquè l'heu entretingut Tonig no m'haguera pogut dir com acabar amb ell. Us ho dec tot amics.

Tots somrigueren.

La tribú nòmada tornà però aquesta vegada amb el reforç de l'exèrcit desterrat.

-Una preguntà-digué Enrique- per què havien fugit en veure a Nasó, però ens ajudaren a derrotar a l'escorpí?

-Probablement consideraven a l'escorpí un ésser viu molt gran. Però en Nasó notaren el seu poder i agafaren por. De totes maneres han anat a buscar ajuda.

S'acostaren a l'exèrcit i al grup de nòmades. Miquel caminava endolorit a causa de la costella trencada.

El que pareixia el cap dels soldats baixa i els saludà:

-Hem vist com derrotàveu a eixe miserable. Us estic molt agraït. Esteu ferits. Deixeu que us porte fins a la ciutat Central. Anàvem a ajustar comptes amb el nostre rei i el seu exèrcit de criatures malignes. Veig que heu acabat amb el seu general. La cosa serà més fàcil.

Raül i els seus amics li contaren que una vegada derrotat el general les criatures vaig els seus ordres perdien l'orientació.

Moltes coses explicaren fins que arribaren a la ciutat Central i destronaren el rei. Però això serà en el pròxim capítol.

Eixa mateixa nit allunyat de la ciutat Central mentre els nostres aventurers descansaven els seus dolorits cóssos. Una obscura figura travessà un portal i aparegué a la sala del tros de Frédor.

-Informa'm.

-Senyor ha caigut Nasó. Amb aquest ja són dos generals que cauen a les mans d'aquells indesitjables.

-Que ha passat?

El ser obscur li contà tot. Des que entraren a les grutes interiors fins que derrotaren a Nasó, inclòs, la derrota de l'escorpí.

-Ja veig. Eixe tal Raül ens està complicant les coses. Nasó hauria d'haver acabat amb ells tan prompte com haguera pogut. No hi hauria d'haver jugat amb ells. Això li passa per imbecil. Hauré de trobar-me amb ells personalment. Mm, estic pensant que... Bé ja et diré alguna cosa. Mentrestant continua vigilant-los i informa'm. Quan siga el moment adequat jo em presentaré davant d'ells.

En mig la foscor aquell misteriós ser es retira i tornà al desert.