El carrer nou. Fragments. 24

Un relat de: minotaure


El trasllat al pis nou el vam fer el dia del meu aniversari, el 30 d'octubre. Feia 12 anys. Els pares estaven tan enfeinats i trasbalsats que se'n van oblidar i no em van comprar cap regal. Quan la mare se n'adonà em va prometre que em compensaria més endavant, quan anéssim millor de diners, però també es va oblidar d'aquesta promesa. A mi no em va importar massa ja que amb el trasllat m'allunyava del vell carrer i de la mort del Paquillo i, a més, se m'obria tot un món nou de descobertes. El pis nou estava a poc més de vint minuts caminant del vell carrer però per a un nen de 12 anys era com anar a un altre país.
Aquell dia vaig anar a l'escola i, de tornada -el cap de setmana anterior m'havien ensenyat el camí, força més llarg que abans- ja vaig anar al pis nou. Mai més vaig tornar a entrar al pis vell. Al cap d'uns mesos vaig sentir com una enyorança estranya d'aquell pis on havia nascut i em recava no haver fet alguna mena de cerimònia de comiat, un gest, una llarga mirada per totes les habitacions, alguna cosa simbòlica i significativa.
Els pares, el meu germà gran i l'avi havien fet el trasllat durant el matí. El pis vell era petit, pobre, mal ventilat. El nou, gran i ple de finestres. Els escassos mobles que vam aprofitar del pis vell, més algun que els pares van comprar a terminis, amb prou feines omplien les habitacions. El pis semblava mig buit. A la tarda no vaig anar a escola i vaig ajudar al meu germà a muntar l'armari i el llit dels pares, el pare només havia tingut el matí de festa per fer el trasllat.
El pis nou va resultar molt fred. L'havien acabat unes setmanes abans. Tocaves les parets i semblava com si el guix estigués encara humit. Aquell hivern vam passar, doncs, molt de fred i jo no vaig parar de patir angines i refredats.
A la primavera, però, tot va anar millor. La humitat de l'edifici va anar desapareixent, la mare em donava vitamina C per dinar i per sopar -uns comprimits efervescents amb un saborós gust de taronja- i sempre que podíem sortíem fora ciutat per tal que canviés d'aires i m'enfortís.
Alhora, aquella primavera es va formar una colla nova. I de ser el Lluís petit vaig passar a ser el gran de la colla i el líder.

Comentaris

  • Està bé...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-09-2010 | Valoració: 8

    És un relat simpàtic i que es fa llegir amb agrat... però tampoc molt.

    No li acabo de veure el sentit.

    Té fragments bons, això sí.

    Minotaure, t'animo malgrat tot a seguir endavant i a posar-hi força. A reveure, xicot. I sort.

l´Autor

minotaure

25 Relats

11 Comentaris

19665 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Relats encadenats que també podríem anomenar novel·la.

M'interessa molt que em critiqueu ja que és la manera de millorar aquesta primera novel·la que he escrit. Sobretot la prosa, l'estil, l'estructura narrativa.... ja que la història és més difícil de jutjar amb aquest sistema de lliuraments a termini.

Gràcies a tots

Lluís

També he d'agrair a Copèrnic i Vladimir que fa uns mesos es llegissin la novel·la (llavors tenia un altre nom) i em fessin la crítica.