Fragments de la memòria. 14. La colla i la bomba

*

La guerra, aquella guerra de quan els nostres pares eren infants, estava molt present a les nostres vides. Històries tristes que mai s'explicaven del tot, anècdotes divertides i por molta por; una por resignada i antiga que els petits no acabàvem d'entendre.

Un vespre, el Jordi va aparèixer amb una bomba. O potser seria més correcte dir-ne projectil. Un projectil antic, tot rovellat.
-D'on l'has tret?
-És de veritat?
-El puc agafar?
Tots l'envoltàvem entusiasmats amb la descoberta.
-Uns de per allà el barri del pebrot m'han dit que havien descobert un soterrani en una fàbrica a mig enderrocar i que estava ple d'armes. Me n'hi he anat i he pogut agafar la bomba aquesta. Estava ple de nois de tots els carrers del barri.
-I quedava alguna cosa quan has vingut?
-I tant, hi havia fusells, bombes i tot de caixes sense obrir. Segur que estaven plenes d'armes. Demà hi anem tots i cadascú que agafi alguna cosa.
Vam amagar bé la bomba, entre uns matolls prop d'un hort i ens en vam anar a casa. Al dia següent després de l'escola hi vam anar però davant la vella fàbrica hi havia un cotxe de policia i l'accés estava tallat amb tot de tanques. Tancat i barrat.
Al carrer, la gent gran no parlava d'altra cosa. Era un magatzem d'armes de la guerra civil. Es veu que la fàbrica durant aquells anys havia fet material de guerra i que el soterrani havia servit de magatzem. Després, quan la retirada devien manar que es cegués i havia restat oblidat durant més de trenta anys. Ningú sabia que hi havia tot allò amagat i havien començat a enderrocar l'edifici sense cap precaució. "Hauria pogut volar mig barri", deien a les converses de sobretaula.
Nosaltres guardàvem la nostra bomba com si fos un tresor, només la trèiem quan no hi havia cap adult pels voltants. I hi jugàvem.
El joc consistia en enfilar-se a algun lloc alt, al munt més alt de feixos de "la llenya" per exemple i llençar la bomba de forma que caigués de punta, a veure si explotava. Mai, però, no ho va fer.
El Paquillo un dia ens va veure jugant i es va posar molt pesat: ell també la volia llençar.
Encara recordo el malaguanyat Paquillo amb el projectil a les mans. Petit i poqueta cosa com era gairebé no el podia aguantar. Ens va insistir un cop i un altre que ell també volia llençar-lo. Al final el vam deixar, i encara que li va costar molt enfilar-se al munt de feixos més alt carregat amb la bomba, quan arribà a dalt tenia un somriure immens a la cara. Potser li perdonàvem que fos tan pesat i que no fos de la colla per aquesta alegre ingenuïtat i agraïment que ens demostrava quan el deixàvem fer qualsevol cosa. Finalment, després de tots els avisos dramàtics pertinents per tal que ens amaguéssim darrere el munt de llenya més proper, va deixar caure el projectil sense que tampoc aquest cop esclatés.
Els de les cases noves ens van veure jugant, van obligar el Paquillo a explicar-los de què es tractava i a partir d'aquell dia ens vigilaven per tal de pispar-nos-la. Com que ja estàvem cansats de jugar-hi però no volíem que caigués en mans de la colla de les cases noves, vam aixecar una tapa de clavaguera i la hi vam llençar a dins.