Fragments de la memòria. 10. Montse.

*


L'altre nom que recordo de l'escola és el de la Montse. No sols recordo el nom sinó també l'aspecte, i amb molta precisió. Tenia els cabells castanys clars, gairebé rossos, i molt llargs. Sempre pentinats amb molta cura. A l'hivern portava un abric amb coll de pell que es confonia amb el seu cabell. La pell molt clara i els llavis molt vermells, t'havies de fixar per força en el contrast. I els ulls eren grans i ametllats i d'un color verd molt bonic. Sempre somreia.
Me la mirava a distància, mai li havia parlat. Crec que teníem la mateixa edat però jo feia el batxillerat elemental i ella estudiava per a administrativa, comerç crec que li deien llavors.
-La Montse vol parlar amb tu -em van dir les seves amigues un dia- A l'hora del pati, darrere del magatzem de gimnàstica.
Era un racó discret del patí darrere d'on es guardava el poltre, el plínton i la resta d'aparells de gimnàstica. Allà ens vam trobar:
-Per què sempre em mires? -em va dir.
-Jo? Qui t'ho ha dit això?
-Així no em mires?
-No, i ara. Per què ho hauria de fer?
-M'ho havia semblat. Bé, és una pena.
Va fer com si marxés però en passar pel meu costat es va apropar i em va besar als llavis. Gairebé no es van tocar, els llavis, més una insinuació que un veritable petó. I amb un adéu xiuxiuejat va desaparèixer.
Això va passar a finals de maig. No vam parlar més i de seguida van arribar les vacances. El curs següent, després dels successos de l'estiu, de la mort del Paquillo i del trasllat a la nova casa, ja més assentat, la vaig buscar. Volia parlar amb ella però em va fer arribar, per les amigues, que no volia saber res de mi.